PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

27 de desembre 2011

ESPAI DE FUTUR



La Clara va mossegar la rosquilla i amb la punta de la llengua es va llepar la sucre que s’havia quedat enganxada als llavis. Sempre que menjava aquell dolç s’acordava de la infantessa, de la bicicleta vermella i dels dies de platja a la vora del mar. Es va beure el cafè de cop i es va centrar en el present. A la casa encara quedaven coses per embolicar i, a les quatre de la tarda arribaria el camió de la mudança que se’n portaria les últimes pertinences. La Clara va tancar amb un cert regust semidolç la porta de casa seva. Darrera quedava una part important de sa vida. Ara començava una altra de nova.
Just quan la Clara va arribar a l’entrada de la nova casa, el cel es va posar completament fosc i, va deixar caure un petit ruixat. La Clara va ficar el dit anul•lar damunt una petita placa electrònica i la porta es va obrir. La Clara va pensar que moltísims anys enrere els grecs creien que aquest dit comunicava directament amb el cor i, ara era aquest dit l’encarregat de portar-la al cor de sa casa. La Clara abans d’entrar al saló va activar un dispositiu que contacta la casa amb els serveis centrals d’emergències, amb l’hospital i amb la policia local en cas d’alguna urgència i, això fa que la Clara se senti més segura al seu nou domicili. També des d’allà pot controlar la il•luminació i la temperatura ambiental de tota la casa. Quan els sensors de llum del rebedor van detectar la presència de la dona es van encendre de cop i, la Clara va veure que ja havien penjat els quadres que el seu pare li havia regal de Pau Picasso.
El dia havia estat esgotador però això no va impedir que la Clara recorregués totes les estances de la casa: la cuina, el saló, el rebedor, el bany i els dormitoris. A l’entrar a la a la sala d’estar el blanc immaculat dels mobles i dels sofàs li van fer sentir la felicitat de les coses recent estrenades. Després es va dirigir cap a la cuina per veure al detall tot allò que no havia pogut apreciar el dia que l’agent immobiliari li va ensenyar la casa per primera vegada. Recolzada en un dels marbres negres de la cuina recorda com es va sentir atreta a l’instant pels ulls de l’home, de tal manera que el món li va desaparèixer per complet. Ara sense la presència d’aquells ulls torbadors, que semblaven no tenir ànima, podia veure com els electrodomèstics d’última generació brillaven com miralls.
L’agent de la immobiliaria li havia explicat que el frigorífic era un aparell intel•ligent que estava connectat amb internet i, que ella sense moure de casa podria fer la llista de la compra o des de la feina es podria enviar missatges a través del seu correu electrònic. Al costat de frigorífic havien penjat un quadre. Quin detall! els de l’agencia li havia regalat un quadre amb el seu e-mail imprès amb lletres platejades: clara@gmail.com. Va obrir el forn microones amb la mateixa curiositat que quan era petita obria els regals de Nadal. Damunt del forn microones va veure instal•lada una gran pantalla d’internet des d’on podria veure la televisió mentre cuinava o xatejar amb el seu nou amic. Si volia obrir les aixetes només havia d’apropar-se a l’aixeta i dir: - aigua freda, aigua calenta o aigua temperada amb veu clara i l’aixeta que duia un sensor de veu instal•lat al seu interior deixava rodar l’aigua. A l’obrir les portes dels armaris de sota l’aigüera va veure que estaven alienats els diferents contenidors i, que aquests a través d’un sistema nou de reciclatge s’ocupaven de llançar les diferents escombraries a una xarxa subterrania de canals.
La Clara se sentia cada cop més il•lusionada amb la seva casa però una de les coses que més li van agradar era que des d’una pantalla electrònica, estratègicament situada, podia baixar-se llibres, música o pel•lícules d’una llibreria virtual que estava col•locada a la paret central del menjador. Instal•lada al sofà va agafar el comandament de la televisió virtual per veure de quan canals disposava el nou aparell; a més la televisió estava connectada a un videoclub, de manera, que es podria baixar pel•lícules sense haver de sortir de casa. La tecnologia havia avançat tant que ja no li calia utilitzar ulleres per veure les pel•lícules en tercera dimensió i, a demés s’afegien uns auriculars traductors d’idiomes (anglès, italià, espanyol, xinès, francès, japonès...), que li permetrien poder parlar amb gent de tot arreu. Tota la cultura estava a la abast de les seves mans. Asseguda còmodament al sofà podria gaudir d’un passeig virtual pels millors museus del món, escoltar la millor de les peces operístiques, o parlar amb persones de diferents nacionalitats.
Va mirar el rellotge. Mancava mitja hores per dos quart de dotze. Abans de ficar-se al llit va mirar el mòbil per veure si Marsfos, l’agent immoviliari, l’havia enviat algun missatge. La Clara recorda que va riure molt quan ell es va presentar, el nom li va cridar l’atenció. Des de què s’havien conegut, amb motiu de la venda de la casa, havien sortit unes quantes vegades i, en cada cita la Clara se sentia més seduïda per aquell home, que tenia quelcom en la seva mirada que la desconcertava i la inquietava.
A les dotze de la nit una filera de faroles d’última generació van enllumenar el somni de la nova veïna.
A les set del matí un dispositiu connectat al llit de la Clara la va despertar amb la Serenata de Schubert. Al mateix dormitori estava inclosa la sala de bany, una porta al paradís. La Clara es va aixecar amb el son pegat a les parpelles i, sense donar-se compte va estrènyer un interruptor que va fer que les parets del quart del bany comencessin a moure’s. La Clara va pensar que encara no estava gaire desperta. Les parets de la sala de bany es van convertir en un gran jardí botànic i al mig una impressionat banyera d’hidromassatge la va convidar a submergir-se. Va descobrir que a través d’aquell interruptor podria canviar el disseny decoratiu de les parets amb diferents paisatges: muntanyes nevades, una platja al Carib, el desert. Es va quedar tan meravellada amb aquell invent que va trigar una mica en reaccionar, aquella casa no parava de donar-li sorpreses. Però allò que la Clara no sabia és que encara li esperava una més sorprenent.
Mentre la Clara es maquillava va sentir un soroll de passes que li van sobresaltar. Semblava com si hi hagués algú més a la casa. Amagada darrera la porta del dormitori, amb el cor en un puny i la respiració entrecortada la Clara va restar a l’espera. Al cap d’un segon un trast estrany es va presentar davant la Clara.
- Hola Clara, què tal estas?
- Qui ets tu?
- Hola. Sóc Naos.
- Naos, i qui és Naos?
- Sóc un androide programable que està a la teva disposició per a tot allò que vulguis menys una cosa. Tu i jo mai podrem intimar.
- Crec que encara estic dormida i estic ficada en un malson.
- No tinguis por; sóc un androide que forma part de la teva casa intel•ligent i, puc executar una gran quantitat de tasques, tinc una ampla memòria i molta capacitat de visió.
- Em costa despertar d’aquest son. En aquets moments deus de posseir totes les característiques i capacitats que et manquen a mi mateixa. Estic parlant amb una màquina, no me’l puc creure!
- Dona, no em miris amb aquesta cara d’incredulitat. Ja veuràs com a mesura que ens anem coneixem no podràs prescindir de la meva eficàcia i, arribaràs a estimar-me una miqueta.
- Espera vaig a la cuina necessito veure quelcom. Crec que m’estic ofegant.
- Ja vaig jo a buscar-te’l.
La Clara va sentir que es marejava i per un moment va creure que anava a caure al terra, però abans que això succeís Naos va arribar amb una got d’aigua. – Encara no he pogut localitzar on has ficat les ampolles de Whisky.
La Clara es va apropar fins la finestra, que es va obrir, de par en par, sense estrènyer cap botó i, la Clara va poder respirar una mica d’aire pur provinent de l’immens bosc que hi havia davant la casa. Quan la Clara es va sentir una mica més recuperada va preguntar a Naos,
- Així que estàs aqui per fer-me la vida més entretinguda?
- Si, Clara estic dissenyat per a desenvolupar tasques domestiques, d’educació i d’entreteniment per a nens i per a tota la família. Amb mi podràs parlar de qualsevol tema, podrem interactuar junts i, també estic receptiu per a aprendre tot allò que tu consideris que serà convenient per a la meva formació.
- Crec que si continuo parlant amb tu arribaré tard a la feina a més de tornar-me boixa, així que ja continuarem la nostra relació robòtica a la tornada.
Naos va inclinar el cap, davant la Clara, dues vegades i després com si fos un soldat executant les seves instruccions militars la va acompanyar fins la porta de sortida. Va aixecar la mà i la va saludar mentre la Clara es dirigia cap el garatge.
Res de tot allò tenia cap mena de sentit. Una veu que sortia de les entranyes del mòbil li va avisar que havia arribat un missatge a la safata d’entrada: -Aniré a veure aquesta nit. T’anyoro. Marsfox.
Com anava amb l’hora justa per arribar al treball la Clara va decidir que agafaria el cotxe. La ciutat disposa d’un detector d’aparcaments que a través dels GPS localitza les places lliures d’aparcament. Generalment a Citymundi no hi ha gran afluència de tràfic perquè la ciutat té una gran xarxa de metro que connecta més de 20 línies per tota la ciutat.
Al llarg del dia la Clara no va deixar d’interrogar-se sobre l’androide intel•ligent que s’havia ficat a la seva casa i a la seva vida: Què faria amb Naos? El robot tindria alguna mena de clau per poder desconnectar? Hauria de conviure contínuament amb ell?
Eren les set de la tarda quan la Clara va arribar a la casa. A la porta d’entrada Naos l’estava esperant amb un suc de taronja com si fos un modèlic majordom anglès però amb els trets de la cara rígids pel plàstic sintètic del qual estava composat.
La Clara va tornar a pensar que d’un moment a altre es despertaria i, tot tornaria a l’univers d’allò possible. Just quan acabava d’entrar al rebedor una veu automatitzada li va avisar que acabava d’arribar el Sr. Marsfox.
La porta d’entrada es va obrir i, Marsfox molt elegant va entrar. La Clara esperava que ell pogués treure-la d’aquella quimèrica situació. Es van abraçar. Darrera la Clara una veu metal•litzada va dir:
- Hola Marsfox. Caray, com has millorat amb els anys!. Clara per sinó ho saps, Marsfox és la versió super avançada de la meva generació, és el robot humanoide, la sèrie tecnificada, més propera a l’ésser humà.
La Clara es va desmaiar.

Altres espais, altres móns, noves màquines humanitzades, que sense ànima mai arribaran a tenir la grandesa dels éssers humans.


BON NADAL I FELIÇ ANY
2012

 
contador de visitas
contador de visitas