PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

30 de juny 2008

CAMPIONS, CAMPIONS, OLE, OLE, OLE

CAMPIONS, CAMPIONS OLE , OLE, OLE...!

Manca només un minut per a què finalitzi el Partit Espanya – Alemanya. Guanyem, guanyem, guanyem! Amics, Espanya ha guanyat la final. Què important és el treball en equip!
Poso a la taula del menjador una petita ampolla de cava per celebrar el triomf, avui és una nit històrica. Resulta estranya una celebració en solitud però em sento acompanyant pel soroll dels petards que il·luminen la victòria, els clàxons de les botzines i la paraula campions, campions escampant-se des de les finestres del veïnat.
Un cop passada la eufòria em desplomo en el sofà, disposat a submergir-me durant una estona en el llibre: “relats japonesos de misteri i imaginació”, m’aturo en una paraula AH-UN i miro a peu de pàgina la traducció: “comunicació tàcita entre dos amics”.
A dos quart d’una de la nit em fico en el llit, amb la llum apagada escolto una estona la retransmissió esportiva. Parlen dels genials partits que ha fet la selecció espanyola en l’Eurocopa després de quaranta-quatre anys sense aconseguir-lo. Canvio de canal i em trobo amb un quintet de jazz, en un altre una locutora amb veu relaxada comenta que el psicòleg Jung deia que tots els ésser humans estem vinculats per fils invisibles. Penso que a alguns se’ls van tallar, i amb aquest pensament contrari a l’efecte papallona, (l’aleteig de les seves ales es pot escoltar a l’altre costat del món), tanco l’aparell de radio, els ulls i la consciència.
Avui és dilluns. El dilluns, encara que sigui el primer dia laborable, té sabor a crema de nata amb dues gotes d’anís del Mono. Són dos quart de nou del matí; deixo el cotxe en el pàrking de la plaça de La Plana i camino fins el treball. Abans d’arribar entro en un petit cafè just al començament del carrer Sant Anastasi. Demano un cafè doble. Agafo la Vanguardia, el titular és el triomf de la selecció Espanyola, aquest serà el tema central al llarg de la jornada; m’agraden les entrevistes de la contraportada i llegeixo que existeix una atracció irresistible, de la terra envers la lluna, deu ser el regolito, el pols lunar format per l’impacte de meteorits, partícules molt primes plenes de arestes que es fiquen per totes parts. Per un instant penso que potser vaig enfonsar-me poc en aquella mirada, en aquells ulls negres plens de veritat; només vaig dedicar-li una mirada minúscula. Crec que no estic preparat per un món sense Anna, almenys sense la seva il·lusió.
Miro el rellotge, només manquen cinc minuts per les nou del matí. Comença el temps de les tasques laborals:
La primera mirada per la porta a l’arribar.
El vell ordinador conversa amb la vella impressora.
Rostres silenciosos, freds i distants.
Sol.
Una nova estació: l’estiu.
Un diari: El Punt.
Els mocadors de colors.
El silenci.
Encendre l’ordinador.
Telèfon en repòs.
Finestres tancades.
Una tassa irregular
Incomprensió.
Antidialèctica.
Antiequip.
Escriure en silenci.
Callar des del silenci.
Viatjar.
Somniar.
Ser amable.
Crear.
Amar.
Baixar del caelum a la terra.

Les darreres línies de la contraportada deien que vivim en un món de sensacions i sentiments i que això és tot el que hi ha; només?
 
contador de visitas
contador de visitas