PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

18 de setembre 2006

LA DONA DE BLAU (7)

- A Leonàs i a mi ens agrada molt deixar-nos acariciar pels raig de sol.
El senyor del gat vermellós sap utilitzar les paraules amb senzillesa i cordialitat, té una manera afable de parlar. Xavier experimenta un grat sentiment de plenitud al descobrir la perfecta falta d’intencionalitat. Es nota que el senyor del gat no parla per aconseguir res amb les seves paraules. L’assentiment de l’altra no és necessari. Parla per parlar, pel plaer de les paraules que va entrellaçant. Un substantiu al dret, un verb al revés. La seva xerrada creativa atrau a Xavier, conscient de què, amb respecte a les paraules, és sospitós d’un sensible esperit de bellesa. El senyor del gat vermellós no sap que li està ensenyant una altra forma de llenguatge: la que consisteix en parlar per no dir res.
En Xavier l’exercita cada dia una estona i es lliura també a lletanies que el senyor del gat escolta amb aire absent, però amb la benevolència de qui coneix la insignificança del discurs. Així mateix, al desenvolupar l’art de la lletania, Xavier ha descobert, absolutament per casualitat, el secret d’una certa debilitat mental.
Aquesta debilitat, el permet tornar indefinidament sobre un mateix pensament i, allò més entretingut, arribar a expressar-lo invariablement amb les mateixes paraules. Des de què practica aquest petit exercici intel·lectual, Xavier exercita també l’art de les sentències, que a la llarga el permet abstreure’s de les seves pròpies paraules amb l’avantatge doble de l’economia d’energia i de disponibilitat. Xavier admira, un cop més, el virtuosisme del seu company amb relació a la nimietat. Aprendre. El Sr. del Gat sap bé que l’enteniment de nosaltres mateixos i dels demés depèn de l’empatia que ens uneix als altres i, que sense ella no pot existir cap saviesa, cap bellesa.
El Xavier torna el cap. Al seu voltant, sota el bot ple de refilades, ningú s’inquieta s’angoixa per res, ni d’allò que es diu ni d’allò que passa. És en aquests moments quan sent que la mort lluny d’espantar, tranquil·litza, més còmplice que enemiga. El passat pertany allò finalitzat, d’això està segur, tan segur que també sent el present com un present, com un regal, el regal del recolliment.
La lentitud també forma part ara del cos d'en Xavier. I és vàlid tant pel seu caminar com pels seus gestos; com si prengués consciència del pes de les coses. El braç que escampa té un pes. La cama que mou té un pes. Tot té la seva mesura. És una altra manera de viure amb allò ponderable. Les espatlles per exemple, on la vida posa amb naturalitat el seu farcell d'inquietud, es van carregant per rebre millor la càrrega; una càrrega infinitament alleugerada pel vuit concret de l'existència.
Per tant, en Xavier assaboreix la lentitud calculada dels seus moviments i la densitat que els acompanya. Fins i tot creu que aquesta lentitud dóna legitimitat als seus actes. Pensa, que el temps que passa recollint idees, fent poemes, escrivint, surten pel gust i la consistència d'allò que estima. Mentre rumia sobre el temps, pensa en els fills, que han crescut tan ràpid i en Xavier es pregunta on i quan va participar del seu creixement. Es va aturar algun cop a veure'l créixer? Per això hagués tingut que aturar-se senzillament, reduir la velocitat i mirar als costats, amb el rics de perdre el seu bonic avanç, de reduir la seva mitjana d'èxits en el treball.
26.-

Però per en Xavier només resta la lentitud, la densitat, i, un cop més, la sensació de plenitud de trobar-se sense desig, sense necessitat, l'embriaguesa de què res ni ningú el pertorbí.
D'ell mateix no s'exigeix més que veure's tal i com és ara. Mentre s'afaita, en el mirall de bany, no es fa més preguntes, ja no s'impacienta. Accepta l'ordre natural dels esdeveniments.
Ha deixat de mirar a veure si veu algun cabell blanc, el dia que el vegi li donarà la benvinguda. Qualsevol diria que es mira d'altra manera, sense veure's en realitat, o allò que veu li sembla molt bé tal i com està. S'oblida de l'aparença. És una altra troballa, és la seva nova llibertat. Sentir-se alliberat de les molèsties de vestir-se adequadament segons les ocasiones s'inscriuen ara en el llibre de la despreocupació. Ja no perd temps davant l'armari obert, preguntant-se si la camisa d'Armani restarà bé amb el pantaló de..., a demés ha descobert que Elena no li demana que l'hagi de sorprendre'l bé al contrari li agrada aquesta nova forma de vestir despreocupada del seu marit. Unes noves penyores que li fan gaudir amb les virtuts de la comoditat, una comoditat basada essencialment en una espècie d'abandonament curós, i sense dubte, amb caires de llibertat.
Des de fa un dies té la impressió d'escoltar altra veu. Sovint, en Betúlia, s'allunyà del seus companys per trobar-se amb aquesta nova veu. S'adona que les paraules que escolta d'aquesta veu, solemnitzades per la seva soledat, li fan sentir poderós. Al parlar així, amb altra veu, les paraules adquireixen un poder, una densitat diferent, especialment en Betúlia, que s'ha convertit en una nova talaia des d'on gaudir de la seva nova consciència i llibertat. Des d'allà profunditza cada cop més en l'observació. Ara sap més de la humanitat que fa uns anys. Quan altre està en la finestra, ell se sent en l'apogeu de la felicitat, comparteixen junts, sense una paraula, l'espectacle de la vida i, sense una paraula sempre estan d'acord. El silenci de la mirada comú es converteix en un ritus, ho mateix que les paraules solitàries que pronuncia Xavier des del seu interior.
La casualitat va voler que un diumenge abans de sortir al carrer, mentre mirava per la finestra per constatar que cap pluja pertorbava el cel, veu als seus amics, amb la vista clavada a casa seva, immòbils a la vorera d'endavant. Encara no aconsegueix oblidar el sobresalt del seu cor. El persegueixen! Junts! Fins allà! Malgrat a ver escrit una carta a cadascú en la que, en nom de l'amistat, reclamava la seva solitud sense concessions. Li semblava que havia estat bastant persuasiu, amb una única exigència: la d'un distanciament tranquil que faria diferents les antigues relacions.
Què feien llavors sota la seva finestra? Què complot ordien contra ell amb aquella expressió ansiosa? Sense dubte l'havien vist abans de què ell donés un pas endarrera, podia constatar que els seus amics no es movien, tan impassibles com dos sentinelles.
En Xavier no sap perquè no van intentar trucar a la porta. Es van conformar amb aquest espionatge odiós durant una mitja hora. Incapaç de moure's amb la vista clavada en els seus amics intempestius, hagués pogut flaquejar si miraculosament no hagués paregut de cop en la finestra d'endavant el seu còmplice escrupolós, l'altre, que va necessitar només uns segons per adonar-se compta de la situació.
27.-

Allò que va fer llavors va ser de ho més senzill, tan senzill, que en Xavier veu l'impremta del geni juganer, al recordar-lo. Va obrir sorollosament la finestra just a sobre dels seus amics, que sorpresos, van aixecar el cap i es van trobar amb una pluja inesperada. L'altre va sorprendre als dos desconeguts que es van batre en retirada.
Xavier va sortir del seu amagatall, darrera la finestra, i li va semblar normal que l'altre li fes senyal de què creuarà el carrer...
El carrer, d'endavant ja no és el mateix. Un decorat diferent amenitza el teatre de la vida quotidiana. Aquesta altra visió, aquesta nova perspectiva de les coses alegra a Xavier. El silenci amb aquell desconegut, és una altra manera de compartir. Es posen davant la finestra com si estiguessin en un teatre, per veure les representacions que es despleguen: la sortida dels nens de l'escola, els joves que agafen l'autobús, les dones que van a treballar... Tots dos miren en silenci i des del silenci. Tots dos tenen prou amb mirar.
Allò que en Xavier més valora d'aquell silenciós desconegut és conèixer a algú sense el deure de haver de donar i de rebre, per la única raó de què no hi ha gran cosa que donar ni rebre. En aquesta gran cosa resideix precisament l'acte de compartir perfectament gratuït que fan del silenci i de l'espectacle del món, una forma de compartir que no precisa de proves.
Somniar... Una paraula massa gran per definir aquests instants en els que en Xavier, assegut a una butaca, amb les mans sobre els pantalons i els ulls fixos en un punt fictici de l'espai, en realitat està completament ocupat en no fer res. No pensar en res, evitant que el no-res en si es converteixi en quelcom, exercici mental d'acrobàcia en el que no posa cap mena d'espiritualitat. Un estat de màxima sensualitat en el que només el cos està en moviment sense el menor moviment, una manera d'associar-se al transcórrer del temps, de convertir-se en una part viva i flexible.
Quan en Xavier emergeix del no-res, té la sensació gratificant de haver-se permès el luxe serè d'allò inevitable. Una harmoniosa sensació d'expandir-se sobre un punt d'equilibri en el que la vida i la mort s'uneixen. Ja res el fa dany, ja no s' indigna per res; els rampells no són bon per l'exercici del buit. Aquest sentit il·luminat és el coneixement pur que neix en la intimitat del seu ser.
Xavier escriu:

"Emmudeixen els llavis
amb la paraula més tendra
quin so tindria la teva veu
si no existís el silenci?
la veu n'és, tan sols,
una quimera."

El ritme de les trucades telefòniques ha disminuït, la carta adreçada als seus amics ha fet efecte. Ja no hi ha missatges a la bústia del telèfon.

Obre entre les cames un llibre medieval i les paraules l'atrapen:

28.-
 
contador de visitas
contador de visitas