PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

19 de juny 2006

BON PROFIT !

Un àngel a la cuina:
El títol lluminós anunciava: "Acadèmia de ball Marisa" i a sota amb lletres menudes deia: "Deixa't emportar per la música". No s'ho va pensar dues vegades, i va picar al timbre d'una porta desgastada com la sola de les seves il·lusions.
Va conèixer l'Anna a la classe de ball llatí i, des del primer instant que la va mirar als ulls, l'amor va venir inesperadament. Llavors va néixer la seva obsessió, la seva energia creativa; a partir d'aquell captivador moment, res va ser igual a la vida de l'Àngel. L'Anna va estar present constantment al seu pensament, provocant-li delicades ereccions de plaer i delícia: les seves petites mans càlides com els pètals d'una rosa li reflectien una dona tendra; el seu delicat coll li mostrava una dona orgullosa de si mateixa, les seves cames llargues li provocaven l'intriga envers el seu jardí secret... En aquell insinuant i poderós cos hi havia una força interna, insondable que l'esgarrifava més enllà de qualsevol de les seduccions femenines que havia viscut fins aquell encontre inesperat. Va saber intuïtivament que no es cansaria de passar dies sencers llepant tot aquell cos com si fos la llaminadura més dolça del món. Només de pensar-ho s'agitava!.
També va saber amb seguretat que amb ella posaria en pràctica els seus apetits sexuals i culinaris clandestinament amagats a la caixa forta de la seva encegada cuina passional. Cada dia anava rumiant tots els preparatius, com si fos Ferran Adrià, el gran restaurador, tenint en compte refinadament cadascun dels detalls necessaris per coure el plat més apetitós, fins i tot els silencis tenien cabuda, les mirades (entre mossegada i mossegada), què faria, què diria durant la seva conversa amb ella. Manipularia cada aliment per seduir-la amb els sabors, els colors, els aromes i les seves formes provocadores. Pretendria aconseguir que l'ardor de l'Anna fluís per tota la seva sang.
Havia llegit molts llibres de cuina, havia visitat tots els mercats i botigues de la seva ciutat fins trobar els comestibles més magnífics i suculents, que prepararia per oferir-los com si fossin el present més bonic que un súbdit regala a la seva emperadriu. Volia nodrir-la amb les apetències dels bons àgapes: un gran plat blanc amb espàrrecs de la Rioja, un bol d'argent amb caviar, una safata amb ous picants, foies variats, un plat ampli de cristall ple d'ostres i musclos gallecs... De postre taronges banyades amb xocolata calenta i canyella aromatitzades amb gotes de Rom, i maduixes amb nata cobertes de panses i nous. Volia embriagar-la amb vins i caves reservats per l'ocasió; ompliria la seva copa de petons, tendresa i passió, barrejant-ho tot com un còctel explosiu d'alta graduació.
Convertiria el sopar dedicat a la seva deessa, en l'acte més sublim i celestial que havia fet mai a la seva vida, i en la raó de la seva existència eròtica amorosa fins aquell moment. Desitjava que cada carícia, cada petó, cada abraçada despertés, en tots dos, sensacions que ballessin la dansa del cors enamorats per totes les fibres dels seus cossos. Estimar-la mil cops, ballar tota la nit, i que la nit els portés a l'eternitat de tots els seus gestos d'amor, tendresa i desig. Anhelava transformar les carícies en tatuatges silenciats a les seves pells, marques de carmí que només ells sabrien distingir. Després d'aquella nit tindria, per si mateix, les úniques sensacions que més anhela un ésser humà, entendre amb tots els sentits: olorar la seva aroma, beure la seva sàvia, escoltar tèbies o fosques paraules, i recórrer la pell de l'Anna amb les gemes dels seus dits per percebre les esgarrifances de la seva carn. Seria el mag ardent capaç de cuinar l'orgasme alquímic més saborós que duria la seva estimada més enllà de tots els límits, del seu cos i de la seva ment, portant-la al paradís d'una màgica infinitud terrenal.
L'Àngel no es deixava res sense rumiar: el joc de taula seria el de color blanc com la neu, aquell que tenia brodats petits cors i follets juganers entre llunes i estrelles; al centre de la taula dipositaria un centre de roses vermelles envellutades, dues grans espelmes blanques i dues més primes i altes de color rosa, que encendria quan l'Anna segués davant d'ell. Els coberts de plata amb formes insinuants: la forquilla, un trident amb el mànec de corbes fàl·liques, de manera similar la cullera i el ganivet, aquell que duia gravat: "m'has robat el cor". Les copes de vidre de Murano balancejarien el vi emmagatzemat que havia comprat a Sant Giminiano feia uns quants anys. Imaginava a l'Anna humitejant-se els llavis amb petits glops d'aquell vi vermell com la sang i fixant a la vegada els seus immensos ulls als seus llavis. Llavi amb llavi bevent del licor vessat de la complicitat. Faria de la llengua de l'Anna el mirall de la seva pròpia llengua i els seus sabors es barrejarien dels mateixos gustos: nata, maduixa, xocolata. Pensar en la seva boca, en la seva llengua l'excitava i el seu pensament s'enlairava: relliscar, molt a poc a poc, amb la punta de la llengua tot el seu llarg coll i notar com les seves cordes vocals s'engrandirien en un concert de petons orquestrats, primer petits i delicats, després continuar llepant el coll i per últim mossegar-lo frenèticament. Centrar en el seu coll el centre neuràlgic de totes les sensacions. Donar-se per complert a través de la seva boca, de la seva llengua, de les seves mans, dels seus dits, del seu cos, deixar-se endur per tots els seus instints: agafar-la, acariciar-la, fregar-la, penetrar-la... Desitjava jugar amb ella intensament tots els jocs prohibits i notar com els seus cossos anaven compassats en una melodia de sorolls inacabats omplint-se de penetrants i calentes onades d'indicible plaer. Ansiejava poder convertir-la en el seu veritable aliment més desitjat, assaborir-la i impregnar-se de tots els seus olors, volia menjar-se-la tota sencera, durant tota la nit, durant tota l'aurora. De fons sonarien els compassos del bolero de Ravel i ells ballarien, des de la nuesa del seus cossos, el ball del desig. El menjador estaria envoltat en una atmosfera de llum tènue, que provindria d'unes quantes espelmes instal·lades estratègicament pel terra del menjador; però de totes les llums, només l'Anna brillaria amb la força de la passió.
Es preocuparia que al bany no manqués de res: tovalloles, gels, cremes, perfums... "Ompliré la banyera amb aigua calenta i ficaré molt de gel, per a què una olorosa escuma blanca creixi plena de bombolles de colors i ens cobreixi en un mar ple d'olor de tarongina i pètals de rosa. Mullaré els seus cabells, els seus pits, la seva esquena, les seves cames, la seva vagina amb l'aigua perfumada, i aniré omplint l'ampolla de l'elixir que la naturalesa ha ficat a l'interior del cos cobdiciat de l'Anna. Imaginar tot això és excitant i meravellós, torturant i eròtic a la vegada, i deixaré que el meu penis s'infli fins tapar l'ampolla del seu plaer. Em convertiré en un mestre dels massatges i el cos de l'Anna volarà com les ales de les papallones: lleugera i atrevida".
Assaboria amb deteniment a la seva pantalla mental tots les imatges més provocadores que ningú pugues imaginar: la besaria als llavis, introduiria la seva llengua a la seva cova, les seves mans retorçarien els seus rodons pits aconseguint que els seus mugrons es posessin ferms com el seu penis, que s'anava posant dur només de rumiar aquestes eròtiques fantasies.
Volia sentir la seva intensa respiració tan a prop d'ell que es confondrien, i la seva mà aniria traient-li la brusa, la faldilla, el tanga.
Volia que ella notés el foc dels seus dits en cada mil·límetre de la seva pell, i desitjava portar-la a l'èxtasi més meravellós que mai hagués viscut.
Volia escoltar els seus continus gemecs. Volia tastar el seu clítoris, separar suaument amb els dits els seus llavis vaginals i un cop obert beuria tots els sucs que emanessin del seu interior, esmortiria tots els sons increïbles que naixessin de la seva columna vertebral, abraçaria amb el seus braços, el seus orgasmes amb la força de fermes columnes gregues.
Volia fer-la traspassar totes les seves fronteres, fer empremta més enllà de les petjades dactilars, i per últim volia, volia... provocar-li un crit salvatge que silenciés tots els sorolls de la ciutat.
El timbre de la porta va sonar. Eren les deu de la nit. Per fi la seva màgica fantasia es convertiria en realitat. Va obrir la porta. L'Anna resplendia com Venus al cel, estava realment bella, duia una gavardina primaveral amb dibuixos cridaners que semblaven un quadre de Toulouse Lautrec. Si aquest havia convertit la seva vida en un teatre, ell havia convertit la seva, durant uns dies, en un quimèric sopar.
L'Anna va girar l'esquena per deixar-se treure la gavardina. Quina seria la sorpresa de l'Àngel quan va veure que a sota no duia res! La seva pell era la penyora que guardava la seva intimitat pinzellada de colors rosats. La visió dels cos despullat de l'Anna li va produir una immensa alteració. Estava davant d'ell com l'aliment més exquisit del seu sopar.
L'Anna es va girar i li va dir: - què esperes per tastar el teu menjar.
L'Àngel, després de tantes especulacions, es va quedar tant aturat que ni tan sols s'atrevia a donar-li un petó. Però la nit era llarga, i un sopar increïble els esperava a taula.Bon profit!

ASSIGNATURA PENDENT

Entre ullada i ullada,
davant una gran pantalla encesa.
Sí, Sí, Sí.
T'he vist i t'he sentit.
A prop i llunyà,
seriós i divertit,
callat i garlaire.
El negre em crida, i
un fill vermell
em filtra on estàs.
Hi ha tantes formes d'amar,
la sents?
No tinguis por no m'aproparé;
la multitud de gent m'impedeix el pas,
però el meu cor està tan a prop de tu!
Tanco els ulls, tot es dissol i només restem
Tu i Jo.
------------------------------------------

Estimat, només tu encens el foc ardent
del meu cor
en aquest precís instant et busco entre els ulls de la gent,
et busco entre cadires alineades,
busco fora de mi, la teva imatge,
la que tinc penjada a la meva memòria.

-------------------------------------------

En aquells breus dies
de boira,
quan passejaven de prop,
quan els abrics eren un destorb,
en aquells breus dies
de neu i calima,
quan ens van mirar
l'un a l'altre
des de finestres secretes.
En aquells dies de fred,
quan la pell dels nostres cossos
emanava l'ardor d'un desig encobert.
Ara en aquest dies de sol,
en què la teva absència és real
i crema la meva pell,
no hi ha bàlsam
que pugui alleugerir el teu record
i refredar el foc de la meva estimació.
 
contador de visitas
contador de visitas