PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

20 de gener 2006

LA CAIXA


Aquest any els reis mags m'han regalat una joguina anomenada "vida". Vaig buidar la caixa tota sencera, vaig treure aquest plàstic amb ampolletes per evitar que amb algun cop es trenqui, vaig treure tots els papers que embolicaven el regal, però per més que vaig mirar la caixa, no vaig trobar les instruccions d'ús.

ANUNCI:
Si algú té aquesta joguina, li agrairia em poguessin fer arribar les instruccions, crec que amb les presses per embalar, es van oblidar de ficar-les a la caixa.

SILENCI D'ESPERANÇA


Pluges tardorenques que porten records del passat. Emocions meteorològiques plouen pel cap, i un full en blanc és el paraigua que les fa relliscar:

Feia molt de temps que no plorava, i va vessar llàgrimes com mai s'hauria pogut imaginar. Ella plorava, i res la feia sortir d'aquell embassament emocional. Els seus ulls restaven amagats pel pes d'unes parpelles envermellides. Havia passat algun temps des que havia llegit la nota, que havia trobat, penjada al mirall: Oblida'm. Com si oblidar fos una penyora que es pogués posar i treure a desig.
Sabia que volia dir aquella nota, el que significava: ell no tornaria. Sabia els motius que li havien dut a prendre aquella determinació, però ella, havia estat massa cega. Havia fet que ell fos el llibre de la seva vida i no tan sols un capítol més; el buit era insuportable. Ho havia deixat tot per ell, la feina, les seves amistats, fins i tot algunes creences..., i ell havia marxat. Les llargues i silencioses nits es lliuraven amb lentitud. Encara esperava una trucada, escoltar el so d'una veu que li digués que tot havia estat una equivocació, però, en el fons del seu cor, sabia que allò no passaria. A ell li havia costat molt de temps aprendre aquella decisió, i no es tornaria enrere. D'un temps ençà ella havia endevinat a poc a poc les respostes a tots els interrogants. Aquells dubtes que ella havia volgut amagar per no haver de fer front a la seva realitat. Durant un temps, sa vida, es va desenvolupar amb la fredor del seu patiment, havia deixat de mirar-se al mirall, no volia sentir com la vida l'escridassava a continuar endavant.
Cada matí, com si d'un ritual es tractés, seia al balancí que ell li havia regalat un any pel seu aniversari. Les estacions havien anat canviant, i la roba que cobria el balancí s'havia anat deteriorant: el groc i el blau de les ratlles havien perdut la lluminositat del seu primer dia. La pluja, el vent, la pols havien deixat les seves empentes, poques coses semblaven el mateix als seus ulls, només la presència del bot, aquell arbre silenciós, restava igual que el mateix dia en què van decidir comprar la casa. El jardí els va atreure des del primer instant en què el van veure. El bot, l'herba verda ben retallada, les roses grogues i vermelles, els van seduir. Amb els anys, el bot, s'havia arrelat amb força a la terra d'aquell modest jardí, ell havia estat testimoni ocult i reservat d'aquells moments feliços i inoblidables que ella no volia deixar escapar i que tant mal li feien. Els dies, els mesos transcorrien, i la maquinària del seu cap no parava de voltar; els seus pensaments li portaven constantment a records d'esdeveniments que mai tornarien a ser.
Va passar quasi un any quan ella va desvetllar del seu estat letàrgic, aquell que l'havia segrestada d'ella mateixa durant tots aquells mesos. Un dia al despertar va notar com els raigs de sol se li posaven a la seva cara, i com li agradava sentir aquella sensació, de cop es va donar que les rodes del seu cap emprenien una altra direcció, i que quelcom nou sorgia del seu interior.
Es va aixecar del llit sentint una pau especial amb si mateixa. Aquell dia va decidir, que engegaria una nova biografia, una nova etapa de dona on s'hauria d'afrontar sense mentides i pors a les noves circumstàncies. Va prendre un bany, i després, dirigint-se a l'armari, va obrir un calaix per agafar aquelles mitges cridaneres que mai havia gosat posar-se perquè a ell no li agradaven. Havia resolt que la gent, el món i el que dirien deixarien de determinar el seu comportament, només ELLA seria la veritable protagonista a partir d'ara de la seva història. Amb les mitges a la mà es va apropar a la finestra de l'habitació, i va saludar al seu company de dol, el bot, aquell amic simbòlic, que li havia fet costat en moments de solitud, amb una clatellada d'ulls li va donar les gràcies per la seva constant presència encoratjadora, i per no continuar soterrada al passat, adonant-se que la vida ens pot sorprendre en qualsevol moment i hem de continuar mirant endavant.
 
contador de visitas
contador de visitas