PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

16 de novembre 2009

L'ESPAI PÚBLIC A LA CIUTAT

L’espai públic a la ciutat,
Surto de casa a les 8,30 del matí i al passar pel carrer Guifré de Badalona veig els cotxes estacionats damunt les voreres. Aquesta mena de comportaments em fan pensar que alguns usos del cotxe deterioren la qualitat cívica i humana de la ciutat. Els automòbils no poden estar en l’espai de les persones. Rumio que carrers amples amb fanals lluminosos, bancs i grans arbres fan més atractiu caminar i passejar per la ciutat; també crec que en una ciutat viva i dinàmica, els espais públics han de ser lloc de trobada i de convivència. La quantitat i la qualitat de l’espai públic pels ciutadans determinen la qualitat urbana i humana d’una ciutat. Un espai públic és bo quan en ell tenen lloc moltes activitats, quan la gent surt a l’espai públic com un fi en si mateix, a gaudir-lo, com diu l’arquitecte Jan Gehl. Aquesta idea em porta al cap la imatge de la nova plaça Enginyer Deulofeu al barri de Can Claris, una plaça amb més de 5.500 m2 d’espais verds i jocs infantils; una bona mostra d’aquest urbanisme de proximitat per a totes les persones.
Les persones necessitem caminar, veure gent més enllà de les pantalles d’internet, i estar en relació amb la gent. I la ciutat deu tenir característiques que proporcionen aquest contacte amb els altres. Una ciutat és un mitja per a una millor manera de viure, un lloc on el ciutadà se senti protagonista de la seva ciutat i feliç de viure-hi. Crear espais, fer millors espais, convertir espais i donar prioritat a aquests espais és crear bellesa en la ciutat; ciutats més amable per viure i per estimar.

I MIRO

"Petites i rodones, allargades i sonores. Totes parlen en el món de la paraula".

I MIRO
Aquí en l’ordinador,
una pantalla, un ratolí, un teclat;
tot possibilitat, o...,
quan miro.
Em recordo: “Àngel”
O. de què: de l’artesà.

Aquell Àngel que va posar
en peu la creació.

Aquell Àngel que va mirar
la paraula viva.

Aquell Àngel que va inventar
la imaginació com univers.

Aquell Àngel que va donar llum
amb el foc del seu or i del seu cor.

Sense camí. Avui, demà, ahir.

La pantalla s’ha obert i
del teclat volen lletres i
que volen fugir, que volen volar!

Passió, ser, mar. Set d’Infinit.

I miro,
i continua no havent ningú,
no està, no està.

I no hi ha vaixell
que em porti a l’altra vorada.

Viure. Si.
Puc.
Dec.
Recordar.
Tot existeix a la imaginació.
Pantalla que parla a l’artesà.

I miro.

CONSCIENCIA DE MI


CONSCIENCIA DE MI,
Al parlar amb tu, parlo amb mi mateixa i en aquesta intimitat que ens apropa i ens relaciona, vaig descobrint-me cada dia una mica més. Despullada de les seguretats amb les que em mostro dins la quotidianitat, observo amb deteniment algunes de les pors que al llarg del temps he anat descobrint i he anat detectant.
Deixant de banda les senyals que m’arrelen com a persona a la realitat de l’existència: nom, DNI, adreça postal..., la meva nuesa em permet observar com el jo íntim que viu a l’interior tremola davant les situacions no controlades, com s’enutja davant la mentida i la deshonestedat, com pateix davant la malaltia i la pèrdua: pèrdues d’amors i pèrdues de vides.
Una nuesa silenciosa i transparent que em permet endinsar-me dins de les aigües d’un jo creatiu que bateja amb la creació en qualsevol de les seves manifestacions. Un jo a vegades passional, amant dels grans ideals, de l’honestedat i la veritat. Aquella veritat que neix de les bones maneres, de la bona educació i de l’ètica.
És en aquests diàlegs on sento la veu neta de la consciència; una veu que ressorgeix com ave fenix més enllà de tots els raciocinis, i és en aquestes converses on dissecciono els raonaments i els sentiments, intentant descobrir cada dia la xarxa oculta que els relaciona.
A vegades quan m’introdueixo dins el bosc ocult d’aquest món, que resta amagat als ulls dels altres, descobreixo peces de mi mateixa que formen part de la meva totalitat com a ésser humà. I són els sentiments la peça clau del meu trencaclosques; crec que si algun dia els sentiments deixaren de formar part de la meva manera de ser, aquest dia moriria sinó clínicament si interiorment, morta i buida d’allò que estimo és substancial a l’ésser humà.
 
contador de visitas
contador de visitas