PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

25 de gener 2007

LLÀGRIMES DE REÏNA

Llàgrimes de reïna,
Barreres. Un reixat de filferro m'impossibilita el pas i, em pregunto quin serà el motiu d'aquest impediment. Aparco el cotxe en un altre lloc, arribo a casa i, em donen la notícia:- ja han començat!. M'acosto a la finestra i, veig que el paisatge d'avui no és el mateix d'ahir. Les obres del pàrking han escrit les seves primeres empremtes. Sense poder evitar-ho dues llàgrimes s'apropen als meus sentiments, ballen per les meves galtes. On són els arbustos frondosos que el vent acarona a la nit? El terra formant una muntanya, hi descansen replegats una pila de troncs decapitats, al seu costat, reposen sense vida les fulles despullades dels arbres sacrificats. Encara en resten per morir i, amb el seu cor verd encongit observen el rellotge inevitable del destí.
Penso i penso: l'impacte que em produirà el nou disseny artificial, sense poder remeiar-lo deixo que la tristor pel record dels arbres perduts es passegi i, s'assereni la pena, dels meus contrariats sentiments. Una sensació de buit creix al meu voltant davant l'espectacle d'un talús desmantellat: brancades vestides de silenci i solitud, fulles desvestides, ocells sense nius, ni gronxadors, ni balcons...
A vegades, quan algun cop a la meva vida, he estat trista, he mirat per la finestra de l'habitació i, la bellesa continguda en els arbres m'ha portat a imaginar i inventar històries que han suavitzat les meves angoixes; el dies que el vent bufava fort, el so de la seva orquestra acompanyava les meves esperances. Em produirà la mateixa màgia, ara, l'asfalt d'un pàrking gèlid i gris?.
Un racó on els arbres s'han anat fent grans dia a dia, desapareixerà en benefici d'un suposat utilitarisme humà; sembla ser que a l'home actual el fascinen més les places de ciment que l'espectacle meravellós que ofereix la naturalesa i, jo em pregunto que ens està passant ?.
Deia Octavio Paz "que un paisatge no és la descripció, més o menys encertada, d'allò que veuen els nostres ulls sinó la revelació d'allò que hi ha darrera de les aparences visuals. Un paisatge mai està referit a si mateix, sinó a altra cosa, a un més enllà". El paisatge existeix només si l'home l'atorga un significat simbòlic que li arreli com ser viu al seu planeta, a la seva ciutat, al seu entorn. Aquests arbres que veia, que sentia, que estimava, no em tornaran a somriure, a contar-me petites històries de fades i flors.
El cel s'ha anat omplint de núvols i ha començat a plovisquejar o potser són llàgrimes verdes de comiat. La lluna ja no il·luminarà la gespa, els arbres, els ocells adormissats..., perquè un pàrking ple de cotxes i fums ocuparà el seu lloc. Sento silenci, tot el condol del món paralitzat per la pèrdua dels arbres amics, que mai més tornaré acaronar des de la finestra de la meva habitació. Surto de la cambra i tanco la porta desitjant que la meva ciutat no embogeixi de ciment i asfalt.
 
contador de visitas
contador de visitas