FEBRE PURPURINA

L'amor va venir a buscar-me, jovial i sensual però sobre tot accidental. No va ser un amor qualsevol sinó un d'aquells que s'enganxen a la ment com la mel als dits. Dansant, saltant, com un dofí ballarí i juganer. Va tremolar el cel i de dalt van caure estrelles brillants, àgils, gracioses com si fossin milions de pètals purpuris.
El va venir a buscar-me i jo em vaig deixar trobar. Escric en la nit, en un silenci absolut, en un acte impulsiu, creat pel teu record persistent. El rellotge s'atura, les agulles marxen a dormir, i jo roman desperta mirant com les estrelles es colen per una esquerda de la finestra, el mateix que tu et vas esmunyir pel finestral dels meus ulls, des de llavors salten les meves pupil·les de tant voler mirar-te.
Sense saber-ho has tirat envans, has encès la llum del meu menjador interior, donat més força als colors de la meva ànima; si abans de conèixer-te eren de color mate ara tenen el brillantor de la purpurina.
Respiro, oloro la nit, m'aturo i veig la teva imatge a la meva pantalla mental, tu m'acompanyes quan tothom dorm. Res puc perdre, doncs no tinc res ni tampoc puc esperar res de tu, bé, la veritat és que això no és del tot cert, espero que tu em llegeixes i que per un cop pensis en mi. Tens una força poderosa, creu-me.
Haurà llegit? Que melosa incertesa, en aquesta nit d'astres encesos i habitacions amples. En aquest precís instant tot es conjura en tu, tot neix i mort en tu, en el somni impossible de trobar-te, de tenir-te, de sentir-te, de besar-te...
No tinguis por, no permetràs que els dubtes t'allunyin, deixa que la curiositat et permetrà conèixer-me. Només et demano un breu encontre. Veure'ns, xerrar una estona i paladejar un cafè.
Sóc conscient que no vivim bons temps per sentimentalismes, per aquestes emocions, que normalment s'amaguen en qualsevol racó; que la raó és la força acreditada, que alguns volen, que dirigeixi les nostres actuacions. Tot això ja sé que no entra en els límits de la lògica, que és estrany dir-li a algú que li estranyes, que sents la seva absència, així sense més, només perquè ho sents. Però sé que vull fer-ho, que tinc que escriure't i fer-te'l saber. Que sàpigues que aquestes coses passen, que poden succeir, encara que no es busquin, com passa amb un accident, no sortim de casa pensant que quelcom ens pugui passar fins que ocorre. Potser per un cop, la teva raó doni llum verda al teu cor, i l'equilibri d'ambdues et permetrà desitjar que els nostres camins es creuen, i en aquest punt del camí, donar un passeig penjats d'un raig de sol. El temps, passa massa ràpid, encara que el meu ara resti aturat; en quant les agulles despertin, el seu ritme continuarà inflexible en el seu infinit caminar.
Sento molta calor, el cos em crema pels efectes d’aquesta febre amorosa. El sentiment que tu em provoques fa que tot es transformi al meu voltant, i tot es torni lluminós, de color purpurina.

Bona nit