PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

13 de març 2006

EL BOSC DEL RECORD














Es miren sense dir res i s'agafen fort de la mà. Han passat dos anys i la seva imatge continua amb extraordinària força a les seves ments. Ells saben que els acompanyarà la resta de sa vida. L'únic que poden fer és deixar-la fluir a les seves amples, malgrat que el seu caminar vagi trencant cada dia, una mica més, les seves ànimes i els seus cors. Continuen sentin cada dia, cada nit la seva presència. Fa dos anys que ja no hi ets, que ja no escolten per casa les seves rialles. Davant el record de la pèrdua, les llàgrimes corren pels seus ulls i un esgarrifament sacseja el seus desgastats cossos.
Han comprat roses envellutades i una espelma blanca, dipositant-les davant la columna de pedra que simbolitza el record de totes les víctimes que van morir en aquell cruel atemptat. Les espelmes intenten tímidament il·luminar un cel ple de sentiments foscos. L'aire és gèlid, una fredor que gela fins l'ànima es passeja pel bosc del record.
Tots han vingut: familiars, amics, autoritats... a l'acte d'homenatge a les víctimes del brutal atemptat; el respecte i la moderació regnen en un acte ple d'emocions contenides. Els 192 xiprers i oliveres que es van plantar en record a la seva memòria acullen als presents. Un lloc que permetrà que romanguin a la memòria col·lectiva de la societat que incidents inhumans i despietats com aquest no es tornin a donar ni a Madrid ni a cap lloc del món. Aquest parc serà l'estàndard contra la violència i la mort injustificades d'éssers humans.
Silenci. Un silenci etern d'espais infinits es mou entre les fulles dels arbres, és el remor d'aquells que ens parlen des de la seva absència. Silenci. No parlem, estem replegats a la regió del silenci. Un silenci cridaner que vol traspassar els límits de totes les fronteres. Un silenci que tots entenem, menys aquells que volem imposar que ser feliç no signifiqui poder percebre's un mateix sense temor i en llibertat, aquells que volen destruir la nota fonamental de qualsevol ésser humà, la seva única propietat essencial i immutable: la voluntat de viure.
De cop una suau melodia surt de les entranyes d'un vell violí començant a sonar "El cant dels ocells" de Pau Casal, notes d'amor i concòrdia que volen volar més enllà del bosc per traspassar les barreres de la intolerància i la por.
Vàrem ser espectadors del cruel atemptat de les torres bessones a EEUU, i el passat dia 13 de març s'acomplia el segon aniversari de l'atac terrorista de l'11 M que va succeir a les estacions de tren de Madrid (Atocha, El Pozo). De poc serveixen les paraules davant el patiment d'aquells que els va tocar viure de prop fets esgarradors, però almenys serveixen per denunciar que qualsevol atemptat terrorista que impliqui pèrdues humanes en qualsevol lloc del món i pels motius que en siguin no té cap justificació.
El vent apaga una espelma però la mà d'una dona marroquí la torna a encendre.

"El cel es tenyeix
de plom i negre.
No hi ha pluja,
hi ha llàgrimes
vestides de por.

El cel mira el dolor,
allà en la terra.
El dany d'éssers humans,
ha cobert el món
de tristesa i desolació."
 
contador de visitas
contador de visitas