PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

25 de setembre 2006

LA DONA DE BLAU (9-FI)


- Saps, Xavier...
- Si, Elena?
- Quan he arribat, he tingut una impressió estranya.
- Ah, si?
- Si...Imaginat, durant un breu instant he pensat que estava el teu cos però que tu no hi eres!... Què bogeria, no?
- Bogeria? Si era una bogeria, perquè en Xavier somriu amb un somriure comprensiu, clarivident, coronat de blau?
Va ser a partir d'aquesta nit, quan va decidir mantenir-se evasiu en quant al caràcter transitori, o no, del seu canvi de vida, de les seves inquietuds.
Un nou dia. Al baixar les escales, Xavier pensa en la seva nova existència, que només el buit i l'incertesa mantenen unida. Ara ja no hi ha res que pugui pertorbar aquesta construcció harmònica i lliure, perfectament pensada per l'eternitat. No hi ha cartes de ningú a la bústia. Té la intenció de passejar avui per la ciutat.
El 35 arriba tard, però ell té tot el temps del món. A demés, el vent fresc és d'allò més agradable. Arriben altres persones a la cua. La gent s'impacienta per la tardança de l'autobús. La circulació per la ciutat cada cop és més densa i complicada.
Al final arriba l'autobús. Està ple. La gent s'apinya per entrar i mou a Xavier dins del vehicle.
Ell, que pensava instal·lar-se a admirar el paisatge, se sorprèn de peu, comprimit entre un estudiant d'uns vints anys –bastant prim- i un senyor gran amb el periòdic amagat sota el braç esquerra, però amb un titular visible que diu Montilla nou President de la Generalitat de Catalunya.
Davant hi ha una jove seguda, - una estudiant despintada amb un petit pircing al llavi, però amb una suau olor a perfum -, amb els auriculars posats. S'escolta el soroll de la seva música. Un seient queda buit i en Xavier seu davant la noia.
L'autobús fa el seu recorregut habitual, i Xavier decideix baixar a la cinquena parada. Xavier està al carrer.
Surt a una petita plaça on no s'ha creuat amb ningú. I s'adreça a la part de la ciutat amb grans avingudes. Pensa en el somni de la nit. Aquest cop, la dona de blau, en lloc de caminar al seu costat, desapareix amagant el rostre en mig de la gent.
En Xavier es mou en mig d'una onada continua de gent.
Al seu voltant, caminen amb pas viu. Ell permet que l'avancin. La gent el deixa endarrera, llancen una ullada impacient i continuen, molt decidits, per tornar a la corrent, per recuperar el ritme, l'impuls col·lectiu, com si s'hagués corregut la veu, com si tots tinguessin el mateix objectiu.
Xavier mira i camina tranquil.
Es passeja mentre els demés corren.
L'agitació al seu voltant fa més bonica la seva pròpia pau.
Ell segueix el seu fil, lent i delicat, el fil del seu destí sense presses.
32.-

Avança, una cama darrera l'altra, molt conscienciós, seguint el compàs dels passos, sospesant la pressió del peu sobre el terra, amb un suau balanceig del cos.
Xavier fica les seves mans en les butxaques del pantaló per protegir-se millor de tot aquest escarrassament que li envolta.
Primer sent una simple presència al seu costat, després una impressió més precisa: algú disminueix la marxa.
Una dona.
L'ombra es dibuixa en el terra, una silueta prima i una cabellera rosa que flota al vent.
La dona vacil·la. També permet que l'avancin. De mica en mica, Xavier sent que la dona redueix els passos, es demora en mig de la marea humana...
A Xavier li sembla que aquestes dos siluetes que ara se balancegen a l'uníson, indiferents, sobiranes, amb una cadència molt melodiosa en mig de la confusió, fan joc.
Recorda el somni d’ahir a la nit, el de la dona de blau que desapareix en mig de la gent amb un rostre desconegut.
Xavier no torna el cap. Ho sap. Saber-ho li donen ganes de riure.
Caminen així, en silenci, durant una bona estona, fins el moment en què la dona marca un ritme, sembla que dubta.
Xavier llavors la mira.
El somriure que intercanvien és com una aprovació, un consentiment.
La dona gira en la cantonada.
Ja està.
La dona s'allunya minuciosament, seguint el compàs dels seus passos, sospesant la pressió del peu sobre el terra, amb un suau balanceig del cos, un poc inclinant el cap com per...
En Xavier la segueix amb la mirada.
Dir que se'l ocorre la idea seria exagerat. És més bé un impuls.
Un impuls que l'empenya sobtadament a accelerar el pas i en aquest moment Xavier té clar que la vida canvia el seu ritme quan nosaltres decidim fer-lo.

FI

33.-

ELS ARBRES DE L'ENCONTRE


Veig mil somriures
sortint entre els arbres,
entre les fulles mullades
de la terra de Gavà.
Somriures;
on s'amaga
el somriure del teus llavis?

Miro perduda entre la gent,
en busca del teu rostre.
Intento trobar-te,
entre la multitud,
entre la pineda,
i sento que no hi ha pluja ni vent,
que es porti aquest sentir.

Porto el meu secret
i el meu anhel de veure't,
agafats de la mà.
Camino per la terra de la llibertat,
embriagant-me d'aire, de vida, d'ideals.

Continuo perduda entre la gent,
on s'amaga
el somriure dels teus llavis?

 
contador de visitas
contador de visitas