Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2008

BADALONA, SEMPRE

Imatge

CRISTALL D'ÀNIMA

Imatge
Cristall d’ànima Ressuscito la teva imatge, els teus ulls de cristall, les teves mans virtuals, l’esplendor de les teves paraules. Abandono a la nit les cendres escampades, les dubtes fugitives, les resistències obsessives, que m’allunyen de tu. Desxifro entre línies les teves senyals, un mot inventat, un personatge creat, un lloc especial. Entenc el teu missatge: deixa’m. Miro la pantalla blanca: un cos angelical, un món harmònic, un temps infinit. El blanc es torna mar. Silenci vestit de fred de blau i de gel, de mirall trencat, de hores mortes. Al davant, l’horitzó. Lluny. el silenci em recorda allò que mai he viscut. Torno vençuda d’una recerca incessant, demà, un altre dia, tornaré a la lluita, i la creença guanyarà al dubte, i l’esperança trobarà el camí de la victòria i l’amistat.

EL VERMELL DEL PSC

Imatge
El vermell del PSC Em dic Mari Carmen, potser hagueu escoltat parlar de mi, sóc militant de l’agrupació local del PSC de Badalona. Tinc quaranta-tres anys (el proper dia 26 de juliol és el meu aniversari), sóc simpàtica, a vegades tinc punts de clarividència, un currículum bondadós i una llicenciatura en lletres, una amiga seriosa – no massa coneguda que no parla mai de la seva vida privada, excepte amb mi -, un cotxe blanc, i molts somnis al cap. Somniadora! Aquest cap de setmana, va tenir lloc l’11è Congrés del PSC. Corrien remors que seria un Congrés indiferent, que el President del Govern, José Luís Rodriguez Zapatero no vindria, que no hauria massa renovacions... Però es van equivocar: Zapatero va assistir; es va aprovar una nova executiva, amb nous companys i noves companyes, gent jove amb empenta, “felicitats a la companya Jordina Freixanet, i a la resta de companys i companyes de la nova Executiva Nacional”. El Primer Secretari del PSC, en Josep Montilla va deixar constància qu

PENSAMENTS QUE EM PARLEN DE TU

Imatge
Pensaments que em parlen de tu Aquest matí entre pintallavis i rímels de pestanyes, el teu record s’ha escolat entre el pols del coloret. Mentre poso suaus pinzellades de rímel negre, penso si tot això et molestarà, “vull pensar que no”. Suposo que en el cas de no agradar-te hauries fet quelcom per fer-me’l saber. Mai he volgut molestar-te, aquesta no ha estat la meva intenció. Penso en què significa tot això per a mi, i només arribo a un lloc: escriure, sense saber a quin port arribaré i si arribaré a algú. Però en tot cas no puc negar-me que aquesta travessia m’il·lusiona i m’apassiona. No sé com, però vas estar tu qui va posar en marxa aquest mecanisme interior, i això ha fet que et sentí com el meu creador i t’estigui molt agraïda. Recordo que abans de coincidir la primera vegada on la lluna es vesteix de mar, sentia com algú que jo no veia em mirava; em sentia observada. No podia explicar-les a les amigues aquella mena d’estranyes intuïcions, sensacions que no estaven basades en c

ABRAÇADA AROMÀTICA

Imatge
Abraçada Aromàtica

UNA SENYAL DEL CEL

Imatge
Una senyal del cel, La meva ment i el meu cor s’han connectat. Començo a escriure. Una vegada més et persegueixo. Viatjar al teu encontre és una manera d’experimentar en llibertat el sentit de la creació: crear-te amb cada pensament, amb cada record, amb cada paraula. Ara mateix, mentre escric, una colometa blanca s’ha posat al fil de la finestra i em mira de reüll, sembla una coloma missatgera; és com una senyal del cel: escriu-li, perquè aviat marxarem de vacances, perquè el mes vinent és el seu aniversari, per a dir-li que la seva presència em fa feliç... La colometa ja ha volat de la finestra, i jo continuo el meu vol més enllà de la realitat. Escric el teu nom: Àngel, no vull que sé m’oblidi. Ara que m’estàs llegint, deixa’m dir-te algunes cosetes: “M’agrada la meva ciutat, el seu mar i la seva gent. M’agrada anar a ballar, de tant en tant, a Titus. Tinc il·lusió. Sento que enyoro temps passats. M’he fet gran. Em pregunto on he ficat totes les cartes: en una caixa, en l’ordinado

VIURE

Imatge
L ’home viu el temps; és un animal finit. L’home s’entén així mateix a la llum del fet que sa vida està mesurada en el temps. Els antics grecs distingien dos conceptes de vida: la vida biològica i la vida biogràfica. L’home, ser de memòria i projecte, de memòria, amb el qual el passat no ha deixat d’existir, no s’ha evaporat sense deixar rastre, no és ningú clausurat i oblidat, sinó que d’alguna manera gravita en el present, el condiciona i el configura. A l’avui de l’home està present el seu passat. El temps de l’home és acumulatiu. La vida pròpiament humana és biografia, viure és estar ficats de ple en cada moment en el conte d’escriure la pròpia biografia. Apareix així la idea, de la vida com relat. Viure és construir una història, inventar-la i contar-la als demés, mostrar-la a qui desitgi escoltar-la. Als homes ens passa allò que a Sherezade, la protagonista de les mil i una nit: que per continuar, cada dia s’ha de saldar amb un conte. Un Califa és enganyat per la seva esposa; com

CREATIVITAT AROMÀTICA

Imatge
| View | Upload your own

INVISIBLES PENSAMENTS

Imatge
T inc un lloro xerraire que porta de cap a tots els veïns de l’escala. La seva cançó preferida és: “Que bonica és Badalona”, se la vaig ensenyar des del primer dia que me’l van regalar. T inc quaranta anys ben portats, tinc un parell de canes, un treball, una casa amb jardí, piscina, i hipoteca per molts anys. Més enllà de totes aquestes possessions, també tinc alguna que altra inquietud, de tant en tant, durant el silenci de la nit, m’agrada deixar-me en dur per invisibles pensaments que resten lluny de poder ser comercialitzats: quan trenques la cadena del desig saps que és la llibertat; no tinguis pot al silenci, a la indiferència; si una porta es tanca segurament és perquè algú l’ha tancat. S óc com un espectre sense substancia que passeja per l’habitació mirant els objectes que m’acompanyen: una llibreria i un llibre, una tassa xinesa de té, un quadre paisatgístic en blanc i negre, dues butaques vermelles, una taula rodona, un llit de ferro, i una llum de peu que m’ajuda a il·lu

PETIT CONTE

Imatge
H i havia una vegada un cavaller medieval, un anell encantat i una princesa empresonada que plorava amargament. Una nit de lluna plena la jove va ser alliberada pels poders màgics de l’anell. Tots dos es van trobar: la jove fora de la seva presó i el príncep allunyat de la seva solitud.

EDUCACIÓ: APRENDRE A SER

Imatge
Educació: aprendre a ser. L’educació és una eina indispensable per a què la humanitat pugui progressar envers els ideals de pau, llibertat i justícia social. És innegable la funció essencial de l’educació en el desenvolupament continuo de les persones, les societats i les ciutats, per tal d’arribar a una difusió humana més harmoniosa, més genuïna que faci retrocedir la pobresa, l’exclusió, les incomprensions, les intoleràncies, els conflictes, les guerres... En aquest començament de segle és necessari que tots aquells protagonistes que hi són envestits d’alguna responsabilitat prestin molta atenció als objectius i als mitjans de l’educació. Hem de mirar envers un nou segle que avali l’esperança d’un món millor, que respecti els drets dels homes i les dones, practicant l’enteniment mutu, i faci del progrés del coneixement un instrument de promoció del gènere humà. Davant un món globalitzat l’educació ha de tenir la missió de permetre a tots/es sense excepció fer emergir els seus talents

BAETULO: UNA CIUTAT ENTRANYABLE

Imatge
L a ciutat de Baetulo va ser fundada la primera meitat del segle I abans de la nostra era, fa més de dos mil any. Baetulo era una ciutat de nova planta, emmurallada, amb un traçat urbanístic clàssic, racional basat en el model de Roma: una retícula de carrers rectes que s’estenien a banda i banda de dos carrers principals, el cardo (de muntanya a mar) i el decumanus (paral·lel a la costa). Cardo i decumanus convergien en el forum, la plaça porticada, al bell mig de la ciutat. Allà hi havia els edificis públics més importants: el temple, el teatre, les botigues o tavernae i les termes. Baetulo era un oppidum civium romanorum, una població de ciutadans romans. En ella convivia romans i laietans. Les famílies benestants vivien en cases àmplies i ben acomodades, com les anomenades “casa dels dofins” i “casa de l’heura”, que avui es poden visitar. La resta vivia en illes de cases, i en vil·les o masies escampades per tot el territori, cultivant la terra per abastar d’aliments a la ciutat.

LLIBRES AMB AROMA

Imatge
| View | Upload your own

L'AMIC

Imatge
L’amic Avui és dijous, un dia quadriculat. He quedat per dinar amb el meu millor amic en David a “Can Joan” un restaurant casolà del centre de la ciutat; no fan dinars sibarites però pots trobar els plats tradicionals de tota la vida: macarrons, ensalades, verdura, arròs, ensalada rusa, pollastre, croquetes, tonyina a la planxa, sopa... El restaurant està ple i els cambrers no donen abast. En Joan l’amo del restaurant, un home agradable i cordial, ens acompanya a una taula buida. Sembla ser que avui el plat recomanat són mandonguilles amb sèpia, suggeriment que declino amablement. Demanem duen ensalades verdes, aigua mineral i una ampolla de vi negre, que el meu amic i acompanyant comença a veure alegrement. Amb el segon plat, pollastre a la brasa, arriben les confidències. - Em separo. - Què dius? - Que em separo, que estic fart de mantenir una unió plena d’aparences i no aguanto més. - Però ja t’has pensat bé aquesta decisió? - Si, sense dubtes. Creus que m’aixecat aquest matí dient:

INSPIRACIÓ A CADAQUÉS

Imatge
Escrita amb lletra Goudy Old Style número 12, aquesta va ser una més de les cartes que Anna Saine escrivia al desaparegut Àngel Oleiro. La desaparició d’ Àngel Oleiro va deixar a Anna en un estat que podríem descriure d’orfenesa intel·lectual donada la capacitat de diàleg que ambdós es professaven. Saine se sent, en l’actualitat, lluny d’aquell anhel literari que els unia; perduda tota esperança de retrobament passa els dies retirada en la solitud de la casa de Cadaqués. Paisatge inspirador de poetes i escriptors. “Sospir. El temps es fa lent. Escolto encara el cant de la veu entre els plecs dels llavis. Recordo aquells dies únics de paraules i jocs. Sospir de nou, amb gest suau fixo els ulls en la visió desitjada. Recerco en la nit obscura la imatge i se’m fan infinits tots els camins. Voldria que només una paraula ofegués la luxúria inquieta del pensament. Voldria que només un segons s’aturés en el temps per sentir un fresc de les mans amagades. Sospir a l’alba i a la nit. Cada lletr