PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

23 d’abril 2007

SANT JORDI 2007: LA BUTACA VERMELLA


Li agrada el vi negre i el bon menjar, escoltar el vent, mirar per la finestra el dies de pluja, passejar a la vora del mar, asseure's a escoltar el silenci, preparar cafè negre pels matins. Els homes i l'escriptura. Ella és així.
El teatre està ple. Abans que comenci l'estrena, un home surt a l'escenari per informar al públic que el començament de la funció es retardarà uns vints minuts aproximadament, per problemes tècnics de muntatge.
Els amics de l'Anna havien aconseguit, feia més d'un mes, localitats en la sisena fila. En Jordi, la Maria, en Josep i en Xavier han decidit aprofitar el temps per anar a prendre alguna cosa a la cafeteria del teatre.
– Què vens amb nosaltres?
Ella declina la invitació, prefereix continuar engolida a la butaca vermella de vellut. Obre la bossa de pell, del seu interior treu una petita llibreta negra amb incrustacions geomètriques de colors brillants i un llapis; deixa que la seva imaginació deambuli pel vell teatre:
" Sense vostè em sento morta, un cos buit sense ànima, faig tot el que faig: aixecar-me del llit, rentar-me les dents, dutxar-me, vestir-me, esmorzar, agafar el cotxe, conduir fins arribar al despatx, donar alguna que altra volta per trobar aparcament... en definitiva, passos mecànics, marcats per la costum d'un món real i quotidià. Em sento agraïda el dia en què ens vam conèixer, sense aquell encontre fortuït, no hauria estat concebible que els nostres allunyats camins trobessin un lloc secret on poder passejar tranquil·lament i, on els pensaments i els sentiments més clandestins puguin sentir-se en llibertat.
Vostè s'ha convertit en la meva ombra, abans eren dos les que caminaven, i ara em trobo que som tres els que caminem: jo, la bla, bla, bla i vostè. I això ha canviat el meu desert estèril en un camp atapeït de somnis, il·lusions i personatges que han omplert el meu cap amb lletres brillants que es reflecteixen pels meus ulls i, delaten la triada oculta que viu al meu interior. Aquest món irreal sé m'està escapant per l'escletxa dels somriures, per l'escletxa de les mirades, per les paraules quan parlo i, algú em pregunta: - què t'està passant?.
Aquest univers que només existeix quan parlo amb vostè, narrador, que existeix ara, en aquest instant, està volent deixar-se entreveure, com l'actriu que mira de reüll darrera els cortinatges abans de sortir a escena. Entre vostè i jo no hi ha distàncies, no noto el temps ni l'espai perquè vostè s'ha fet l'aliat de la meva ànima, i a partir d'ara sempre formarà part d'aquesta simfonia que em fa sentir plena de notes musicals, de matisos de mil i un colors; quan els dies vagin passant i les paraules es vagin enxarxant, vostè lector, sentirà que té reservat un lloc preferent dins de la meva història.
He viatjat cap a les estrelles i he tocat l'infinit... ".
A l'interior del camerino, l'Anna, es mira al mirall i es pregunta a si mateixa si la vida és una representació continuada de papers o tan sols un paper que es diu de distintes maneres. Es veu una mica pàl·lida, però és el maquillatge perfecte per la seva interpretació. Una cara difuminada, són els sentiments els que parlen!. Agafa un cigarret, l'últim abans de sortir a escena, la mà tremola; un mòbil silenciós l'avisa que no té cap missatge. L'Anna sap que ell no vindrà a l'estrena. Passa el temps, canvien els llocs i els personatges però l'essència de les passions entre un home i una dona continua essent la mateixa en qualsevol escenificació humana. L'absència d'ell, el fet de no veure'l, la deixa afligida, sense ell sent que el seu món no està complert, li manca la veritat essencial. S'aixeca de la cadira, apaga el cigarret al cendrer i tapona les seves memòries. Una Anna decidida surt del camerino deixant que les cames la portin envers una altra representació.
Per l'altaveu una veu seductora anuncia que en cinc minuts començarà l'estrena de l'obra teatral "Un viatge cap l'infinit". Silenci. Les llums s'apaguen i, una dona vestida de blanc surt a escena; una cadira de fusta roman callada al centre de l'escenari. Un focus blau se centra en els llavis vermells de l'actriu i els espectadors expectants esperen les seves primeres paraules:
- No puc concretar-vos amb exactitud el dia en què van passar els fets, però si que recordo que va ser, un majestuós dia de juny de l'any 2001 quan un àngel es va creuar al meu camí, des de llavors els dies de primavera tenen color de blau.
L'Anna asseguda a la butaca escolta al detall el monòleg d'aquella dona prima i esvelta. També, ella, com la protagonista té el seu angelet particular. On hi serà en aquest moment?
- Diuen que la gent es mor quan els esborrem de la nostra memòria, per això, jo no vull deixar de parlar d'ell, perquè vull que continuï viu al meu món imaginari. Si! entre el temps real i el temps inventat, jo m'he enginyat un conte irreal on el protagonista és un àngel màgic i immortal. Cada dia quan parlo d'ell, em dic a mi mateixa que no és tan greu imaginar-lo i parlar-ne. Per allò que diuen qüestions de destí va aparèixer d'imprevist en un lloc amb palmeres i ens vàrem mirar. La música sonava en el calor de la nit... Ell era un àngel una mica misteriós que anava una mica despistat. Jo escoltava la ràfega de vent que es colava entre les fulles dels arbres mentre ell es barrejava entre la multitud de la nit. Druna l'estrella de la decisió i del desig em va mirar des del cel, i em va dir: - aquí tens a un àngel de l'amor, però tinguis cura perquè pot ser perillós.
Aquell senzill soliloqui removia, una vegada més, els sentiments més profunds de l'Anna. Unes petites gotes cristal·lines, van aparèixer als seus enigmàtics ulls, per avisar-la que seria bo que agafés el mocador. Va obrir la bossa i, va treure el mocador blanc, aquell que duia bordades en una cantonada amb fill blau marí les seves inicials A.O. Va notar com l'aroma d'almizcle que desprenia el mocador volia segrestar-la envers el món secret del seus íntims records però, va poder rebutjar-los. No! no aconseguirien capturar-la amb sensacions perdudes encara que no oblidades.
- Em va mirar. Reconec que l'impacte va ser fort, però jo vaig fer tot allò possible per a què no creixés com una bola de neu agegantada i es transformés en una bola de foc. No volia cremar-me dins d'una foguera passional. Com oblidar el moment just de la seva mirada. No s'avaluar exactament allò que va succeir, però hi ha tan poca fidelitat en l'observació dels misteris més senzills!. El món per cada persona, només existeix en la mesura en què podem confinar-lo en la nostra vida, en allò que veiem, sentim, escoltem, somniem, tenim i creiem. I tots guardem un misteri que ni nosaltres mateixos entenem.
Un misteri, un secret, una passió. I sense poder evitar-lo per més temps el record de l'Anna es va fer present. Aquelles mans de seda, recorrent el seu cos, el seu vell electritzat. Aquells llavis mullats de vida fregant lentament el seu coll. La seva llengua dins de la seva boca, els seus grans i petits petons dansant pels seus pits i les seves geografies. La passió més gran que havia sentit a la seva existència l'havia viscuda una nit de primavera, una nit blava. Un àngel va absorbir-li les seves energies i la seva ànima. Després d'aquella nit, l'Anna, va saber que l'empremta dels queixals que hi havia al seu cor eren el motiu del seu abandó envers el món objectiu que l'envoltava. Ella era un cos buit segut a una butaca vermella de vellut.
- Em va agradar tant que vaig decidir que seria millor no passar el llindar del món real i tastar el món de bogeria que m'oferia. Els àngels són habitants de móns eteris. Diuen que el cor, quan es tanca, fa més soroll que una porta, però el meu en lloc de tancar-se es va obrir de bat en bat, com les ales d'una papallona. Un amic meu em va explicar que un univers rosa i un univers blau entrecreuen les seves partícules com dos eixam d'abelles i que quan un par d'abelles de diferents colors es piquen, ocorre un miracle. La seva visió va ser un regal de Déu, el meu prodigi i vaig decidir que volaria a altra dimensió, la dels somnis i la imaginació. Crearia. Inventaria. Creieu que els distanciaments, els silencis podem acabar deteriorant un somni?. - Us puc ben assegurar que no!
Parlo d'ell constantment, per crear-lo i conservar-lo al meu regne de ficció. Ell és el mag de les meves quimeres blaves, la meva inspiració. L'art té el seus llenguatges de record: un llibre, una fotografia, un objecte, un monòleg, un retrat, una casa, unes palmeres, un mar pintat, un mocador, un testimoni que necessita veure's allunyat del seu propi temps, un detall que cobra plena realitat davant els ulls del que ho contempla.
El miro! marxa, camina a poc a poc arreglant-se la camisa blava, i no em mira. Jo sé que el cel és casa seva, i encara continuo preguntant-me: - Tornarà?.
L'obra va finalitzar amb una bona acollida per part del públic. Mentre el públic aplaudia insistentment, l'Anna va ficar el mocador a la bossa; a la finestra del mòbil un missatge parpellejava. Safata d'entrada. Missatge: He pujat de l'infern perquè vull embolicar-te de tenebres, acceptés?. Els aplaudiments continuaven i la protagonista va sortir un parell de vegades a l'escenari per agrair les felicitacions dels espectadors. El cor de l'Anna batejava al ritme dels aplaudiments.
La protagonista va demanar a l'autora de l'obra, l'Anna Saine, que pugés a l'escenari. L'Anna que havia volgut passar desapercebuda, va sentir com una escalfor la recorria per dins. Els aplaudiments es van multiplicar. Amb veu suau i segura, va agrair l'assistència dels espectadors, i adreçant-se a ells va pronunciar aquestes paraules: - l'amor és allò que sentim, allò que desitgem, també tot allò que ens fa percebre la seva grandesa, la seva seductora bellesa. A vegades és cos, a vegades és anima, vostès decideixen!
Ja he finalitzat aquest conte sobre dues dones que es criden Anna, una és escriptora d'obres de teatre i l'altra actriu de teatre. El proper conte que escrigui serà de riure. Aquest és una mica ingenu, i devia de ser-lo perquè ho ha fet una aprenenta.
 
contador de visitas
contador de visitas