PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

19 de novembre 2009

EL PONT DEL PETROLI


EL PONT DEL PETROLI,
És un home alt i prim, encara una mica lluny de la cinquantena, amb ulls encuriosits, foscos i profunds, d’aquells que donen la sensació de ser capaços de transportar-te darrere el globus ocular i disseccionar-te minuciosament.

Té humor anglès, que surt de manera imprevista ho mateix que un llamp en un cel ennuvolat; amb un somriure picaresc. Vesteix elegantment d’Armani o Calvin Klein (quasi sempre porta els mitjons de color negre). Viu en una ciutat d’uns 220 mil habitants. Té mans delicades i una ploma de color negre.

Li agrada fer esport i passejar a la vora del mar. La platja de la seva ciutat té quasi 5 Km de litoral i està dividida en distintes zones: la platja de la barca maria, la platja del cristall, la platja del pont d’en botifarreta, la platja del pescadors, la platja dels patins a vela, la platja de l’estació, la platja del pont del petroli, la platja del coco i la platja de la mora. De totes en guarda algun record, però la que més li agrada és la platja dels pescadors a prop de la Rambla.

La platja és un espai obert. Un lloc infinit on el pensament navega en llibertat amb l’ondulació de les ones del mar. Un indret per endinsar-se en les aigües del devenir, (aquelles que mai no són les mateixes), per comprendre que allò important són les coses que l’ésser humà porta endins i ningú no li pot robar.

El cel és gris. És novembre però encara no fa gaire fred. Només un home en bicicleta, una dona i dos avis passegen pel pont del petroli; l’antic pantalà que es va construir els anys seixanta i que es feia servir per descarregar els bidons que els petroliers portaven a la desapareguda refineria, ara s’ha reconvertit en un llarg passeig que acull també una estació meteorològica i oceanogràfica.

En arribar al final del pont gaudeix amb la infinitud del mar, aturant-se en la línia, que divideix o que uneix el mar del cel o el cel del mar. El mar d’un color blau marí li porta al cap imatges recents del passat estiu. S’apropa a llegir el poema d’en Jordi Sarsanedas:

“T’accepto, figura clara,
faula que em convoca
a ser dòcil a una teva
llei de confiança.
Tu, amb gest eficaç
adreces a l’horitzó
la teva meitat de signe
perquè –així ho fantasiejo-
algú d’enllà atengui,
algú respongui per mi.

Ventura feliç:
allò que no vindrà mai
però no deixa de poder venir,
de voler venir.”

Fa mitja volta i marxa. Al mig del pont es creua amb la dona i un gra de sorra esquitxa les seves mirades.

 
contador de visitas
contador de visitas