PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

24 de gener 2006

VIURE

Viure creativament és fer possible que en mitjà d'allò rutinari s'esdevingui una novetat bella: que la meva vida faci possible que quelcom bell passi. En la vida diària, l'elegància de fer una tasca senzilla, en les formes d'amor vertader, en els modes de suscitar l'alegria, en la realització de la justícia, en l'esplendor de la generositat, en la conducta animosa, en la veneració de la veritat, en un gest de tendresa o d'abnegació... La bellesa es dóna cada vegada que aconseguim aixecar l'estil inventant en la realitat promeses de felicitat. Es tracta d'expulsar als vampirs i remuntar el baix esperit de la pesadesa, l'avorriment, el desdeny, la perversitat, la mentida, la baixesa...
Viure és acceptar el repte de construir-se a un mateix, de donar-se un rostre i un nom propi. Per aprendre a viure de poc serveixen els manuals i les tècniques, es necessiten mestres, persones quina existència siguin llibres oberts on aprendre, i entrar en conversa amb ells: saber ver, saber escoltar. Per aquesta tasca no se'ns concedeix cap grau acadèmic, cap títol que afegir al currículum, ni resulta d'això una milloria de la nostra compta de resultats.

En l'art de viure un es gradua, no conformant-se a la rutina, a l'avorriment. El premi que s'assoleix és poder contar-nos entre els vius i no en el registre de cadàvers ambulants anònims.



LA CANTONADA OBLIDADA

Els carrers estan buits es respira silenci. Les flors als balcons llancen la seva pregaria al cel, som al costat de l'església de Santa Maria. No plou, el paraigua resta ocult a la bossa, i un sol radiant il·lumina flors i carrers. Una petita balconada plena de cistelles amb flors: geranis, margarides, clavells, roses... crida l'atenció del turista despistat. El carrer Vilamajor el condueix fins una petita plaça: la Plaça de la Constitució; algunes cases es veu que han estat reformades, d'altres mostren la decadència dels anys que han deixat empremta, com el senyal d'aquells ulls negres que van quedar segrestats a la seva memòria. Recorda aquella mirada perduda i la fredor de la seva presència llunyana. Acompanyat i sol.

Mira al seu voltant, no hi ha cotxes a la plaça. Camina, el sol li obre camí, i el cant d'uns ocells i el so d'una flauta travessera que no sap d'on ve, el porten al carrer dels arbres oblidats. El temps s'atura, tot està quiet en aquest carrer lluminós i bell: Sant Felip, i com si estigués ficat en un conte, fantasieja amb la possibilitat de què una d'aquelles cases antigues amagui el misteri de la vida d'en Felip, un ésser peculiar. Puja les escales que el porten del conte a la realitat. Des de dalt del pont saluda a l'àngel Sant Felip, vol acomiadar-se d'aquell carrer ple de secrets. El rellotge de l'església de Santa Maria assenyala les dotze, les campanes comencen a picar: din-don, din-don..., ningú no pot escoltar les campanades dels seus ferits batecs.

Sent un lleuger picor, una marieta vestida de negre i vermell es passeja tranquil·lament pel seu braç, l'acarona amb la seva mà, la mima, li demana un desig i la llança a volar. Un recorregut ple de detalls per carrers amb cantonades fragmentades i edificis amb històries dins de la immensitat d'una gran ciutat alhora petita i tèbia. Respira profundament, l'aire humit i net oxigena els seus pulmons, aquesta bufada de vent fresc li fa pensar que el centre vell és el cofre que serva les joies del cor d'una ciutat.
 
contador de visitas
contador de visitas