EL PODER DE LA MEMÒRIA

El poder de la memòria

Hi ha moments en què un es creu capaç de desxifrar totes les mirades, tots els gestos, tots els moviments. Potser perquè hi ha moments en què l’ànima, la consciència, el pensament allò que ens fa poc o molt humans, imagina que hi ha silencis portadors de paraules; que hi ha paraules plenes de significats; que hi ha significats plens de sorolls; que hi ha sorolls que transmeten melodies; que hi ha melodies que amaguen un secret; que hi ha secrets que es tanquen amb clau.
I gràcies al poder reconstructor de la memòria, tinc la clau que em permet abastar a cada instant la teva mirada neta; el somriure seductor; observar les mans d’esforç i de dedicació; escoltar les teves reflexions i les teves idees; a apropar-me al teu talent i al teu encant.

Travessant les ardents extensions del pensament i obrint el llòbrec camí de la consciència m’adono que el silenci és l’estat del meu esperit creador, l’estat més resplendent de les llums que pot veure l’ull humà.

RECORDS D'AMISTAT I DE CIUTAT

Records d'amistat i de ciutat,

Hi ha un avi assegut a un nou banc de la Rambla. Les seves mans tremoloses aguanten el bastó, mentre que els ulls vidriosos es fixen en els jardins acolorits que hi ha al costat de l’escola del mar. Que bonica ha quedat la Rambla amb els nous arranjaments: els bancs, les papereres, els fanals, el terra, fins les flors i les palmeres semblen a ver embellit.
Darrera seu el mar, ones que venen i van com els records. L’estómac se l’arronsa quan la memòria li porta al cap els dies en què se seia amb el seu amic, en Pere, i parlaven sobre qüestions urbanístiques relacionades amb la ciutat. Aquella ciutat que els havia vist créixer, formar una família i anar envellint. Aviat farà un any que en Pere va marxar per no tornar mai més. I ara des de la seva solitud rememora com gaudien tots dos sentint-se dissenyadors i creadors imaginaris d’alguns dels projectes que sabien que suposarien un canvi important per a la ciutat; quantes vegades havien caminat junts, amb pas lent però decidit, des de la Rambla fins l’avinguda Martí i Pujol per veure com avencava l’obra del metro; com els furats del sòl anaven cobrint-se de formigó i com la plaça, dia a dia, anava agafant cos i forma. Ambdós eren uns fervents defensors d’aquest nou espai, de la millora que suposaria per a tots els ciutadans; creien que disposarien d’un gran espai verd on podrien continuar compartint converses, diaris i amistat. Els fets varen ser altres.
De la butxaca de l’abric treu un diari, i llegeix que aviat estarà enllestit el nou complex esportiu de Can Cabanyes, com li fos agradat a en Pere aquesta bona noticia, veure com s’amplia l’oferta esportiva a Badalona; ell tan aficionat al món futbolístic badaloní!
Abans del migdia, l’avi acomiadant-se dels records, s’aixeca del banc. Darrera seu, el tren que passa; darrera la via, el mar; darrera la platja, l’infinit; darrera l’eternitat, en Pere, el company, l’amic.

EL PERFUM

EL PERFUM

Recorda que estava asseguda a prop d’ell, un home dels que fan sentir, dels que tenen tarannà, dels que no hi passen desapercebuts. Ell ja no està i tampoc la seva aroma. L’olor va desaparèixer amb la llunyania i ell al pujar al cotxe. Algú ha passat molt a prop d’ella i ha sentit de nou la seva fragància, s’ha girat però no era ell. Davant l’aparador d’una botiga recorre amb la mirada tots els perfums per a homes. Entra i olora colònies. Una dependenta pèl-roja s’apropa per atendre-la. Totes dues oloren perfums. Els seus gustos són distints. Busquen i busquen. No troben l’aroma desitjada. Ella cerca un perfum especial. S’acomiada i surt de la perfumeria. Es troba sola al carrer amb el record d’una aroma impregnada a la pell. A través del record del perfum recorda la força de la mirada, i darrera dels ulls negres, l’ordre intacte de les idees, i darrera del pensament qui sap si aquell home reservat olora a una nova senyora, a una nova emoció.

Hi HA UNA ESTACIÓ DE TREN QUE ES DIU BADALONA

Hi HA UNA ESTACIÓ DE TREN QUE ES DIU BADALONA
Hi ha un tren que s’ha endut el meu amor.
Hi ha en el cel una lluna plena que porta en la boca a un home penjat.
Hi ha un vaixell que porta amagat tresors de mar.
Hi ha infinites llums al cel il·luminant la festa major.
Hi ha un munt de pensaments eròtics ballant pel cap dels joves que cerquen l’amor.
Hi ha un avi que camina ofuscat per la claror del sol.
Hi ha en la llibreta de cartes paraules dedicades a l’amor ocult.
Hi ha vents de nostàlgia pel record d’aquell que no ve.
Hi ha gent pel carrer que camina amb expressió enamorada.
Hi ha un carter que reparteix cartes plenes d’estrelles i d’aromes.
Hi ha una estàtua en mig del carrer que crida quan li fan una pintada.
Hi ha a la nit homes que criden davant les seves pors amagades.
Hi ha una plaça plena d’aigua, de flors i de vida.
Hi ha una estació de tren que es diu Badalona.
Hi ha un tren que porta passatgers d’aquí i d’allà, amb somnis d’allà i d’aquí.
Hi ha dits llargs que s’estiren fins acaronar l’amor.
Hi ha l’amor que neix de la dolcesa i l’amor que mor amb la passió.
Hi ha paraules desprotegides que es mullen amb les pluges d’hivern.
Hi ha homes en el món que pensen des del silenci paraules d’amor.
Hi ha dones en el món que criden des del silenci paraules d’amor.
Hi ha una platja que porta a la sorra ampolles amb desitjos de Sant Joan.
Hi ha una foguera que crema instants de passat.
Hi ha un foc que calenta l’amor invisible que passeja per l’estació.
Hi ha un concert de música amb peces que sonen a festa i a Nadal.
Hi ha gent que sap que el vermell és el color de les idees esquerranes que circulen per les artèries del cor.
Hi ha una dona que espera en l’estació de Badalona l’arribada d’un amor llunyà.
Pensa amb afecte en tots els que van venir i en tots els que van marxar perquè tots porten dins seu l’art d’estimar.

EL PARC DELS RECORDS

El parc dels records,
Caminava pel carrer del Mar quan de sobte un home em va aturar per preguntar-me si coneixia el Parc dels Records. Què és això, un lloc per la nostàlgia?, li vaig preguntar divertida. No, em va dir el senyor amb un to seriós. Un jardí pels solitaris? L’home em va tornar a respondre que no. Tenia els cabells de color negre i la mirada perduda. Em va cridar l’atenció la seva vestidura d’època. Li vaig dir que coneixia el parc del turó caritg, el parc de les muntanyetes, el parc de montigalà... Vaig pensar quin podia ser el Parc dels Records. Com l’home continuava esperant alguna mena de contestació específica a la seva pregunta i jo no sabia on era aquell lloc, li vaig preguntar, perquè volia trobar aquell parc?. Vull recuperar alguns records, va respondre l’home. Fent un gest d’agraïment amb el cap es va acomiadar de mi. El carrer del Mar estava ple de gent; l’ambient de Nadal començava a deixar-se sentir. A l’arribar a la Plaça de l’Ajuntament se’n va fer la llum i vaig pensar en el Parc de Ca l’Arnús, pot ser aquest sigui el Parc dels Records. Aquell estrany home i jo havien agafat direccions distintes per tant seria difícil tornar a veure’l i fer-li saber de l’existència d’aquest Parc.
No tinc ni idea d’allò que va voler dir aquell home amb el Parc dels Records. Avui m’he presentat inesperadament per tal de saciar la meva curiositat. Unes gran portes de ferro forjat em donen pas al seu interior. No hi ha ningú, només els arbres, el vent i jo. Es tracta d’un gran parc i quan hi passeges s’olora el perfum especial que resta impregnat en les fulles de tots els arbres i de totes la seva frondosa vegetació. Un lloc que desperta aventures imaginades o succeïdes. Un parc dissenyat harmònicament que mostra el desig ordenat i romàntic de posseir la naturalesa. Recorro camins i arribo a una zona on hi ha un gran llac d’aigua cristal·lina i silenciosa, després em trobo amb una casa antiga, al seu davant hi ha una piscina i una zona de gespa. Sé perquè m’he informat abans d’anar-hi que aquest espai té més de 50 anys d’antiguitat i que és posterior a la construcció de la casa pairal, d’estil neoclàssic, convertida en un palauet de caràcter rural. Continuo el passeig, la resta del jardí té uns 129 anys d’història, i conforma un parc configurat amb tots els elements característics dels jardins romàntics: grutes, llacs, ponts, illes etc. Em trobo embolcallada de palmeres, pins, còcculs, eucaliptus, plàtans, xiprers, bambús, etc. Al costat de la casa pairal hi veig una estació meteorològica, folrada de fusta per la part exterior, dotada d’un calendari perpetu i de tots els instruments de mesura amb termòmetre, pluviòmetre, higròmetre, etc. A l’any 1888 amb motiu de la inauguració de l’Exposició Universal es va oferir hostalatge a la família reial durant dos dies. S’hi van allotjar la reina regent acompanyada del Rei Alfons XIII. D’aquesta visita en resta la cadena que voreja la casa, signe extern que assenyala que hi va pernoctar un membre de la família reial.
Cal mencionar que aquest conjunt històric paisatgístic del Parc de Ca l’Arnús esdevé únic a la ciutat de Badalona, tant per les seves edificacions singulars, com per la extraordinària riquesa vegetal i faunística, testimonis vivents de com estava estructurada la vida, el lleure i l’acolliment de la gent benestant del segle XIX.
Arribo a casa cansada del llarg passeig però amb l’absurda conclusió de què l’estrany personatge amb el que em vaig ensopegar l’altre dia al carrer del Mar era Evarist Arnús, l’amo de Ca l’Arnús que va comprar la finca l’any 1851 quan encara formava part del parc de can solei. Me n’adono que el passat s’ha fet present i que els records del passant són matèria viva que ens permeten anar construint un nou present.

IMATGES DE CIUTAT

IMATGES DE CIUTAT,

Hi ha una ciutat que viu mirant el mar. Hi ha pensaments inquiets que venen i van com les ones del mar. Hi ha un pescador que arranja somnis de sorra i de sal. Hi ha una barca petita amb un nom inscrit: Badalona. Hi ha un edifici alt que ha vist passar la història de homes i dones al llarg del temps. Hi ha petjades romanes i medievals. Hi ha un passat ple de records i un present ple d’imatges de futur. Hi ha una finestra tancada, llibres amuntegats i un ordenador encès. Hi ha cotxes a la carretera, un jove creuant el carrer, una ambulància que passa de pressa i un taxi aturat. Hi ha obres al carrer i uns treballadors de la brigada ràpida arranjant una vorera trencada. Hi ha una botiga de premsa i revistes, i una senyora elegant comprant una revista del cor. Hi ha una persona gran que camina lentament i una jove que passa corrents. Hi ha un pas de vianants descolorit i una senyal equivocada. Hi ha grans núvols al cel que amaguen el sol. Hi ha gent que porta paraigües i altres impermeables. Hi ha un autobús de color groc i un camió circulant a la mateixa velocitat. Hi ha un nou bloc de pisos de disseny que veu com avança la construcció d’una nova línia de metro. Hi ha una farmàcia al vell mig de la ciutat i una jove que dubta d’ entrar-hi. Hi ha un bar antic que fa cantonada en un carrer ple d’històries. Hi ha gent que fa cua per comprar el bitllet de la sort. Hi ha un teatre ple de comèdies i de tragèdies, de somriures i de llàgrimes, de textos i de veus. Hi ha un fanal que mai no il·lumina el carrer, sota una paperera plena de papers públics o privats. Hi ha la treballadora de la creu roja regulant el trànsit i el guàrdia de la zona blava posant una multa a un cotxe esportiu. Hi ha gent passejant pel carrer, joves graffiters amb texans que els rellisquen cintura avall, avis asseguts als bancs nous de la Rambla llegint els diaris gratuïts: 20 minuts, ADN, QUE, BNS, SÓC... Hi ha una font amb aigua i flors de colors. Hi ha nens en bicicleta i altres en monopatins. Hi ha gent que mira com passa el tren. Hi ha una estàtua silenciosa i un gos fent-li companyia. Hi ha un home que es posa una jaqueta al balcó tot parlant per telèfon. Hi una biblioteca i un espai per la paraula viva, a dins hi ha una exposició d’art, amb llibres i escultures. Hi ha llibres, DVD i CD a les prestatgeries. Hi ha un avi que cerca un llibre de guerres i un jove que cerca un llibre d’aventures. Hi ha una bibliotecària jove i una bibliotecària vella. Hi ha un temps d’oci i un temps de cultura. Hi ha una jove amb un pírcing al llavi llegint la trilogia de Mil·lenni i una altra llegint el Tractatus de Wittgenstein. Hi ha un llenguatge ple de sentits i un llenguatge ple de silencis. A fora, al carrer hi ha arbres, voreres amples i cotxes estacionats. Hi ha un botiguer que posa un anunci de rebaixes a l’aparador per minvar la crisi. Hi ha una pensió que acull a nous vinguts i també a algun que altre turista. Hi ha un espai de naturalesa i terra esperant ser descobert. Hi ha una dona que porta un mocador al cap i una senyora amb un abric de pell. Hi ha una petita cafeteria amb aroma de cafè. Hi ha pastissos de nata, de xocolata, de crema. Hi ha gent a la cafeteria, una senyora pren un cafè amb llet, una altra un capuccino i una altra un got de llet. Hi ha gent a una ciutat de fets i de paraules; de cultura i d’art, de museus i de cinemes; de platja i de muntanya; d’innovació i de creació.

PLUJA DE PARAULES

Pluja de paraules
Hi ha una finestra tancada, llibres amuntegats i un ordenador encès. Hi ha cotxes en la carretera, un jove creuant el carrer, una ambulància que passa despresa i un taxi aturat. Hi ha obres al carrer i uns treballadors de la brigada ràpida arranjant una vorera trencada. Hi ha una botiga de premsa i revistes, i una senyora elegant comprant la revista Lecturas. Hi ha una persona gran que camina lentament i una jove que passa corrent. Hi ha un pas de vianants descolorit i una senyal equivocada. Hi ha grans núvols al cel que amaguen el sol. Hi ha gent que porta paraigües i altres impermeables. Hi ha un autobús de color groc i un camió que circulen a la mateixa velocitat. Hi ha un edifici vell que es mira la nova farmàcia. Hi ha un bar antic que fa cantonada a un carrer ple d’històries. Hi ha gent que fa cua per comprar el bitllet de la sort. Hi ha un teatre ple de comèdies i tragèdies de passat i de present. Hi ha un fanal que mai il·lumina el carrer, sota hi ha una paperera plena de papers públics o privats. Hi ha la treballadora de la creu roja regulant el tràfic i el guàrdia de la zona blava ficant una multa a un cotxe esportiu. Hi ha gent que passeja per la ciutat.

ESTACIÓ DE METRO POMPEU FABRA

Estació de metro Pompeu Fabra

L’andana del metro de la línia 2, de l’estació Pompeu Fabra a Badalona, està plena de viatgers impacients. La gent entra ràpidament a l’obrir-se les portes automàtiques per tal d’asseure’s als pocs seients lliures que resten al vagó.
Em mantinc dret al costat de dues dones; percebo un perfum dens i el so de les seves veus molt a prop d’orella. Una de les dones expressa el dubte d’allò que pensaria el Sr. Pompeu Fabra i Poch al veure el seu nom associat amb una estació de metro, i diu que potser a ell l’hauria agradat més veure’l relacionat, més enllà del monòlit commemoratiu situat al carrer Assemblea de Catalunya, amb el nom d’una biblioteca o d’algun equipament cultural donat que la seva passió va ser l’estudi de les lletres catalanes i la seva normalització. El mestre de mestres com diuen alguns.
L’altra acompanyant es dóna compte de la meva atenció en el diàleg, i em llança una mirada directa com si em convidés a participar en el debat, però com el meu trajecte està a punt de finalitzar, dissimuladament giro el cap en direcció a la porta de sortida, i em desentenc físicament, que no mentalment, de la conversa. Els viatgers ens aglutinem per sortir i mentre s’obren les portes del vagó penso que una altra possibilitat hagués estat anomenar l’estació amb els noms amb els que sempre ha estat coneguda la zona: carrer Anselm Clavé, Alcalde Xifré, Can Fradera o Badalona centre.
Durant l’itinerari que em porta per passadissos decorats amb grans rètols publicitaris rumio que més enllà del nom, el més important és la nova prolongació de la línia 2 del metro fins al centre de la ciutat. Nous projectes per a una Badalona millor connectada i propera.