PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

21 de febrer 2008

LA FINESTRA DE CLÀUDIA




La finestra de Clàudia,

Després de dies de sol intens per fi havia començat a ploure, i les gotes de pluja anaven caient sense cap mena de sentit per la finestra. Abrigada en el sofà d'Ikea, amb la calefacció posada mentre menjava una galeta i bevia un tallat anava llegint el llibre El mausoleu del desig i l'esperança. De tant en tant, s'aixecava, mirava pel finestral i pensava en com s'anirien desenvolupant els propers esdeveniments.
Anava a beure el darrer glop de tallat quan van trucar a la porta. Va saltar del sofà amb la lleugeresa d'un gat desimbolt. Va obrir la porta. Allà estava la cartera amb un cert posat de cansament, va lliurar-li la carta i l'avís de recepció perquè el signés.
Amb la carta a les mans i la curiositat abocada al pit es va apropar a la finestra. Al carrer hi havia poca gent, tan poca que es podien comptar les persones que encara trepitjaven les voreres, aquell vespre de febrer. Els arbres dels jardins bevien l'aigua de pluja com un assedegat perdut al desert, que de sobte, es troba amb un oasi. Els colors del rètol de la papereria cada dia estaven més desgastats com els mateixos propietaris; abans de la papereria hi havia hagut una botiga de mobles, al final acabaria essent una botiga de xinesos.
A la vorera d'endavant es va aturar un taxi. Una dona elegant, vestida tota de negre, amb ulleres de sol, va baixar del cotxe, portava una bossa gran de xarol a la mà. Va veure com un home bastant atractiu li va lliurar uns papers, i a l'instant van marxar. L'home va tornar camí enrere, i la dona va entrar al bloc de pisos que hi havia davant de casa seva.
Aquella escena li va fer pensar que potser ell era un detectiu, i ella una dona rica que l'havia contractat perquè espiés al seu marit infidel. Mirar per la finestra obria tot un ventall de possibilitats imaginàries.
Una gota grossa de pluja es va aturar just davant dels seus ulls. Una gota detinguda en el temps. Va deixar la carta sobre la taula del menjador, i va obrir la finestra; volia sentir l'olor de la pluja, dels arbres, la humitat de la terra. Va deixar que la pluja rellisqués per les palmes de les mans, i va recordar quant li agradava de petita saltar damunt els tolls d'aigua i, per un moment, va pensar en aquell uniforme divertit, que la mama li feia posar els dies de pluja: les botes blaves de plàstic i el paraigua de pigues.
El carrer gris li va produir una sensació de buit i de fredor. Es va allunyar de la finestra. La nit començava a fer acte de presència i aviat el carrer s'il·luminaria amb la llum nostàlgica dels antics fanals. Aquells que els veïns del carrer havien salvat del darrer projecte urbanístic de millora del barri que l'Ajuntament els havia proposat. Al final van aconseguir que les seves llànties no es canviessin per unes llums lumíniques sense cap mena de personalitat. Els fanals del carrer de la lluna tenien història.
Va mirar la carta amb indiscreció. La va despullar, i amb un reservat silenci es va asseure al sofà a llegir-la. La filera de coixins amb formes, colors i mesures diferents la van acompanyar en la lectura. Un cop llegida, la va trencar en mil bocins. No va dubtar, va obrir la finestra i els va deixar caure com si fossin petits volves de neu. Al carrer l'aigua de la pluja va netejar la sang de les paraules assassinades.

 
contador de visitas
contador de visitas