PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

08 de juliol 2008

BAETULO: UNA CIUTAT ENTRANYABLE

La ciutat de Baetulo va ser fundada la primera meitat del segle I abans de la nostra era, fa més de dos mil any. Baetulo era una ciutat de nova planta, emmurallada, amb un traçat urbanístic clàssic, racional basat en el model de Roma: una retícula de carrers rectes que s’estenien a banda i banda de dos carrers principals, el cardo (de muntanya a mar) i el decumanus (paral·lel a la costa). Cardo i decumanus convergien en el forum, la plaça porticada, al bell mig de la ciutat. Allà hi havia els edificis públics més importants: el temple, el teatre, les botigues o tavernae i les termes.

Baetulo era un oppidum civium romanorum, una població de ciutadans romans. En ella convivia romans i laietans. Les famílies benestants vivien en cases àmplies i ben acomodades, com les anomenades “casa dels dofins” i “casa de l’heura”, que avui es poden visitar. La resta vivia en illes de cases, i en vil·les o masies escampades per tot el territori, cultivant la terra per abastar d’aliments a la ciutat.

Des de la seva fundació, Badalona, “Baetulo”, va arribar a ser una ciutat molt emprenedora, que es va consolidar ràpidament. La seva principal font de prosperitat va ser el comerç de vi. El segle II adC, va ser l’època de major esplendor de la ciutat, destacant restes arqueològiques de gran importància com els banys públics, la Venus de Badalona o el món urbà domèstic. El darrer fet important a destacar va ser la concessió de Ius Latii per a les terres laietanes gràcies a l’emperador de moment Vespasiano (segle II adC). Badalona va passar a ser municipi i els seus ciutadans, ciutadans romans de ple dret.

A partir del segle X es torna a configurar en Badalona un nucli urbà en l’antiga ciutat romana. Durant els segles IX i X es desenvolupa la Badalona medieval, que passarà a ser coneguda posteriorment com l’àrea de "Dalt de la Vila”. El nucli urbà que es va anar desarticulant, finalment es va recompondre en el segle XII en les immediacions de la sagrera amb l’acta de consagració de l’església de Santa Maria en el 1112, aquest ja era l’antic nucli fundacional de la “Baetulo” romana, en Dalt de la Vila. Aquest serà doncs l’eix de formació de la Badalona actual. L’any 1382, aconseguirà el règim municipal i també es va implantar la insaculació per escollir a parts iguals el govern.

Les antigues vil·les romanes es van transformar, amb el pas del temps, en masies i es va crear una doble situació: la urbana i la rural, que mantindrà un equilibri estable fins mitjans del segle XVIII. És llavors quan algunes construccions continuaran un estil senyorial i, en canvi, altres conservaran el seu caràcter defensiu, fruit d’una època en la qual la costa catalana va patir moltes incursions pirates.

Al segle XIX Badalona havia passat a comerciar els seus excedent en el gran mercat emergent barcelonès, que començava a mirar envers la industrialització. Administrativament, Badalona va continuar funcionant amb la insaculació fins que es va veure afectada pel Decret de Nova Planta, que va imposar l’estructura provinciana borbònica del victoriós rei. Badalona no va rebre bé aquests canvis governamentals. El nivell de vida del municipi, poc a poc, va anar adreçant-se envers l’inexorable procés d’industrialització que catapulto l’èxode rural i l’economia catalana del segle XIX

Badalona, va començar a créixer a prop del mar apareixent els populars “badius” o naixent un dels eixos comercials actuals, el carrer del Mar. La pesca i l’agricultura van ser puntals econòmics de la Badalona d’inicis del segle XIX. La marina mercant i de cabotatge, van tenir suficient rellevància, fins mitjans del segle XIX. Badalona viu un procés d’immigració des de la Catalunya interior, degut a l’èxode rural, que va fer augmentar la població del municipi a 12.600 habitants en 1860. Aquests van ser els que van protagonitzar el creixement demogràfic, però també urbanístic badalonès, inaugurant un conjunt de nous carrers fins que van arribar a establir-se les primeres fàbriques de teixits, i després el vapor. L’arribada del tren a la ciutat en la mítica línia Barcelona - Mataró va ser el rampell definitiu. La indústria arribava de la mà de Barcelona, a la vegada que es va traslladar a la ciutat comtal la indústria alimentaria de la zona.

El 29 d’abril de 1859 es col.loca la primera pedra de la nova construcció de l’Ajuntament que es va acabar a principis de 1860. En 1897, la Reina Maria Cristina, la regenta, atorgava el títol de ciutat a Badalona. Una ciutat que ja a inicis del segle XX, va disposar d’una immensa varietat industrial que poc a poc va començar a desplaçar als nuclis tradicionals vinculats amb la pesca. Va ser a finals del segle XIX amb el naixement del moviment obrer a Badalona amb distingides figures del moviment como Joan Peiró o Simó Piera. Culturalment, Badalona també va tornar a obrir l’impulso renacentista, des de el teatre con Enric Borràs i el Teatre Zorrilla. La premsa de l’època amb publicacions com el “Eco de Badalona” 1868 o “Acció” 1910-1919. En 1921 es va fundar l’“Orfeón Badalonés”, mentre començaven a tomar forma les iniciatives esportives emergents des del món de futbol, bàsquet i la natació entre molts altres.

Badalona, no va estar eximida de patir tant la dictadura de Primo de Rivera com la guerra civil i la posterior dictadura de Francisco Franco. Va ser amb diferència la dictadura la que va marcar el fre de l’efervescència cultural de Badalona, com la de la resta de Catalunya, amb la posterior represàlia i l’època de clandestinitat de la cultura.

Badalona va rebre amb entusiasme la proclamació del nou règim, el de la II República. La ciutat va viure intensament tots els esdeveniments polítics i socials d’aquests anys. Les seqüeles de la Depressió econòmica mundial van afectar també a Badalona i van provocar una taxa d’atur elevat i una crisis molt fort.

La guerra va alterar totalment la vida dels badalonins. Posteriorment l’inici de la postguerra va ser significatiu en aquesta ciutat, amb l’assassinat de l’alcalde d’Esquerra Republicana de Catalunya, Frederic Xifré en 1940, el mateix any que el propi President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. La dictadura va ser el gran moment d’expansió de la ciutat, que va rebre un fluix d’immigració de diversos llocs d’Espanya i que no va poder absorbir degut a la pròpia estructura del poder, donant lloc a barraques i l’aparició de barris amb unes condicions de vida insalubres.

Entre els anys 1960 i 1975 va ser l’època de la recuperació política, de l’actuació clandestina dels partits, de la reorganització obrera, de la creació de les associacions de veïns i de la creació de grups i entitats que iniciaven una nova activitat cultural. En 1978, el cantautor Joan Manuel Serrat li va dedicar a la ciutat el pasdoble Qúe bonito es Badalona.

Les primeres eleccions municipals democràtiques, després de la Constitució de 1978, van tenir lloc el tres d’abril de 1979. Van donar a Badalona una clara victòria dels partits d’esquerra. En el primer govern de la ciutat van participar tots els grups polítics sorgits de les eleccions. En aquests primer quadrienni (1979-1983), el grup majoritari, i el de l’alcalde, va ser els dels comunistes del PSUC i en els quatres següents (1983-1987, 1987-1991, 1991-1995 y 1995-1999) el dels socialistes del PSC-PSOE, amb el relleu conseqüent al davant de l’alcaldia.

Badalona, és avui en l’actualitat la tercera ciutat de Catalunya en població darrere Barcelona i Hospitalet de Llobregat. L’expansió brutal del darrer segle en el marc d’una dictadura poc interessada en el disseny de models urbanístics sostenibles, han fet del creixement de la ciutat, una subdivisió d’àrees; les diferents badalones que la composen, fan d'ella, una ciutat dinàmica i viva.
 
contador de visitas
contador de visitas