PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

13 de febrer 2007

GOTES DE MEMÒRIA


Gotes de memòria

El cel porta el vestit gris. Al meu voltant el silenci cobreix la meva solitud. L'ordinador, jo i, els meus records. Deu imatges formen una part del mosaic de la meva infantesa:

- Em vaig ficar sota el llit. Estava molt espantada. Devia tenir quatre anys. Ja estava farta d'aquella senyora gran que totes les tardes venia a casa a posar-me la penicil·lina. Era la practicanta. La meva mare em cridava que sortís d'allà i, jo li cridava que quan marxés la senyora de l'agulla. La infermera desesperada per la meva tossuderia va anar-se'n i, jo vaig sortir del meu primer amagatall.

- Les llibretes, les gomes, la maquineta per treure la punta als llapis, els retoladors, els colors i les plomes. M'agradava que la senyoreta Júlia volgués ensenyar-nos a escriure en ploma, deia que així tindríem bona lletra i escriuríem bé. A la meva mare no li agradava tant aquest sistema didàctic, perquè dia si i dia no, al sortir de l'escola anaven a visitar la papereria del carrer Saragossa per a comprar una altra ploma.

- Una tarda, d'un mes qualsevol, quan encara no en tenia més de cinc anys, recordo que el meu cosí Josep Antoni em va agafar de la mà i em va portar al quiosc vell i verd que hi havia al costat de casa. Em va comprar caramels, llaminadures, però sobre tot el que més em va agradar va ser el sobre sorpresa. Uns sobres que no sabies que duien al seu interior. Ara quan deixo que aquella imatge es faci present compren perquè m'agrada tant saber que trobaré darrera la portada d'un llibre o darrera una mirada.

- Amb quina sensació d'alegria rememoro aquelles tardes de vacances, aquelles tardes d'estiu. Com gaudeixo del meu passeig imaginari, veient com corríem per l'hort, com oloraven les flors, com agafaven papallones, com deixàvem que una marieta es passegés per les nostres petites mans. Aquell hort, era el nostre paradís secret, allà ens amagàvem de les veus adultes que ens reclamaven a l'hora del dinar. Les taques de terra a les mans, a les ungles, als vestits, delataven el nostre secret, a la curta edat de cinc anys.

- El vestit, d'un vermell cridaner com la sang, amb quadres blaus i verds. Aquella tela que diuen escocesa. Els ulls sempre mirant amb la mateixa intensitat. Els cabells rossos i llargs de nina. La nina que va acompanyar els meus primers somnis. La meva nina era coixa, li mancava la cama dreta. Un any pel Nadal, els meus pares van decidir substituir-la per una altra de nova, que segons ells m'agradaria més. No es podien imaginar que pogués vessar tantes llàgrimes per una nina trencada. Allò important per mi no era com es trobés físicament sinó que era la meva nina estimada.

- Quan ve el pare?, preguntava sovint a la meva mare i, ella amb tota la paciència del món em deia que no mancava gaire per a què arribés del treball. Em portaria un conte?. Era molt petita quan va començar a portar-me uns contes petits. A les cantonades de dalt dels fulls del llibre hi havien uns ninots dibuixats i, quan es giraven els fulls ràpidament semblava com si els dibuixos s'estiguessin movent. Em sentia feliç, de mica en mica, anava agafant més confiança en el món de la lectura.

- Un matí del mes de desembre, no recordo si assolellat o ennuvolat, quan a penes devia tenir uns tres anys, agafada de la mà del pare, esperaven l'arribada de l'autobús per anar cap a Barcelona. L'empresa on treballava el meu pare feia regals de reis als fills dels treballadors. Un any em van regalar una nina de cabells arrissats i rossos, portava una corda penjada a la seva esquena i, quan s'estirava d'aquella corda, la nina començava a parlar, es deia Pablita.

- Els mobles del menjador eren una taula allargada, les cadires i un bufet de fusta fosca amb un mirall. El meu pare seia al meu costat, comptava amb quatre o cinc anys. A sobre de la taula ens acompanyaven els retoladors, els colors, les llibretes i contes per acolorar. Primer m'ajudava a fer els deures que m'havien posat a escola; feia les meves primeres còpies amb bona lletra, després els colors obrien la porta del joc i la imaginació.

- I va córrer desorientat pel rebedor mentre que la sang anava decorant el seu recorregut. El cap i el coll s'havien dividit. Tota la família intentava atrapar-lo mentre que ell anava sortejant tots els impediments. Al final una mà va poder agafar-lo per les plomes i, el gall dindi va tornar al seu lloc, a la cassola.

- Feia temps que esperaven la notícia: obtenir un pis de promoció pública. Un dia el carter va portar la carta certificada, a dins la resposta desitjada. Els havien concedit el pis. L'alegria es va instal·lar als rostre dels meus pares. Era molt important per a ells, hi havia només una possibilitat entre moltes i van sortir elegits. Un diumenge al matí, quan jo tenia sis anys, amb les claus de la il·lusió a la butxaca van visitar la nova llar.
 
contador de visitas
contador de visitas