Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2006

LA MALETA

Imatge
Maletes plenes de somnis,
circulen d'aquí per allà,
buscant l'adreça,
que les porti al carrer de la dignitat.


Continents, rases i llengües
viatgen per un mateix ideal:
un món més semblant.
Homes i dones d'aquí i d'allà
sentiments de cors enlairats.


Colors hi ha en el cel
que m'inviten a viatjar
per un món més humà.

Equipatges sense passaports
amb claus forçades,
d'injustícies proclamades
en el món de la diversitat.


Mirades blanques, mirades negres,
ulls que es creuen pel camí,
plens de llums i il·lusions,
plens de pors i incerteses.


Móns de primera,
on el que val és la cartera.
Societats d'ànimes buides,
alimentades per mans anestesiades,
vestides de materialitats.


Colors hi ha en el cel
que m'inviten a viatjar
per un món més humà.


FANTASIA

Imatge
Nit. Obro la finestra i, em trobo amb estrelles que em porten el seu record brillant. Escric aquestes línies, una vegada més, amb la persistent il·lusió que no sigui la darrera. Cent de paraules caminen pel meu cap i s'empenten per sortir i tornar-se veu, sé que si algun cop aquesta vida em donés la possibilitat de tornar a veure-la, m'abandonarien i s'aglutinarien totes a veure quina voldria ser la primera en sortir.
Un lloc secret imprès a les meves pupil·les continua alimentant les meves fantasies. M'hauria agradat tant acaronar la seves mans i la seva cara, a la llum de la lluna, m'hauria agradat tant ... Amagava fins avui a la meva bossa remors d'ella, que, cansats de tants silencis, han fugit a la seva recerca.

EL PREU D'UN SOMRIURE

Imatge
Quan els extrems oposats, quan la dualitat desapareix, quan el dos es fa un, tots els laberints desapareixen, el viatge i el viatger són al mateix temps.
Al nostre viatger tot tipus de fronteres li resulten intrigants, i sent curiositat per conèixer allò que separa al heroi del vilà, la desgracia de la fortuna, el triomf de la derrota, allò humà d'allò diví. Accepta el desafiament d'explorar els seus territoris interns i acompleix el repte plantejat pel vells alquimistes, no vol trobar or, perquè ell és la matèria a transmutar, i vol portar llum a alguns dels seus espais personals que resten a les fosques.
El camí més llarg comença amb un sol pas, ell pensa que no pot canviar el món i, és veritat; però si pots contribuir a què el món canviï. De la mateixa manera, no pot fer que l'amor hi sigui present en totes les coses, però si que pot posar-lo en tot allò que fa. Donar i rebre és un moviment compassat, un compàs d'equilibri en el que es mou la vida. Sempre es pot donar…

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Imatge
Contra la violència de gènere dia 25 de novembre de 2006

Tenia molta por però al final es va decidir: va posar la denuncia.
Sentia por, una por que la cobria més que qualsevol penyora; tenia por però no tan sols per ella, tenia por pels seus fills, pels seus pares. Cada vegada més la por havia anat arronsant el seu món, els seus somnis... la seva VIDA.
No hi ha una tortura pitjor que saber que quan obres la porta de casa teva hi viu la por, la persona que tems. Cada dia, cada instant. Ningú el veu, és un delicte invisible, no dóna la cara.
Va passar el temps i va decidir fer front al seu pitjor enemic: la POR, a partir d’aquell moment obria la porta de sa LLIBERTAT.

CÒCTEL DE L'AMOR

Imatge
Còctel de l’Amor,

1/3 de xarop de llima rose’s
2/3 de ginebra

Potser s’hauria de dir. Sense dubtes hi ha que dir-lo. Em sembla que l’explicaré. Aquest combinat no pretén una passió arravatadora, ni canviar el món, sinó que per ventura aspirar ajudar contemplar el món sense presses però sense pauses, amar amb el cor per damunt del cap i acompanyar a la lluna en la festa del dissabte. Aquestes paraules podran ser contemplades a través d’aquest filtre d’amor:

1/3 de llimona
2/3 de ginebra
2 gotes de donzell (ajenjo)
½ cullera de sucre
gel
una rodanxa de llimona

S’haurà de servir en got estret i serà indispensable adornar els llavis de la copa amb una rodanxa de llimona i un suau petó als llavis del convidat/da.

BON CAP DE SETMANA!

DALT LA VILA

Imatge
Cap ciutat pot estar salvada sinó és estimada. Pot enyorar-se i rebre ajuda en la distància, però només pot ser preservada per aquelles persones que l’estimen des de dins; és l’amor vestit d’asfalt, trepitjades sensibles que recorren els carrers de la ciutat absorbint el seu aroma, la seva veu impresa en els rostres anònims d’aquells que l’habiten.
Quan passeja per Dalt de la Vila se sent part d’aquell lloc, d’aquells carrers amb història, d’aquells balcons flòrids. Li agrada aquest recorregut secret que li permet recrear-se en un disseny inventat de racons i de colors. Al carrer de l’església de Santa Maria ja no hi ha cotxes aparcats, acàcies, tarongers, àlbers, bancs, papereres, fanals de ferro forjat són el nou mobiliari urbà que il·luminen el camí envers el seu recorregut interior. Les botigues de ceràmica, de barro, d’artesania... conviuen en harmonia amb els vells i nous veïns, i la font de la plaça de la Constitució continua donant aigua a la canalla que hi juga als carrers a…

ITAHACA

Imatge
En un principi la concepció del món estava lligada als mites. L'home primitiu no podia entendre el món extern que l'envoltava ni el seu propi món intern només que per mitjà de representacions mítiques. El mite procedia a reduir els fenòmens naturals i els fenòmens històrics, amb l'ajuda de la fantasia, a forces divines que es representaven com persones agents, segons analogia amb l'home i el seu obrar: el sol, Helios, recorre pel cel el seu camí en un carro d'or, el déu marí Poseidón sacseja la terra... El mite intentava explicar el món, la naturalesa i la història.
Avui dia submergits en un món desencantat de tota utopia, el valent i astut Ulises torna a casa, a la seva illa d'Itahaca. Torna per passar la resta de la seva vida com qualsevol persona, buscant la seguretat d'una vida tranquil·la, treballant, bevent una cervesa, conversant amb els amics per mòbil, anant a comprar a un gran magatzem, mirant-se l'últim model de cotxe... Troya, Polifemo, nimfe…

DONA SOMNIADORA

Imatge
Sense dir res a ningú, va anar teixint la seva il·lusió entre fulls reciclats i fulls quadriculats. La seva imaginació volava per damunt del seu present immediat i l’omplia de faules de colors i històries de ficció que li feien embellir l’ànima i ballar el cor.
A vegades la seva raó volia portar-la pel camí de la dubta i la desesperació, - què fas?, - no veus que no arribaràs a omplir una quartilla sencera. Però ella continuava creient en les seves il·lusions, en la seva empenta provocadorament gramatical.
Aquell temps de somnis, aquell temps rapinyat a la raó, era el temps guanyat de les seves emocions, era la poció màgica que cada dia li feia créixer aquella alçada que resta amagada a la vista d’algú. Volia continuar aixecant-se els matins i veure el món amb la mirada sensible d’una dona somniadora.

Edgar Allan Poe: “Quien sueña de día conoce muchas cosas que se le escapan a quien sólo sueña de noche”.

NOVEMBRE

Imatge
Flors per aquells que un dia van marxar. Viuen o no viuen? Estan? Els sents?. Si els sento, viuen, i són entre nosaltres, estan al nostre record, i viuen al nostre cor; ens acompanyen en el nostre passar. Ells saben que un dia nosaltres, també, ens reuniren amb ells.
Novembre més de flors seques, de flors tristes que emmudeixen la veu dels que es van anar, de flors amb aroma d'eternitat.

ÀFRICA

Imatge
Hola Núria,

La impaciència per explicar-te els estranys esdeveniments viscuts fa uns dies m'ha portat a escriure't aquesta carta. Te'n recordes que t'havia comentat que pensava inscriure'm a un curs d'escriptura, doncs el mateix dia que s'iniciava, no et pots imaginar a qui em vaig trobar!
Caminava tranquil·lament mirant aparadors, la nova roba de tardor, quan, de sobte, vaig sentir que algú cridava: Anna, Anna! En sentir el meu nom em vaig girar encuriosida, i la vaig trobar, allà estava plantada, amb el seu somriure seductor de sempre i una maleta negra al costat.
Em va costar una mica reaccionar, havien passant tants anys que no m'ho podia acabar de creure. Si, Núria, la nostra aventurera i misteriosa amiga Àfrica ha tornat a Barcelona. Després d'uns breus instants d'indecisió, ens vam abraçar i vam començar a parlar. Em va preguntar si tenia gaire pressa, i és clar, com et pots imaginar era tanta la meva curiositat, que el curs va quedar poste…

CONVERSA TELEFÒNICA

Imatge
..
..
...ring, ring, ring
- Si, digui.
- Hola Anna sóc jo, en Xavier.
- Mira per on, feia dies que et portava al cap, jo també volia trucar-te.
- Això vol dir que estem connectats mentalment, i la nostra força telepàtica s'ha posat en funcionament. Volia demanar-te un favor.
- Tu diràs.
- Vull escriure un article sobre la pobresa a Àfrica, i mirà per on un company s'ha posat malalt i m'envien a cobrir un reportatge sobre una col·lecció d'art africà contemporani que es diu 100% Àfrica, al museu Guggenheim de Bilbao, quina casualitat no et sembla!. Anna necessito la teva ajuda, per si em pots buscar algunes dades?
- M'has dit sobre Àfrica?
- Si dona, sobre Àfrica, què tens problemes d'orella?
- No (silenci)
- Ei, Anna què passa, et noto una mica rara.
- És que ara mateix estava escrivint-li un email a la meva amiga Núria, la dona rosa que et vaig presentar el passat Nadal a la FNAC, per explicar-li que m'ha via trobat amb una amiga comú que és diu Àfrica, que va marxar a …

LA FLETXA DEL TEMPS

Imatge
Com deia Unamuno si fos un objecte seria objectiva però com sóc subjecte sóc subjectiva, i en aquesta subjectivitat em submergeixo. He construït un rellotge subjectiu quines agulles són l’ànima i el pensament; és un mecanisme sensible i harmònic amb el meu cos. He decidit que deixi de ser un rellotge social, i sigui el rellotge del meu món imaginatiu. No necessita un lloc específic on posar-se, és lleuger com el pètal d’una rosa. Aquest quimèric rellotge es mou en una altra concepció del temps, més enllà dels números, és capaç d’accelerar o detenir les agulles de la segonera, de la minutera i fins i tot de les mateixes hores, quan ho considera oportú; el seu horitzó és infinit, i les seves agulles saben quina és la bona direcció. Aquest rellotge subjectiu sap aturar el seu caminar en la bellesa dels moments especials.

APARADOR INTERIOR

Imatge
Semblava que arribava l'hivern, encara, que la pluja i el vent no haguessin aparegut a l'escena meteorològica. A Badalona, un tranquil dia de novembre, el cel era gris, no lluïa el sol. El carrer de Mar, ple de botigues de roba, de sabates, de perfumeries, de cafeteries, de pastisseries, d’agències de viatges, sempre li convidava a passejar, a pensar, a deixar-se en dur... Ell se sentia en pau donant un tomb per aquell carrer vibrant i colorit de la seva ciutat. Pensava que a les grans ciutats ningú coneixia a ningú, però a aquell carrer la gent es coneixia, sempre hi havia algú que somreia, que saludava, que s'aturava, que demanava disculpes si t'empentava sense voler.
Algú va dir que era perillós deixar que l'afecte se centris massa només en una persona, seria també perillós centrar l'estimació només en una ciutat?.
Va continuar caminant envers la Rambla amb els seus bancs verds i palmeres, i a la mateixa vegada, va prosseguir amb el seu monòleg silenciós, obs…