PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

26 de maig 2008

LA CANÇÓ D'UNA NIT

LA FLETXA DEL TEMPS



LA FLETXA DEL TEMPS

Només manquen cinc minuts per les dotze de la nit. Tothom dorm, inclús el lloro. Torno a mirar el rellotge, no ha fet cap moviment. A vegades, sembla com si el temps s’aturés, d’altres, passa tan ràpid que és com si volés. La maneta ha fet un lleuger moviment, quasi imperceptible i ha saltat a la següent ratlla. Quin misteri el temps!.
Tanco la llum i els ulls. M’agradaria no trigar gaire a dormir-me. Escolto la sua melodia del rellotge tic-tac-tic-tac..., cada cop sona més llunyana.
-Desperta, desperta que fem tard. Tenim moltes coses a fer. Alícia m’agafa de la mà.
-On anem?
-Anem a visitar el país del Temps.

Què és el temps?: una oportunitat fugaç; una eternitat creadora; Saturn devorant als seus fills; la perplexitat d’Heraclito davant el riu. Segons Plató una imatge mòbil de l’eternitat; segons Aristòtil l’ordre del moviment, un abans i un després o com deia Sant Agustí: si em preguntes ja no me’n recordo o com deia Gothe: atura’t és tan bell!; una forma d’intuïció a priori deia Kant, o l’esperit d’Hegel desplegant-se o la teoria de l’etern retorn de Nietzsche o potser som nosaltres mateixos com assegura Heiddeger.
A cada resposta que creiem trobar en la investigació misteriosa del temps, els signes d’interrogació es van multiplicant: serà el temps un universal antropològic inserit en l’estructura de l’ésser humà?, és el temps invisible una realitat objectiva o una creació subjectiva?.
Sembla ser que hi ha tota una pluralitat de perspectives des d’on poder abordar el temps. Així el filòsof intentarà llançar llum contra la perplexitat dels conceptes; el teòleg prendrà a Déu i a l’eternitat com punt de partida; el professional dirà que el temps és la mort i el poeta dirà amb llàgrimes en les paraules, que el temps és aigua o melodia; i així tot un seguit d’opinions. De tot això podríem deduir que tot és temps i que potser nosaltres estem fets de temps, i que maco seria poder dir que si som temps, som diàfans i immaterials com el temps, i això seria com dir que estem fets de trossets de cel. Tot, sembla ser temps, i és que quan parlem del dia i de la nit, de la tardor i de la primavera, de la matinada i dels moviments de la lluna, del destí i la mort, de l’instant o del pas dels anys, del passat o del futur, de la memòria o de l’oblit, de l’ahir o del demà, de l’abans i del després, de l’exisitir i del devenir, quan mirem el rellotge, quan conjuguem els temps verbals, quan juguem amb els adverbis temporals, en fi, en tots aquestes situacions sentim que estem cerclats pel temps.
El temps sembla estar en totes parts, però la seva existència és invisible i dubtosa. Potser sigui el temps com una espècie d’atmosfera virtual que ens envolta i ens permet parlar d’allò que passa, d’allò que succeeix. Sigui allò que sigui, allò que si sembla encertat és que quan cerquem una resposta definitiva sobre ell, ens trobem amb moltes perplexitats i paradoxes. Ja Aristòtil (el primer filòsof que va fer un treball sistemàtic sobre el temps) va començar el seu estudi sobre el temps reconeixent la dificultat del tema. Ens adverteix de la realitat misteriosa del temps i de la seva existència fosca i imperfecta. La principal raó per la qual cosa Aristòtil posa en dubte l’existència del temps, és per estar compost de no-éssers. Aristòtil es dóna compta de què “ni el passat, que ja va ser, ni el futur, que encara no és, existeixen. Per tant, no hi ha temps, doncs allò que es composa de no-éssers sembla impossible...” (Jesús Conill, El tiempo en la filosofia de Aristóteles, Series Valentina Z, Valencia 1981). Segles més tard Sant Agustí farà menció de les apories aristotèliques en les seves celebres Confessions, com pot existir el passat i el futur si el passat ja no és i el futur no existeix encara?; en quant al present, Sant Agustí diu que el present per a ser temps és precís que deixi de ser present
i es converteixi en passat. El present, diu Borges, està constituït d’una partícula de passat i una partícula de futur.
Davant tanta perplexitat veiem que aquesta forma elusiva i intermitent que caracteritza al temps, bateja entre l’existència i la inexistència, el coneixement i el desconeixement. Potser aquesta caràcter evasiu del temps sigui comparable a la lliscadissa fugacitat de la consciència que presideix al jo. Aquest jo que Sartre al mirar d’enfront empal·lideix com una transparència anònima. Aquest jo que pretén mantenir-se ferm en mig del vertigen de la consciència, consciencia que és pura fugacitat, com ja va dir Hegel “no trobarà quietud, al menys que vulgui mantenir-se en un estat d’inèrcia mancada de pensament, però el pensament trencarà l’absència de pensar i la inquietud trastornarà la inèrcia “ (Hegel, Fenomenologia del Espíritu, F.C.E. Mexico, 1997).
Pot ser no ens formulem les preguntes adequadament però sembla com si caminant envers el temps, a cada pas anessin perdent, en el pols del camí, el mateix temps. El temps, que és pura fugacitat, no és deixa congelar en la rigidesa dels conceptes. El temps camina lliure per el món, no es deixa atrapar. Com diu Lewis Carroll: “el temps no suporta que el marquin ni que el classifiquin” (Alícia en el país de las maravilla, Plaza & Jenés, Madrid, 1999) i Leonardo da Vinci: “El temps s’esmunyeix sense ser notat i enganya als mortals... Mentre pensava que estava aprenent a viure, he aprés com morir” (Planeta, Barcelona, 1995)
De totes les perspectives que ens parlen del temps, la més neguitosa, seria la de la mort. Per això Heidegger es va donar compte que el temps també té un horitzó, un límit natural (el nostre futur, les nostres il·lusions, com el nostre passat, la nostra memòria). Sabem que el temps en les nostres vides dibuixa un horitzó que ve imposat per el límit de la mort; en definitiva, som éssers per a la mort llançats al món – com diu Heiddeger-. Destí inexorable a la nostra societat.
La temporalitat occidental marca una temporalitat abstracta, lineal, mesurable, progressiva, orientada, homogènia..., un temps abstret de les coses, distanciat d’elles per després imposar-se a elles des de fora, mentre que al món xinés la temporalitat brota des de dins dels processos i les situacions, és capaç de paladejar el temps de cada procés; s’aprecia la qualitat del temps, com s’aprecia el te, el paper, la seda... El temps arriba, passa, torna a arribar, és aquesta sensibilitat de la cultura xina, la que impregna a cada una de les estacions de l’any, a cada un dels mesos, d’un olor, un sabor, un perfum, un color, un so específic, i el temps es fa present en la branca del bot, en el brot del bambú, en la fulla de l’arbre... Allò veritablement important és captar la qualitat del moment i estar atent a l’oportunitat, a l’instant en el que l’aire pot bufar al nostre favor. La temporalitat xinesa, en harmonia amb el temps, és molt sensible als detalls i aprecia, per damunt de l’aspecte quantitatiu del temps, el seu aspecte qualitatiu.
Nosaltres, homes i dones moderns, que vivim immersos en la celeritat de la nostra societat digitat, de la innovació obligada, de la soledat electrònica, del nihilisme imperant, que vivim d’esquenes a la por que ens porta la mort i dominats pel terror dels esdeveniments de la història, hem perdut la capacitat de perdre’ns en qualsevol país de les meravelles i hem anat perdent la capacitat de reflexionar sobre conceptes que formen part de la nostra existència humana. El temps és un enigma del què estem fets, un mirall en el que transcorre la nostra existència o una presència desconeguda en la que ens imaginem essent o com va dir Plotino, el temps és la vida de l’ànima.

Ring, ring, ring, ring sense mirar dono un cop de mà al despertador per fer-lo callar i seguir dormint plàcidament, però passats un segons l’alarma tornar a sonar; ja són les set del matí. Al despertar recordo haver tingut un somni: anava agafada de la mà d’una noia jove i un conill blanc amb un gran rellotge penjat del coll ens portava per bocs plens d’arbres i camins desconeguts. M’aixeco una mica estranyada. Ja són quasi dos quarts de vuit, com passa el temps! Em rento la cara i al mirar-me al mirall veig una nova arruga, el temps existencial ha tornat a dibuixar una nova empremta temporal.
 
contador de visitas
contador de visitas