PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

28 de maig 2014

EL METRO I LA DONA



A l’andana de l’estació de metro de Pep Ventura una dona. Sola, com si fos una ombra fantasmal mira el rellotge amb impaciència. L’úter obre les portes. El metro, els tiquets, els sorolls, escales que pugen i baixen, portes obertes i tancades, la vida. El metro, el descens a les profunditats del subconscient col•lectiu, ombres humanes assegudes i indiferents.

Ficar-se al metro i endinsar-se dins d’un món ple de diversitats, d’aromes, de demandes solidàries, ànimes escampades dins d’un vagó de llarg recorregut. Desamor en el metro, indiferència humana bolcada damunt la pantalla d’un ordinador, una tablet o un mòbil ultima generació; rostres hermètics que amaguen amb discreció, la soledat de alguns somnis fossilitzats.

Anestesiats de veus i de paraules, llançats en un moviment serpentejant, desconeguts atapeïts, consciencies silencioses de ciutat, que miren de reüll la nocturnitat veloç de les finestres tancades.

I cada cap amb la seva corona de llums o tenebres, de alegries o patiments; amb cabells llisos o arrissats, negres o clars; de vides trobades o perdudes, línies paral•leles o creuades.

Viatjar en metro amb una carta d’amor en la butxaca, amb el pensament enlairat que va reconstruint en cada estació el record d’una enyorança a través d’una veu, d’una carícia, d’un perfum, d’un color i, al voltant tot un mosaic divers de mirades, fosques o transparents, properes o llunyanes; tot un paisatge heterogeni de cares en el vagó que acull les pors i les cordialitats de vides amb empremta d’anonimat, humanitat concentrada, color groc clarejant la uniformitat i la fugacitat de qualsevol dia laboral.

I el soroll insistent del metro, ferro contra ferro, acompanyant el somriure de la dona que ha deixat de ser jove; els acords i desacords del jove cantant; el moviment involuntari de la ma de l’ancià; el periòdic obert de l’home madur, malaptesa de mirades automàtiques que xoquen pupil•la contra pupil•la, entre un home i una dona.

Es tanquen les portes del vagó a l’estació del Clot. Línia vermella. Són les cinc de la tarda. L’home de mirada blava s’asseu. Un bloc de silenci els separa i entre mig d’ells, un món per conquistar. Sempre en el metro, a la mateixa hora, un home i una dona somniem trobar-se sota la mateixa lluna, a la ciutat de l’infern i la passió. S’obren les portes del metro és l’estació de Catalunya. Existim. No prenem cafè, fem l’amor.

Des de les profunditats del metro una dona silenciosa somnia.


Badalona, 28 de maig de 2014



 
contador de visitas
contador de visitas