PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

11 de juliol 2008

CREATIVITAT AROMÀTICA

INVISIBLES PENSAMENTS

Tinc un lloro xerraire que porta de cap a tots els veïns de l’escala. La seva cançó preferida és: “Que bonica és Badalona”, se la vaig ensenyar des del primer dia que me’l van regalar.

Tinc quaranta anys ben portats, tinc un parell de canes, un treball, una casa amb jardí, piscina, i hipoteca per molts anys. Més enllà de totes aquestes possessions, també tinc alguna que altra inquietud, de tant en tant, durant el silenci de la nit, m’agrada deixar-me en dur per invisibles pensaments que resten lluny de poder ser comercialitzats: quan trenques la cadena del desig saps que és la llibertat; no tinguis pot al silenci, a la indiferència; si una porta es tanca segurament és perquè algú l’ha tancat.

Sóc com un espectre sense substancia que passeja per l’habitació mirant els objectes que m’acompanyen: una llibreria i un llibre, una tassa xinesa de té, un quadre paisatgístic en blanc i negre, dues butaques vermelles, una taula rodona, un llit de ferro, i una llum de peu que m’ajuda a il·luminar les divagacions que em porta la nit; és un moment especial. Agafo el llibre del neguit de Pessoa i continuo la lectura d’ahir: “tot el que dorm és de nou un nen, perquè en el somni no es pot fer mal ni es rendeixen comptes de la vida...”, un par de badalls m’indiquen que ha arribat l’hora del son. Deixo el llibre damunt la tauleta de nit, i cobreixo els meus pensaments amb un llençol Ikea.

Tanco els ulls però al cap d’uns segons sento com si algú hagués obert la porta de l’habitació. És Anna, a qui creia molt lluny d’aquí. No puc parlar. No li demano que s’apropi, ni em permeto posar-me sensible malgrat sentir un nu molt fort a la boca de l’estómac; no vull que desaparegui. Vull prolongar aquest moment. Ella roman de peu. Està envoltada d’una àuria vaporosa; la llum de les finestres del carrer realça el seu cos. A penes encerto a pronunciar les primeres paraules.
- No puc creure que hi siguis aquí. Vine! - li demano.
Anna es deixa caure sobre el llençol abraçant-me amb força. Em separo uns centímetres d’ella per poder mirar els seus ulls negres. L’habitació olora a mar, mediterrani i atlàntic. Tanco els ulls sentint el seu foc quan m’estreny la mà i quan la solta pensant que ja estic dormit. Em guanya la seva tendresa i somnio amb ella en un món paral·lel al meu.

Són les set del matí, així l’anuncia el despertador. Recordo el somni i crec que ha estat real, malgrat saber amb certesa que Anna mai ha estat a la meva habitació.

 
contador de visitas
contador de visitas