PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

26 de juliol 2006

LA DONA DE BLAU (6)

Qui em diria Elena, vida meva,
quan en aquell vall al fresc vent
anàvem difondre tendres granes
que havia de veure amb imminència
arribar l'alegre i brillant dia
que donés fruit el nostre amor?
Una flor petita ha florit
i el meu cor ha ressorgit.

Té sort... Encara hi ha places lliures. Podrà començar la setmana vinent. Les sales estan pintades de color blau clar. Les cadires i taules semblen còmodes. En aquesta escola intentem que l’alumne doni ho millor de si mateix.
El Sr. De la Fuente ho diu amb to seriós. Parla amb simpatia, però amb el sentit pràctic d’un director al que li agrada que les coses hi siguin clares. En Xavier somriu amb cara d’entendre. Escolta pacientment les explicacions del Director de Betúlia, assentint a tot.
El Sr. De la Fuente treu un formulari.
En Xavier estava preparat per aquell moment sense cap mena de vacil·lació. Baixa la vista i comença a omplir les preguntes del formulari com si ja hagués viscut aquell moment.
Un poc més tard, quan surt del despatx del Sr. De la Fuente amb tot en regla amb l’administració de l’escola, se sent feliç, sap que ha fet allò que volia des de feia molt de temps. Surt al jardí de l’escola i sembla que les flors li donant la benvinguda.
L’escola és antiga però ben conservada. En Xavier fa un recorregut per l’escola veient les diferents sales. Al fons, al costat d’una cambra on les finestres resten obertes al sol, una galeria de quadres il·luminats pel sol reclamen la seva atenció. En Xavier observa cadascuna de les pintures, només una d’ella el crida la mirada, un castell medieval, encobert per núvols blancs i grisos li convida a entrar.
22.-

En Xavier marxa de Betúlia amb el deliciós sentiment de què ha trobat el seu lloc, no només des de què el Sr. De la Fuente ha escrit el seu nom en el registre d’inscripcions, sinó des de fa molt de temps, des de sempre.
En el portal, una nena mira passar els cotxes mentre paladeja un chupachus. El Xavier la saluda. La nena també li saluda. Ha arribar l’hora de comprar el llapis màgic....
- Sembla que li estigués esperant.
El venedor li ensenya el mostrari. Ja no es troba aquest disseny de llapis. La punta es suau i sembla que un no escriu sinó que és el llapis el que sap quines paraules ha de posar. El venedor riu.
- No hi ha més a dir me’l em porto.
En Xavier ara està ocupat en una única cosa, en seguir les seves inclinacions, les seves intuïcions, sense cap mena d’aquells remordiments que abans el torturaven en la vida quotidiana. Allò que veu en Xavier d’en Xavier en el mirall és convincent. És exactament el llapis que el volia comprar.
Mentre torna a casa, més invisible que mai, en mig del furor de la ciutat, en Xavier s’escolta xiuxiuejar. L’acompanya un objecte, l’imperceptible objecte amagat a la seva butxaca. I així arriba a casa seva, amb un llapis màgic i un somriure sincer que el diu que aquesta nit es trobarà amb una fada.
Ha portat a l’habitació un coixí i un edredó. Transforma en llit el divan i encén la llum de l’escriptori. Està preparat, llapis en mà i el bloc i les lletres comencen a aparèixer:
23.-


“ No m’amaguis tu el secret del teu cor!

Digués me’l, que soc el teu amic, només a mi!...

Digués me’l tan dolç com et somrius, que no t’escoltaran les meves oïdes,

sinó el meu cor.

La nit és profunda; la casa resta silenciosa;

digués tu, en un sentir sincer, en un tímid somriure,

en una dolça vergonya, en una alegria dolça,

el secret del teu cor!.”


Si havia encertat en la compra d’aquell llapis...
Una mica més tard, un cop acomiada a les fades veu la llarga llista de trucades. És un dia de valenties i és una nit de concessions. Comença la successió de monòlegs, un teatre vocal conegut i abstracte de cop. La bústia del telèfon encadena els seus missatges com una cadena de reprotxes, perquè la bústia demana que es contestin, i ell no ha fet. Els missatges estan allà, en la màquina de supliques, primer per proposar, després per meravellar-se, vociferar, calcular, preocupar-se, indignar-se per la prova de silenci que en Xavier els imposa des de fa un temps.
Els escolta com si escoltarà les noticies, noticies un poc particulars perquè l’afecten, o haurien d’afectar-li, de prop, molt de prop.
Cada veu fa sorgir trossos, estrats de si mateix que l’obliguen a fer un esforç. Com si la seva memòria hagués esclatat en milions de partícules d’arestes tallants. Els rostres que formen aquestes veus l’enfonsen en el record d’allò que era significant i ara no ho és. El món d’on arriben aquestes veus és senzillament d’altre índole, algunes són audibles, però inadmissibles. No és el passat, allò finalitzat. És el més enllà, allò que és distint.
24.-

En Betulia, en Xavier es plega en plaer de la lectura. Una tarda a la setmana, poden optar per sortir al jardí, acomodar-se plàcidament i abstraure's amb alguna història com "No te muevas" de Margaret Mazzantani editorial Salamandra. Amanyagat pel cant dels ocells, acucla els ulls i deixa el llibre obert sobre els genolls. Tan aviat com tanca els ulls, el seu pensament pensa que un món sense llibres, és un món sense històries, un món buit. Sap que per a la resta dels seus coneguts s'ha convertit en un home estrany, potser un boig, perquè com els boixos, ell també viu en el costat fosc, tampoc ell aconseguit inserir-se en la realitat i algun cop ha amagat paraules per comunicar-se, però sobre tot ha estat la discrepància de les seves paraules interiors amb el discurs de la majoria.
De petits, tots estem boixos, estem posseïts per una imaginació sense domesticar i vivim una realitat on tot pot ser-hi possible. És quan comencen a educar-nos quan el nostre món comença a fer-se petit i el donen altres formes per adaptar-lo a les normes concretes de cada societat. La realitat no és quelcom objectiu; per exemple en l’edat mitjana, la realitat convencional incloïa l’existència d’àngels i dimonis i, per tant els seus ciutadans veien àngels i dimonis; però si avui dia un amic ens digués que acaba de trobar-se a l’escala amb el dimoni, ens semblaria un complert sonat. En Xavier sabia que ell s’havia trobat amb un àngel a l’escala de sa vida: la dama de blau. No saben que la realitat no és més que una traducció reductora d’un desmesurat món i el boig és aquell que, com en Xavier, no s’acomoda aquest llenguatge. De manera que créixer i adquirir la sensatesa d’un adult implica d’alguna forma deixar de saber coses i perdre’s aquella mirada múltiple i lliure sobre l’enormitat de la vida, sobre aquesta vida total que és massa gran per poder manejar-la. Ja ho va dir Peter-Pan: no soc ho bastant jove per saber-ho tot. I en Xavier amb els ulls acuclats i amb el seu nou ritme de consciència sent dins el seu nen petit.
- Fa un dia preciós per deixar-se en dur.
En Xavier obre de cop els ulls... El gat vermellós salta sobre els seus genolls, llançant el llibre a terra; el llepa un dit.

25.-

 
contador de visitas
contador de visitas