EL CAMÍ PERDUT DE LA CREATIVITAT

El camí perdut de la creativitat,
La propietat més respectable és aquella que surt de la creativitat, del talent d’una persona. La propietat dels creadors és ho més sagrat que un ser humà té, allò que no és transferible. La creació permet cercar allò llunyà, iniciar una aventura personal i fascinant.
La creació és una habilitat fonamental en el moment actual, donada les característiques de complexitat, incertesa, turbulència, canvi, progrés i competició que caracteritzen a la societat actual. Estar preparats per solucionar problemes i solucionar-los de forma creativa és quelcom indispensable, és en aquest escenari on la paraula innovar adquireix un especial significat.
Diu Abraham Maslow un dels psicòlegs més prominents del present segle, que “l’home creatiu no és un home comú a qui va acreixent alguna cosa; creatiu és l’home comú de qui res es va treure”.
Vivint en una societat endormiscada on el potencial humà no vol arriscar-se massa a experimentar, a atrevir-se, a divergir, a imaginar, en definitiva, a somniar despert. Podem observar que els ensenyaments estan adreçats només al coneixement exterior, contribuint ben poc a l’autoconeixement de les persones; aprenem sobre l’univers, els països, la història de l’home, però continuem essent uns grans desconeixedors dels nostres talents i de les nostres possibilitats. Aprenem sobre el món, però reflexionem poc sobre nosaltres mateixos, sobre el potencial quasi il·limitat de la nostra ment, sobre el poder i valor de la imaginació, com va dir Einstein, “la imaginació és més important que el coneixement. El coneixement és limitat, la imaginació volteja el món”. Quan abandonem la infantessa, la imaginació i la fantasia deixen de ser considerades dimensions importants de l’ésser humà passant a ser la raó i la lògica les dimensions conquerides.
Els trets de personalitat que afavoreixen l’expressió de la creativitat són: iniciativa, independència, autoconfiança, persistència, curiositat, espontaneïtat i intuïció. Segons Erich Fromm la capacitat de sorpresa és fonamental per a què es donin les condicions d’una actitud creativa. Amb això vol dir que s’ha de mantenir un cert grau d’ingenuïtat, humilitat, de disponibilitat per a deixar-nos afectar per estímuls de la realitat que ens envolta que possibilitarien la germinació d’una idea o el principi de la mateixa; és necessari una obertura plena, una total receptivitat adreçada i concentrada a l’objecte del nostre interès.
És allò que Fromm anomena “capacitat de concentració”: si em concentro plenament, allò que es fa en cada moment és la cosa més important de la vida. Si em concentro quan parlo amb algú, quan llegeixo, quan camino, quan estimo, quan desenvolupo qualsevol activitat, no hi ha res més important que allò que faig en aquí i ara. És en aquesta forma de trobar-se la persona en la realitat on es troben les bases de la creativitat personal, donat que es desenvolupa una vivència del jo com el vertader centre del món i el vertader artifici dels meus actes.
Segons Fromm una de les conseqüències de les societats actuals del benestar és el rebot del conflicte i la tensió. L’home-tecnològicus és un ser que refusa el compromís, és insolidari i fuig de l’acció i de la presa de decisions compromeses quan aquestes no tendeixen a resoldre qüestions que afecten als seus interessos personals o al seu entorn més immediat. Evitant els conflictes, l’home és converteix en una màquina bé engrassada, on tots els afectes s’anivellen al moment, on s’automatitzen tots els desitjos, on s’igualen tots els sentiments. Precisament, segons Fromm, el fet de prendre consciència dels conflictes, d’experimentar-los profundament, d’acceptar-los tant el pla intel·lectual com el sentimental, és una de les condicions bàsiques de la creativitat.
Però més enllà del camí de la racionalitat sempre ens podrem perdre en el nostre món oníric. El món dels somnis també està molt lligat al tema de la creativitat. El cervell quan somnia és un cervell actiu. La realitat onírica és personal i intransferible, un fenomen constret als confins de la biografia individual que només existeix en el jo.
Però no només somniant creem, inspiració, constància i treball són necessaris per tal de composar l’idea il·luminada.

QUADRAT

Escric unes línies en una pàgina blanca. Estic desperta i veig amb claredat el llibre, junt a la tauleta de nit. Serà una breu reflexió. Sempre em deixo seduir per aquesta mena d’escrits. Paraules que m’atrapen, que em fan despendre del meu cos material, sentint-me tan despullada que l’ànima se m’escapa per tots els porus de la pell. Miro el llibre que encara no he acabat. Mentre tant em recordo de tu. Potser hi siguis a Badalona, on ens van veure la primera vegada. Aquell dia, al cafè Cayo Largo, vas escriure sense saber-lo una història plena de secrets invisibles, des de llavors tot penetra en mi amb més intensitat i he descobert un interior que ignorava. He escoltat el meu propi silenci i he aprés a mirar el món d’una altra manera. Ara sóc veritable, un pensament buit de fal·làcies i ple de significacions reals més enllà d’un imaginari fictici. Paraules que cerquen el teu lector amagat.

MODERNITAT LÍQUIDA

L’era de la modernitat sòlida ha arribat a la seva fi. Perquè solida?, perquè els sòlids, a diferència dels líquids, conserven la seva forma i persisteixen en el temps: duren. En canvi els líquids són informes i es transformen constantment: flueixen. Per això la metàfora de la liquiditat és l’adequada per aprehendre la naturalesa de la fase actual de la modernitat. La dissolució dels sòlids és el tret permanent d’aquesta fase. Els sòlids s’estan fonent en aquest moment, el moment de la modernitat líquida, són els vincles entre les eleccions individuals i les accions col·lectives. És el moment de la desregulació, de la flexibilització, de la liberalització de tots els mercats. No hi ha pautes estables ni predeterminades en aquesta versió privatitzada de la modernitat. I quan allò públic ja no existeix com sòlid, el pes de la construcció de pautes i la responsabilitat del fracàs cauen total i fatalment damunt l’espatlla de l’individu.

L’adveniment de la modernitat liquida ha imposat a la condició humana canvis radicals que exigeixen repensar els vells conceptes que solien articular-la. Zygmunt Bauman examina des de la sociologia cinc conceptes bàsics en torn als quals ha girat la narrativa de la condició humana:
- emancipació
- individualitat
- temps/espai
- treball
- comunitat

Aquests conceptes estan avui dia vius i morts al mateix temps. La pregunta és si la seva resurrecció – o la seva reencarnació- és factible; i, si no ho és, com disposar per a ells una sepultura i un funeral decents. El sociòleg polonès Zygmunt Bauman s’ha convertit en els darrers anys en un protagonista a tenir en compte dins del debat sociològic del nostre temps.
En la entrevista següent parla dels seus mestres, entre els que inclou a Borges, i d’un tema central en les seves reflexions: la globalització i el seu efecte sobre la vida dels homes.

En el tracte té mostra senzillesa i l’elegància de les persones grans de cor i ànima. I tant que és gran aquest senyor alt, prim, de 77 anys, un dels més grans sociòlegs de la segona meitat del segle XX conjuntament amb David Riesman i pocs més; el seu nom res fàcil és d’origen polonès, Zygmunt Bauman, es relaciona immediatament amb la paraula globalització. “ En busca de la política” potser és el títol que més ha impressionat i que més s’ha gravat a la memòria. Bauman es dedica allà a estudiar la societat, però no amb fredor, ni de manera distant, ni de forma asèptica. Els patiments dels homes, les seves humiliacions es troben en el cervell de la seva reflexió i de la seva participació.

Ja l’ha escrit i ara el repeteix en aquesta trobada milanesa, en un parèntesis del congrés sobre la “societat planetària” , organitzat en record del sociòleg Alberto Meluci a un any de la seva inesperada mort: “La neutralitat moral en sociologia és impossible” qui sosté aquest argument es menteix a si mateix. La seva biografia el confirma. En 1939, degut a la invasió de Polonia, va fugir amb la seva família –eren jueus- a la URSS. Allà es van enrolar més tard en un cos de voluntaris polonesos per lluitar contra els nazis. Finalment, quan va tornar a Varsòvia, el seu somni era estudiar física. Però davant la destrucció de la seva terra, Bauman va decidir ocupar-se dels “furats negres” del país i “del big bang de la seva resurrecció”. Com? “Vaig elegir la sociologia convençut de què podia canviar el món.

Amb el temps potser aquest fe s’ha debilitat, però no s’ha extingit. El repeteix en “L’ambivalència de la modernitat i altres conversacions” fruit de cinc “interrogatoris” dirigits per altre sociòleg Keith Tester, que es constitueix quasi en una suma del pensament d’aquest estudiós, actualment professor emèrit de les universitats de Leeds i de Varsòvia. Allà Bauman presenta el seu panteó particular de “mestres”: Camus, Gramsci, Calvino, Borges. I a partir d’allà comencem amb les primeres preguntes

- Albert Camus?
- Em va ensenyar la rebel·lió. I la sensibilitat per la justícia, que és la prevenció del patiment de la gent. Vaig escoltar aquesta frase de Camus: “Està la bellesa i estan els humiliats. Per difícil que sigui l’empresa voldria no ser mai infidel ni als segons ni a la primera”.

- Aquest és el seu credo?
- Espero que lo sigui. No sé si he pogut evitar totes les trampes.

- Antonio Gramsci?
- Li estic molt agraït. M’ha permès acomiadar-me honorablement de l’ortodòxia marxista. Sense avergonyint-me per haver-la abraçat i sense odiar-la com tant altres.

- De què manera Gramsci li va resultar revelador?
- Rebutja el determinisme per el qual, en el marxisme oficial, els homes són només peces, peons de la història. La seva és una visió flexible dels homes: la història ens crea i, a la vegada, som artificis de la història. Això es pot veure també en Borges: la història és un llibre que escrivim i al mateix temps ens està escrivint.

- Italo Calvino? (Bauman s’entusiasma)
- És el més gran filòsof dels narradors i el més gran narrador dels filòsofs. “Les ciutats invisibles” és el millor text de sociologia que s’ha escrit mai. Vaig aprendre més amb aquest llibret que amb molts volums. Cada “ciutat” tracta un argument sociològic i en dues pàgines desenvolupa un anàlisi molt agut. Per exemple, en Leonia la fortuna i la felicitat es mesuren sobre la base de la quantitat de coses que es rebutgen sense mortificacions. És el model actual: la vida és feliç si consisteix en una perpetuïtat de nous començaments. Des de que el món és món la perdurabilitat sempre va ser un valor, mentre que avui, per primera vegada, són valors la transitorietat, el ràpid descart, la no conservació, perquè allò que es conserva pot ocupar el lloc de coses sempre “noves i millors”. A on anirem a parar? Ni Calvino ni jo ho sabem.

Rebuigs: en la “modernitat líquida”, com Bauman ha batejat el temps actual en el qual res està fix ni garantizat, tot és mutable, on “la història no té rumb i la biografia no té projectes”, cada vegada hi ha més rebuigs humans. “Certes professions, certes especialitzacions, certes capacitats són cada vegada menys valorades. Ja la primera modernitat va crear un ordre artificial en el qual molts no tenien inserció. No “aptes”. Fa més d’un segle, per aquests problemes locals hi havia solucions globals: els “rebuigs” emigraven a Amèrica, a Canada, a Austràlia. I a demés, junt amb l’emigració estaven la colonització, l’imperialisme... Actualment, pel contrari, cerquem desesperadament solucions locals a problemes globals. Les migracions són avui la major aposta en joc, però no són unidireccionals, van en totes direccions. És un problema global, però nosaltres cerquem solucions locals, del tipus “tanquem les fronteres”. Però no funciona”

Què fer? Zygmunt Bauman em mira com perplexitat irònica. “No ho sé, les solucions hauran de trobar-les els que avui tenen entre vint i trenta anys. S’ha produït un divorci entre poder i política. Abans coincidien en el territori de l’estat-nació. Però avui el poder és extraterritorial i no hi ha una política d’aquesta amplitud. La gran qüestió al respecte és la d’un nou matrimoni. I hem de tenir cura: no confondre política internacional amb política global. La primera és una suma de nacionalitats, una d’elles diu si a un acord, altre diu no i es paralitza tot. Apareixeran noves formes”.

Mentrestant, com si fos poc, també el problema moral va passar a ser global, adverteix Bauman “Es diu que l’Holocaust concerneix a tres categories de persones: les víctimes, els assassins i els presents o espectadors. I bé, avui, per mitja de la televisió, tots som espectadors, tots conscients dels patiments dels altres, fins les més allunyades parts del món. Ara veus, sap. Llavors et concerneix. És la globalització de la responsabilitat. Sobretot en l’economia global tots som interdependents (allò que fa algú en Singapur té el seu impacte també en mi i a l’inrevés, per més que jo no sàpiga quines són les connexions intermèdies) i a més a més s’afegeix la vulnerabilitat recíproca assegurada”.

Una bona notícia, segons Bauman és que “per primera vegada en la història l’imperatiu moral i l’instint de supervivència van en la mateixa direcció. Durant mil·lennis, per a ser fidel a la moral devies sacrificar quelcom del teu interès. Actualment els objectius coincideixen: o tenim cura de la dignitat de tots en el planeta o morirem tots plegats. I atenció, no hi ha prou amb proveir a tots de menjar i agua: moltes iniquitats tolerables ahir, avui ja no ho són més; la modernitat ha arribat, és coneguda en tres quartes parts del món, llavors moltes injustícies abans considerades com “inevitables” actualment es consideren “inacceptables”. Molts conflictes actuals no s’han originat pel menjar sinó per la dignitat ofesa”.

Si la modernitat és “líquida”, no es pot agafar, i si la història nos ha portat a situacions totalment inèdites, hi ha no obstant quelcom “sòlid” i “vell” que per a Zygmunt Bauman és brúixola i un instrument més actual que mai: el socialisme:

“Es necessiten més socialistes des de que va caure el mur de Berlín -diu-. Abans del comunisme el pisava els talons al capitalisme produint un mecanisme de “control i equilibri” que va salvar al mateix capitalisme de l’abisme. Ara el socialisme és indispensable: no el considero un model de societat alternatiu sinó una eina apuntada envers les injustícies de la societat, una veu de la consciencia quina finalitat és debilitar la presumpció i l’autoadoració dels dominants.

A la vegada, en el llibre, Bauman es declara també liberal (“la seguretat dels mitjans de subsistència i la llibertat són complementàries”) però és pel socialisme que posa mà a la poesia: “com l’ocell fènix, renaix del cúmul de cendres deixades pels somnis cremats i per les esperances carbonitzades dels homes. I sempre ressorgirà. I finalitza. “Si és així, espero morir socialista!"

UNA CANÇÓ AMB AROMA

EL PINTOR DE LA CORT

El pintor de la cort

Pel pintor murcià Agustí Navarro la creació era vida en acció. Li havien encomanat tres obres però de les tres pintures, el retrat de Mariana d’Austria va ser l’elegit. La primera estela de la nit va il·luminar el seu pensament, mentre barrejava oli de llinosa amb pigments de colors.
Aquell matí quan una jove bella i malenconiosa va entrar a la seva cambra va pensar que el sol de l’univers havia descendit del cel per ficar-se a la seva estança. Va sentir aquell temor visceral que sempre apareixia davant una tela neta; la por a què l’obra no sortís perfecta. Sabia que la clau estava en sentir-se pinzell i no pintor, però alguns dubtes van creuar el seu pensament “ho aconseguiria davant aquells ulls penetrants i freds, davant aquell fruits abundants que semblaven voler sortir d’aquell cenyit vestit”. Un esgarrifança va recórrer el seu cos i un lleuger tremolor es va colar entre els seus dits. Mentrestant la tela blanca i els pinzells nous esperaven impacients el moment de la creació.
Va pintar-la de mig cos sobre un fons obscur per tal de destacar la claredat del seu vestit i la seva cara, animada per colorets vermells. Va decidir que el rostre seria el principal focus d’atenció, volia destacar la tristesa tant dels seus ulls com del seu gest nostàlgic. El seu ajudant li havia explicat que aquesta jove era una dona trista perquè en la cort madrilenya, la rigidesa de l’etiqueta li impedien passejar en solitari i sempre havia d’anar en companyia de les seves dames d’honor, fet que li impedia la llibertat de certes intimitats; xiuxiuejaven algunes veus que estava enamorada d’un jove trobador. Agustí, des de el primer instant que la va veure es va sentir atret, per això va voler que el retrat transmetés l’ànima d’una dona que restava oculta entre ampul·loses perruques i vestits reials.
L’obra era un regal que el pare de Marina, l’emperador Fernando III d’Alemanya, volia fer al seu promès Felip IV d’Espanya el dia del seu casament, el dia 7 d’octubre de 1649. La boda tindria lloc a prop de Madrid i passarien la nit de noces a l’Escorial. Fernando III estava tan content amb l’esdeveniment nupcial que el dia que Agustí va lliurar el quadre li va voler obsequiar amb un excepcional sopar a la cambra reial: caviar, foi gras, gall dindi amb prunes verdes amb conyac, ous d’ornit, llengües de gat, arròs amb salmó, llagosta, crancs vius amb setes, pernill, cervesa, llet, vi negre, fruites dolces i xocolata calent.
A una banda de la taula Mariana i la seva mare menjaven en silenci, mentre que a l’altra Agustí i Fernando III dialogaven sobre les intrigues palaciegues i algunes estratègies polítiques. Des del silenci els ulls de Mariana brillaven amb més intensitat que la llum de les espelmes que adornaven la sala. Agustí notava com el cor batejava a gran velocitat com si fos un cavall desbocat, sentint-se estranyament hipnotitzat per aquells ulls que cridaven per sortir d’un anonimat imposat. Mariana se casaria amb un home que no estimava, però el seu pare hauria aconseguit l’acord polític establert amb el compte d’Olivares, el seu amic més fidel.

MÚSICA AMB AROMA

PETITES REFLEXIONS

Quan anava al col·legi era un jove estudiós, prim, seriós, de cabells castanys i curts, més interessat en els coneixement científics que sobre qualsevol sentiment emocional, mai havia assistit al ball de l’escola. Els llibres i les formulacions matemàtiques eren la seva melodia.

No t’esperava tan aviat, li va dir al seu primer cabell blanc.

La duia entre les mans, un dia va agafar-la tant fort perquè no marxés que es va trencar, era la seva joventut.

Hi ha cames de primera que caminen lleugeres pel món, hi ha cames de tercera que caminen cansades pel món.

S’ha fet gran i els seus afanys, les seves il·lusions han anat minvant.

Quan va fer la comunió li van regalar un rellotge, quan es va jubilar li van regalar un rellotge, ara que el temps no era el protagonista de la seva vida!

De jove la seva maleta estava plena de coses que creia molt necessàries, ara se n’adona com estava d’equivocat; dins l’armari traster reposa tranquil·la una maleta buida.

Aviat arribarà el final de l’existència, el somni que no coneix despertar; els ulls abatuts que no podran tornar a mirar la lluentor de la felicitat; la boca encallada que no podrà dir les paraules desitjades.

Ha donat un passeig a prop de la platja, el metge li ha recomanat aigua de mar per la circulació de les cames; s’ha segut una estona a la sorra per mirar la mar i escoltar el silenci, quanta melodia hi ha a l’univers. El dia comença a marxar i una tarda en pau neix per l’horitzó. Li costa aixecar-se de la sorra, les seves articulacions encarcarades no faciliten la seva verticalitat.

Quina angoixa, quina tristor quan algú al seu costat escolta una música i ell no escolta res, o algú escolta el cantor d’un ocell, o la plor d’un nen, i ell de nou no sent res. De mica en mica els sentis es van perden.

Ja no té que fingir ni ser acollidor quan està cansat, somriure quan està enfadat, ja no té que representar cap actitud. Ja no té res a representar; fa tens que va deixar de sentir-se esgotat.

Va arribar un dia que va decidir canviar els amics interessats per llibres; el gimnàs per un passeig; les paraules exteriors per una bona història de ficció; la companyia per l’aïllament. Va descobrir que el món exterior ja no li atreia i va començar a conquerir el seu món interior.

Les seves mans són rugoses; tenen senyals profundes. Les línies del cap i del cor estan separades, sempre han portat camins diferents. La línia de la vida és la més prima i allargada, circumda el mont de Venus. Les seves mans tenen taques de pigmentació, al principi eren petites i clares amb els anys s’han fet fosques i grans. Mans plenes de signes i línies que anat dissenyat la seva biografia. Fa anys eren fermes i segures, ara tremolen insegures davant el seu passat: el piano.

Els anys li han ensenyat la importància que té estar tranquil, saber mirar més enllà de la realitat immediata i esperar amb serenitat allò que ha de venir.

De jove creia en la bellesa ara creu en la vellesa.

Mira aquella fotografia desgastada que està penjada a la paret groguenca de l’habitació de la residència d’avis. Ella de blanc trencat, ell de blau marí. Tenien 30 anys i 30 mil il·lusions. Van fer el viatge de nuvis durant tres dies a la platja de Palamós i van viure 30 anys al carrer de la caritat. Ara fa tres anys que està sol.

ULLS DE GLAÇ

Ulls de glaç,

Uns mesos després, davant la finestra del menjador un dia de pluja agosarada, sense saber bé perquè August Paez va recordar aquella tarda en què va ser espectador d'un atracament. Barcelona era una ciutat cosmopolita, composada per gent de tot arreu. Els canvis s'havien produït tan ràpidament, que malgrat tots els radiants indicadors de benestar, hi havia cada vegada més lladres, cleptòmans, saltejadors, mentiders...

Aurora Canada, era una dona que havia sabut sobreviure no gràcies a l'esforç del treball sinó als seus enganys, als seus fraus, als seus trucs. Era una dona sense escrúpols, freda com la neu, que amb un semblant dolç sabia conquerir sense dificultats a les seves víctimes.

Va veure una dona gran vestida de negre, devia tenir sobre uns seixanta cinc anys. Va veure una dona jove, devia tenir sobre uns trenta cinc anys, vestida també de negre, amb unes ulleres de sol que li tapaven la cara. Va veure com la senyora gran ficava la llibreta d'estalvis dins del caixer automàtic i, com la jove s'aprovava per la seva esquena. Va veure paraules, somriures i gestos per part de la jove. Després, al cap d'una estona, al carrer, va veure com la senyora plorava, mirava la llibreta d'estalvis i, entre sanglots deia que li havien robat 1000 euros. A l’instant va pensar que la senyora gran havia estat víctima d'un atracament.

Mentre mirava per la finestra, encara plovia, va pensar que ell havia estat sense saber-ho amb certesa testimoni d'un de tants robatoris que es produeixen a les grans ciutats. En aquella Barcelona, on la desconfiança i la por, s'havien convertit en penyores habituals dels ciutadans, convivint sota el mateix sostre que la indiferència i la insensibilitat. Una nova ciutat que anava naixent, desconeguda per a ell mateix. Una ciutat on quasi tothom començava a ser un estrany per als ulls dels altres.

EL DARRER VIATGE

El darrer viatge

Sé que tinc que fer un viatge i la veritat és que em dóna por, tanta por, que em resulta difícil de parlar-ne; però avui si me’l permeteu, voldria intentar-lo. Crec que aquesta darrera excursió sense cantimplora (ja sento com se’m seca la gola) ni retorn és l’aventura més significativa i transcendental de la vida dels éssers humans, i mai ens aturem gaire a pensar-hi sobre ella. Perquè?... Dolor de vida! És en aquest últim destí on restem despullats de totes les materialitats, de tots els records, de totes les experiències viscudes. Silenci de vida, silenci de mort. En aquesta aventura diuen que un se sent lleuger com les branques d’un arbre acaronades pel vent, doncs només l’ànima o l’esperit és el que marxa d’acampada a un altre lloc. Qui sap envers que confins de l’univers anirem a parar?.
En aquest últim viatge l’ànima no necessita endur-se res. No necessita saber els horaris dels trens, dels avions, dels vaixells ni de cap altre mitjan de transport. L’equipatge li és innecessari, el cos desapareix, cremat pel foc o bé per la seva lenta decrepitud sota terra; una caixa de fusta acollirà el cos mort per tota l’eternitat. L’ànima no necessita omplir la maleta de penyores inútils, només la seva energia serà el vestit que la cobrirà del fred i del calor; del sol i de la lluna, de la pluja i del vent, de l’alegria i la tristor. No ha de pensar si ha de ficar el vestit de dia o el de nit, els pantalons de vestir o els texans, el banyador o el bikini, si les sabates blanques o les vermelles, si la tovallola de bany o la de bossa... No ha de pensar en rutes, en itineraris, en guies, en aventures individuals o col·lectives. No ha de portar la cambra fotogràfica, per fer mil i una fotografia, que no podrà deixar com a testimoni en cap àlbum, ni de paper ni digital.
Recordo que un dia d’hivern, de forta pluja, una tarda plena de diàlegs sense cap mena de sentit, algú va dir que al més enllà no hi havia res a veure, ni digne de ser recordat, ni fotografiat. Com si algú hagués pogut parlar d’allò que passa en aquell altre món desconegut i secret. L’ànima no ha de pensar qui són els millors companys de viatge, ja que és un viatge en solitari.
Aquesta aventura és una gran fita que no podem organitzar des de cap agència de viatges, només la nostra vida, les nostres inquietuds, i la nostra trajectòria personal seran les veus que ens acompanyin en moments de solitud que ens permetran anar planejant i pensant sobre el nostre darrer viatge.

FESTES DE MAIG A BADALONA

He caminat a poc a poc fins arribar a la plaça de la vila. Hi ha dies i moments que s’han d’assaborir, la vida passa tan de pressa!. La plaça de la Vila està plena de gom a gom. Al rellotge de l’ajuntament li manquen encara deu minuts per tocar les set de la tarda; hora d’inici del tradicional pregó inaugural de les Festes de Maig. Aquest any el pregó el farà la Mireia Belmonte, la noia amb ulls de cel, una jove badalonina que ha estat proclamada recentment campiona d’Europa de 200 metres estils i ha aconseguit la medalla de bronze de 200 metres papallona; que important és que la ciutat reconegui els mèrits i els èxits dels seus propis ciutadans, ser profeta a la teva terra, a la teva ciutat. Porto al coll el mocador, símbol de les festes de maig, aquest any és de color vermell. Durant tres anys, no consecutius, el vermell ha estat el protagonista de la festa, d’altres vegades el seu color ha estat el blau, el lila, el verd... M’agrada veure com alguns balcons de la ciutat llueixen penjats, un darrera l’altra, tots els mocadors acolorits. Hi ha tanta gent a la plaça, que arriba un moment que no puc anar més enllà, i espero al costat del cinema Picarol, l’inici del pregó. Faig un repàs ràpid de la resta d’actes festius: la cremada del dimoni, nit màgica per excel·lència amb els seus focs artificials; la festa del Badiu, pallassos, xocolata i somriures per la canalla; els castellers, els geganters, els diables i els trabucaires; els concerts de música, a diferents llocs de la ciutat, per joves i grans. Les festes de maig ja estan aquí i durant uns dies, la ciutat es vestirà de gala, i es perfumarà amb gotes d’aigua de mar i pètals de rosa, impregnant tota la ciutat amb l’aroma de la joia i l’amistat.

Veniu a gaudir de les Festes de Maig, de les festes de la meva ciutat: BADALONA.

LLEGIR

LLEGIR:
Penso en el meu pare. Ell va estar el primer a fer-me estimar la lectura. Sense que ell en tingues coneixement va ser el meu guia literari. De petita, quan el meu pare tornava del treball, em portava llibres petits que duien a l'extrem dret de cadascuna de les seves pàgines dibuixos, i al passar els fulls molt ràpidament els ninots es movien; eren els llibres joguina; a la nit, abans de dormir, el meu pare o la meva mare em llegien aquelles històries.
Uns anys després van venir els meus primers contes: la ventafocs, la blancaneu, la caputxeta vermella, pinotxo, el contes d’Hans Christian Andersen... L’època de l’adolescència van arribar altres descobriments literaris: les meves primeres novel·les juvenils, els llibres de misteri, i la poesia. Recordo una col·lecció de llibres que es deia Els tres investigadors, un grup de tres amics que es dedicaven a resoldre històries inexplicables que ocorrien al seu poble, i també les poesies de Gustavo Adolfo Bécquer, Federico García Lorca, Antonio Machado...
Així al llarg de la meva vida el llegir ha anat xopant el meu ésser de tal manera que, ja de petita vaig quedar enganxada pel anhel de llegir, i llegir va passar a formar part de la meva personalitat, per això sento la imperiosa necessitat de trobar moments que em permetran viatjar a llocs desconeguts, a conèixer històries que em facin riure o plorar, a dialogar amb personatges desconeguts que acabin convertint-se en amics imaginaris.
Cadascun del llibres que han circulat pels meus ulls i les meves mans m’han ajudat: a formar-me una mica més com persona i adquirir nous coneixement; a despertar aficions i interessos, a estimular la imaginació i la curiositat, a potenciar la meva creativitat, en definitiva, com va dir algú, a ser cada dia una mica més lliure.

MISSATGE EN UNA AMPOLLA

Missatge en una ampolla

Me n’hauria d’anar a dormir però no puc. El pensament m’atabala. He d’escriure una petita reflexió sobre el tema “matèria morta”. Reconec que el tema no és del meu gust i que em consta lligar alguna cosa amb una mica de sentit. Estic asseguda davant l’ordinador. La pantalla roman en blanc. Al meu voltant tot és silenci. Tothom dorm, fins i tot el lloro. Em crida l’atenció un envàs que està en un raconet de la llibreria; és de cristall i és buit, la base és rodona i el coll allargat; té un disseny original. Aquesta ampolla, que abans era plena de vi, va ser un regall d’un amic que la va portar de la Toscana. Un vi exquisit, nèctar dels Déus! L’ampolla està morta, quieta i resignada. Què podria fer amb ella?: la llanço a les escombraries?, seria una possibilitat; la pinto i la decoro, art deco?, en seria una altra; o escric una carta i la llanço al mar, seria una tercera opció. Aquesta darrera possibilitat m’agrada, l’ampolla deixaria de ser un objecte inert, indiferent i passiu, i passaria a ser la protagonista del meu relat. Les paraules al seu interior batejarien com si fossin el seu petit cor. Ja no seria una ampolla freda i apàtica, seria l’ampolla viva, l’ampolla plena de paraules, a la recerca d’uns ulls que desxifraren el seu secret interior. Guardo tot allò que he escrit en un document. Deixo obert l’ordinador, no fos el cas que el pensament encara em donés alguna alegria més. M’aixeco de la cadira i m’apropo a la llibreria. Agafo l’ampolla amb cura i l’acarono. De sobte sento, que ja no podria prescindir d’ella, que té el seu lloc reservat al costat dels llibres, entre la petita Torre Eiffel i la Torre inclinada de Pisa. Sento una mica de fred, miro el rellotge, fa una estona que han tocat les dotze de la nit. Estic completament desperta, el somni descansa a altres habitacions. Continuo dialogant amb les meves dèries. La nit facilita aquesta comunicació creativa. Quina seria la classe de missatge que ficaria dins de l’ampolla?. He de descartar la possibilitat d’escriure una carta d’amor, a l’Abraham no li agradarà; podria ser una reflexió filosòfica sobre la llibertat d’avortament per a les dones; una reflexió sobre el llibre La modernitat líquida de l’autor Zygmunt Bauman; una reflexió sobre el darrer viatge de la vida, la mort. Podria escriure de moltes coses i ficar-les al seu interior, però potser només una sola frase podria ser un missatge per algú: “la ciència és el camí més curt envers Déu”, “les hores no serveixen per res si no saps que fer amb elles” o “no importa allò que som, sinó allò que fem amb el que som”... La son entra a l’habitació i em reclama. Camino silenciosament cap a l’habitació no fos el cas que el lloro és despertí. Demà serà un altre dia. Bona nit.