PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

14 de juliol 2006

LA DONA DE BLAU (2)


Pel posat de Miguel, suau, es nota la intensitat del somriure que en Xavier li regala al seu estimat amic.
Altre cop el telèfon. És el director que li demana que vagi al despatx del costat. El director, un agradable conductor de persones, jovial, que per mitja de l'optimisme o de l'adulació aconsegueix dels seus col·laboradors tot allò que vol i més.
No es dóna compta del nou vestuari d'en Xavier. Però en canvi el seu retard no li ha passat desapercebut. No és que controli massa, però si un poc. I, a més a més, per ventura no és Xavier una de les columnes de l'empresa?.
- Desitjo que no passi res, veritat Xavier?- pregunta passant-se la mà pel mentó. Xavier, admira la diplomàcia de la negació.
- De veritat no passa res. No només que... veurà... a partir d'ara necessito... com dir-li... prendre el meu temps. Sí, això és: prendre el meu temps.
El to d'en Xavier no és agressiu, ni tampoc insolent sinó condescendent, que és pitjor. De fet, ell és el primer sorprès per expressar-se així, amb aquesta seguretat, amb la grandesa dels que tenen tanta experiència que no poden menys que mirar el present amb certa fredor.
- Per ho tant- continua amb tranquil·litat -, crec que no vindré demà a l'empresa. Tornaré el dimecres, per la tarda o potser el divendres ja veurem.
En Xavier, amb aquestes paraules, marxa del despatx, tenint molta cura de tancar suaument la porta a les seves espatlles perquè, així com no corre per agafar l'autobús, tampoc vol tancar-la amb soroll, vol marxar deixant-li una estela grata i irrevocable d'amistat i companyonia.
En Xavier es contempla pensarós en el mirall de la cambra de bany, per sota del marbre blanc, ple de pots, de tot el magatzem de cremes de la seva dona.
La inspecció quotidiana de la seva masculinitat procedida del cant a l'eterna joventut no és per aquest matí, ni tampoc la salutació a l'himne del seu aspecte personal. El valent coronel que Xavier és i sempre ha estat, té de prompte ganes de baixar de rang.
7.-

En realitat es mira per altra raó que la de respondre a la trucada punxant de la seva barba, una raó que encara no ha finalitzat d'arribar del tot a la seva consciència. Sí aquest matí en Xavier s'interessa especialment per veure més enllà de les empremtes facials d'una forma inesperada. Aquesta vegada posa una especial atenció per veure que hi ha més enllà de les seves faccions. Aquest cop, en lloc d'espantar-se, es tranquil·litza.
Més que el passat investiga el futur. En Xavier amb els peus junts salta alegrement envers el demà deixant de banda el passat i saltant per sobre del present. Es busca allà on encara no hi és però on forçadament hi serà. I inclús s'avança, s'anticipa.
Allò que en realitat divisa de manera tan pensarosa davant el mirall de bany és el futur, al que anomena un desig secret curiós, impacient...
Després d'això el bany canvia de semblant. S'ensabona, s'afaita i es renta la cara. Amaga els utensilis i agafa la colònia d'Armani. Com els àrabs creu en la importància dels perfums, dels olors que t'atrapen. Acte seguit, Xavier s'afanya per donar sentit als seus rebels cabells. Se'ls pentina relaxadament; després il·lusionat amb el seu nou vestuari, torna a posar-se els texans, que va rescatar des de fa un dies, amb una camiseta cridanera amb varietat de colors difuminats que semblen l'arc de Sant Martí.
A l'Ariana també li ha semblat que la camiseta li queda molt bé, inclús malgrat la sorpresa que ha tingut quan el seu pare anat a buscar-la a l'escola. Un berenar molt agradable, on Xavier, amb un certa dosis de fermesa, ha comentat a la seva filla recomanacions escolars inspirades en el més pur sentit comú, un sentit comú tan seriós que ha semblat sorprendre a la filla molt més que la camiseta estrepitosa que duia el seu pare.
La nena, al final, amb la mateixa expressió preocupada que el Pep a l'oficina, li ha preguntat al seu pare si es trobava bé, i aquest, amb el mateix aire angelical, li ha respon que si que tot marxava perfectament.
8.-

En Xavier no ha tornat a l'empresa. Tampoc respon els missatges cada cop més preocupats del Pep a la bústia del telèfon, ni a totes les altres trucades, principalment les del seu cap. Pel moment, en Xavier té coses millors que fer que cedir a totes les pressions econòmiques i materials.
Des de què navega al ritme nou dels seus pensaments i dels seus passos, atent a mantenir la cadència, el balanceig suau, sempre al compàs, sospesant els bateigs del seu cor, des de què camina sense presses, descobreix autèntiques meravelles al seu propi interior. Ha descobert coses increïbles...
Ahir, passejant, a pocs passos de casa seva, va anar fins a una plaça petita quina existència ignorava, la plaça dels dragons. Avui va a explorar-la. La porta de ferro de l'entrada xauxina a l'obrir-se i tancar-se. El soroll li recorda al reixat que separava el jardí de les dunes, a la casa de la seva infància a vora de la platja de les llunes. La plaça sembla una pintura naíg, fruit d'alguna intuïció personal. Un banc solitari i un arbre silenciós. Un terreny de sorra amb tres cadires al voltant. Un rectangle de gespa molt bé escampada com un tapet damunt la grava rosàcia al mig dels dragons. Una nena amb un vestit amb ratlles blanques i blaves juga amb un cub asseguda damunt la sorra a prop d'una mainadera bastant prima enfonsada en una revista. En el banc, un jove mol seriós sembla perdut en la contemplació d'algú record.
El soroll de la porta no ha pertorbat aquest escenari immutable. En Xavier, discretament, s'asseu a la vora del banc. Les pàgines de la revista de la jove mainadera passen. I amb elles el temps. Només hi ha que introduir-se en el decorat de la plaça, situar-se, trobar un lloc sense alterar res, lliurar-se al silenci, al deliciós benestar del buit, i anar convertint-se per moments, en pàgina que passa, sorra rossa, estàtua...
Xavier entra sense esforç en la vacuïtat, amb un somriure al cor, el de la dona de blau.
9.-

Sense donar-se compta els dies van passant i en Xavier comença a viure la casa d'altra manera. Visita cada vegada més sovint la mansarda. Ha rebutjat el saló, on la sofisticació i el bon gust de la seva dona el fan sentir carregat, menys l'hamaca d'IKEA, on es tomba a escoltar música, essent un dels seus objectes preferits. Pel demés viu el saló només que de passada, ho imprescindible en el conviure quotidià, escolta el contestador, que no s'ha atrevit a desconnectar perquè la seva dona ha marxat fora per qüestions laborals.
Quan torna dels seus passeigs, Xavier deixa les claus damunt una tauleta mossàrab i les sabates a un armari rober, i se seu durant hores darrera la taula de la mansarda, damunt ella s'apilen papers, fulls en blanc, llibretes recuperades, lectures en curs i una col·lecció de llapis que ha reunit en una llata de cervesa buida.
Li agrada llegir amb el soroll de música clàssica o d'antics boleros, impregnant les pàgines d'una harmonia melodiosa.
Si sona el telèfon, va a obrir la porta del saló i, a excepció de què sigui l'Ariana o la seva dona fa l'esforç de mirar el número d'aquells que l'han trucat però sense prestar massa atenció al contingut dels missatges.
A vegades surt a la terrassa de la golfa i observa el carrer. La regularitat dels veïns, que comença a conèixer, el distrau. Hi són les hores d'entrada i de sortida del col·legi, quan els nens envaeixen l'espai amb els seus sorolls, les hores en que s'obren i tanquen les portes de les botigues o dels constructors amb els seus sorolls atordidors com les xiulades de les botzines de cap de jornada, queixes sinistres d'humans esgotats de si mateixos.
Tota aquesta agitació de sota omple a en Xavier d'una barreja d'entreteniment i compassió. Sovint amb els braços apostats a la barana, paladeja la sort d'estar allà on està, mentre el tic-tac d'un rellotge llunyà marca les hores sense altra raó que la de marcar-les.
10.-
 
contador de visitas
contador de visitas