Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2013

BUENOS DÍAS

Imatge

MARI CARMEN

Imatge
Podria dir-vos que el meu nom és Carmen però ningú es refereix a mi amb aquest nom, tothom em diu Mari Carmen. Mari Carmen, la somniadora que un dia va conèixer l'àngel de l'escriptura, però com no ens coneixen i no he estat mai present a les vostres vides serà millor que em presenti. Sóc una dona que ja fa uns anys que va deixar de ser jove, serena, baixeta, d’ulls foscos com la nit amb una espurna d’orgull a la mirada; he estat filla única i els meus pares s’han preocupat sempre em fer-me feliç, en donar-me tots els estats emocionals i educatius, que ells no varen tenir l’oportunitat de gaudir per determinades circumstàncies personals. El meu pare no va poder estudiar i això va fer que li posés molt empeny a la meva educació. Em recordo que quan era petita em portava contes, m’ajudava a fer els deures, a prendre les taules de multiplicar i a dibuixar. Em va transmetre els seus somnis i així amb el temps va anar creixent en mi l’amor pel coneixement. La meva mare és

LA CIUTAT

Imatge
La ciutat es desperta amb un sol força lluminós, sembla que vulgui esborrar amb els seus raigs la tristesa que s’ha apoderat dels seus habitants. Junt al sol un vent inquiet vol allunyar tots els fatalismes escampats. Aviat la ciutat començarà a moure’s amb els seus autobusos, trens, metres, tramvies i cotxes. Un dens tràfic ple de cotxes, sirenes de ambulància o de policia, frenades, botzinades, dóna la benvinguda a aquells afortunats que encara conserven el lloc de treball. Daniela creua el carrer amb pas decidit. Un cotxe que ve amb més velocitat de la permesa es veu obligat a aturar-se de cop al pas de vianants, just en el moment en què Daniela l’està travessant. Ella roman immòbil un instant i llança una mirada incriminatòria al conductor del vehicle. El conductor amb un somriure encantador, treu el cap per la finestra del cotxe, i la saluda amb la mà com si la conegués. Daniela se’l mira amb cara de pocs amics. - No creu que condueix massa de pressa per anar per c

LA BADALONA ROJA

Imatge

LA DECISIÓ

Imatge
Marxo corrent a veure a Maria, necessito parlar amb ella, explicar-li que aquest home m’ha posseït, com mai l’havia fet cap home, traspassant tots els límits de la meva sexualitat; necessito contar-li que m’ha fet tremolar des del cap fins els peus; que m’ha acaronat tots els racons del cos amb inesgotable delicadesa; que només hem deixat parlat a les nostres boques i a les nostres mans... Maria obre la porta i em mira de manera estranya. - Què et passa? - A mi res, però crec que a tu si; et recordo que vaig advertir-te que t’allunyessis del professor. - Dona no siguis gafe! - Saps que jo vull ho millor per a tu, Adele, però quan et vaig llegir les cartes del tarot anunciaven un grau perill. - Mira si continues en aquesta línia, crec que ho millor serà que marxi. Sento que no tinc ganes de compartir la meva aventura amb Maria i decideixo anar-me. - Adele espera un moment. Et prometo que no tornaré a fer-te cap advertiment, però té molta cura. -

LA BADALONA VERMELLA

Imatge
Camino per la ciutat. Els aparadors plens de rètols que anuncien les rebaixes intenten donar un respir a la complicada crisi actual. Durant el passeig, el sol que m’acompanya, sembla un avanç de la primavera i em deixo bressolar entre els seus càlids raig. L’aire de la meva ciutat olora a mar, a nens, a educació i a cultura. I mentre passejo pels carrers de la ciutat, penso en la Badalona vermella, la Badalona d’esquerres, progressista i solidària. La Badalona que sap conjugar l’ètica amb les idees, la que lidera la consciència ètica per davant de la vana ambició; la Badalona que aposta per l’educació pública, el sentit del bé públic per davant del desassossec de les injustícies insolidàries; la Badalona que vol apostar pel talent dels joves dins del seu teixit social; la Badalona que creu en la participació ciutadana i el moviment associatiu; la Badalona que vol continuar essent un pol dinàmic en el món de la sanitat pública; la Badalona que es preocupa pel benestar i la mill

EL DESPATX

Imatge
Quan vaig conèixer a Adele tenia vint-i-un anys, era una jove segura de si mateixa, amb els cabells castanys i ondulats. Era bella i els seus ulls projectaven una força magnètica difícil d’evitar, i com un iman des del primer moment que la vaig mirar, em vaig sentir captivat per ella. M’agradava la seva manera sensual de vestir, sempre hi portava algun boto descordat; petits crits eròtics a la casa de la meva masculinitat. Els moviments mil·limètrics, que em permetrien visualitzar el color de la seva roba interior, alteraven la meva cordura d’home racional. En els seus gestos vivia una provocació originaria que formava part de la lleugeresa de la seva joventut. Recordo que la primera vegada que va venir a veure’m al meu despatx, duia una faldilla curta amb mitges de color negre. Aquell va ser el primer moment que varem trobar-nos sols, i Adele va iniciar el joc de la seducció i jo em vaig deixar temptar. I així darrera la porta tancada del despatx, sense cap mena de por, vaig deixar

FAUSTO

Imatge
A l’agafar el primer full, Adele se’l va fer present, la seva alegria, la seva força però sobretot la seva joventut. Va deixar entrar a Adele a la seva vida sense plantejar-se res i es va sentir lliure com un ocell en la immensitat del cel. Rejovenit, enterbolit per aquella passió desenfrenada, es va enxarxar com si visqués un amor adolescent. Mentre els alumenes caminaven de pressa pels passadissos de la facultat, ell la cercava constantment per qualsevol racó; no parava d’enviar-li missatges al mòbil impacient de què arribés l’hora de sentir-la entre els seus braços; gelós de la joventut d’aquells joves que l’envoltaven, es va convertir en un voraç consumidor de productes anti-edat. Poc a poc va anar canviar la seva manera de vestir, convertint-se en un fan dels texans, les sabatilles esportives i les camisetes desenfadades. Volia ser jove, però les canes que poblaven els seus cabells li jugaven a la contra, però ell desitjos d’aquell cos de joventut que no volia perdre,

MARIA

Imatge
Maria és la meva amiga. Ens van conèixer a les escales d’una discoteca de manera casual. - Hola, em dic Maria! – va dir al temps que em va adreçar un agradable somriure. - Hola, li vaig respondre de forma automàtica doncs no m’esperava la seva salutació. Des de llavors van compartir escales i homes, i ens varem convertir en amigues inseparables. Assegudes al terra de la seva habitació o al de la meva cambra, Maria estenia les cartes del tarot, a la recerca d’un futur desconegut. Quan aquell dia li vaig trucar per dir-li que necessitava veure-la amb urgència, Maria va sospitar que es tractava de quelcom important. - Que ha passat? - Maria, m’he enamorat, estic bojament enamorada! Necessito que em facis una consulta, vull saber si ell també s’enamorarà de mi. - Ell? a qui et refereixes? que jo sàpiga fins ahir a la nit, abans d’acomiadar-nos, no existia cap home a la teva vida. - Ho conegut aquest matí, no havia vist mai a la facultat, és el professor d

DANIELA

Imatge
Em fico al llit. Han passat dos anys i encara em costa dormir. Demà, sense falta, he de trucar al departament d’egiptologia haver si em coincideixen una reunió amb el director. A dalt comencen a posar-se nerviosos. No puc retardar per més temps aquesta trobada; malgrat no tingui gens de gana en haver de relacionar-me amb seductors intel•ligents, almenys això diuen les males llengües. Sense Víctor, una part del meu ésser s’ha quedat buida de converses, de somriures i de complicitats. Perquè Víctor era, un home encantador, generós fins la medul•la, i un home molt intel•ligent. A les nits de primavera i d’estiu ens agradava sortir a la terrassa mirar les estrelles i beure un whisky amb gel, i llavors envoltats per l’aroma de les plantes, xerraven amb un cert to humorístic d’aquells temes que més ens agradaven a tots dos. Aquelles nits plenes de mirades, de diàlegs, d’estimació i de música eren el nostre refugi envers el món real i social, que tantes hores robava a la nostra intim

L'ADELE

Imatge
Mai vaig pensar que la història amb en Francesc fos eterna; la diferencia d’edat que ens distanciava ja incloïa data de caducitat. Però com tots els principis, en aquells dies cap dels dos va creure que res pogués posar fi a la nostra apassionada relació. Recordo amb tota mena de detalls el dia en què ho vaig conèixer. Començava el darrer curs de facultat i acabava de complir els 21 anys. Era un dia de pluja, amb la circulació densa i aturada. En la facultat l’ambient era viu, alumnes i professors buscant les seves aules i despatxos. Vaig ser la darrera en arribar a classe. L’aula estava plena a vessar; es veia que l’assignatura despertava un gran interès. A la primera fila quedava un lloc buit i em vaig seure. El professor encara no havia arribat i les converses entre els companys anaven pujant de so fins que la porta es va obrir i un silenci sepulcral es va instal•lar a la sala. I allà va aparèixer en Francesc, un d’aquells homes que una jove no espera trobar damunt una tari

FRANCESC DE LA SERNA

Imatge
En Francesc, té una bellesa serena i el seu ample somriure dibuixa al seu rostre un toc sensual. Aquella tarda va arribar pletòric, amb la seva cartera plena de projectes, com si fos Cupido carregat de dards enverinats d’il•lusió. Va obrir la finestra, va mirar el carrer ple de cotxes i sorolls, i va respirar. Alguna idea li rondejava pel cap. En el despatx, els papers restaven amagats en el darrer calaix de l’antiga mesa de fusta. Damunt la taula al costat de la ploma la recent recuperada fotografia de Daniela. Després de tants anys es va decidir a obrir el calaix i va extreure el centenar de folis amuntegats. - Com he pogut deixar que hagi passat tant de temps! –va murmurar, al temps que seia en la còmoda butaca negra. Badalona, 8 de gener de 2012

EL JARDÍN DE LA SEDUCCIÓN

Imatge
El lugar era tan perfecto que parecía diseñado con el único fin de seducir, de enredarte en su atmósfera sensual. Todo estaba extremadamente pensado, hasta el último detalle estaba cuidadosamente planeado. Nada se escapaba al azar. Mientras miraba aquel rincón idílico, me miraste fijamente y abriste la boca nada más que un milímetro. Intenté desviar mis ojos pero no lo conseguí y descubriste mi deseo resbalando por mis labios. Mi corazón intento disimular su estado de agitación cuando me acariciaste la mano, y entre jazmines, rosas y otras plantas tropicales me hiciste sentir la flor más deseada. El viento movió mis cabellos mientras tú llenabas mi copa con el brebaje de la pasión. La locura se adueño de mi razón y un deseo incontrolado se coló en mi ser haciéndome sentir aquella fuerte atracción. El aire huele a naranja y a limón, a navidad y a nieve. Como olía aquella noche en el jardín de la seducción. Badalona, 7 de enero de 2013

ADIÓS AÑO VIEJO

Imatge
Se ha acabado un año, el año 2012. Y ahora mientras espero el nacimiento de un nuevo año, dialogo con mi consciencia. Y en este dialogar aparecen en mi mente imágenes y momentos ocurridos a lo largo del año. Me despido para siempre, de algunos momentos entrañables e irrepetibles, de amistades que decidieron cambiar de dirección, por intereses o por voluntad. Otros acontecimientos, divertidos, queridos y alegres, han pasado a formar parte de mi botella de la felicidad y pienso que “El hombre es un ser para la vida, una pasión valiosa a desarrollar en cada instante”. Repasando con detenimiento alguno de los hechos acaecidos a lo largo de los doce meses, observo que alguno de ellos han supuesto una cierta dificultad, y sintiéndome un poco Quijote me digo a misma: “déjalos que se rían Sancho, porque nosotros Sancho, en este año siempre nos quedará la gloria de haberlo intentado, que no es poco”. Y así aprendiendo un poco, cada día, cada año que pasa, se van distanciando de mí, a