PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

23 de febrer 2006

ESCALA AL CEL

Sense demanar permís... sense dubtes... sense pors... sense perjudicis... ens van mirar... ens van saludar... ens van somriure... ens van besar... i en aquí... des d'aquell instant somniant-te... estranyant-te... demanant al cel estar amb tu, novament, un cop més..., i amagant aquells esgarrifaments que em vas fer arribar amb els teus petons, amb els teus dits; que amb aconseguit transformar les meves esperances del passat en somnis de present.

AQUESTA NIT


Aquesta nit treu el cap per la finestra, la lluna estarà somrient per a tu!

EL MÚSIC DEL LLENGUATGE



Marcar els límits del món és assenyalar les fronteres on comença la pèrdua de l'ésser racional en la transcendència. Donant importància al silenci parlant, callant d'allò que no es pot dir, parlant d'allò que no es pot parlar, trobem la praxis del silenci.
La referència al món s'ha de trobar en la pròpia lògica transcendental, en la teoria, la cultura, o en la ideologia que defensa cada llenguatge. La lògica expressa sempre una racionalitat humana. Solament des de la lògica es postula en Wittgenstein el subjecte com una realitat metafísica. És el subjecte qui dóna connexió lògica als fets del llenguatge i del món. Les fronteres del meu llenguatge signifiquen les fronteres del meu món. No existeix més llenguatge que el meu, ni més món que el meu; així doncs, el llenguatge és el meu llenguatge i el món és el meu món.
El que es persegueix és el jo que és món, el subjecte metafísic que limita el món. L'essència del món és l'essència del llenguatge, i no pot sortir del meu pensament ni del meu llenguatge, perquè jo sóc el meu món. El subjecte és la frontera del món, és el cas límit; com dues coses oposades, el món i el subjecte s'identifiquen. La negació és el màxim atribut de la raó. L'anàlisi lògica, l'ús de la raó, ens porta a l'instant etern de la frontera on no hi ha món ni subjecte, i és en aquest moment on comencen a balbucejar l'home i la vida.
El llenguatge és una activitat humana, ordena la vida humana de la mateixa manera que una regla ordena un joc. Podem entendre un llenguatge amb propietat en termes d'un llenguatge específic que és part d'un específic complex social.
El llenguatge és un fenomen social que ha de ser après juntament amb altres costums relacionats amb ell, que practiquen els individus que l'utilitzen. Una cultura es distingeix de les altres pels mitjans amb què s'organitza a si mateixa, i el llenguatge és el més distintiu d'aquests mitjans. El llenguatge és condició necessària per a la supervivència de l'espècie humana i per tant és base necessària per a la vida de la comunitat, encara que al mateix temps el llenguatge és pont i obstacle entre els homes, perquè és essencialment metafòric; com a tal, és ambigu per la seva pròpia naturalesa, perquè ningú no pot estar segur del què altre ésser està dient ni del què ell mateix està entenent. A més a més, les paraules estan sempre en constant transformació, res no roman quiet.
La naturalesa metafòrica del llenguatge impedeix la univocitat, i per això fa impossible un coneixement científic precís. La ciència és, en el millor dels casos, poesia. Els homes mai no podran arribar més enllà d'una descripció metafòrica del món:

"Tan aviat tenim alguna cosa a dir, estem forçats a guardar silenci".

 
contador de visitas
contador de visitas