PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

06 d’abril 2006

EL MÓN ÉS GLOBAL

La nostra realitat actual i les vivències quotidianes han quedat immerses en un dibuix de relacions en el que dominen les formes més diverses de les tecnologies de la informació i de la comunicació. Aquests esdeveniments passen a un món plural i divers. Cultures i formes de vida distintes es combinen i conviuen en un context de desenvolupament tecnològic global amb clars matisos homogeneïtzadors. Les cultures minoritàries reforcen els seus trets més igualitaris i els potencien com una forma de preservar la integritat de la seva existència. Identitat i globalitat s'admeten o s'objecten, però al mateix temps, formen part d'una mateixa realitat en la que la singularitat i la diversitat es complementen i es conjuguen. En aquest escenari, ple d'incògnites i expectatives contradictòries, d'il·lusió i por, seria bo contribuir amb l'educació com el mitja que transmet els valors que permetran caminar envers la societat del coneixement i la convivència.
La tecnologia és neutral, però no l'ús que fem d'ella, i és en aquest sentit on l'educació en valors deu jugar un paper rellevant. Podem veure les competències individuals i socials que la nova societat exigeix a la ciutadania. Parar atenció al concepte d'educació que hem d'adoptar des de les instàncies educatives, com base per a la conformació de valors i actituds que ens portem a una ciutadania socialment competent, així com al disseny d'una intervenció pedagògica que ens permetrà progressar en la transformació de la societat de la informació i la diversitat , a la societat del coneixement i la convivència.
Actualment, no hi ha dubte que vivim en una societat de canvis progressius i constants. Tot passa molt ràpid. Manel Castell identifica tres factors que coincideixen històricament a partir de 1968, i que al llarg d'aquest últims anys han fet possible que avui es pugui afirmar que estem en un món qualitativament diferent.
Aquests factors són: la revolució tecnològica de la informació, la crisis en les formes clàssiques del capitalisme i de l'estatisme i el ressorgiment de diferents moviments socials i culturals, guiats per criteris que, per un costat, defensen a les minories, a la diferència i a la conservació de l'ecosistema, i per altre, rebutgen a l'autoritat establerta, que es justifica a si mateixa perquè és l'autoritat.
Cada vegada més, i d'acord amb les diferents teories de la globalització i canvi social global, el món contemporani es troba marcat per un canvi profund en relació al significat del concepte distància. La distància es redueix cada cop més i les relacions es produeixen en absència de la interacció física. Fins i tot, aquestes comunicacions fan evident la necessitat d'una interdependència per solucionar problemes, realitzar i coordinar accions a nivell global.
El procés de mundialització de les comunicacions i la generalització d'ús de les tecnologies del satèl·lit, la televisió per cable, les autopistes de la comunicació, les xarxes i bancs de dades... han disminuït les distàncies i relativitzat el temps, i a demés han generat una nova forma d'entendre el món i la realitat circumdant, una nova sintaxis del llenguatge i nous models de pensament.
La realitat quotidiana (allò que veiem, sentim i compartim) s'emmarca cada vegada més en un entorn més ampli, en un espai geomètric de contactes i relacions humanes que s'estenen a nivell mundial. La informació i la comunicació flueixin i varien de manera constant. En aquest sentit, necessitem punts de referència per enfortir-nos com persones, que tinguin en compte tots els espais i les circumstàncies que enriqueixen la nostra identitat i, a la vegada, ens possibilitin comprendre i experimentar la dimensió internacional de la nostra realitat.
Els processos globalizatdors (acceleració i desenvolupament de les tecnologies de la informació i de la comunicació) fan d'aquest fenomen un fet permanent i quotidià en les nostres vides. Fa tan sols una dècada, parlar de globalització o tecnologia de la comunicació era només un assumpte d'experts. Malgrat tot, avui dia aquests processos han impregnat tant el nostre fer diari que s'ha constituït en un assumpte de domini públic. Actualment, la majoria de les accions institucionals, de diferents camps professionals i de la vida productiva, passen necessàriament per processos de globalització. Cada dia llegim o escoltem sobre diferents fusions, que van des de petites empreses com petits supermercats o botigues de mobles, fins grans empreses nacionals o internacionals. El transport aeri i marítim, la banca i l'energia són alguns exemples.
Som protagonistes d'una gran revolució que desperta incertesa. No obstant, la informació a favor i en contra que circula sobre aquests processos, permet desvetllar interessos a la vegada que ajuden a posicionar-se, en la seva defensa o en la seva crítica.
Una de les causes que fa que sigui possible una situació com la descrita, es troba en el desenvolupament i el control de la tecnologia de la informació. És normal escoltar als experts parlar del desenvolupament progressiu d'aquest camp; ja no ens sorprenem quan un ordenador personal que compta amb la més avançada tecnologia als tres mesos queda antic. L'acceleració tecnològica marca la nostra època: l'ordenador ha passat de ser una eina de treball a constituir el lloc d'oci junt amb la televisió, el vídeo, l'equip de música, la cambra i el mòbil, entre d'altres. A la seva vegada, ha passat a ser un mitja de relacions socials i s'ha convertit en element bàsic i indispensable per accedir a les font essencials de l'era informativa. El camp professional o l'activitat productiva que avui es desenvolupa al marge de les noves tecnologies té una important assignatura pendent que superar.
Si fem referències a internet, una de les principals vies d'informació, veurem que la situació és semblant. La línia telefònica ja no és suficient per connectar-nos. El caudal de informació supera el canal de transmissió i el torna estret i insuficient. La línia telefònica tradicional ha deixat de ser eficaç i es deu utilitzar la línia adsl o la fibra òptica. Per aquests mitjans també quedaran antics en poc temps.
Aquest progrés, tant en la concentració de la tecnologia com en la sofisticació dels mitjans que la fan possible, ha portat una limitació a l'accés. És una limitació que afecta, inclús, als països exportadors de tecnologia. Però la situació s'agreuja quan es refereix a països en vies de desenvolupament, perquè en el context actual qui no compta amb un ordenador actualitzat i connexió a internet, és una persona exclosa de la societat de la informació.
El motor de canvi és la revolució tecnològica i les seves conseqüències que, en essència, consisteixen en la convergència accelerada entre la microelectrònica, les telecomunicacions, la radiodifusió, els multi mitjans i les tecnologies de la informació i la comunicació, tot això en un procés que genera nous productes i serveis, així com noves formes de gestió empresarial. Però el camp econòmic no és l'únic afectat. Segons Castells existeix una nova forma de relació entre economia, Estat i societat, que portarà a canvis fonamentals en tots els aspectes de les nostres vides. Entre altres coses, aquests canvis inclouen la difusió i assimilació dels coneixements, el comportament social, les pràctiques econòmiques i empresarials, el compromís polític, els mitjans de comunicació, l'educació, la salut, i l'oci i l'entreteniment.
Dins de les TIC l'element més revolucionari és internet. L'ambient de la informació i comunicació on estem ficats crea un "hàbitat informàtic" (recordem que "comunicació" ve de "comunitat"). Assistim a la creació de una nova comunitat al voltant d'una xarxa de xarxes de ordenadors capaços de comunicar-se entre ells en l'espai virtual. Internet és un mitja de comunicació, d'interacció i d'organització social sense límits de temps ni espai. Ens afrontem amb un repte com sincronitzar allò global i allò local?
Potser sigui la relació entre les TIC i l'oci allò que desperti una major inseguretat i incertesa. Potser, una de les raons es trobi en què aquest vincle és inherent a la joventut. Es realitzen diversos estudis sobre com viuen els joves i la seva experiència en aquest entorn tecnològic, s'organitzen congressos per parlar de la relació de la infància i l'entorn audiovisual... Què està succeint? No diem "nou entorn" perquè, a diferència dels adults, per als joves el context actual és el natural. Volem salvar aquesta distància amb la intenció de no prejutjar i actuar amb coneixement de causa davant uns paràmetres que envaeixen amb gran poder atractiu. Ens referim bàsicament a l'individualisme, la interacció i la realitat virtual.
Parlem de l'individualisme en dos sentits. En primer lloc, referint-nos al mitja que s'apropa cada vegada més a les característiques de l'usuari, defineix tipologies de públic i atén a una persona que, en la mesura de què el món multi mitja satisfaci les seves necessitats a través de la interacció i la realitat virtual, tendirà envers l'aïllament. Sense dubte s'obren noves formes de relació interpersonal, entreteniments, possibilitats i, per suposat, nous rics. En aquest espai ens sembla oportú ressaltar, en la relació tic-oci, la retro-alimentació a través de la publicitat directa o indirecta que porta a un consumisme veraç. En aquest consum, la població infantil i juvenil pren un rellevant protagonisme, tal i com explica Castellsl: (...) aquesta societat consumista, monstruositat que entre tots hem engendrat, ha pervertit la dinàmica natural de les lleis de l'oferta i la demanda, de tal manera que la seqüència clàssica: necessitat – demanda – producció - consum s'ha transformat ara en producció – demanda (creació de la demanda)- consum en la que la "necessitat" passa a un segon pla. Els objectes de consum ja no comptem pel seu valor d'ús, sinó pel seu valor simbòlic, i en aquí les noves tecnologies electròniques tenen un lloc preferent.
Les TIC ens parlen d'informació i comunicació. Ens sembla important acostumar-nos a diferenciar explícitament les dos possibles vessants. Entenem la comunicació com un procés que pot ser interactiu, participatiu i democràtic. La informació, per altra banda, és només una part del procés comunicatiu que consisteix, predominantment, en fluixos unidimensionals entre emissors actius i receptors passius.
Habitualment som més conscients de l'ús de les tic en la vessant comunicativa (telèfon, mòbil, internet...) perquè comunicar-nos suposa un acte de reflexió. En canvi, som menys conscients en l'ús de les tic en la vessant informativa, donat que adoptem una actitud de receptors passius. No obstant, la informació a través dels mitjans de comunicació: premsa, radio, internet i la TV, adquireix un important paper en el procés de socialització al tenir la capacitat per formar hàbits de conducta, així com el procés de construcció personal, al capacitar per crear estats d'opinió, articular discursos i generar coneixements.
Podríem dir que totes i tots ens atrevim a parlar, amb suposat coneixement de causa, sobre qualsevol tema d'actualitat política, inclús com tema recurrent a primera hora del matí. Però quan escoltem a experts en un o altre tema, caiem en la compta de la nostra ignorància. En els distints mitjans de comunicació escoltem ho mateix (amb matisos) repetidament, allò que alimenta una falsa sensació d'estar molt informats. Miguel de Moragas ho explica de la següent manera: en el món contemporani hi ha un procés de multiplicació de canals de difusió, però de gran concentració de producció de la informació. Això crea un miratge de molta quantitat d'informació, perquè s'ha multiplicat el nombre de canals. Però si analitzem tots els informatius d'aquest migdia de totes les televisions europees, seria espectacular la coincidència de les fonts de informació. El poder real del món de la informació està en el domini de la producció de continguts.
Els mitjans de comunicació eduquen perquè, en les adults creen opinions i estils, i en els més joves, sobre tot, models a imitar. A això se'l afegeix que no tota la informació reflexa necessàriament la veritat. Una aproximació a la mateixa ve donada per la contrastació de tal informació en diferents mitjans. Al respecte, internet ens dóna nous instruments per afrontar la necessitat de contra-informació. Aquesta deu ser ho més rigorosa possible però, com diu Moragues, hi ha que tenir cura de no oblidar el contingut de les xarxes de comunicació. És a dir, recordar que la producció de continguts és de tot tipus: audiovisuals, formatius, informatius, etc. I per tant, la contra-informació no es pot fer de forma particular, sinó de manera articulada. Un exemple proper de contra-informació ha estat l'opinió pública mundial que es va desenvolupar sobre els plans bèl·lics d'Estats Units. En aquest exemple s'aprecia l'efecte de les comunicacions per internet i el creixent poder d'un moviment que, paradoxalment, va començar essent considerat antiglobalitzador, però que ha trobat en un dels principals signes distintius de la globalització (la facilitat i rapidesa de les noves telecomunicacions) una de les seves armes més poderoses.
La globalització comporta, indirectament, la pèrdua de preeminència d'un dels principals productors històrics d'identitat: l'Estat – nació. La globalització modifica, el paper dels productors tradicionals d'identitat. En conseqüència, les identitats culturals tradicionals del planeta tendeixen a configurar-se com resultat de la trobada entre cultures autòctones i els elements transaccionals de les cultures dels països amb més poder polític i econòmic. Això suposa que unes cultures nacionals esdevinguin globals i, en conseqüència, siguin hegemòniques a escala mundial. Un determinat nivell de transculturalització afecta a les identitats culturals tradicionals. En molts estats del planeta, es manifesta una evident tendència a la reconstrucció de realitats equivalents més tancades i al creixement de la diversificació d'igualtats en el si de cada comunitat nacional. El conjunt de les societats conviuen en una dinàmica de múltiples hibridacions. És evident que aquests fenòmens contenen elements contradictoris, però el panorama no és necessàriament negatiu. La trobada de cultures és, per excel·lència, un bon instrument per establir o consolidar lligadures positives entre realitats diferents i llunyanes. La universalitat de les xarxes informàtiques en una sola direcció és negativa, però també pot comportar la possibilitat interactiva d'escoltar, de mirar i d'intervenir des de qualsevol lloc del planeta. El món és global i la identitat cultural de cada regió o país forma part d'una xarxa que tendeix a compartir idees, estètiques similars, emocions properes. Emperò, això no significa, de manera obligatòria, que tingui que minvar la importància de la dimensió local en la producció de bens culturals.
Les tensions entre universalisme i particularisme, globlalització i regionalització, transnacionalisme i tribalisme, homogeneïtat cultural i defensa de les identitats particulars, eren vistes habitualment de manera disjuntiva. Benjamin Barber observa i teoritza sobre aquestes tensions, per aquest autor aquestes postures representen les dues cares del mateix fenomen globalitzador, que redueix el planeta a la dimensió simbòlica d'aldea global, que produeix una civilització mundial norteamericanitzada. Aquest cosmopolitisme desimbolt del Mcworl anunciat per Fukuyama és el que, en realitat, provoca les reaccions identitàries de tota classe i, les lluites contra els intents de dissolució de les identitats culturals. Les lluites multiculturals pel reconeixement de les identitats, les noves reclamacions nacionals a favor del dret a la diferència es converteixen, d'aquesta manera, en el veritable desafiament contra una determinada versió globalitzadora de les actuals democràcies liberals. Tenim que passar del monòleg al diàleg entre cultures diverses. L'ètica de la diferència i el diàleg intercultural esdevenen una resposta favorita, si bé difícil, als reptes d'un futur on fa falta redefinir la identitat cultural que representarà el punt d'ancoratge necessari per contrarestar l'homogeneïtat cultural derivada de la globalització i per evitar els possibles xocs que comportaria.
Les migracions junt amb altres factors provoquen unes relacions sense precedents entre les cultures. Totes les societats es van convertint en multiculturals i per ho tant, fa falta potenciar el respecte mutu entre elles com l'eix de la convivència durant el segle XXI. Si els conflictes econòmics han marcat tant el passat històric, és possible que també les tensions entre cultures caracteritzen els propers segles. Ens trobem amb unes visions pessimistes que preveuen violències entre les diverses àrees culturals del planeta, i altres optimistes sobre el progrés d'un pluralisme cultural, que reconeixerà les diferències i buscarà formules de respecte mutu i de cooperació intercultural. La primera condició per la pau entre les cultures és el reconeixement de la irreductibilitat de les unes amb les altres. Les cultures, desenvolupades en molts casos a partir de matrius religioses, són diverses i iguals en dignitat, estan en evolució i són susceptibles d'expressar la dignitat de les persones i de les comunitats humanes. També estan exposades a evolucions negatives, a retrocessos integristes, a pràctiques repressives o alienades. La segona condició per la pau entre les cultures posa l'accent en uns valors específics, però entre totes elles es poden consensuar valors de referència per a la vida autènticament humana. Tant per uns com per altres pot ser molt enriquidor tenir en compte, escoltar i atendre diferents maneres de veure i comprendre les coses. Com escriu S. Agacinski: és millor reconèixer aquesta evidència empírica: la humanitat és diversa i no uniforme... i més val intentar comprendre i regular els conflictes inherents d'aquesta diversitat... Si reconeixem que l'ésser humà ens es quasi sempre estrany, i que és necessari, respectar-lo i viure en pau, tindríem millors armes per fer front al sexisme i al racisme. Viure junts es basa en la possibilitat de fer pactes.
I certament pactar és molt diferent i més creatiu que sotmetre i guerrejar. Per a qualsevol ésser humà la maduresa intel·lectual es basa en acceptar plenament la diferència de l'altre. Aquest aspecte de la diferència mereix ser tractat més profundament i ho lligarem amb el principi apuntat per C. Sagan: "la misèria humana evitable és fonamentalment la ignorància sobre nosaltres mateixos". Per ho tant, tindrem que continuar i profunditzar en el treball de conèixer-nos més, i així fer-nos més responsables dels nostres actes.
Fa falta que ens situem a favor d'autèntics canvis polítics, mentals i culturals. Un canvi que concebi l'interès envers l'altre, com "altre bo" i potenciï més allò que uneix que allò que ens separa. Si incentivem més l'acte de compartir que el de competir, treballem a favor de tots/es nosaltres. Les possibilitats són varies: la convivència és pràcticament inexistent i llavors, ens trobem davant una societat cosmopolita, on cada grup accepta una jerarquia de valors i no té res en comú amb la resta; un grup imposa als altres a través del poder polític el seu projecte de vida feliç, amb allò que ens trobem davant una societat moralment monista, o bé, intentem veure si hi ha valors que comparteixen totes les doctrines, encara que no coincideixen en el conjunt de la seva cosmovisió, i llavors estem davant una societat èticament pluralista.
La informació és la peça clau de l'accelerat procés de canvi actual. A través de la comunicació, la informació possibilita el coneixement que, utilitzat amb saviesa, provoca el desenvolupament i l'evolució. Com diu Gabriel Ferraté, els pilars de la nova societat són la virtualitat, la ubiqüitat i la globalització. En les tres, té cabuda parlar de la diversitat: diversitat d'escenaris, d'espai i temps, de persones, cultures, valors, de religions... per tant, la diversitat és també una característica fonamental de la societat: la societat de la informació.
Veiem com les tecnologies de la informació i la comunicació constitueixen un eix de tota l'activitat social i econòmica del present, i resulten imprescindibles per al futur. El poder, l'èxit estarà en mans de quins, sobre la base d'una tecnologia avançada, sàpiguen controlar la generació, el processament i la transmissió de la informació. Actualment, l'accés a la informació constitueix una de les primeres fronteres en l'aldea global (anomenada per alguns autors com bretxa digital). Parlar de frontera o de bretxa significa que, mentre d'una banda, uns gaudeixen dels privilegis tecnològics i informatius, pel contrari, hi ha altres exclosos i marginats. La bretxa digital existeix dins i entre països, tant a nivell local com global.
En 1998 es va iniciar el camí envers el Cim Mundial sobre la Societat de la Informació (cmsi) que s'havia de celebrar-se en dues fases, la primera en 2003 i la segona en 2005. Els eixos temàtics a treballar van ser bàsicament tres: definir com es pot entendre a la societat de la informació, com assegurar una distribució equitativa dels seus usos, tendències i beneficis i, per últim, què aplicacions es deuen explorar en funcions de problemes i necessitats concretes. En síntesis, els grans temes són: visió, accés i aplicació.
La societat de la informació del segle XXI és complexa i diversa per definició. Amb el propòsit de treballar les múltiples expectatives sobre la diversitat global, el comitè organitzador del Cim Mundial va preveure la participació, contribució i compromisos dels governs, el sector privat, la societat civil, les organitzacions no governamentals i les Nacions Unides.
Entre les aportacions de les distintes entitats a la fase preparatòria del Cim, es van destacar, per exemple, els arguments de les Nacions Unides i de la Societat Civil: construir una ciutadania basada en valors emergents que afavoreixen la convivència en la diversitat, per crear junts la societat del coneixement.
La Unesco es pregunta:
- Què passaria si resulta que un dia s'acompleix el vell ideal de la "informació per a tots" sustentada en el creixement de xarxes i aplicacions de les noves tecnologies d'informació i comunicació?.
- Hauríem aconseguir vèncer el repte d'accés equitatiu que ens planteja la societat de la informació?
- Assistiríem potser a la democratització del dret a estar informats?
- Què passaria?
Inclús si s'aconsegueixen tan agradables metes, avui imprescindibles, encara estaríem al començament del camí. No és suficient! L'autèntic objectiu de la nova cultura en el segle XXI és avançar envers la formació de societats del coneixement. La societat de la informació deu ser modelada de tal forma que evolucioni fins transformar-se en la societat del coneixement, on es respecti la immensa diversitat de cultures i identitats, així com la universalitat, la individualitat i la interdependència dels drets humans. Aquest és l'argument de les nacions unides.
La societat civil sosté, per la seva part, que és fonamental ocupar-se de les persistents desigualtats dins de les nacions. Hauríem de pensar les principals causes de la marginació en termes de "obstacles" de diversos tipus: polítics, socials, econòmics, tècnics, educatius i de gènere. El repte de tancar bretxes i obrir oportunitats en la societat de la informació es vincula a l'accés i també a una participació democràtica i equitativa en tots els aspectes del desenvolupament de les TIC per part dels diversos grups i dels països menys desenvolupats.
No podem deixar en mans de la tècnica i l'economia de mercat el futur de la societat del coneixement. És imprescindible treballar la dimensió humana i ètica per assolir societat del coneixement i la convivència en la seva plenitud. Sabem que és una tasca difícil, però plena d'esperances. Avui, en l'era de la globalització, la característica principal de la informació és el seu sinònim de mercaderies. En la indústria de la comunicació o dels Mass Media, allò que compta són els criteris comercials, s'imposen els criteris de rendibilitat sobre aquells d'interès públic. Per altra banda, es concentra el control sobre canals i mitjans de comunicació. Per el seu caràcter, cada cop més estratègic, ha emergit una poderosa indústria transnacional que experimenta un procés de quasi monopolització, que posa el sector en la punta en l'economia globalitzada.
El perill està en què les grans corporacions que dominen el mercat mundial de la comunicació són les mestresses dels canals per on circulen els missatges, i també acaparen una porció creixent de la producció i difusió dels continguts. Aquestes accions minven la pluralitat de les fonts i la diversitat de perspectives, obstruint la democràcia en la comunicació i afavorint l'anomenat "pensament únic".
Així les coses, és necessari repensar l'educació en valors treballant la dimensió humana i ètica; allò que suposa garantir l'accés a la informació, a l'alfabetització en i per a les tecnologies de la informació i la comunicació, la inclusió social i la convivència basada en una democràcia participativa que garanteixi la dignitat de totes les persones.
 
contador de visitas
contador de visitas