PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

12 de febrer 2010

SANT VALENTÍ

Sant Valentí, dia dels enamorats

Quan miro el cel de Badalona, per les nits des de la petita terrassa de casa, veig alguna que altra estrella; i m’il·lusiona pensar que hi ha coses petites que podem compartir dins de la nostra quotidianitat. Tots dos podem veure les mateixes estrelles i quan ens donem un petó penso que aquest es converteix en una estrella que puja al cel. Llavors a partir d’aquest instant imagino que cada petó que s’eleva fins al cel es converteix en una estrella que vetllarà per nosaltres des de l'eternitat.

Quan miro el sòl de Badalona, en algun moment del dia, penso que tu ets el major dels meus planetes, tu ets el meu Sol i faig un brindis pel Rubicund Apolo que escampa els seus dorats cabells sobre la nostre terra i el nostre amor.

Feliç Sant Valentí.

Badalona, 12 de febrer de 2010

SANT JERONI DE LA MURTRA


Sant Jeroni de la Murtra,

Va tornar a trucar-lo i va tornar a dir-li que no. Un no carregat d’indiferència, amb què va voler distanciar records i interrogants d’un passat que encara no ha pogut esborrar. La tarda una mica disfressada de núvols i de sol el convida a passejar. Avui la seva intuïció li diu que quan torni res no serà el mateix.

S’enfunda l’abric negre i sent la fredor escol.lar-se pels forats de la botonera. Encara no són les quatre de la tarda i agafa el cotxe sense una destinació concreta. Carretera amunt s’allunya dels sorolls de la ciutat. Les finestres del vehicle li mostren un nou passatge rural, i així quilòmetre a quilòmetre, embolcallat d’horts i de camps, d’arbres i de flors arriba a Sant Jerònim de la Murtra, un dels tresors de la seva ciutat.

Silenci de pau i de serenor. Passeja i al caminar sent el pes de les pedres abandonades i observa l’envelliment que pateix el conjunt arquitectònic. Al creuar el pati del monestir el silenci monacal surt al seu encontre i un monjo assegut, a l’ombra d’un arbre mil·lenari amb un llibre gruixut entre les mans, el convida a conversar. L’home de negre s’asseu al seu costat. El monjo amb els ulls mig tancats remena entre els records de la seva memòria històrica. Li explica que el monestir és un gran monument de Badalona, que va ser abandonat pels monjos el 26 de juliol del 1853 i que posteriorment va ser incendiat, saquejat, subhastat i adquirit per algunes famílies de la burgesia catalana, que li van donar diversos i equivocats usos, fins que finalment va anar a parar a mans dels hereus de Francesca Güell, els actuals propietaris. Li diu que el monestir encara que estigui deteriorat té imprès a les seves arrels moments rellevants de la història. Així mateix, li explica que el monestir va ser dels pares jerònims, poderós referent, al qual van acudir en diverses ocasions el rei Joan II, els Reis Catòlics i l’emperador Carles. Recorda que en la setmana santa del 1493 entre les seves parets els Reis Catòlics van acollir a Cristòfol Colom després de la descoberta d’Amèrica. El monjo obre de cop els ulls i al mirar-lo més enllà de l’iris, li diu que les persones hem de saber reconstruir les parts trencades o deteriorades del nostre esdevenir. L’home de negre sent una lleugera punxada a la boca de l’estómac.

S’acomiada del monjo i continua el seu passeig solitari amb les darreres paraules al cap. El camí irregular el porta fins el passadís del claustre. En arribar al claustre es deté i amb deteniment mira la rehabilitació que s’ha fet de la primera clau de volta, un tram que es troba a la part central de la galeria; visita l’església, el refertor i la biblioteca. Sap que el monestir té una part de residència dedicada al retir espiritual, i pensa en la possibilitat d’anar-hi algun cop. Els núvols han marxat i el cel està net. De sobte un so quasi imperceptible es cola entre les columnes del monestir i entre els seus pensaments, un cant religiós surt d’una de les finestres de l’edifici.

Quan l’home de negre arriba a casa comença a fosquejar. La tarda ha transcorregut com un plàcid riu; l’aire ha estat sec i gèlid. En el monestir el silenci ha estat tan fort que ha ofegat tots els seus pensaments, nomes el batec del seu cor ha estat el so que l’ha acompanyat en una tarda de reconstruccions històriques i personals.

 
contador de visitas
contador de visitas