PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

22 de desembre 2006

LA MIRADA D'ÀFRICA



La mirada d'Àfrica,
Aquella nit, l'Àfrica va mirar darrera la finestra. Una lluna plena guardava el cel, la seva decisió estava presa, ja res podria fer-la tornar enrera; abandonaria el continent més vell de món i a l'home més maquiavèlic que havia conegut fins aquell moment. Tornaria a casa malgrat, tots els perills que aquest canvi de rumb li poguessin suposar.
Es va ficar al llit. La fredor del llençol va cobrir les seves pors i va intentar dormir però eren tantes les inquietuds que l'atemorien que el so va restar segrestat per un munt de pensaments que volien escenificar, amb la minuciositat dels crims ben planejats, tot els moviments del dia següent. Si tot sortia bé, aviat passejaria lliurament per Barcelona.
Abans que sonés el despertador l'Àfrica es va aixecar, va ficar-se a la dutxa i va deixar que l'aigua freda calmés les seves angoixes. Ell li havia dit que estaria fora una setmana, seria una trampa?, l'estaria observant?. Va pensar que era millor no pensar-hi i va canviar la brúixola de les seves especulacions.
Es va mirar en el mirall de la porta exterior de l'armari. El temps havia deixat les seves empremtes, però encara era una dona bella. Va obrir l'armari de bat en bat i, enmig d'un ordre desordenat, va anar agafant algunes senzilles penyores del seu imponent vestuari. Volia que el seu equipatge fos lleuger, perquè sabia que seria incapaç de carregar, per una banda, amb un equipatge feixuc i, per l'altra, amb el pes dels seus temors. Va agafar la vella maleta negra, aquella que l'havia acompanyada feia quinze amb anys en un viatge ple d'il·lusions i projectes i, la va obrir sobre el llençol de seda: un jersei de coll alt marró, la camisa blanca, els pantalons de ratlles diplomàtiques, uns texans, i un vestit negre serien suficient per vestir un nou cos i una nova ànima, però de totes les coses que deixava darrera seu, només una tornaria amb ella a Barcelona, la fotografia en blanc i negre que l'havia robat el cor: aquell grup de nens petits, la mirada trista d'un nen negre que no tenia lloc al seu cos per poder guardar la seva ànima; aquells ulls buits que li van fer pensar en la quantitat de nens que morien a l'Àfrica, en la indiferència que els governs dels països occidentalitzats mostraven davant determinades injustícies, en els senyors poderosos que movien fills invisibles, així va ser com l'Àfrica va decidir marxar del primer món per ajudar amb un projecte educatiu als nens del tercer món. Però tots els seus plans es van desbaratar al conèixer a un d'aquells homes sense sentiments.
A la bossa de mà ficaria les pastilles pel mareig, el visat de sortida, el passaport, el bitllet de vol, les ulleres de sol, les targetes, el mòbil, i un portamonedes amb diners en efectiu.
Damunt el tocador el mòbil, amb melodia clàssica, va sonar tres cops. Sabia que seria ell, no volia parlar però sinó ho feia, podria sospitar.
- Hola nena, encara estàs dormint?
- No. Fa una estona que m'he aixecat i anava a prendre un suc de taronja, perquè em truqués tan aviat?
- Tinc males notícies. Les coses no han sortit com esperava i hauré d'estar fora uns dies més.
- Què ha passat?
- El nostre comprador diu que els diamants entregats són falsos. He hagut de cridar el nostre verificador de diamants però resulta que es troba tancant un negoci a Mallorca i no arribarà fins un parell o tres de dies.
L'Àfrica, amb l'aparell enganxat a l'orella, sentia com el seu cor s'accelerava al compàs de les paraules d'aquell home poderós. Només desitjava estar lluny molt lluny, d'aquell món de magnats poderosos que movien fils invisibles modificant el curs d'esdeveniments humans. Volia fugir de l'home que havia trencat els seus somnis i l'havia segrestada de la seva llibertat.
- Àfrica vull que et compris un vestit de nit. Quan arribi tenim un sopar amb el cònsol espanyol a Namíbia i vull que estiguis preciosa. Et portaré un regal.
- T'esperaré per anar a comprar el vestit tots dos, ja saps que em refio del teu bon gust.
- Com vulguis. Què faràs avui? Penses continuar amb els teus projectes per eradicar la fam a l'Àfrica o trobar pous al desert? ja ja ja ja ja ja!
- Ja saps que des que et vaig conèixer només tinc un projecte, amor meu: Tu. No triguis a tornar.
- Nena, sigues bona en la meva absència. Adéu.
L'Àfrica va penjar el telèfon. Va encendre un cigarret i va inspirar amb profunditat, omplint els pulmons fins l'últim racó. Devia d'afanyar-se, Barcelona l'esperava.
A la mateixa hora, que l'Àfrica arribava a Barcelona, aterrava l'avió que venia de Bilbao i, que portava a en Xavier, un periodista dinàmic, que sempre estava ficat en projectes solidaris i causes perdudes. Va deixar la maleta i la motxilla al menjador. El seu gat Leonàs l'esperava al rebedor per donar-li la benvinguda. Allò primer que va fer en Xavier va ser preparar-li el menjar al seu gat, després ell es donaria un bon bany. L'aigua calenta va millorar el seu cansament esgotador. Els músculs es van relaxar tant que quasi es queda dormit a la banyera; les bombolles d'escuma es van anar dissolvent en somnis provocadors. El telèfon va sonar però el seu cos es va negar amb rotunditat a sortir de la seva petita Caldea. En Xavier va trigar quasi mig any en trobar pis, però al final aquell petit habitacle va reunir les dependències que volia: un gran bany, una cuina petita, el menjador, dues habitacions i un petit balcó des d'on parlar amb la lluna, la veïna més callada.
A la cuina, la nevera oferia un menú reduït, només restava un solitari ou i en el prestatge del mig una caixa tancada de pals de cranc, però allò més atractiu era l'ampolla de vi Marquès de Càceres que li va regalar el seu amic Jordi; la nit que el va visitar per explicar-li les seves desventures amoroses.
Va destapar l'ampolla per servir-se una copa de vi, el primer glop li va produir una agradable sensació de plenitud, el segon d'alegria, va aixecar la copa en direcció al cel per a dedicar un brindis a Osiris, l'estrella més brillant del firmament. Es va seure a sopar i va encendre la televisió. Les notícies un cop més eren aterridores, va canviar de canal un parell de vegades però cap programa el van convèncer, al final, va pensar que el millor seria escoltar música, així que vaig decidir convidar a la meva vetllada solitària a Mozart.
Va portar els plats a la cuina, no tenia ganes de rentar-los i els va deixar abandonats a la seva sort. Després la senyora Paula li reganyaria per ser una mica desordenat, sempre li deia que l'ordre i la paciència són qualitats que s'han de cultivar. Una dona senzilla amb grans reflexions, practicava la filosofia de l'experiència i l'observació.
Estava cansat però volia treballar sobre l'article que havia d'escriure en relació a l'exposició d'art a Àfrica exposada al museu Guggenheim. Va ficar-se a l'habitació de treball, una mena de biblioteca i sala d'estudi; allà el seu ordinador personal, el temple de les seves idees, l'esperava. Una pàgina blanca a un document de word rebia les seves primeres impressions. Àfrica, un continent de colors.
" L'exposició recull una selecció d'obres d'art africà contemporani. Els artistes han sabut il·lustrar la diversitat i riquesa dels diferents modes d'expressió de l'Àfrica negra. Un viatge a través de quinze països mostra una visió poc coneguda de la creació artística en aquest continent oblidat. L'exposició vol subratllar la importància de qüestions pròpies de la col·lectivitat i demostra que una de les realitats ineludibles d'Àfrica continua essent la de la comunitat, amb l'objectiu de crear un món nou, un món més humà. Al final del recorregut es pot comprovar que les obres són la prova d'una fusió explosiva entre tradició, creences, intercanvis culturals, passat i present, escapant d'un legat que pretenia limitar-les a la seva pròpia història. Com deia l'escriptor polonès Ryszard Kapuscinski: "Àfrica és un continent massa gran per descriure'l només amb una mirada". Va deixar descansar el text durant la nit.
Va tancar els ulls i bressolat per l'abatiment, va començar a deixar-me endur per un somni estrany: una dona desconeguda li treia la camisa i, per a la seva sorpresa descobria que la dona no duia res damunt la seva pell. Ella es va anar apropant-se fins oferir-li els seus llavis, la va agafar per portar-la cap el llit, però de prompte el llit es va convertir en un avió i la dona amb una maleta negra a la mà es va anar desdibuixant al seu món irreal, a continuació, el silenci el va abrigar.
Eren quasi les deu del matí quan es va despertar. Un tímid raig de sol es va colar dissimuladament per la finestra. Era diumenge i disposava de tot un dia sencer per les seves coses. Es va aixecar del llit i descalç vaig anar al quart de bany. El mirall li mostrava un home atractiu i, va recordar el somni que havia viscut durant la nit, quina llàstima que aquella atractiva dona hagués volgut evaporar-se, no sabia tot allò que s'havia perdut. En Xavier sabia que no coneixia aquella dona de res, potser l'hagués coneguda a una altra de les seves vides passades i, per dins es va riure de les seves reminiscents bogeries. Com no tenia res per esmorzar, va decidir vestir-se còmodament: uns texans i una samarreta, aniria a prendre un cafè i compraria la premsa. La clau de la maleta reposava a un racó del portamonedes. Va agafar la maleta per obri-la i quina no seria la seva estranyesa a l'adonar-se que la clau no l'obria. Després de provar totes les combinacions possibles, va arribar a la següent conclusió, aquella no era la seva maleta.
Al cap d'una estona el telèfon va sonar,
- Hola es vostè el Sr. Xavier Costaneda.
- Si, qui ets vostè.
- Si, em dic Àfrica Estrella i, l'he trucat perquè crec que vostè té la meva maleta, a l'agafar-la de la cinta transportadora m'ha adonat que no era el meu equipatge, he mirat i he vist que la seva duia una targeta d'identificació amb el seu número de telèfon, així que l'he trucat per veure si podien quedar i intercanviar les nostres maletes.
- I tant! Jo també quan he volgut obrir-la per treure la roba, he comprovat que la clau no obria. Li sembla bé que queden en el cafè Zurich a les sis de la tarda?
- Si, em sembla bé. Adéu, fins després.
- Adéu.
Són les sis de la tarda a Barcelona i, el sol encara resta protagonisme a la lluna. Dos desconeguts esperen trobar-se a un cafè amb història, sense saber que els seus cors solidaris escriuran l'epopeia d'aquells que veuen i pensen que els ideals i les utopies segueixen vivint en aquelles persones que encara hi creuen en la solidaritat, en la comprensió, en la bondat i en l'honestedat dels éssers humans en qualsevol part del món.
"Qui persegueix un ideal viu despert els seus somnis".
 
contador de visitas
contador de visitas