PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

05 d’octubre 2007

COLOR DE LLÀGRIMES


COLOR DE LLÀGRIMES,
Va sentir la necessitat de tancar-se a la seva habitació, tan sols ella, els seus llibres i els seus records. Va pensar en ell i es va preguntar, des del seu silenci, com li hauria anat l'estiu. Va seure al vell sofà, va deixar reposar el cap i va tancar els ulls.
A l'obrir-los, l'obscuritat s'havia apoderat de l'habitació, va encendre el llum. Se sentia una mica mandrosa però va encendre l'ordinador, volia mirar els correus electrònics, cap d'ells va donar senyals de rellevància. Va connectar-se a Internet, i va escriure al cercador de google: "relats". Després d'una estona de no veure res interessant, quan estava a punt d'abandonar la recerca, els seus ulls curiosos es van topar amb un text:
_________________________________
"Un dia més Li-Luan mirava la tela blanca. Sempre pensava que algun dia pintaria la seva gran obra mestra. Aquesta era la il·lusió que l'empenyia a continuar pintant, malgrat la difícil situació econòmica que l'envoltava. Matinava per poder pintar, abans que arribés l'hora d'ajudar el seu pare, amb la venda de peixos; una feina esgotadora. Li-Luan sospirava. El temps anava passant però ell no desistia en la seva creença: algun dia es convertiria en un pintor reconegut. Com que no tenia gaires diners per poder comprar llençols esborrava obres per poder plasmar-ne altres de noves al damunt, i així, anava agafant-se a les fantasies que li feien somniar realitats encara llunyanes.
Un dia, un amic seu li va explicar que s'havia assabentat que feien un concurs de pintura a la plaça del poble per desig de l'emperador, i que la pintura guanyadora seria comprada per molts diners i exposada al gran museu Imperial.
Sense cap mena de dubtes, Li-Luan va pensar que havia arribat el seu moment, la seva gran oportunitat. Pintaria la tela més bonica del món. Pinzellada rere pinzellada, anava combinant ocres, blaus, vermells, liles..., de la combinació de tots ells anaven sorgint colors més intensos que conferien al quadre una estranya complicitat pictòrica. Un conjunt de tonalitats que saltaven del llençol a la captura de qualsevol mirada. Un paisatge de misteri i seducció, va ser l'obra creada per Li-Luan.
Per fi va arribar el dia del concurs. Li-Luan amb els seus ulls d'ametlla acaronava la seva obra desitjada. Amb el quadre sota el braç, el jove es va adreçar a la plaça del poble. La majoria dels participants ja havien penjat les seves teles; Li-Luan va anar cap al número 7, era l'espai que li tocava per penjar la seva obra. Van passar cinc minuts, quan el mandatari de l'emperador va fer un primer recorregut per veure el conjunt de les obres exposades abans que el jurat comencés el concurs. Es va aturar davant la pintura de Li-Luan que encara reposava a terra, i li va dir que creia que s'havia equivocat de concurs al portar un dibuix tan lleig. De sobte, Li-Luan va sentir una punxada al cor i unes llàgrimes involuntàries van sortir del seu amagatall, algunes van equivocar-se de camí, i van anar a parar damunt de la làmina. El contacte de l'aigua amb la tinta va fer que noves tonalitats prenguessin vida pròpia, noves formes reclamaven l'atenció dels presents al veure que al tacte de les llàgrimes, els colors se separaven i es barrejaven tots sols, en una dansa creativa de formes i colors. La bellesa d'aquell quadre va fixar totes les mirades en el ball de l'eternitat.”
___________________________
Va tancar la pantalla de l’ordinador saben ben segur que Li-Luan havia estat el guanyador del concurs, i pensant que allà on ell pogués estar, encara que fos a la Xina, ella continuaria estimant-lo per tota l'eternitat.
 
contador de visitas
contador de visitas