EL DOCTOR FLAVIO

Estic en un dels passadissos que porten als quiròfans d’urgències i just en aquest moment veig passar pel passadís de l’esquerra al doctor Flavio amb el seu equip mèdic. És l’hora de visita. El doctor Flavio porta el departament de traumatologia. Voleu conèixer una mica més al doctor Flavio?
Existeixen moltes classes de persones, però hi ha una distinció que a mi, personalment, m’agrada molt: les persones amb llum blanca o les persones amb llum fosca. Si allò que en el renaixement s’aplicava al parlar del món: un món de llum o un món de tenebres. Doncs si, el doctor Flavio pertany a la primera classe, és un home de llum en un món de tenebres. Us he dir que corre el remor que el doctor Flavio ha demanat un trasllat d’hospital. L’altra dia un company em va comentar amb certa apatia que si el doctor al final decidia marxar, l’hospital es ressentiria, no tan sols per la seva feina sinó també pel seu tracte a nivell humà.
El doctor Flavio és un home amb una mentalitat ràpida i una intuïció oberta; el somriure quasi sempre està present als seus llavis. Quan et mira veus que els seus ulls estan plens de pols estel•lar. Sap desplegar el seu atractiu tant en la relació amb els sues pacients com als seus col•legues de professió però si preguntem a qualsevol de les infermeres la immensa majoria coincidirà en què és un home que sap escoltar i respectar als demés, doncs té la gran qualitat de gaudir d’una càlida tolerància. El doctor Flavio posseeix una estranya simpatia d’esperit que fa que confies en ell sense cap mena de dubte. És un home sensible al dolor i al patiment aliè, i percep vívidament les emocions de les persones amb les que es relaciona; sap arribar al cor de les persones de manera natural i espontània, i això forma part del seu encant personal.

Ah! per cert el doctor Flavio té un aroma especial!

UNA ESTRANYA SENSACIÓ

Tinc una estranya sensació: quelcom va ocórrer. Veig la porta gris tancada, de prompte s’obre. Entra un personatge. És alt, vesteix elegantment. El coneix, és l’home que mai somriu. És l’home que sempre està enfadat. Però avui el noto distint. Els llavis entreobert, humits; els ulls brillants, alegres; el gest distés, suau. Porta quelcom en les mans. Ah! són llibres. L’home, que avui no està enfadat, ha portat llibres de regal. Són llibres divertits; alguns són d’aventures, altres són romàntics, altres són llibres d’economia o de política. Veig que el personatge inventat s’apropa, i amb un somriure cordial i humà, damunt la taula, em deixa un llibre de poesia.
Mai oblidaré la impressió que em va causar quan de prompte com si d’un huracà es tractés va començar a recollir tots els llibres: el de poesia i el d’aventura, el de política i el romàntic i els va llançar per la finestra. Què havia passat? doncs que el personatge no va poder aguantar la pressió que els llibres van fer damunt el seu cor; qui ama els llibres ama a les persones, qui no ama els llibres no pot amar a les persones. I ell no sabia estimar a les persones.

Escolto un soroll, la porta s’ha tancat.

LES DOCTORES D'URGÈNCIES

Les doctores Griso, Farrell i Boney no vesteixen igual. Una porta un abric de lleó, l’altra una gavardina blava i l’altra un anorac. Les tres vesteixen amb marques de moda i porten ulleres de sol. Les seves sabates són com les seves maneres, talons alts i actituds poderoses. Les seves bosses amaguen idèntics objectes, entre els que destaca una blackberry última generació, aparell tecnològic que generalment utilitzen per donar el diagnòstic als seus pacients, i no haver de donar la cara. Fredes i distants argumenten que el seu sou no inclou tractaments emocionals.
En la sala de descans, vestides de blanc, mentre es prenen un cafè nespresso s’expliquen les seves aventures turístiques; una explica que ha estat en New York i que s’ha comprat una bossa original de la Carolina Herrera; l’altra detalla amb tot luxe de detalls el seu viatge a la platja de Tulum en Mèxic i la darrera relata el seu viatge a les muntanyes nevades dels Alps Suissos. En un moment totes tres s’han quedat callades a les seves cadires, com si fossin estàtues de sal, fins que la doctora Farrell ha trencat aquest mutisme dient:

- voleu que us expliqui un secret del congrés de medicina interna del passat cap de setmana?

FLAVIO I ERASMUS

A l’illa vaig viure els mesos més llargs que us podeu imaginar. Quatre infinits mesos van trigar hem trobar-nos a Flavio i a mi. Per cert em dic Erasmus tinc 42 anys, fa tres anys que em vaig separar, i fa uns quants mesos que em vaig deixar embolicar pel meu amic per fer un creuer de singles. Si en el moment d’apuntar-nos al viatge algú m’hagués dic que em lloc de sentir-me com els passatgers del serial “Vacances en el mar” m’anava a convertir-me en un Robinson Crusoe, no sé si hagués comprat el passatge. No dubteu! no hagués anar per res del món, ni tan sols per comprovar el meu nivell de supervivència.
Durant els mesos que van estar a l’illa van sobreviure gràcies als fruits i a algun que altre peix que amb més feixuguesa que encert varem pescar però amb tot i això varem perdre pes de manera considerable, i els nostres cossos semblaven més el d’una anguila que no pas el d’un ésser humà. Van perdre grassa però a canvi el creixement de cabells i de barba va ser abundant.
Us he de dir que allò que més em va empipar de la nostra estada a l’illa va ser haver de posar alguns punts clars amb el meu amic Flavio. Flavio segons ell és un gran seductor, però jo us he de dir que allò que si que és, és un gran gallina, i cada vegada que sentia el més petit dels sorolls saltava damunt el meu cos com si fos un petit gat espantadís. Una nit cansat de tants apropaments inesperats vaig haver de dir-li: - escolta ja sé que la política fa estranys amics de llit, però no pretenguis que l’illa faci estranys amics de sorra! Tan apropar-se i apropar-se cada cop que escoltava qualsevol soroll no m’agradava gaire. Amb el temps que portaven aïllats de tots els plaers i el sol escalfant-nos el cap com si fos la gota malaia pensava jo que en qualsevol instant podria alterar-se algun dels nostres cervells, i portar-nos a malentesos. Després del meu comentari la covardia de Flavio o bé va disminuir o bé va començar a controlar les seves cames. El cas és que per fi va deixar de saltar com un àgil minino fins el dia que ens van rescatar.
Estaven acabant una cadena d’exercici gimnàstics que Flavio havia inventat per tal de mantenir en actiu les articulacions anatòmiques, quan ens va semblar veure un vaixell allunyat. Com el sol ens donava de ple no estaven segurs si era producte d’una al•lucinació o era un fet real. Al cap d’una hora aproximadament segons el nostre rellotge solar l’embarcació va arribar a la vora. De l’interior de l’embarcació va aparèixer una dona que duia un vestit quasi transparent. Flavio i jo van coincidir al mateix gest, tots dos ens van refregar els ulls. Darrera la dona una veu greu d’home va dir: - però si són els paios del creuer!

EL DOCTOR PLA

Mira que és de simpàtic el doctor Pla. El doctor Pla és un home cordial i afable amb un gran sentit de l’humor i, això en els temps que corren sempre és d’agrair; quan riu mostra un somriure tant obert i apassionat que em recorda el somriure net dels infants. El doctor Pla té els cabells blancs i la veu dolça; les seves paraules quasi sempre porten algun missatge enriquidor; és un gran narrador d’històries, i a vegades li agrada explicar-nos experiències, anècdotes o algun acudit. El doctor Pla és el cap del departament de psicologia d’urgències. L’altre dia ens explicava el benefici terapèutic de somriure i, ens deia que somriure estimula molts músculs i òrgans, incloent el cor i els pulmons i, a demés afavoreix la circulació de la sang. Al finalitzar la seva intervenció teòrica i abans de què cadascú de nosaltres ens adrecéssim ràpidament cap a les nostres responsabilitats ens va recomanar: mirar el cel, passejar per la vora del mar, escoltar el so de les golondrines, badar, escoltar música, llegir, estimar i contemplar amb una certa distància la vaguetat de la vida de les coses, perquè diu que tot això desfà els nervis i augmenta la FELICITAT.

EL TOT BADALONA

Cartes dels lectors
• La flassada de la indiferència
• Mari Carmen Lozano - 18/01/2012

El silenci el va trencar en Carles a l’obrir la porta de casa seva amb la clau. Ella estava asseguda al sofà impacient per saber la resposta. Només mirar-lo va saber quina havia estat la decisió de l’empresa. Finalment havien fet un expedient de regulació d’ocupació (ERE) i, havien acomiadat a 50 treballadors.

Meditabunda i trista va mirar cap el sòl i, va rumiar que no era el millor moment per donar-li la noticia de què a Badalona no es faria el Corte Inglés perquè havien decidit portar-lo a la ciutat de Mataró. Així que aquelles il•lusions que havia posat en la possibilitat de treballar algun dia en el gran magatzem també havien quedat anul•lades. Un munt de llocs de treballs esvaïts per l’aire.

En Carles i ella es miren amb ulls plens d’indignació i d’incomprensió davant la notícia. Com si estigués alienada, amb un sentiment de ràbia dins el seu cor sent com dels ulls li sobreïx el sabor salat de les llàgrimes. Ha passat, ha arribat aquest dur moment, avui comença una nova situació i, tot allò que els envolta es vesteix de negre i de por.

El dia ennuvolat s’ha apagat amb una força inesperada; mira per la finestra i veu que la lluna ha minvat; que tota la lluita ideològica d’anys enrere està aturada; que tots els seus anhels de benestar estan congelats; que els carrers estan plens d’indiferència; que els arbres hi són artificials; que hi ha cues infinites a l’oficina d’ocupació; que les carteres continuen buides de llibres gratuïts; que l’educació està essent retallada i que la sanitat va estimbant-se a pas agegantats.

Tanca la finestra i pensa que no importa qui siguin els protagonistes. Són moltes les persones que avui dia pateixen situacions difícils i, mentrestant la societat sembla viure en un estat de somnolència, coberta per la flassada de la desafecció i allunyada cada vegada més de tot allò que suposa la igualtat, la solidaritat i la justícia social entre els éssers humans.

PARÈNTESIS EN BLANC

Li havia dit que no cent vegades i una , però en Flavio insistia i insistia cent i dos vegades més. En Flavio és molt pesat. Així que al final va aconseguir que li acompanyés a un d’aquells creuers que fan per solters a un recorregut pel Mediterrani. La veritat és que des de què m’havia separat la meva vida social havia quedat bastant minvada, però allà estava el meu amic salvant-me del meu desert personal.
El dia que varem embarcar-nos semblava que s’havien posat d’acord tots els fenòmens meteorològics, i vaig rumiar si allò no seria un mal auguri però en un segon com sorgida del no res va aparèixer davant els meus ulls una deessa tan bella, que tots els pensaments dolents es van esborrar de cop.
Al dia següent Rebeca es va adreçar a mi preguntant-me no sé que cosa i ens varem presentar. Portava un biquini de mides petites i colors barrejats que hauria fet ressuscitar a més d’un mort, i a partir d’aquell moment varem començar a intimar; per cert tinc que dir que el meu amic Flavio, que sempre s’havia considerat un gran seductor, semblava una mica molest pel fet que Rebeca s’hagués fixat en mi.
Després tot va ocórrer massa de presa. Em vaig despertar amb molt malt de cap, tot em donava voltes i, vaig veure que estava estirat a sorra. A l’intentar incorporar-me vaig sentir dolor a la cama dreta i em va costar aixecar-me però al final ho vaig aconseguir. Al mirar al meu voltant vaig veure el cos estès d’en Flavio que semblava més mort que viu. En lloc de llançar-me per veure quin era realment el seu estat vaig pensar que seria una mala jugada si no despertava i l’havia de fer el boca a boca. De sobte en Flavio va començar a tossir i jo a respirar. Vaig intentar lligar pensaments però cap seqüència lògica i racional em portava a fer-me una idea de què havia pogut passar. No recordava res i un parèntesis en blanc es va obrir a la meva memòria. Així que allà estàvem perduts a una illa deserta el meu amic Flavio i jo, el meu rellotget de butxaca aturat i un petit encenedor que duia el nom de Rebeca. Qui era Rebeca?