PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

05 de maig 2008

ULLS DE GLAÇ

Ulls de glaç,

Uns mesos després, davant la finestra del menjador un dia de pluja agosarada, sense saber ben bé perquè August Paez va recordar aquella tarda en què va ser espectador d'un atracament. Barcelona era una ciutat cosmopolita, composta per gent de tot arreu. Els canvis s'havien produït tan ràpidament, que malgrat tots els radiants indicadors de benestar, hi havia cada vegada més lladres, cleptòmans, saltejadors, mentiders...

Aurora Canada, era una dona que havia sabut sobreviure no gràcies a l'esforç del treball sinó als seus enganys, als seus fraus, als seus trucs. Era una dona sense escrúpols, freda com la neu, que amb un semblant dolç sabia conquerir sense dificultats a les seves víctimes.

Va veure una dona gran vestida de negre, devia tenir sobre uns seixanta-cinc anys. Va veure una dona jove, devia tenir sobre uns trenta-cinc anys, vestida també de negre, amb unes ulleres de sol que li tapaven la cara. Va veure com la senyora gran ficava la llibreta d'estalvis dins del caixer automàtic i, com la jove s'aprovava per la seva esquena. Va veure paraules, somriures i gestos per part de la jove. Després, al cap d'una estona, al carrer, va veure com la senyora plorava, mirava la llibreta d'estalvis i, entre sanglots deia que li havien robat 1000 euros. A l’instant va pensar que la senyora gran havia estat víctima d'un atracament.

Mentre mirava per la finestra, encara plovia, va pensar que ell havia estat sense saber-ho amb certesa testimoni d'un de tants robatoris que es produeixen a les grans ciutats. En aquella Barcelona, on la desconfiança i la por, s'havien convertit en penyores habituals dels ciutadans, convivint sota el mateix sostre que la indiferència i la insensibilitat. Una nova ciutat que anava naixent, desconeguda per a ell mateix. Una ciutat on quasi tothom començava a ser un estrany per als ulls dels altres.


EL DARRER VIATGE

El darrer viatge

Sé que tinc que fer un viatge i la veritat és que em dóna por, tanta por, que em resulta difícil de parlar-ne; però avui si me’l permeteu, voldria intentar-lo. Crec que aquesta darrera excursió sense cantimplora (ja sento com se’m seca la gola) ni retorn és l’aventura més significativa i transcendental de la vida dels éssers humans, i mai ens aturem gaire a pensar-hi sobre ella. Perquè?... Dolor de vida! És en aquest últim destí on restem despullats de totes les materialitats, de tots els records, de totes les experiències viscudes. Silenci de vida, silenci de mort. En aquesta aventura diuen que un se sent lleuger com les branques d’un arbre acaronades pel vent, doncs només l’ànima o l’esperit és el que marxa d’acampada a un altre lloc. Qui sap envers que confins de l’univers anirem a parar?.
En aquest últim viatge l’ànima no necessita endur-se res. No necessita saber els horaris dels trens, dels avions, dels vaixells ni de cap altre mitjan de transport. L’equipatge li és innecessari, el cos desapareix, cremat pel foc o bé per la seva lenta decrepitud sota terra; una caixa de fusta acollirà el cos mort per tota l’eternitat. L’ànima no necessita omplir la maleta de penyores inútils, només la seva energia serà el vestit que la cobrirà del fred i del calor; del sol i de la lluna, de la pluja i del vent, de l’alegria i la tristor. No ha de pensar si ha de ficar el vestit de dia o el de nit, els pantalons de vestir o els texans, el banyador o el bikini, si les sabates blanques o les vermelles, si la tovallola de bany o la de bossa... No ha de pensar en rutes, en itineraris, en guies, en aventures individuals o col·lectives. No ha de portar la cambra fotogràfica, per fer mil i una fotografia, que no podrà deixar com a testimoni en cap àlbum, ni de paper ni digital.
Recordo que un dia d’hivern, de forta pluja, una tarda plena de diàlegs sense cap mena de sentit, algú va dir que al més enllà no hi havia res a veure, ni digne de ser recordat, ni fotografiat. Com si algú hagués pogut parlar d’allò que passa en aquell altre món desconegut i secret. L’ànima no ha de pensar qui són els millors companys de viatge, ja que és un viatge en solitari.
Aquesta aventura és una gran fita que no podem organitzar des de cap agència de viatges, només la nostra vida, les nostres inquietuds, i la nostra trajectòria personal seran les veus que ens acompanyin en moments de solitud que ens permetran anar planejant i pensant sobre el nostre darrer viatge.
 
contador de visitas
contador de visitas