PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

13 de desembre 2005

PARAULES AMB AROMA

Un somni de xocolata

El dia és fred i gris. La pluja constant provoca la paciència del parabrisa del cotxe que no dóna front a un xàfec persistent. Està detinguda en un absurd embús, el mateix que la seva vida, aturada. Tota ella resta aturada. No pot treure's aquells ulls negres del cap, del pensament i del cor, aquells ulls que l'esgarrapen la pell i el cos, aquells dits llargs i suaus, que ella imagina recorrent el seu pit per sota la brusa. Aquell tacte delicat, aquell màgic dit dissimulat que mentre el semàfor està vermell es passeja fantasiosament per la seva cama dreta mentre condueix.
Perquè no va voler acceptar la invitació? Pors, dubtes, passió irracional...?. Ell tornaria a trucar-la? Havia deixat passar l'oportunitat què el seu cos necessitava de nou?. Algunes preguntes ballen pel cap de l'Anna. Mentre, les botzines formaven una orquestra simfònica de sorolls allunyats i anònims.
El tap circulatori continua igual, sense moure's, com el núvol trist que veu davant el mirall del cotxe, allà quiet, silenciós. Arribarà tard a la reunió amb el director del departament de publicitat, qui s'encarrega de l'anunci publicitari del nou perfum masculí Àngel, la fragància del cel. De sobte pensa que haurà de trucar al Sr. Oleiro per comentar-li que està atrapada en un embús ridícul i suggerir l'ajornament de la reunió. Envoltada per la pluja que rellisca per les finestres i els sorolls de les botzines, l'Anna defuig d'aquest escenari gris, submergint-se en imatges sensuals que la segresten cap a altres capritxos. La reunió l'havien aplaçada pel dimarts de la propera setmana, i donat que l'entrevista havia estat anul·lada, disposa de tot el matí per a ella sola, ella sensual, ella estimada... Dedicarà aquest temps al seu benefici personal. La circulació comença a rodar amb certa lentitud, i perd de vista el núvol que s'ha tornat de color. La pluja ha anat disminuint i ha anat deixant pas a un sol dèbil com les seves perdudes emocions.
Aparca el cotxe, a Via Laietana, a prop del centre de benestar i salut que una amiga l'havia recomanat. Totes les separades, semblava que devien passar per a aquell indret com una sort de peregrinació, després d'angoixes o d'assossecs s'imposaven pregàries estilístiques als seus cossos abandonats. Una dona amb una figura d'escandall i un somriure fingit li ha oferit la carta de serveis: piscina d'hidromassatge, termes, dutxa escocesa, dutxa d'olis essencials, teràpia de xocolata... Primer ha optat per la depilació, vol les seves geografies suaus, però l'Anna anhela més; feia un temps havia vist en una pel·lícula un pubis depilat en forma de cor i va voler que, almenys, alguna part del seu cos tingués forma de Cupido. Imagina com seria si el dit d'ell rellisqués pel seu pubis, pels seus petits mugrons. Imagina tot un món de sensacions i noves experiències. Apareixien pel món sexual de l'Anna, idees de vainilla i caramel.
Avui l'atendria la Carla, doncs la Sophia tenia el dia lliure. La Carla va posar un CD, "el somni d'amor" de Listz, i va encendre una espelma olorosament embriagadora. Un cop depilada, la Carla li va recomanar que es fes un massatge amb xocolata i li va explicar que era una cura terapèutica amb un alt grau de plaer, i que l'aroma de la xocolata es fonia en una fricció harmoniosa per tot el cos sense necessita d'anar després a dutxar-se. L'Anna ha decidit regalar al seu cos aquesta extravagància però sobre tot a les seves oblidades sensacions. Ha sortit del centre amb una sensualitat especial, no camina, dansa pel terra, bull el seu interior. Ha decidit que anirà a comprar aquella ampolla de colònia de Cleopatra a la botiga d'Alquímia del carrer Portaferrisa que tant li va encantar, després, Portal de l'Àngel ple d'objectes captivadors. En una botiga amb façana antiga però reformada i pintada d'ocres i marrons, ha vist un conjunt de roba íntima d'Armani, de color negre amb una braga minúscula i un sostenidor molt sofisticat, adornats per uns detalls petits de brillants. El desig de comprar-lo s'ha apoderat immediatament de l'Anna i de la seva tarja de crèdit. Malgrat tenir un preu elevat l'Anna no ha pogut desafiar l'atracció de posseir aquest conjunt per si de cas tenia l'oportunitat. A la botiga de llenceria, la ha atès una dependenta amb experiència, i li ha dit que té un gust excel·lent, (i una tarja amb diners, ha rumiat l'Anna). La dependenta ha tret el conjunt d'una caixa blanca plena de petits cors daurats i se'l ha donat dient-li que només podia emprovar-se la part de dalt. Ha entrat al vestuari i no ha pogut resistir la temptació de transgredir aquesta norma. Quan s'ha tret els seus culots una mica desgastats com els seus patiments i se'n ha provat el conjunt de llenceria, tot d'una, el rellotge ha donat les dotze com en el conte de la Ventafocs i s'ha excitat com feia temps que no ho sentia. Trigava en sortir del provador i la dependenta li ha preguntat si passava res, però l'Anna ha sabut sortir ben del pas. No cabia dubte, aquelles penyores eren per a ella. Se'l quedà, i paga amb un ampli somriure enlluernador, sortint de la botiga com una princesa sense carbassa.
El massatge de xocolata li ha deixat tan summament dolça amb si mateixa que, si algun cop s'havia preguntat com una dona es podia enamorar de si mateixa, aquella era la resposta a la seva pregunta. L'Anna està bojament enamorada. De sobte, prop de la Catedral, sona el mòbil. Era ell, Xavier, l'estava trucant.
- Hola Anna, no sé si la seva filla li ha comentat que volia parlar amb vostè. La trucava perquè m'agradaria comentar-li com van les classes amb ella. Ell, professor d'informàtica de la nena utilitzava un to formal per donar una aparença de llunyania fingida.
- Si, té raó; la Laura no m'ha explicat res, però si vol que quedem, per la meva part no tinc cap inconvenient, i sobretot tractant-se de la meva filla.
- Li va bé que quedem per sopar? Així tindrem més temps per conversar. Si li sembla passaré a recollir-la sobre les nou de la nit.
- Sí, a les nou ja em va bé. Fins després.
L'armari de l'Anna, es va obrir de bat a bat, com les ales d'una papallona disposada a volar. Ha decidit posar-se el vestit negre d'esquena despullada, ja sent els seus dits acaronant-la. Sap que tant sols han quedat per parlar de la Laura però i si... Mira el rellotge, encara no són les nou; manquen deu minuts per a què arribi. Li agradaria anar a un restaurant acollidor. Pensa que podríem anar a la Tauleta d'en Ramó.
Havent sopat, van portar els postres, ell els olora, prova amb el seu dit per la nata, assaboreix una maduixa a la boca de l'Anna, i sent el batec del seu cor. El sabor de les guindes en almívar, guindes amb préssec, freses amb gotes de rom, herbes aromatitzades amb canyella i ametlla neden als llavis de l'Anna i la papallona comença a volar. Es va apropar a l'Anna, va veure els seus pits, va olorar el seu perfum, va escolar un dit per la brusa, va llepar lentament el seu coll amb la punxa de la llengua. Agafats de la mà van sortir del restaurant. Un cel estelat els acompanya.
La lluna il·lumina el hotel Ritz de Barcelona, ell la mira, Xavier l'està mirant; ara en aquest instant ja sap que serà tota sencera per ell. Li demana que no s'apropi, li prega que es quedi quieta, primer vol recrear la seva mirada per tot el seu cos nu i notar les seves recíproques emocions. L'afalaga molt tendrament, sap que tenen tota una nit de passió per a ells sols, i ell vol descobrir-la de mica en mica, mai l'havia vist tan de prop, el seu cos tendre tot per ell, la seva pell, però sobretot, Ella.
L'Anna tanca els ulls, i ell l'explora, li prega que no els obri, vol continuar alimentant els llocs més amagats. Ha somniat tantes vegades amb la seva pell; vol notar-la, sentir les seves mans damunt la seva pell de cirera; li prega que continuï submergida, que no obri els ulls. Ningú més pot veure'ls i vol continuar recorrent-la lentament, tocar els seus monts, les seves valls, vol fer emergir tots els seus misteris amagats.
L'Anna obre els ulls i les seves mans comencen a escórrer-se pel seu cap, els seus cabells, els seus ulls, el seu coll, el seu cos; ell no vol que aturi les seves infinites carícies, li agrada mirar-la i que ella el miri en el silenci de la nit; són tan a prop que es comencen a desdibuixar les fronteres del temps i l'espai, i Barcelona resta lluny, molt lluny...
L'Anna torna a tancar els ulls i nota els seus llavis, sent el contacte dels seus colors rosats; ella no sap a on són, de sobte sent el calor de la seva boca damunt ella; no pot saber a on són, si no obre els ulls. Ell li demana que no els obri, sent la seva boca on ella no sap, potser sigui en els seus llavis, potser descansi en les seves pestanyes, en els seus pits, o més a baix en el seu nou cor, i sent com la calor recorre la seva pell i la humitat ja rellisca cada mil·límetre despullat. Es barregen entre si i durant un instant es converteixen en un de sol. Per la finestra, amb suavitat, un raig els desperta sense fer massa aldarull; se'n adona, que els amants estan alegrement embolicats i que serà millor tornar una mica més tard. No vol interrompre'ls.
La Carla, l'esteticista, li diu que el temps que havia d'estar amb la xocolata posada ja ha finalitzat i que ara se'l ha de treure o bé li proposa que si vol pot donar-se una dutxa. L'Anna desperta a poc a poc, i en obrir els ulls veu que l'habitació del Ritz és una cabina del centre d'estètica.
El rellotge blau de disseny dóna les dotze amb sintonia musical, i l'Anna sap que un somni de xocolata acaba de desfer-se al seu interior.

UN MÓN SENSE ULLERES VEU UTOPIES

El món ha obert els ulls i veu que els homes estem seguint un camí equivocat: desigualtats econòmiques, principi d’individualisme hedonista, manipulació del poder per part d’alguns, canvis climàtics...
Actuar sobre la realitat i canviar-la, encara que sigui una mica, és una manera que tenim de provar que la realitat és transformable. Treballar per una educació que connecti amb l’aprenentatge emocional, una educació que permetrà generar estratègies per transformar els conflictes des de la no violència. Una educació on puguem compartir els valors de la justícia, pau, convivència i solidaritat. Una educació basada en la pedagogia de la virtut i la imatge de l’altre com amic. Un món que potenciï els valors del diàleg i l’intercanvi, i es revaloritzin conceptes com la cura als altres i la tendresa. La tendresa passaria a ser un mur per a què l’agressivitat no es convertí en violència destructora, una possibilitadora per a acceptar al diferent, aprendre d’ell, i respectar el seu caràcter singular sense voler dominar-lo. Anar envers climes efectius on predomini la carícia social i on la dependència no hi sigui condicionada a què altre renunci a la seva singularitat.
L’educació a de tenir la missió de capacitar a cadascun de nosaltres sense excepcions, en desenvolupar tots els nostres talents al màxim, i a realitzar el nostre potencial creatiu, incloent la responsabilitat de les nostres pròpies vides i el acompliment dels nostres objectius personals. Un món on es desacreditin totes aquelles conductes socials que glorifiquin, idealitzin o naturalitzin l’ús de la força i la violència. Desitjar que continuï existint el món per a què continuï existint tota la bellesa del món és una ingenuïtat a la que no hem de renunciar.
Hem de tornar a creure en les utopies, no deixar que ens robem com a alguns els agradaria el dret de somniar per un món millor, per un món educat, en definitiva per un món en pau.

POEMES PER A UN ÀNGEL

Sovint,
palejo el teu nom,
sovint,
les lletres se separen,
sovint,
es tornen a reunir,
sovint,
apareixes tu,
sovint,
es dibuixa la línia
que em porta a tu.

En silenci i en secret,
Recullo el teu nom: à
n
g
e
l

---------------------

Demà quan plogui,
i el teu cor noti l'absència
la pluja relliscarà lentament
formant bassolls de record,
i el vent et portarà,
el mirall del seu somriure.

---------------------

T'escric,
i escric somriure i escric alegria,
i escric poema i blau i escric record,
i absència i llunyania i escric misteri,
i escric cos i ball i escric amic.

---------------------

No hi ha paraula com la paraula amb què t'escric,
de llum il·lumina la mirada,
quan les lletres creixen, el cor s'enlaira
en l'alegria del secret i del silenci.
---------------------


Emmudeixen els llavis
amb la paraula més tendra,
quin so tindria la teva veu
si no existís la distància?

La veu n'és tan sols,
un record.


---------------------

Hola, si vens cap el mediterrani
per platges conegudes
de sorra i sal.

Miralls de tu mateix
tintats de blau.

Àngels eterns
mouen les ales.


---------------------
Avui t'envio versos
que volen dir-te amic,
quanta enyorança sento
perquè tu no hi ests,
i es fossilitza
el teu record a poc a poc
i tot és silenci.

Avui t'envio, amic, el meu regal
de tu que és petit i tendre,
que és paraula inventada i tresor amagat.

Avui t'envio, amic, la meva amistat
feta lletra delicada
en la meva passió
de voler que creixi i duri
en aquest sender desconegut de joia.

---------------------


Dóna'm, amic, la mà.


Cadascú amb el nostre pensament obrim finestres,
inventem camins.
Cadascú amb les nostres alegries i tristeses,
inventem camins.
Cadascú amb les nostres pors
menjant-nos les entranyes
inventem camins.
Cadascú amb la nostra nit i el nostre dia,
inventem camins.
Cadascú amb la nostra imaginada idea de l'altre,
inventem camins.


Sigui el cel o l'infern,
sigui bo o dolent el sender que inventem


dóna'm amic, la mà.

---------------------


Desconegut t'enyoro, desconegut et sento
i et somnio, desconegut, sense cansar-me.

Oh¡ Àngel amb mirada de guerrer,
et persegueixo i et negues a llegir-me.

Per ventura ignores que de la meva ànima
portes totes les cartes a la teva mà?

Al desconegut parlo
pel desconegut invento
al desconegut penso
cada vegada que el miro.

Vull la paraula que no vull
perquè deliro i no deliro.

---------------------

Quan al matí,
el sol es fica a la finestra,
d'amor s'impregna el cor.
Cabran al seu cap totes les paraules?
A migdia, mentre el sol miri,
les lletres més properes es desfaran,
i pujarà la calor fins les mans
i les paraules començaran a ballar,
i es barrejaran els pensaments,
i a les idees els donarà
el nom d'un fervor arravatat.

Buscar-lo i no trobar-lo,
amic misteriós
és en aquesta hora en què l'ànima s'aixeca
i s'escapen els dits,
en un cristall esgotat
que mira l'arribada
d'un rostre silenciós.

---------------------


Són només ombres
allò que veig o sent.
Són només il·lusions
són només fruit de
la meva ment i imaginació
allò que em permet
inventar aquest àngel fantasiós.

---------------------

He dibuixat el quadre
més original del món,
no té colors però té paraules
i, si un color o un paisatge
poden expressar alegria, tristesa
o qualsevol altre sentiment,
també la paraula té aquest Do.

---------------------

LA MEVA AMISTAT ÉS REAL

Amic, encara que t'estranyi,
sempre et trobo

en el núvol blanc
que viatja assossegat,
et trobo en la remor del mar
que apaivaga les meves desventures...
per tornar-te a veure,
en el capell d'una flor que s'obre
deixa'm veure el teu rostre
i acaronar el teu cos.
Amic, encara que et busqui,
et porto molt endins
en cada batec del meu cor
en cada porus de la meva pell
que només respira el teu alè,
en la meva sang que recorre
cadascun dels teus petons.
Estàs sempre amb mi:
et tingui o no et tingui,
et sento al costat meu,
encara que hi siguis lluny,
en el fons de la meva ànima,
em pertanys.
Encara que en aquesta vida
tot sigui material
i si no es toca
no se sent, jo et sento
i diguin el que diguin
la meva amistat és real
i traspassa els límits
de la fantasia
per apropar-te la meva realitat.
 
contador de visitas
contador de visitas