PARAULES AMB AROMA

EL DOCTOR PLA

2012-01-26T13:24:00.004+01:00

Mira que és de simpàtic el doctor Pla. El doctor Pla és un home cordial i afable amb un gran sentit de l’humor i, això en els temps que corren sempre és d’agrair; quan riu mostra un somriure tant obert i apassionat que em recorda el somriure net dels infants. El doctor Pla té els cabells blancs i la veu dolça; les seves paraules quasi sempre porten algun missatge enriquidor; és un gran narrador d’històries, i a vegades li agrada explicar-nos experiències, anècdotes o algun acudit. El doctor Pla és el cap del departament de psicologia d’urgències. L’altre dia ens explicava el benefici terapèutic de somriure i, ens deia que somriure estimula molts músculs i òrgans, incloent el cor i els pulmons i, a demés afavoreix la circulació de la sang. Al finalitzar la seva intervenció teòrica i abans de què cadascú de nosaltres ens adrecéssim ràpidament cap a les nostres responsabilitats ens va recomanar: mirar el cel, passejar per la vora del mar, escoltar el so de les golondrines, badar, escoltar música, llegir, estimar i contemplar amb una certa distància la vaguetat de la vida de les coses, perquè diu que tot això desfà els nervis i augmenta la FELICITAT.

EL TOT BADALONA

2012-01-23T11:04:00.003+01:00

Cartes dels lectors
• La flassada de la indiferència
• Mari Carmen Lozano - 18/01/2012

El silenci el va trencar en Carles a l’obrir la porta de casa seva amb la clau. Ella estava asseguda al sofà impacient per saber la resposta. Només mirar-lo va saber quina havia estat la decisió de l’empresa. Finalment havien fet un expedient de regulació d’ocupació (ERE) i, havien acomiadat a 50 treballadors.

Meditabunda i trista va mirar cap el sòl i, va rumiar que no era el millor moment per donar-li la noticia de què a Badalona no es faria el Corte Inglés perquè havien decidit portar-lo a la ciutat de Mataró. Així que aquelles il•lusions que havia posat en la possibilitat de treballar algun dia en el gran magatzem també havien quedat anul•lades. Un munt de llocs de treballs esvaïts per l’aire.

En Carles i ella es miren amb ulls plens d’indignació i d’incomprensió davant la notícia. Com si estigués alienada, amb un sentiment de ràbia dins el seu cor sent com dels ulls li sobreïx el sabor salat de les llàgrimes. Ha passat, ha arribat aquest dur moment, avui comença una nova situació i, tot allò que els envolta es vesteix de negre i de por.

El dia ennuvolat s’ha apagat amb una força inesperada; mira per la finestra i veu que la lluna ha minvat; que tota la lluita ideològica d’anys enrere està aturada; que tots els seus anhels de benestar estan congelats; que els carrers estan plens d’indiferència; que els arbres hi són artificials; que hi ha cues infinites a l’oficina d’ocupació; que les carteres continuen buides de llibres gratuïts; que l’educació està essent retallada i que la sanitat va estimbant-se a pas agegantats.

Tanca la finestra i pensa que no importa qui siguin els protagonistes. Són moltes les persones que avui dia pateixen situacions difícils i, mentrestant la societat sembla viure en un estat de somnolència, coberta per la flassada de la desafecció i allunyada cada vegada més de tot allò que suposa la igualtat, la solidaritat i la justícia social entre els éssers humans.

PARÈNTESIS EN BLANC

2012-01-19T12:08:00.004+01:00

Li havia dit que no cent vegades i una , però en Flavio insistia i insistia cent i dos vegades més. En Flavio és molt feixuc. Així que al final va aconseguir que li acompanyés a un d’aquells creuers que fan per solters (Singles) a un recorregut pel Mediterrani. La veritat és que des de què m’havia separat la meva vida social havia quedat bastant minvada, però allà estava el meu amic salvant-me del meu desert personal.
El dia que varem embarcar-nos semblava que s’havien posat d’acord tots els fenòmens meteorològics del cel i, vaig rumiar si allò no seria un mal auguri però en un segon com sorgida del no res va aparèixer davant els meus ulls una deessa tan bella, que tots els pensaments dolents es van esborrar de cop.
Al dia següent Rebeca es va adreçar a mi preguntant-me no sé que cosa i ens varem presentar. Portava un biquini de mides petites i colors barrejats que hauria fet ressuscitar a més d’un mort, i a partir d’aquell moment varem començar a intimar; per cert tinc que dir que el meu amic Flavio, que sempre s’havia considerat un gran seductor, semblava una mica molest pel fet que Rebeca s’hagués fixat en mi.
Després tot va ocórrer massa de presa. Em vaig despertar amb molt malt de cap, tot em donava voltes i, vaig veure que estava estirat a sorra. A l’intentar incorporar-me vaig sentir dolor a la cama dreta i em va costar aixecar-me però al final ho vaig aconseguir. Al mirar al meu voltant vaig veure el cos estès d’en Flavio que semblava més mort que viu. En lloc de llançar-me per veure quin era realment el seu estat vaig pensar que seria una mala jugada si no despertava i l’havia de fer el boca a boca. De prompte en Flavio va començar a tossir i jo a respirar. Vaig intentar lligar pensaments però cap seqüència lògica i racional em portava a fer-me una idea de què havia pogut passar. No recordava res i un parèntesis en blanc es va obrir a la meva memòria. Així que allà estàvem perduts a una illa deserta el meu amic Flavio i jo, el meu rellotget de butxaca aturat i un petit encenedor que duia el nom de Rebeca. Qui era Rebeca?

EL DOCTOR TALIGUCHI

2012-01-16T14:11:00.005+01:00

El doctor Taliguchi és un dels doctors més vells del Departament d’urgències. És doctor de cardiologia. Taliguchi és un home seriós, la pell color oliva, els ulls petits, inexpressius, l’ull esquerra sempre li fa tremolor, amb un nas que no té res a veure amb l’antiga bellesa grega ho olora tot amb una certa supèrbia. És molt fred, tancat i no accepta mai una opinió oposada a la seva. Essent un especialista del cor es preocupa molt poc per tenir un bon contacte personal i emocional amb alguns companys de l’equip. No li importa cridar a algú per tal de què no el contradiguin; no li importa que la por s’instauri entre ell i altre per tal d’escoltar sempre allò que ell vol escoltar. La confiança no és una de les seves prioritats. Per això només sobreviuen amb ell aquells que li saben ben fer la pilota. Quan es troba davant una cosa que li interessa la desentranya fins arribar a les seves últimes conseqüències com si estigues disseccionant a cor obert.
Quan aquest matí ha demanat que el portessin el Vademècum i la seva impaciència no ha tolerat massa bé el temps d’espera els gestos de la cara se l’han arrugat de cop. Quan per fi el metge auxiliar ha arribat amb el gran llibre, la mirada que li ha llançat semblava recent aterrada de l’Antartida. Sense contemplacions li ha tret el llibre amb tanta força que ha caigut entre els dos creant un pont infinit d’angúnia i malestar. De sobte la sala d’urgències s’ha cobert de silenci i d’immobilitat.

LA FLASSADA DE LA INDIFIRÈNCIA

2012-01-12T14:31:00.005+01:00

El silenci el va trencar en Carles a l’obrir la porta de casa seva amb la clau. Ella estava asseguda al sofà impacient per saber la resposta. Només mirar-lo va saber quina havia estat la decisió de l’empresa. Finalment havien fet un expedient de regulació d’ocupació (ERE) i, havien acomiadat a 50 treballadors.
Meditabunda i trista va mirar cap el sòl i, va rumiar que no era el millor moment per donar-li la noticia de què a Badalona no es faria el Corte Inglés perquè havien decidit portar-lo a la ciutat de Mataró. Així que aquelles il•lusions que havia posat en la possibilitat de treballar algun dia en el gran magatzem també havien quedat anul•lades. Un munt de llocs de treballs esvaïts per l’aire.
En Carles i ella es miren amb ulls plens d’indignació i d’incomprensió davant la notícia. Com si estigués alienada, amb un sentiment de ràbia dins el seu cor sent com dels ulls li sobreïx el sabor salat de les llàgrimes. Ha passat, ha arribat aquest dur moment, avui comença una nova situació i, tot allò que els envolta es vesteix de negre i de por.
El dia ennuvolat s’ha apagat amb una força inesperada; mira per la finestra i veu que la lluna ha minvat; que tota la lluita ideològica d’anys enrere està aturada; que tots els seus anhels de benestar estan congelats; que els carrers estan plens d’indiferència; que els arbres hi són artificials; que hi ha cues infinites a l’oficina d’ocupació; que les carteres continuen buides de llibres gratuïts; que l’educació està essent retallada i que la sanitat va estimbant-se a pas agegantats.
Tanca la finestra i pensa que no importa qui siguin els protagonistes. Són moltes les persones que avui dia pateixen situacions difícils i, mentrestant la societat sembla viure en un estat de somnolència, coberta per la flassada de la desafecció i allunyada cada vegada més de tot allò que suposa la igualtat, la solidaritat i la justícia social entre els éssers humans.

NÚVOLS ESPESSOS

2012-01-11T14:03:00.002+01:00

Prou té un amb si mateix per intentar conèixer, desentranyar, comprendre, a penes una punta de l’iceberg, com per a tenir la seguretat de què pots conèixer a altra persona.
Som misteris que deambulem a prop uns d’altres, sense arribar a descobrir-nos; som desconeixedors de la foscor que hi ha, que habita darrera les nostres portes entreobertes.

ULLS NEGRES

2012-01-10T14:15:00.001+01:00

Tinc por
d’uns ulls.
Negres.
Són foscos com la nit.
Són rodons com una circumferència.
Són profunds com el mar.
Són immòbils com una estàtua.
Cada cop que em miren
la por s’apodera de mi.
I pateixo el desequilibri de les cames;
el nu de l’estómac;
la suor de les mans;
les palpitacions cardíaques del cor.
És la bellesa salvatge
de la teva mirada infinita.

NIT DE REIS

2012-01-05T13:03:00.002+01:00

El nen es fica en el llit; es queda tant quiet que els plecs del seu cos es confonen amb la fredor dels llençols. Per damunt del cobrellit uns petits ulls mig oberts esperen desvetllats l’arribada dels reis d’Orient. A la finestra de l’habitació pengen tres mitjons vermells de llana on ha deixat dolços i caramels per donar la benvinguda al Reis d’Orient, també ha preparat tres gots d’aigua i menjar pels camells.
Amb el cor il•luminat com un gran cel estrellat el nen es va dormint de mica en mica i, un silenci estelat embolcalla l’habitació amb la llum màgica d’aquesta nit especial.
Mentrestant, al menjador amb cura per a què el nen no es desperti, els pares emboliquen amb tendresa i amor les joguines que el nen descobrirà quan els crits dels primers ocells li despertin del seu somni encantat.

LA DOCTORA FARRELL

2012-01-05T10:08:00.001+01:00

A la safata d’entrada hi havia un e-mail de la Doctora Farrell. Què voldria aquesta vegada? Sempre que la doctora enviava un email al departament d’urgències ho feia amb una certa supèrbia en relació a la resta de companys de l’equip. Era patent que la humilitat, que no és una virtut molt glamurosa, no era una de les seves característiques principals. Ella no era una d’aquelles persones que saben posar-se en el paper de l’alumne per més que puguin saber, ben al contrari, li agradava mirar als altres amb una certa superioritat. Ella no era una persona oberta al treball en equip disposada a integrar el saber col•lectiu envers un fi que beneficiés al conjunt; els seus coneixements així com els seus objectius sempre estaven projectats cap el seu interès personal.
Epítecto, filòsof grec de l’escola estoica, deia: - faràs gran a un poble no aixecant les teulades dels seus habitatges sinó les ànimes dels seus habitants. Aixecaria alguna vegada la Doctora Farrell les ànimes dels seus col•laboradors obrint les finestres de la companyonia, de la creativitat i de l’honestedat?

L'AMIC INVISIBLE 2011

2012-01-04T10:53:00.000+01:00

FELIÇ ANY 2012

2011-12-29T16:47:00.004+01:00

Mentre es prepara les torrades amb mantega i melmelada de maduixa, cafè i llet, fa una ullada a la Vanguardia i, en arribar a la contra llegeix: "que la por, l'enveja, l'egoisme i la mentida són portes tancades que impedeixen que els homes i les dones siguin millors. Obrir-les, traspassar-les és arribar a allò millor que té l'ésser humà: l'amor, la llibertat, l'amistat i la companyonia".

No sap perquè les seves neurones li porten al cap les paraules del seu amic Joaquim: - allò important no és tenir raó sinó fer política del desig, aquell desig que suma, que uneix, que construeix ponts entre els homes; aquells homes i dones que fam lligams, que són capaços d'unir allò allunyat amb allò proper i, són capaços d'obrir vincles de confiança i de complicitat.

Al deixar el diari damunt la tauleta del menjador els seus ulls es troben amb una de les postals nadalenques que han anat arriban a casa per desitjar-li unes bones festes per part d'alguns dels seus familiars i amics. És una fotografia del Pont del Petroli amb un arbre blanc de Nadal i, uns simpàtics ocells amb el barret del Pare Noel.

Al penjar la postal en una de les branques de l'arbre de Nadal, torna a sentir com si fos la nena petita de fa molts anys, el pessigolleig propi de les coses que sempre fan il•lusió i són significatives.

BON NADAL I FELIÇ ANY 2012

Una forta abraçada i petons

Mari Carmen Lozano

ESPAI DE FUTUR

2011-12-27T10:34:00.003+01:00

La Clara va mossegar la rosquilla i amb la punta de la llengua es va llepar la sucre que s’havia quedat enganxada als llavis. Sempre que menjava aquell dolç s’acordava de la infantessa, de la bicicleta vermella i dels dies de platja a la vora del mar. Es va beure el cafè de cop i es va centrar en el present. A la casa encara quedaven coses per embolicar i, a les quatre de la tarda arribaria el camió de la mudança que se’n portaria les últimes pertinences. La Clara va tancar amb un cert regust semidolç la porta de casa seva. Darrera quedava una part important de sa vida. Ara començava una altra de nova.
Just quan la Clara va arribar a l’entrada de la nova casa, el cel es va posar completament fosc i, va deixar caure un petit ruixat. La Clara va ficar el dit anul•lar damunt una petita placa electrònica i la porta es va obrir. La Clara va pensar que moltísims anys enrere els grecs creien que aquest dit comunicava directament amb el cor i, ara era aquest dit l’encarregat de portar-la al cor de sa casa. La Clara abans d’entrar al saló va activar un dispositiu que contacta la casa amb els serveis centrals d’emergències, amb l’hospital i amb la policia local en cas d’alguna urgència i, això fa que la Clara se senti més segura al seu nou domicili. També des d’allà pot controlar la il•luminació i la temperatura ambiental de tota la casa. Quan els sensors de llum del rebedor van detectar la presència de la dona es van encendre de cop i, la Clara va veure que ja havien penjat els quadres que el seu pare li havia regal de Pau Picasso.
El dia havia estat esgotador però això no va impedir que la Clara recorregués totes les estances de la casa: la cuina, el saló, el rebedor, el bany i els dormitoris. A l’entrar a la a la sala d’estar el blanc immaculat dels mobles i dels sofàs li van fer sentir la felicitat de les coses recent estrenades. Després es va dirigir cap a la cuina per veure al detall tot allò que no havia pogut apreciar el dia que l’agent immobiliari li va ensenyar la casa per primera vegada. Recolzada en un dels marbres negres de la cuina recorda com es va sentir atreta a l’instant pels ulls de l’home, de tal manera que el món li va desaparèixer per complet. Ara sense la presència d’aquells ulls torbadors, que semblaven no tenir ànima, podia veure com els electrodomèstics d’última generació brillaven com miralls.
L’agent de la immobiliaria li havia explicat que el frigorífic era un aparell intel•ligent que estava connectat amb internet i, que ella sense moure de casa podria fer la llista de la compra o des de la feina es podria enviar missatges a través del seu correu electrònic. Al costat de frigorífic havien penjat un quadre. Quin detall! els de l’agencia li havia regalat un quadre amb el seu e-mail imprès amb lletres platejades: clara@gmail.com. Va obrir el forn microones amb la mateixa curiositat que quan era petita obria els regals de Nadal. Damunt del forn microones va veure instal•lada una gran pantalla d’internet des d’on podria veure la televisió mentre cuinava o xatejar amb el seu nou amic. Si volia obrir les aixetes només havia d’apropar-se a l’aixeta i dir: - aigua freda, aigua calenta o aigua temperada amb veu clara i l’aixeta que duia un sensor de veu instal•lat al seu interior deixava rodar l’aigua. A l’obrir les portes dels armaris de sota l’aigüera va veure que estaven alienats els diferents contenidors i, que aquests a través d’un sistema nou de reciclatge s’ocupaven de llançar les diferents escombraries a una xarxa subterrania de canals.
La Clara se sentia cada cop més il•lusionada amb la seva casa però una de les coses que més li van agradar era que des d’una pantalla electrònica, estratègicament situada, podia baixar-se llibres, música o pel•lícules d’una llibreria virtual que estava col•locada a la paret central del menjador. Instal•lada al sofà va agafar el comandament de la televisió virtual per veure de quan canals disposava el nou aparell; a més la televisió estava connectada a un videoclub, de manera, que es podria baixar pel•lícules sense haver de sortir de casa. La tecnologia havia avançat tant que ja no li calia utilitzar ulleres per veure les pel•lícules en tercera dimensió i, a demés s’afegien uns auriculars traductors d’idiomes (anglès, italià, espanyol, xinès, francès, japonès...), que li permetrien poder parlar amb gent de tot arreu. Tota la cultura estava a la abast de les seves mans. Asseguda còmodament al sofà podria gaudir d’un passeig virtual pels millors museus del món, escoltar la millor de les peces operístiques, o parlar amb persones de diferents nacionalitats.
Va mirar el rellotge. Mancava mitja hores per dos quart de dotze. Abans de ficar-se al llit va mirar el mòbil per veure si Marsfos, l’agent immoviliari, l’havia enviat algun missatge. La Clara recorda que va riure molt quan ell es va presentar, el nom li va cridar l’atenció. Des de què s’havien conegut, amb motiu de la venda de la casa, havien sortit unes quantes vegades i, en cada cita la Clara se sentia més seduïda per aquell home, que tenia quelcom en la seva mirada que la desconcertava i la inquietava.
A les dotze de la nit una filera de faroles d’última generació van enllumenar el somni de la nova veïna.
A les set del matí un dispositiu connectat al llit de la Clara la va despertar amb la Serenata de Schubert. Al mateix dormitori estava inclosa la sala de bany, una porta al paradís. La Clara es va aixecar amb el son pegat a les parpelles i, sense donar-se compte va estrènyer un interruptor que va fer que les parets del quart del bany comencessin a moure’s. La Clara va pensar que encara no estava gaire desperta. Les parets de la sala de bany es van convertir en un gran jardí botànic i al mig una impressionat banyera d’hidromassatge la va convidar a submergir-se. Va descobrir que a través d’aquell interruptor podria canviar el disseny decoratiu de les parets amb diferents paisatges: muntanyes nevades, una platja al Carib, el desert. Es va quedar tan meravellada amb aquell invent que va trigar una mica en reaccionar, aquella casa no parava de donar-li sorpreses. Però allò que la Clara no sabia és que encara li esperava una més sorprenent.
Mentre la Clara es maquillava va sentir un soroll de passes que li van sobresaltar. Semblava com si hi hagués algú més a la casa. Amagada darrera la porta del dormitori, amb el cor en un puny i la respiració entrecortada la Clara va restar a l’espera. Al cap d’un segon un trast estrany es va presentar davant la Clara.
- Hola Clara, què tal estas?
- Qui ets tu?
- Hola. Sóc Naos.
- Naos, i qui és Naos?
- Sóc un androide programable que està a la teva disposició per a tot allò que vulguis menys una cosa. Tu i jo mai podrem intimar.
- Crec que encara estic dormida i estic ficada en un malson.
- No tinguis por; sóc un androide que forma part de la teva casa intel•ligent i, puc executar una gran quantitat de tasques, tinc una ampla memòria i molta capacitat de visió.
- Em costa despertar d’aquest son. En aquets moments deus de posseir totes les característiques i capacitats que et manquen a mi mateixa. Estic parlant amb una màquina, no me’l puc creure!
- Dona, no em miris amb aquesta cara d’incredulitat. Ja veuràs com a mesura que ens anem coneixem no podràs prescindir de la meva eficàcia i, arribaràs a estimar-me una miqueta.
- Espera vaig a la cuina necessito veure quelcom. Crec que m’estic ofegant.
- Ja vaig jo a buscar-te’l.
La Clara va sentir que es marejava i per un moment va creure que anava a caure al terra, però abans que això succeís Naos va arribar amb una got d’aigua. – Encara no he pogut localitzar on has ficat les ampolles de Whisky.
La Clara es va apropar fins la finestra, que es va obrir, de par en par, sense estrènyer cap botó i, la Clara va poder respirar una mica d’aire pur provinent de l’immens bosc que hi havia davant la casa. Quan la Clara es va sentir una mica més recuperada va preguntar a Naos,
- Així que estàs aqui per fer-me la vida més entretinguda?
- Si, Clara estic dissenyat per a desenvolupar tasques domestiques, d’educació i d’entreteniment per a nens i per a tota la família. Amb mi podràs parlar de qualsevol tema, podrem interactuar junts i, també estic receptiu per a aprendre tot allò que tu consideris que serà convenient per a la meva formació.
- Crec que si continuo parlant amb tu arribaré tard a la feina a més de tornar-me boixa, així que ja continuarem la nostra relació robòtica a la tornada.
Naos va inclinar el cap, davant la Clara, dues vegades i després com si fos un soldat executant les seves instruccions militars la va acompanyar fins la porta de sortida. Va aixecar la mà i la va saludar mentre la Clara es dirigia cap el garatge.
Res de tot allò tenia cap mena de sentit. Una veu que sortia de les entranyes del mòbil li va avisar que havia arribat un missatge a la safata d’entrada: -Aniré a veure aquesta nit. T’anyoro. Marsfox.
Com anava amb l’hora justa per arribar al treball la Clara va decidir que agafaria el cotxe. La ciutat disposa d’un detector d’aparcaments que a través dels GPS localitza les places lliures d’aparcament. Generalment a Citymundi no hi ha gran afluència de tràfic perquè la ciutat té una gran xarxa de metro que connecta més de 20 línies per tota la ciutat.
Al llarg del dia la Clara no va deixar d’interrogar-se sobre l’androide intel•ligent que s’havia ficat a la seva casa i a la seva vida: Què faria amb Naos? El robot tindria alguna mena de clau per poder desconnectar? Hauria de conviure contínuament amb ell?
Eren les set de la tarda quan la Clara va arribar a la casa. A la porta d’entrada Naos l’estava esperant amb un suc de taronja com si fos un modèlic majordom anglès però amb els trets de la cara rígids pel plàstic sintètic del qual estava composat.
La Clara va tornar a pensar que d’un moment a altre es despertaria i, tot tornaria a l’univers d’allò possible. Just quan acabava d’entrar al rebedor una veu automatitzada li va avisar que acabava d’arribar el Sr. Marsfox.
La porta d’entrada es va obrir i, Marsfox molt elegant va entrar. La Clara esperava que ell pogués treure-la d’aquella quimèrica situació. Es van abraçar. Darrera la Clara una veu metal•litzada va dir:
- Hola Marsfox. Caray, com has millorat amb els anys!. Clara per sinó ho saps, Marsfox és la versió super avançada de la meva generació, és el robot humanoide, la sèrie tecnificada, més propera a l’ésser humà.
La Clara es va desmaiar.

Altres espais, altres móns, noves màquines humanitzades, que sense ànima mai arribaran a tenir la grandesa dels éssers humans.

BON NADAL I FELIÇ ANY 2012

DARDS ENVERINATS

2011-12-21T14:56:00.004+01:00

Va ser allà en l’obscuritat del jardí, quan vaig visualitzar la petitesa de les seves ànimes. Aquelles dones adultes, comportant-se com nenes petites, llançaven espires de foc pels seus ulls i les seves paraules vestides pel negror de la mentida i l’enveja queien pels seus llavis com la lava d’un volcà.
I per un instant vaig sentir la temptació d’enfrontar-me amb aquells éssers sortits del més enllà; aquelles dones inconscients i perverses que van decidir aquell vespre destruir tot allò que fos generós, amable i joiós, però vaig decidir allunyar-me abans que els seus dards enverinats arribessin al meu cor.

AMIGA INVISIBLE 2011

2011-12-20T13:38:00.001+01:00

BONES FESTES

2011-12-20T10:28:00.002+01:00

EL SOPAR DE NADAL 2011

2011-12-14T12:38:00.001+01:00

25 NOVEMBRE DIA INTERNACIONAL ENVERS LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

2011-11-25T12:24:00.002+01:00

MOVES LIKE JAGGER

2011-11-22T12:26:00.002+01:00

LA SOLITUD D'UN BANC

2011-10-25T15:33:00.002+02:00

L’avi surt desanimat de l’ambulatori del barri de La Salut. El doctor l’ha visitat a corre-cuita i, li ha dit que els vertígens que pateix són deguts a l’edat. Sense aixecar el cap de l’ordinador li ha estès una recepta. Per passar-se tanta retallada i tanta indiferència ha decidit descansar una estona en un dels bancs del Passeig de La Salut. Un banc qüestionat sota un arbre vell, una mica més amunt tres cadires noves presideixen el regne de l’oblit. Solitud i repòs. El banc per l’avi ha estat sempre aquell lloc des d’on ha pogut apropiar-se de la seva calma, una calma silenciosa que ho transforma tot, la forma de les coses, el color de les persones, el soroll de les veus.
L’avi alça la cara envers el sol, amb les mans juntes damunt la camissa de llana descordada, es delecta en la contemplació dels records i, aprofita per evocar imatges de sa infància i de sa joventut. Al sortir de la seva abstracció mira amb atenció l’escenari que es mou al seu davant i, es converteix en testimoni invisible de petites històries quotidianes: la jove que escolta música a través dels auriculars; el nen que porta amb empenta la motxilla plena de llibres no gratuïts; la dona carregada amb bosses del supermercat; l’home, que s’ha quedat a l’atur i, compra una butlleta de loteria amb la il•lusió de què hi sigui premiada.
Des de què l’avi viu sol, el silenci i la solitud s’han convertit en els aliments de la seva existència. Ara aquest temps de soledat li deixa posar sobre les coses del món una mirada pausada, és la lentitud amb la que els anys li han anat cobrint el seu esperit. L’avi s’aixeca del banc. L’avi no parla gaire, té prou amb contemplar. Darrera d’ell queda un petit univers que el permet mirar el rellotge cada segon, ullar el periòdic i, ser conscient de la precarietat i la fragilitat de la condició humana.

CARTA A CARRIE BRADSHAW

2011-10-06T11:37:00.008+02:00

Hola estimada Carrie Bradshaw visc a Badalona, un municipi de la comarca del Barcelonès Nord en la província de Barcelona pertanyent a la comunitat autònoma de Catalunya. Res a veure amb la ciutat de New York, la ciutat més poblada del món, amb els seus grans gratacels però malgrat no ser una ciutat tan cosmopolita, gaudim d’una platja que és la joia dels que hi vivim. A Badalona com a qualsevol lloc del planeta també passen històries, històries d’amics, d'amigues, de parelles, d'homes, de dones, histories individuals o col•lectives; històries humanes que formen part de l’esdevenir de l’existència humana.
L’Esmeralda i l’Andrea són amigues, no et puc dir amb exactitud fins a on arriba la seva amistat perquè no tinc accés a les seves interioritats però l’altre dia quan es van trobar al museu per assistir a una conferència sobre l'home biònic al segle XXIII, l’Esmeralda no li va dir a l’Andrea que el pare de l’Helena havia mort, per què? ...
A la darrera reunió de l'AMPA de l'escola Àngelus, la Clara va arribar iniciada la reunió; quan es va asseure a la cadira els ulls del director es van llançar a la carrera del seu escot que deixava entreveure el color del sostenidor. Homes! a Badalona, a New York o al Polo Nord sembla ser que tots comparteixen els mateixos comportaments.

Ahir em vaig trobar amb la Lorena. Duia un vestit vermell una mica curt per la seva cinquantena però sempre ha estat una mica agosarada amb el seu estilisme. Carregada amb joies de Tous, vaig veure que entre els seus braços descansava un petit gosset. Vaig mirar el gos amb curiositat i vaig recordar que una vegada havia llegit una columna que deia que en un futur pròxim els gossos serien un valor a l'alça per damunt d'altres prioritats, que les persones se sentirien més properes enversa els gossos i els gats que envers les pròpies persones. Mentre el meu cap tornava els records periodístics al seu lloc, la Lorena m'anava explicant que el gos era una mena d'antídot a la seva darrera decepció amorosa; però com li vaig dir que tenia una mena de pressa perquè devia d'assistir a una reunió de treball, van quedar en veure'ns un altre dia.

Carrie potser t'agradaria saber que l'ha ocorregut a la Lorena, ja t'explicaré...

Una abraçada

Anna

Badalona, 6 d'octubre de 2011

L'ENTREVISTADOR BIÒNIC

2011-09-28T12:17:00.006+02:00

L’Anna s’aixeca abans d’escoltar el to del despertador, són dos quart de vuit del matí. Se sent neguitosa perquè a les nou té concertada una entrevista de treball. Assisteix a l’entrevista vestida amb jaqueta gris a ratlles i camisa blanca; vol donar una bona imatge. L’entrevistador un home d’uns cinquanta anys aproximadament i amb els cabells canosos la mira dissimuladament allà on Anna creu que no l’hauria de mirar. La situació la incomoda de tal manera que el to de sa veu es torna sec i tallant. L'Anna vol que la entrevista acabi ràpid, i les freses es tornen monosil•làbiques. Abans de tancar la porta del despatx l’entrevistador se li apropa per estranyar-li la mà amb força, i comunicar-li amb un cert regust als llavis que aviat la tornaran a cridar per a la següent prova. L’Anna surt de les oficines cabrejada: està segura que a aquest home no li interessa gens el seu currículum professional. Des de l’interior de la bossa negra de xarol sona l’iphone4 i, l’Anna rumia que potser dins d’uns anys l’entrevistador serà un home biònic que tindrà instal•lada una micro cambra al cap, i les seves pupil•les tindran la capacitat d’arribar als llocs més amagats només mirant-la directament a la cara, detectant a cop d’ull, els coneixements intel•lectuals i professionals de l’ànima humana.

CAN CABANYES: LA MASIA DE LA FELICITAT

2011-09-16T10:06:00.002+02:00

Cada vegada que la Iolanda passa pels voltants de la masia escolta com si una veu llunyana li parlés, però quan es gira no veu a ningú. Una tarda d’estiu, abans que la nit deixi caure el mant de la foscor, la Iolanda s’asseu a prendre la fresca al banc, que està al costat de l’ermita del Centre Cívic de Can Cabanyes, i escoltant el murmuri de les palmeres, els records se li venen al cap, i pensa que el temps no ho borra tot, que alguns moments encara romanen intactes a la seva memòria, potser siguin sentiments subtils que el paisatge li ofereix des del silenci.
La Masia de Can Cabanyes sempre li ha semblat una bella masia, alta i senyorial. La seva arquitectura colonial destaca en mig de l’entramat urbà de la ciutat. Els arbres, les flors, els horts i la bassa d’aigua són elements que l’hi donen color i força a aquest emblemàtic indret de la ciutat de Badalona. Des de les finestres de dalt de la casa, amb el reixat rovellat, salten algunes imatges provinents del passat: les classes de pintura a les golfes, les dones del grup de teatre preparant la nit d’Halloween, les exposicions pictòriques i fotogràfiques, les presentacions literàries, les festes de carnestoltes, els concerts musicals, la tradicional Festa Indiana, més popularment coneguda com la Festa dels “Callos” i, tants altres actes que s’han anat desenvolupant al llarg dels anys. En aquest recorregut de reminiscències també hi pensa en la gran família de persones que han format part del Consell d’Entitats del Districte de Can Cabanyes (entitats socials, associatives, culturals, esportives, educatives...), els/les conserges, el personal de neteja, el personal tècnic i administratiu, les secretàries, en Paco el director del centre cívic, la Cristina la coordinadora i, l’Araceli la regidora socialista del districte. Tots junts van saber potenciar una sinergia col•lectiva, per damunt de cadascuna de les seves individualitats, afavorint que el treball en equip, la participació, l’hospitalitat, la generositat i l’aproximitat envers les persones, hi fessin de Can Cabanyes la masia de la felicitat.

LA CARTA

2011-09-09T14:57:00.003+02:00

Una de les definicions de la paraula correspondència diu que és un conjunt de cartes que s’envien o es reben. La correspondència em permet gaudir d’una certa proximitat i d’una certa comunicació. Amb la carta intento salvar o travessar les distàncies que ens separen.
No sé que és més important, si el fet de què tu rebis la carta o el fet de què jo l’escrigui; però no puc deixar de pensar que les cartes sempre esperen que hi hagi un lector que les llegeixi. Al convertir-te en lector, veig que les meves paraules es retroben contentes amb la teva mirada, amb els teus llavis, amb els teus silencis, amb el teu somriure amagat, i jo despullada de dubtes continuo escrivint; t’avanço que no m’allargaré, que vull ser breu, que no es necessiten gaires paraules per tornar acaronar el meu desig.
Escrivint em sorgeix aquest món somniador, surten al meu encontre aquestes tímides paraules que volen ser llegides per tu. Vull que ho sàpigues. Seria incapaç d’escriure una ratlla si pensés que tu no la llegiràs; escriure una carta que no fos llegida per tu.

RETALLS

2011-09-01T13:17:00.002+02:00

Retalls,

Va deixar la bossa, es va asseure i va connectar l’ordinador esperant que arribés l’email que li havia d’enviar en Xavier sobre el tema del lideratge, per tal que li donés una ullada; ara que els líders brillaven per la seva absència, el seu amic s’havia capficat en fer un estudi sobre aquest tema. Mentrestant va mirar les fotografies del viatge, volia fer un muntatge amb tres fotografies que revelaria en blanc i negre, i de fons li posaria un parpastu de color cridaner.
Mirant les fotografies va pensar que a demés de comprar com regals, l’orujo amb sabor de xocolata o de piruleta, i el pastís de Santiago, es va portar, molt endins, l’aroma incolor i fi del silenci. El silenci, amic inspirador, que li permetria la retrobada secreta amb algú esdeveniment del passat.
Entendria que ho mateix que quan un mira cap el cel, durant el dia i veu el sol (en cas de no estar ennuvolat), o la lluna durant la nit, ella pogués veure brillar una estela dins el seu univers informàtic. L’estela que ell havia encès el dia que van descobrir la seva estimació per les paraules.

EL CAMÍ DE SANTIAGO DE COMPOSTELA

2011-08-30T10:06:00.001+02:00

El cotxe avança i tot es barreja en un: el verd, els arbres, el blau, el cel i ell.

Els arbres que li donen la benvinguda a Galícia, són airosos i poderosos com ell.

Les estels són brillants com les joies de swarovski. Una d’elles es cola per la finestra del cotxe il•luminant el camí que va cap a Santiago de Compostela.

Hi ha quelcom espiritual. El silenci l’envolta i pensa que potser hi sigui a prop del seu somni.

De què serveix un record? El cotxe avança i tot es fa un: els arbres, la nit, la memòria, l’àngel.

Percep que aquest instant, és diferent, no és com altres, aquest moment pertany a terres peregrines, a encís de meigas i a llegendes gallegues.

VACANCES 2011

2011-07-27T14:01:00.003+02:00

Eren les quatre de la tarda quan va baixar la maleta de dalt l’armari. Era la vella maleta vermella. Va obrir l’armari, però no es va concentrar en quin seria la roba més idònia, doncs les prediccions meteorològiques no acabaven de predir si faria fred o calor. El seu pensament estava lluny. És preguntava si quan tornés d’aquells dies de vacances el seu estat d’ànim seria diferent. Sentia al seu interior una petita ombra de dol. Li sorgien alguns dubtes i alguns interrogants. Va tancar l’armari. Havia decidit que l’equipatge seria lleuger.
A l’obrir la maleta es va preguntar si havia tingut sempre el cap ple d’ocells i si encara continuava essent un romàntic ideològic al que no havien aconseguit segrestrat del tot els ipods, les blackberrys i tota la teranyina de xarxes socials; encara sentia la necessitat de gaudir amb la lectura d’un llibre a prop del mar; paladejar detingudament els sabors dels aliments naturals; deixar-se seduir per la mirada d’uns ulls cristal•lins; descobrir la curiositat avançant per paisatges desconeguts; sentir renovada la força dels sentits, dels instints i dels ideals.
Abans de tancar la maleta, va ficar doblegada la samarreta vermella, aquella que portava escrit el nom de Badalona i estava plena de roses blanques; era la samarreta identitària de la seva ciutat i de la seva ideologia esquerrana.
Mirar el cel, sentir el cant dels ocells, veure les papallones volar, badar, dialogar sobre la brevetat de la vida, li donarien força per iniciar el setembre amb forces i il•lusions renovades.

CERVELLS

2011-06-17T09:36:00.002+02:00

ET RECORDO

2011-06-01T14:27:00.000+02:00

Et recordo,

Aquesta nit t’he recordat. El temps passa en aquesta habitació que duu posat el pijama dels moments imaginaris. Un temps propi, on no hi ha consciència ni d’hores, ni de minuts, ni de segons, només una consciència que rellisca per aquesta nit nocturna i seductora, amable i desitjada, tenyida de blau, que és el color amb el que m’agrada envelar tot allò que em sembla màgic i fantasiós.
A poc a poc, la nit es va omplint de silencis i de paraules. La porta s’obre i camino, altra vegada, envers un nou passeig imaginari. Et sento a prop i l’aroma del mar del nord, em deixa el record d’un estiu allunyat, on la lluna vestia de blanc i les palmeres de gala.
Paraules. Des de què et vaig conèixer, les paraules han estat el nostre cordó umbilical. Paraules que han anat i han vingut d’aquí per allà, àvides, obrint vincles de complicitat en aquesta estranya amistat.
Paraules llançades en aquest anar i venir de pensaments plasmats damunt un full en blanc; idees col·locades en el seu lloc engrandit, dia rere dia, una conversa silenciosa que he intentat no trencar al llarg del temps, i que he anat estimant dins la meva ànima i el meu pensament. Paraules de retrobament i d’acomiadament que he conservat amb el matis de l’amistat sempre present.

L'URBANISME BADALONÍ

2011-05-10T11:21:00.001+02:00

L’urbanisme Badaloní,

Deia el filòsof Albert Camus que sense justícia no hi ha ordre i que l’ordre de les ciutats radica en la seva felicitat. Endreçar la ciutat és intentar posar cada cosa en el lloc que li correspon seguint un disseny previ. Per a ordenar la ciutat, qualsevol que sigui el model a seguir, hi ha que pensar, imaginar, idear i establir un mecanisme per materialitzar el model desitjat. L’urbanisme modern ha creat un instrument a tal efecte que és el planejament urbanístic, encarregat de preveure i dirigir el creixement i l’evolució de la ciutat de la millor forma possible per al bé dels seus habitants.
Mentre en Jaume passeja per la Plaça Pompeu Fabra i es mira els jocs infantils, el mobiliari urbà i el seu modern disseny pensa que l’urbanisme és la disciplina més decisiva a l’hora de definir un model de ciutat. Un raonament que en el cas de Badalona és significatiu, donada la gran importància que han anat adquirint les polítiques urbanístiques en el procés de transformació que ha experimentat la ciutat en els darrers anys. Un urbanisme sostenible que atén la diversitat social i funcional de les persones que en fan ús i hi viuen. Un urbanisme transformador que treballa en el reconeixement de tots els barris i les seves característiques. La remodelació, la transformació de la plaça Pompeu Fabra és la mostra d’un gran espai cívic i amable, de relació i d’identitat per a tots els seus conciutadans. Un urbanisme badaloní que prioritza els espais públics i els equipaments, com el proper gran ambulatori del Gran Sol o el proper equipament cultural de l’antiga Clínica del Carme, amb valor d’ús per a tota la ciutadania.
Badalona ha impulsat la regeneració de la ciutat en els darrers anys i ho continuarà fent en el futur, amb un urbanisme que definirà nous paradigmes per a la transformació d’una ciutat pensada per viure i ser feliç. Els projectes encara per desenvolupar reforçaran un model de ciutat fet de persones i de barris, una ciutat connectada entre els seus barris, amb l’àrea metropolitana i perquè no, amb el món. Un urbanisme de present i de futur que treballarà per a la millora de l’actual situació de l’habitatge per als grups socials més desfavorits o amb més necessitats específiques, per a un ús racional i eficient del sòl, per a un transport públic més eficient que contribuirà a la disminució dels vehicles individuals.
Al passar pel costat de la tirolina i sense deixar-se endur per l’impuls de llançar-se, en Jaume barrina que Badalona és una gran ciutat que sempre ha fet l’esforç creatiu d’inventar-se i de transformar-se dia a dia.

BLAUBAD, UN PETIT HEROI

2011-04-29T10:45:00.002+02:00

Blaubad, un petit heroi

Un primaveral matí d’abril, en Ruben un dibuixant de còmics, obre la finestra del seu estudi i observa que ja han tret les pantalles que cobrien la plaça de Pompeu Fabra. Mira el nou indret ciutadà i percep que s’ha produït un canvi espectacular; lluny queden les velles cases i els foscos magatzems de temps passats.
Mentre que des de la distància en Ruben es mira bocabadat la plaça, damunt un full en blanc hi ha una història a punt de començar, es tracta de la creació d’un petit heroi anomenat Blaubad. Avui, Blaubad, ha decidit escapar-se de la seva vinyeta de còmic i del rol que potser li atribueixi el seu creador; ell no vol ser un personatge de novel·là negra ni tampoc un Superman.
Com fa un dia solellós decideix donar un tomb per la ciutat, i gaudir de vivències pròpies. Recorre els carrers, entusiasmat, mirant-lo tot amb gran curiositat. Al veure un camió de neteja que diu: “Estrena Badalona cada dia”, pensa que podria ser un heroi amb capacitats especials per combatre els grafítics que alguns fan a les façanes dels edificis; dels fanals de la ciutat pengen uns ròtols publicitaris que anuncien la celebració de la VII Magna Celebratio i especula que podria ser un heroi romà que ha aconseguit salvar a la Venus de les mans d’algun vilà; sense adonar-se compte arriba fins a l’escola de vela del port marítim i imagina que podria ser un gran navegant; a l’escoltar com uns homes parlen sobre les retallades de la sanitat i l’educació pública, rumia que potser podria ser un defensor dels drets humans, un heroi d’esquerres, un guerrer sense espasa, que lluitaria empunyant al vent la força de les paraules i dels nobles ideals.
Davant el mirall d’una botiga, Blaubad es mira, i s’adona de la seva alçada i la seva petitesa, i creu que resultarà difícil que els lectors puguin identificar les seves característiques físiques amb les d’un gran heroi valent, que podrà defensar des del compromís de la justícia i de la veritat als més febles, però malgrat aquesta constitució física, confia en què el seu creador sabrà impregnar al seu personatge de la quintaessencia dels trets d’un heroi honest, que realitzarà actes heroics i beneficiosos pels seus conciutadans.
En arribar a la Plaça de Pompeu Fabra, Blaubad valora la possibilitat d’agafar el metro, i anar-se’n molt lluny, a la recerca d’altres aventures, però sap que aviat podrà formar part del futur Museu del Còmic i la Il·lustració que s’està construint a l’antiga fàbrica de la CACI, al costat del Passeig Marítim.
En Ruben tanca la finestra. El rellotge s’atura. Agafa el llapis i comença a perfilar els escenaris, les bombolles i els diàlegs que aproparan, per sempre, a aquest petit personatge amb la ciutat de Badalona.

Badalona, 29 d’abril de 2011

CALFRED

2011-04-20T14:22:00.003+02:00

Calfred,

Mira’m
encara m’envermelleixo
al recordar-te.
El pèl suau s’aixeca,
damunt la pell,
imperiós davant el tacte imaginat.

Llavors aquella temptació
silenciosa
crida el seu espai
i la pell es torna arc del cel.

El desconcert
que encara provoca
la teva pell d’àngel
suau i tendra,
impedeix que arribi el son.

Calfred
que recorre el cos.
Els meus tresors
s’obren al vent de la nit.
Admira’m de lluny,
des de la vora del mar,
com si fos la deessa
del teu univers secret.

c

2011-04-20T14:22:00.001+02:00

BLAUBAD

2011-04-19T19:48:00.002+02:00

ESTACIÓ DE MORT, ESTACIÓ DE VIDA

2011-04-13T14:14:00.004+02:00

Són les cinc i deu de la tarda. Pujo a l’estació del metro de Pompeu Fabra per anar fins l’estació del Clot. Davant meu una dona de mitjana edat llegeix un llibre que es titula “No puc aprimar-me”, i jo des del meu seient penso que ja m’agradaria a mi aprimar-me uns quilets, però en aquests moments existencials tinc altres coses més importants que gastar esforços en perdre calories o ficar-me dues talles més de sostenidor, perquè al contrari que els homes sempre he cregut que la grandesa d’una dona s’estén més enllà de les seva bellesa estètica. És migdia i el vagó acull a molts turistes, es nota que el bon temps ha avançat les vacances de Setmana Santa.

_____________________________________________________________ Tanco els ulls i em deixo bressolar pel moviment del metro. Somnio desperta. Recordo aquelles mans misterioses i agraïdes que un dia van recórrer el meu cos; mans suaus que van saber enfilar-se per la camissa obrint lentament cadascun dels seus botons; aquella petita llengua juganera mossegant-me els llavis. Després d’aquell primer inimaginable encontre em vaig prometre que allò no tornaria a passar-me mai més, fins que un any mes més tard van tornar a coincidir-hi en un lloc inesperat, i no vaig poder fugir dels seus recuperats encants. Encara recordo aquells llavis fent-me pessigolles a la nuca i el coll. De nou vaig cedir a aquelles mans que es van ensenyorir-se de la meva pell i de la meva consciència; aquelles mans que per sota de la faldilla van obrir les meves línies íntimes fins arrancant-me tots els gemecs del món.

_____________________________________________________________ De prompte un soroll ensordidor em trec dels meus pensaments. El metro s’ha parat en sec i per l’altaveu una veu femenina ens comunica als passatgers que durant uns deu minuts el metro restarà aturat fins que s’arregli l’avaria. La gent comença a mormolar, i el senyor del meu costat que fins ara llegia el diari surt del seu silenci per dir-me que potser algú s’ha llançat al metro per tal de treure’s la vida. Entorno els ulls, les parpelles em pesen. La tristesa s’ha instal·lat al meu rostre perquè al meu pensament han aparegut records que estaven amagats a un lloc llunyà; imatges que durant un llarg temps em va acompanyar: aquell jove que un dia va decidir que jo i altes persones fossin espectadors d’una terrible decisió; aquell jove que un dia va pensar que la foscor del metro es menjaria totes les seves desventures, sense saber que aquell fet seria el començament d’un nou trajecte de vida; aquell jove que va trigar temps a recuperar-se; aquell jove que un bon dia va aparèixer i després va desaparèixer deixant empremtes inesborrables.

______________________________________________________________ Transcorreguts els deu minuts i amb total puntualitat el metro comença a funcionar. Deixo que el present em torni a segrestar acomiadant-me d’aquell esdeveniment que va canviar els rails de la meva existència. Dos parades més, i arribo a l’estació del Clot. Les portes s’obren, em barrejo entre la multitud que espera en l’andana altres destins, i enfilo les meves passes en direcció a la línia vermella per agafar el metro que em portarà fins a l’estació de Catalunya. Pujo i baixos escales mecàniques, recorro passadissos fins arribar als ferrocarrils de Catalunya. Només manquen cinc minuts per a què surti el ferrocarril. Aviat hauré arribat a Gràcia. Destapo la bossa per treure les claus.

_____________________________________________________________ Obro la porta de casa, en Jaume totalment recuperat surt al meu encontre, ens mirem des de la foscor del passadís i ens abracem; apropa la seva boca als meus llavis, em dóna un petó humit i suau, i escolto les seves paraules esmunyint-se per la meva orella: “Com t’ha anat la feina amor meu”.

PAS DE CIUTAT, PAS DE RECORD

2011-04-07T10:21:00.005+02:00

Pas de ciutat,

pas de record,

El teu record m’acompanya entre edificis i carrers que omplen aquesta avinguda de la ciutat en la que visc: Badalona.

Creuo el carrer sense mirar el semàfor perfectament programat: Vermell, verd i ambre (Vermell d’imaginació, verd d’esperança ambre de felicitat).

Els dies passen, s’amunteguen. Passen. I algun d’aquests dies de vida, dissimuladament, sense soroll, em porta la teva història.

Camino cap a casa sense prises olorant la primavera l’aroma de les teves mans.

La nostàlgia m’atrapa i entre imatges i paraules invento un altre somni que s’alça juganer davant les meves passes.

Tu, que hi ets en algun lloc. Tu, el meu àngel etern, el record de ma memòria. Badalona, 7 d'abril de 2011

EL MUSEU DE BADALONA

2011-03-31T12:39:00.005+02:00

El Museu de Badalona,

Amb la primavera un vent nou recorre la ciutat. Mentre l’Anna espera que arribi la Mònica, una amiga periodista que ve a la ciutat a fer un reportatge del Museu i del nou espai arqueològic, mira esbalaïda com ha canviat la nova plaça de Pompeu Fabra. Al seu costat uns ciutadans parlen de la gran varietat d’arbres i de vegetació que guarneixen la plaça.

Un cop arriba la Mònica, l’Anna li proposa anar al Cafè de la Sargantana, un lloc on es desenvolupen moltes activitats culturals, situat al carrer Sant Sebastià al costat del carrer Jaume Borràs, i a prop del Museu.

La ciutat romana, la ciutat del passat, de la memòria i de l’historia els obre les portes. Abans de començar el recorregut per les termes romanes i la zona del Decumanus, un dels jaciments arqueològic més grans de Catalunya, l’Anna li ensenya a la Mònica on està ubicada “La Venus de Badalona”, una de les peces més importants del museu i un emblema per a la ciutat. Les dues joves s’aturen davant l’escultura que se’ls presenta des de la seva feminitat, com la deessa romana relacionada amb l’amor, la bellesa, la fertilitat i el desig.

El recorregut per les restes romanes és excepcional i la nova il·luminació escenogràfica les trasllada per uns instants a la Baetulo romana emmurallada, de carrer recte i de plaça porticada, al bell mig de la ciutat.

Al sortir del Museu l’Anna pensa que les ciutats arqueològiques tenen una atmosfera peculiar, com si l’esperit dels seus avantpassats no haguessin mai abandonat la seva ciutat i les pedres, testimoni del temps, tinguessin un llenguatge secret per a una Badalona de forts arrels i nobles sentiments.

Badalona, 28 de març de 2011

LA DIVERSITAT CULTURAL

2011-03-28T18:49:00.000+02:00

Diversitat cultural març 2011

View more presentations from Mari Carmen.

TORTURED SOUL - HOME TO YOU

2011-03-15T20:02:00.001+01:00

GOTA D'AIGUA, GOTA DE SANG

2011-03-15T16:45:00.002+01:00

GOTA D'AIGUA, GOTA DE SANG

La pluja
a fora
mulla el carrer.
Les gotes d’aigua
rellisquen per la finestra.
En aquest instant
ràpides i rodones
recorren el mirall.
Una gota despistada
s’equivoca de camí
i entra dins les profunditats del meu cor.
Amb dificultats
s’esmuny per la circulació sanguínia del cor.
Pel camí surten al seu encontre:
somnis, desitjos, pensaments, idees.
Recorrent un dels seus ventrílocs,
la gota d’aigua
xoca de front,
amb una gota de sang;
es miren
es reconeixen.
L’un és transparent,
l’altra és vermella.
Un àgil, l’altra espessa.
S’atrauen,
com el sol i la lluna.
S’apropen,
es barregen
i el seu contacte
fa que sonen tots els bateigs del cor.

EL DIMONI HO TÉ CRU

2011-03-15T14:10:00.000+01:00

ENCUENTROS

2011-03-09T14:51:00.004+01:00

4.1. ENCUENTROS

Ha pasado poco más de un mes desde mi encuentro con Roberto. Treinta y un días sin dejar de recordar su mirada.
El reloj suena, son las siete de la mañana. Saco mi mano de entre las sabanas, para, a tientas, parar el despertador. Diez minutos después vuelve a sonar. Con la pereza enganchada a mi piel y a mi pijama, me levanto. Me calzo las zapatillas rojas, regalo de mama, y siento la suavidad de la lana en mis pies. Un poco soñolienta me dirijo al cuarto de Carla para despertarla, no quiero llegar, otra vez, tarde al colegio. Entro al cuarto de baño y dejo que el agua de la ducha se caliente. Me visto de prisa, camisa blanca y pantalón azul marino; llamo a Carla para que se vaya arreglando mientras en la cocina preparo para desayunar el café con leche, el zumo y los cereales.
Salimos a la calle y un día soleado nos da la bienvenida. Cojo a Carla de una mano y en la otra su cartera y mi bolso. Con la prisa cobijada en mis bolsillos recorro la acera hasta llegar al coche. Abro la puerta trasera y subo a Carla, obligándola a ponerse el cinturón. Una mañana más el tráfico de los que llegamos tarde es insoportable. Una mañana más aparcar se convierte en una suerte de sorteo y decido dejar el coche en doble fila.
Una mañana más llegamos tarde. Las puertas del colegio ya están cerradas.
- Parece que han llegado tarde.
Me giro para ver quien nos está hablando.
Y de golpe, de manera inesperada e impactante, me encuentro frente a frente con Roberto. Y aquí sin saber que decir, notó que las palabras se me enredan en la lengua y que un nerviosismo incontrolado me deja fuera de juego.
- pica al timbre, mama, es tarde - me dice Carla estirándome de la manga del abrigo.
Roberto saca una llave y abre la puerta.
- ya puedes entrar.

UÑAS DE GEL BADALONA

2011-03-09T10:27:00.001+01:00

DECISIONES

2011-03-07T14:39:00.003+01:00

4.-DECISIONES:

Ha pasado poco más de un mes desde mi encuentro con Roberto. Treinta y un días sin dejar de pensar en él y en nuestra despedida. Decisiones. La vida está llena de pequeñas o grandes decisiones.
Desde el comedor a la habitación hay exactamente ocho pasos rectos; son las once y media de la noche, la casa está en silenció y el sueño no llega a mis ojos. Él hace rato que duerme, el mismo tiempo en que yo he estado pensando en Roberto: ¿Hice bien en marcharme? ¿Me equivoque?
La una de la madrugada. Voy a intentar dormirme, si no, mañana cuando suene el despertador seré incapaz de levantarme.
- Buenas noches –le digo flojito al oído.

Suena el despertador, son las siete de la mañana. Me levanto, lentamente. Abro los ojos para encontrarme frente a frente con un nuevo día. El sol se cuela por las ventanas. Paso a paso, mis pies se deslizan con suavidad. Los latidos de mi corazón saltan con una alegría especial. Pienso en Roberto y en sus ojos verdes. Camino cuatro pasos hacia la izquierda, empujo la puerta y entro en el aseo. Tapono la bañera y abro el grifo. Me desnudo de todas mis racionalidades y dejo que el baño se vaya llenando de pompas de ilusión. Compruebo el nivel del agua y me sumerjo. El calor del agua estremece mi cuerpo y mis sensaciones.
Miro el reloj y salto rápidamente de la bañera, si me descuido llegaré tarde al trabajo. Recorro el armario y decido con facilidad el conjunto que me pondré: la blusa amarilla y el pantalón verde militar. Me miró al espejo y observo que me queda bien. Me desabrocho dos botones de la blusa, lo justo y tentador. Me pongo un collar grande para que resalte en la blusa. Y tacones, altos, muy altos. Me maquillo apenas unas pinceladas y por último unas gotas de perfume. Lista para una nueva jornada.

BADALONA ES NOTA

2011-03-04T14:58:00.001+01:00

EUGENI D'ORS

2011-02-28T13:54:00.001+01:00

EL HOMBRE PERVERSO

2011-02-21T13:58:00.004+01:00

3.- El hombre perverso,

Me dirigía hacía Roberto, cuando sin esperarlo José se cruzó en mi camino. En la actualidad el Sr. José Xugué debía estar rondando los cuarenta años aproximadamente. Nunca me gustó su voz, ni sus palabras ni su mirada. Ni tampoco aquella amabilidad delicada que le sirvió para ocultar tantas cosas y diseñar tantas mentiras. Al verlo otra vez, después de los acontecimientos transcurridos años atrás, sentí que me costaba respirar y que el sudor se apoderaba de mis manos. Necesité beber agua. Me pareció que Roberto estaba muy lejos con la copa de cava en la mano. El estomago se me revolvió. Pasé por su lado y para no ser descortés le dirigí un breve saludo. Me alejé de su presencia a toda velocidad; porque no es cierto que el tiempo lo cure todo.

De golpe aparecieron en mi memoria todos los años de trabajo compartido; sus intrigas, sus desordenes, sus ambigüedades, sus perversiones ocultas. El Sr. Xugué fue, durante muchos años, un hombre peligroso que supo disimular su perversión bajo una aparente complacencia y simpatía hacía sus mandos superiores, y así supo engañar con sus dulces maneras a todos los que no llegaron a conocer su auténtica personalidad. Mentiroso, simulador, pelota y cobarde se dedicó a lo largo de diez años a subir peldaños en la empresa además de intentar matarme de manera lenta y refinada, día a día, segundo a segundo. Nunca hubo pruebas, era su palabra contra la mía. Así lo sentenció el juez. Cuando había testigos presénciales sabía muy bien disimular sus comportamientos, de manera que éstos impidiesen vislumbrar la negrura de sus pensamientos y la maldad de sus acciones.

Había pasado el tiempo pero en mi alma todavía quedaban secuelas de los daños producidos. Aquellos hechos lejanos todavía continuaban siendo cercanos.

Cogí la copa que Roberto me ofrecía y me la bebí de un tirón. Creo que Roberto percibió mi nerviosismo pero no me dijo nada. Tiempo después descubriría que a él no le gustaba hacer preguntas, y que prefería que las personas le explicasen aquello que querían compartir.

Badalona, 21 de febrer de 2011

8 DE MARÇ DE 2011

2011-02-18T16:46:00.001+01:00

EL BOLIGRAFO DE GEL VERDE

2011-02-17T14:12:00.001+01:00

Eloy Moreno un autor desconocido en el mundo literario nos presenta “El bolígrafo de gel verde”, su primera novela.

El bolígrafo de gel verde es la historia de un hombre que fue capaz de hacer un sueño realidad, pero llevar a cabo esta aventura le costo tener que enfrentarse a acontecimientos inesperados y transcendentales que le llevaron a encontrarse de frente con su conciencia individual.

La seguridad de un trabajo, de una familia, de una rutina ordenada se verán desordenadas en un laberinto de situaciones que el autor nos ira narrando con su propia voz, con sus propios miedos, con sus propias esperanzas, y desde la valentía de estar dispuesto a perderlo todo para quizás algún día empezar bajo un nuevo amanecer: ¿Solo? ¿Acompañado?

Los personajes que el autor nos presenta a lo largo de la novela se hacen presentes porque son cercanos, humanos; sus voces, sus comportamientos se cuelan sigilosamente a través de la mirada para recorrer algún que otro rincón oculto del corazón. Quizás una lagrima se cuele por sus ojos al leer la historia de Sara, quizás una sonrisa aparezca en sus labios cuando Rebe retrate a su tío; personajes ficticios que nos traspasan de forma real.

Este nuevo escritor sin dudas continuará escribiendo historias que nos atraparan desde el principio hasta el final; donde cada pieza, como si de un puzzle se tratase, encontrará en el desenlace su sentido y su lugar.

Quien lee un libro tiene un mundo es su manos, con El Bolígrafo de gel verde, entre sus manos, gozará de la magia de poder parar el tiempo.

Mari Carmen Lozano

Badalona, 17 de febrero de 2011

FEBRER

2011-02-15T13:29:00.001+01:00

Febrer

Cupido llança fletxes
enverinades de passió
al cor dels enamorats.

Les mans amants s’estrenyen,
els ulls il·lusionats es miren,
els cossos tremolosos s’acaloren
i els enamorats deixen de pregar al Sant.

Vestits de vermell i agafats del braç,
els enamorats surten de passeig.
El bateig dels seus cors lligats
va teixint la tela de sa història.

Arribarà un altre 14 de febrer,
i els amants al costat de la foguera
amb els cabells de cendra,
les mans plegades,
la mirada ennuvolada,
els cossos espatllats
celebraran junts la fletxa de l’amor.

Badalona, 15 de febrer de 2011

PASTILLAS CONTRA EL DOLOR AJENO

2011-02-10T14:13:00.000+01:00

DAMUNT EL MEU PIT

2011-02-09T14:56:00.001+01:00

Damunt el meu pit,

Damunt el meu pit,
descansen silencioses i quites,
les paraules.
Els versos lleugers
bategen al ritme del cor.
Tanco els ulls
i deixo que la sang
impregni de vermell
el desig que habita aquest cos.

Dins el meu pit
dorm la imatge de tu,
que encara recordo,
replegada, amagada,
entre plecs ventriculars.

Contraccions i bateigs
en el riu desbordat de la vida.
No sentiré altra vegada
el pes dels teus llavis,
el teu cos estrenyent el meu,
no tornarem a creuar el mateix riu
a besar els mateixos llavis
a escriure les mateixes paraules
a veure les mateixes coses
no tornarem a creuar el mateix riu.

Damunt el meu pit
dormiran els mateixos somnis.

Badalona, 9 de febrer de 2011

IDENTITA(S) BADALONA

2011-02-08T14:01:00.000+01:00

LA HISTORIA DE ROBERTO

2011-02-07T16:02:00.002+01:00

LA HISTORIA DE ROBERTO,

A Roberto lo conocí una calurosa tarde de junio, en la entrega de los premios literarios que se celebró en el antiguo y reformado Teatro Zorrilla de la ciudad de Badalona. Entre las cortinas rojas aparecieron unos ojos verdes pertenecientes a un enigmático hombre de cabellos grisáceos. Creo que sus manos sostenían un periódico y una bolsa de la librería Saltamartí. Sus ojos no coincidieron con mi indiscreta mirada pero intuí que sus pasos se dirigían hacia la fila donde yo estaba sentada. En estos momentos no recuerdo cual fue el programa de actos, quizás se recitasen poemas, quizás se leyesen textos de diferentes escritores, quizás se representó algunas pieza teatral, quizás yo perdí la memoria en aquella tarde primaveral. Al sentarse en el sillón contiguo al mío sentí que su aroma de colonia traspasaba todos mis estratos celulares. Al terminar la entrega de premios, los asistentes fuimos invitados a zumos, coca colas, naranjadas, y cava, y a letras mayúsculas de chocolate, todo un abecedario dulce de leche y de chocolate blanco y negro; letras desordenadas colocadas en bandejas redondas y doradas que hacían juego con el líquido que los camareros iban llenando en altas copas de cristal. Allí escondida entre todas las letras desordenadas, una palabra me guiñó un ojo: destino. Al girarme para coger una bebida y alejarme de mis juegos gramaticales, sentí como un frió inesperado se estrellaba contra mi recién estrenada blusa. Tres veces escuche la palabra perdón. Delante de mí, Roberto, no paraba de implorar todo tipo de disculpas. Me dirigí corriendo hacia el servició para delimitar el territorio de la mancha. Cerré la puerta con el pestillo para que nadie pudiese entrar mientras intentaba minimizar los efectos visuales de aquel inesperado accidente. Cuando volví a la sala un Roberto abnegado me esperaba con una copa de cava en la mano.

PAISATGE INCERT

2011-02-04T16:13:00.002+01:00

PAISATGE INCERT

El verd dels camps
sembra aquest instant
d’arrels encobertes
de desig i d’emoció.

Bri a bri,
tija a tija
s’aixeca tímidament
des de la humida terra
un sentiment desconegut
que aixeca la mirada al cel,
amb ulls de primavera.

Damunt la terra fresca
escampa somriures,
penja petons
que el vent s’endu i
acarona tresors ocults.

Secretament,
s’alimenta de petons
que saben a mel d’abella
i a llet d’ovella.

Mira’m. Sóc una petita herba,
que creix en silenci
entre les branques del gran arbre.
Observa com tremolen
les fulles escampades
que neixen de l’impuls
d’aquest paisatge incert.

BADALONA TURISTICA

2011-02-03T14:18:00.000+01:00

TRAJECTE BREU DE LLARGA DURADA

2011-02-02T14:54:00.003+01:00

TRAJECTE BREU DE LLARGA DURADA,

El dia 2 de febrer de 2011, l’Elena, es va aixecar del llit com cada matí, es va dutxar, va prendré un cafè amb llet, es va pintar i es va arreglar airosament. Al sortir al carrer es va donar compte que plovia i va tornar a casa per posar-se l’impermeable de color vermell. A dos quart de nou havia arribat a l’estació de metro de Passeig de Gràcia. El metro va sortir amb puntualitat. L’Elena es va asseure al costat d’una senyora gran que estava immersa en la lectura d’una notícia, sobre les series de televisió, que deia: “Nunca llueve a gusto de todos en “La República”. L’Elena també es va posar a llegir al costat de la senyora: “Todos sabemos que la derecha sólo atenderá los derechos de unos pocos, por eso soy miembro del partido socialista”. La senyora gran va aixecar la mirada del diari i adreçant-se a l’Elena li va explicar: - a l’any 1982 el meu marit va patir una estranya malaltia, i els metges que el portaven a l’hospital del Mar en Barcelona van dir-nos que només hi havia un hospital on podria haver-hi alguna possibilitat de millora, i ens van enviar a l’hospital Ramón y Cajal de Madrid; no et pots ni imaginar les despeses que això comportava, els viatges, les estàncies, els tractaments, i va ser gràcies als socialistes que varen establir el sistema de sanitat pública, que el meu marit va poder ser tractat en aquell hospital.
Sense cap mena de dubte la llei general de sanitat pública, va ser un dels llegats més importants del primer govern socialista, va suposar un pas molt important per garantir el dret de tots els ciutadans a l’accés equitatiu als serveis sanitaris de qualitat. Aquesta llei va contribuir a la millora de l’estat de salut de la població, i va ajudar a la correcció de les desigualtats socials.
En arribar a l’estació de Pompeu Fabra a la ciutat de Badalona, la senyora es va acomiadar de l’Elena amb un aire maternal. Al carrer ja no plovia i un sol tímid va deixar entreveure alguns raigs esquerrans!

ELENA Y ROBERTO

2011-02-01T14:20:00.001+01:00

Elena y Roberto

La reunión del consejo escolar apenas había comenzado cuando la puerta de la sala se abrió; Elena entró sin titubear y saludó a los presentes. Desde mi rincón pude observar como las miradas masculinas se dirigían hacía su ajustada camisa, que exaltaba la redondez de sus pechos. De todas las miradas que volaron hacia Elena percibí que unas eran objeto de deseo pero una de aquellas miradas, la que quiso pasar desapercibida, reclamó mi curiosidad. Elena y Roberto creyendo que nadie los veía cruzaron velozmente sus miradas. Segundos después Roberto, el Director de la escuela, informaba de su irrevocable dimisión del Consejo Escolar. Todos se quedaron sorprendidos ante la inesperada noticia, pues aquel tema no constaba en el orden del día de la reunión. Roberto un hombre cerrado en si mismo, impenetrable, dejaba sobre la mesa su carta de renuncia. Un largo silencio recorrió la sala; y mientras los demás se preguntaban el porqué de aquella decisión, yo fijé mi atención en Elena. Miré sus ojos, habían perdido el brillo que momentos antes habían captado mi atención, y supe que guardaban un secreto. Sin que nadie reparase en su persona, desplazo lentamente la mano hasta alcanzar uno de los folios que reposaban delante de ella, y comenzó a escribir la historia de Roberto.

Badalona, 1 de Febrer de 2011

BADALONA VIU LA FESTA

2011-01-31T14:59:00.000+01:00

JAUME PLENSA

2011-01-31T10:11:00.002+01:00

BADALONA DONA

2011-01-27T14:10:00.001+01:00

EL REGAL

2011-01-26T14:15:00.002+01:00

El regal de Sant Valentí

Un petó

dos petons

tres petons

LLAVIS

Quatre petons

cinc petons

sis petons

LLENGUA

Set petons

vuit petons

nou petons

BOCA

Petons.

Cent petons

Mil petons.

I més, molt més.

Perquè?

T'estimo.

A tu.

Regal de Sant Valentí

envolt de vermell i de passió

pel cor del meu enamorat.

Badalona, 26 de gener de 2011

MUSEU DE BADALONA

2011-01-26T13:27:00.000+01:00

BADALONA ENAMORA!

2011-01-25T15:18:00.000+01:00

CARTAS DE AMOR

2011-01-21T14:37:00.003+01:00

CARTAS DE AMOR

Hola amigo,

¿Crees ahora en mi tesón? Esa es la fuerza que me empuja cada día hacía ti. Ya sé que no puedes creer en mis ojos puesto que no los ves, que no puedes creer en mis labios puesto que no los besas, que no puedes creer en mis manos puesto que no las acaricias, pero yo te pido que creas en estas palabras vestidas de encanto y de alegría cada vez que las leas. Palabras engalanadas de melodía para acortar la distancia que me separa de tu mirada.
Si aquel día me despertaste el alma, no es sólo porque, como se dice, me sentí atraída por ti, sino porque tú y yo amábamos las palabras y esa afición tan profunda me acerco a ti de manera inexplicable. Y desde aquel día es a ti a quien hablo cundo me despierto, cuando camino, cuando invento, cuando ...
A mi alrededor los objetos permanecen en silencio, i es tu voz oculta la que me acompaña. Tú, mi silencio! En este tiempo de nocturnidad, dejo que mi pensamiento fluya una vez más en una hoja de papel, y una tras otra, voy escribiendo fragmentos de un pasado que sé con certeza, jamás volverá. Has poblado tanto mi vida en estos años que si cierro los ojos y no pienso en nada, en esa nada, aparecen tus ojos y tus manos. Ayer, cuando me dormía, desperté sobresaltada y quede un poco acongojada pensando en ti con ternura y también en mi y en como nunca volveríamos a encontrarnos.
Sé que debo resignarme a conjugar el verbo escribir para encontrarte y hablar contigo, a repetir por milésima vez que nunca nadie me ha inspirado como tu, que aunque no te vea, te siento y quiero que sepas que te admiro, que te respeto, que me diviertes, que me emocionas y que te aprecio. Que mi mundo interior no tendría sentido sin ti, me deprimiría y estaría triste sino pudiera encontrarte en ese espacio ilimitado e irreal.
Me gusta saber que estás allí, lejos, inalcanzable, como las estrellas en el cielo. Si en algún momento te preguntas por esta relación especial, la respuesta es: “una manera de ser” es la única respuesta que puedo encontrar; hay territorios más allá de la inteligencia y fuera de toda lógica que establecen sus propias reglas y sus propios polos de atracción.

Mi buen amigo, continúa siendo mi regalo.

CARNESTOLTES BADALONA

2011-01-21T12:49:00.000+01:00

BADALONA RECICLA

2011-01-20T13:28:00.000+01:00

BADALONA ART

2011-01-20T13:25:00.001+01:00

BADALONA 2011

2011-01-19T13:56:00.000+01:00

PAPALLONES POÈTIQUES

2010-12-23T10:31:00.003+01:00

PAPALLONES POÈTIQUES,

M’agrada el teu humor,
el teu somriure, els teus jocs, les teves bromes,
la teva habilitat per desembolicar entrebancs
i la teva capacitat per apropar-nos els uns als altres,
i fer que el treball en equip
sigui creat des la unió i la companyonia.
M’agrada la teva manera de mirar,
les teves paraules, el teu tarannà,
la teva desimboltura per enfrontar els rivals,
i la celeritat amb la que saps desentranyar qualsevol situació.
M’agrada la teva organització,
la teva pedagogia política,
la delicadesa dels teus discursos,
ràpids i hàbils.
La honestedat dels teus criteris,
la teva lleialtat ideològica,
i les ganes per continuar construint nous camins,
d’esperança i de progrés.

Badalona, 23 de desembre de 2010

FELICES FESTES

2010-12-22T14:03:00.001+01:00

“Dóna’t pau i siguis feliç.
Allò que salva als homes de l’oblit
és la memòria dels temps.
L’olor llunyana del mar.
El sol radiant del matí.
Els ulls de la persona estimada.
L’abraçada ferma de l’amic.
Dóna’t pau i siguis feliç.

El Nadal
té el seu propi color
i és el vermell.
Vermell de sang i de vida
vermell de passió i de vi.
Un Nadal que camina
entre homes i dones
de bona voluntat.
Dones i homes
que sota la mateixa mirada
contemplen junts la força de la unió,
i el bateig ocult de la ciutat estimada.

Dóna’t Pau i siguis Feliç! “

BADALONA, 22 de desembre de 2010

L'AMIC INVISIBLE A BADALONA

2010-12-21T14:44:00.002+01:00

L'amic invisible a Badalona,

El dilluns dia 20 de desembre de 2010, la Llúcia va abandonar la seva caverna blava per assistir al sopar de l’amic invisible, es va posar l’abric blau marí i una bufanda de llana. En arribar al restaurant va veure a la Neus, la Yolanda, la Cristina, l’Araceli, la Imma, la Mati, la Mari Carmen, l’Herminia, la Maria, la Raquel, l’Ana, l’Esperança, la Maria del Badalona, la Conxita, la Noelia, la Marta, la Paquita, l’Ovidia, la Carme i l’Encarna. Un sopar d’amigues per celebrar el tradicional amic invisible, una freda nit de desembre. La Llúcia es va adonar que havien assistit quasi totes les amigues i va escoltar que deien que algunes companyes no havien pogut anar per temes d’estudis, laborals o malalties, i que s’havien excusat per no poder estar presents al sopar.

L’encarrega de cobrar l’import del sopar va ser la Imma, 15€ per persona; un sopar marcat per la situació de crisis actual. Cadascuna d’elles portava un regalet per un valor simbòlic de cinc euros, i ho va anar ficant dins d’una gran bossa negra. Al veure-les a totes reunides, la Llúcia va pensar que donat que estem tan ficats a les nostres vides personals, i com que el ritme que marca la societat actual és tan ràpid, aturar-se durant unes hores, mentre s’assaboreix un deliciós sopar, era una forma d’ajuntar-se una mica més des de l’esperit de grup i de companyonia. I així, totes les amigues juntes, un altre any, podrien emmagatzemar a les seves memòries, el record d’un nou Nadal. Un Nadal difícil per aquelles persones que s’havien quedat a l’atur a la ciutat de Badalona.

Clar que si algú es troba amb aquestes ratlles es preguntarà qui és Llúcia. Llúcia és una dona romàntica, plena d’inquietuds i de curiositats, a vegades de tant en tant escriu algun poema, i somnia una mica més del compte. Per algun estrany esdeveniment Llúcia viu en una torre d’aire i voltejada per papallones; un món invisible als ulls dels biològics. Conscient de les seves limitacions, viu feliç des de la seva llunyania i això el permet col.lar-se de festa en festa, i estar present sense que ningú s’adoni de la seva presència incorpòria.

L’hora de trobada de totes les amigues va ser a les nou de la nit al Castell, un restaurant situat al barri de Pep Ventura al costat de la línia 2 del metro. Al llarg de la nit, les amigues van parlar i van somriure, mentre assaborien amanides, patés, formatges i pa amb tomaca, acompanyades de cerveses, sangria i aigües, per veure. Com a guinda del sopar, varen gaudir d’un suculent pastel de xocolata blanca i gelat de torró. Abans de passar a l’entrega dels regals van prendre cafès, tallats i infusions. Llúcia es recorda d’unes paraules de Luciano Pavarotti que deia que una de les millors coses de la vida és interrompre regularment qualsevol tasca per concentrar la l’atenció en el menjar. Havent finalitzat el sopar, van demanar dues ampolles de cava i van brindar per l’amic invisible i pel Nadal. La Imma va agafar la bossa plena de regals i va passar companya per companya per a què cadascuna capturés el seu regal invisible. Després van venir les fotografies i els mocadors, bolígrafs, llibretes, guants, postals, espelmes, collarets, polseres....

En arribar a casa Llúcia, va obrir la finestra i va escoltar la respiració tranquil·la de Badalona. Sense cap mena de dubte la festa de l’amic invisible havia estat engrescadora i divertida. Del calaix de l’armari va treure un petit quadern blau, i en silenci i des del silenci, va descriure alguns dels pensaments i dels sentiments que li havia despertat la trobada. Al finalitzar, l’amiga invisible, va amagar el quadern dins del calaix i el va tancar, demà, seria un altre dia. Badalona, 21 de desembre de 2010

LA FELICITACIÓ DE NADAL

2010-12-20T14:02:00.005+01:00

La felicitació de Nadal

Havent dinat, la Clàudia ha decidit anar de compres al centre de la ciutat. La Clàudia és una dona alta, amb els ulls color avellaners, els cabells curts daurats i una mica massa prima. És casada amb en Jordi Pineda, un reconegut membre del consell assessor dels temes d’Europa a Catalunya; viuen al barri de Gràcia, i tenen dos fills: en Marc i la Carlota, de vuit i onze anys respectivament.
En arribar a Plaça Catalunya la Clàudia veu els carrers il·luminats, i percep l’ambient de les Festes Nadalenques. Davant la porta del Corte Inglés, la gent s’atura amb els més menuts que miren, bocabadats, les boles brillants de neu que rellisquen per la façana de l’edifici. La Clàudia entra a la planta principal del centre comercial perquè vol regalar-li al seu home, un perfum especial la nit de Nadal. La planta està plena de gom a gom. La dependenta li pregunta si necessita ajuda, i la Clàudia li demana el perfum. La jove fica el perfum dins una caixa platejada, i ho embolcalla amb un gran llaç daurat. Un cop li ha cobrat el perfum, se’l lliura a la Clàudia i amb un somriure cordial li desitja que passi unes bones festes. Al sortir del centre comercial sent l’impacte del fred a les seves galtes. Hi ha grans cues a les administracions de loteries que hi ha al carrer Pelai, i a les botigues hi ha molta gent. Mentre es barreja entre la massa d’anònims, la Clàudia pensa que de petita aquestes festes li produint molta il·lusió, però que amb el pas del temps i l’absència de persones estimades ja no tenen el mateix sentit, i si encara amaguen alguna alegria, és pels seus fills. De sobte surt dels seus pensaments al veure no massa lluny un home estirat a la vorera, la posició de l’home li crida l’atenció de tal manera, que disminueix les seves passes, i es fixa que a l’home li manquen les cames, que els braços són molts curts, i que l’esquena la té deformada. Amb una manta al terra i una llata rovellada l’home demana una mica d’ajut. La Clàudia ha continuat el seu camí però la imatge de l’home se li ha quedat penjada a la seva retina i sap que no pot continuar indiferent, sap que no pot fer res per canviar la situació d’aquest home però això no impedeix que almenys pugui ajudar-lo amb una alguna aportació; realment, més que la situació econòmica d’aquell home que deu ser molt complicada, la Clàudia pensa en les dificultats físiques que deu patir l’home. La Clàudia s’apropa per dipositar en la llata uns diners i l’home se la queda mirant amb uns grans ulls blaus, que semblen estrelles caigudes del cel. La Clàudia fa el gest per marxar, però l’home li diu que s’esperi un moment, i ella veu com fica dins d’un sobre blanc una postal de Nadal i una pedra brillant de color verd, al donar-li la postal a la Clàudia, li agraeix el seu ajut i li desitja que passi un molt Bon Nadal. La Clàudia marxa compungida, i a l’interior de la seva consciència sap que ha estat la felicitació més entranyable que rebrà aquest Nadal.

BON NADAL BADALONA

2010-12-17T17:15:00.001+01:00

POSTAL DE NADAL

2010-12-15T13:06:00.000+01:00

BADALONA ESPORTIVA

2010-12-13T12:53:00.002+01:00

EL POEMA

2010-12-10T14:00:00.003+01:00

El Poema,

Podria dir-te
que sóc un poema
fet de lletra i de paper.
Un poema blau
suau i petit.
Un poema fet de somnis
i de memòria,
de records i d’imaginació.
Un poema obert,
ple de grans pensaments,
d’idees lluitadores
que criden davant qualsevol resistència.
Un poema desafiant
que s’obre pas entre vents i marees
entre rius i muntanyes.
entre clarors i dubtes.
Un poema lliure, bell,
ple de somriures i de paraules estimades.

NADAL 2010

2010-12-10T13:08:00.003+01:00

BADALONA DIVERSA

2010-12-07T09:56:00.006+01:00

LA MENT

2010-12-03T14:13:00.000+01:00

UNA CARTA PARA UNA AMIGA

2010-11-30T15:02:00.004+01:00

Una carta para una amiga,

Ha sido esta mañana mientras me ponía el rimel en las pestañas y el colorete en las mejillas, cuando al pensar en tu cumpleaños he sido asaltada por una de mis mariposadas; esas mariposillas y corazonadas que suelen despertar risas y ciertas ironías entre los que me conocéis. Pero son precisamente esas mariposillas las que comienzan a revolotear en mi cabeza, y me dictan como ahora, aquello por lo cual se mueven mis sentimientos, emociones e ideas. ¿Sabes? creo que los recuerdos son como olas que regresan a la playa de la memoria una y otra vez, y en este instante llegan a mi orilla algunos de nuestros recuerdos compartidos.

- ¿Sabes, amiga, que los alquimistas creían poder convertir el plomo en oro?, pues a mi me gustaría poder convertir este pequeño puñado de palabras, en un bonito regalo de cumpleaños para ti, envuelto con el lazo del cariño y de la amistad. No es un regalo material comprado en una tienda donde se vendan objetos, colonias, pañuelos, ropa etc., sino que es un regalo espiritual confeccionado entre las cavidades subterráneas de las venas y las arterias, allí donde viven las emociones.

Los recuerdos producen imágenes que nos acompañan en momentos de soledad, y ahora en estos momentos de silencio cuando el cielo todavía no clarea y el resto de la familia duerme, me dejo llevar por el ensimismamiento de mis pestañas reflejadas en el espejo, y vuelo un poco lejos, quizás a uno de los primeros encuentros en que sin saberlo ni ser conciente de ello, se iría fraguando nuestra amistad: - te acuerdas de aquella despedida de soltera en el puerto de Barcelona?, - te acuerdas que aquella noche vestías un vestido de seda negra muy ajustado y que la cremallera se te rompió en mitad de la cena?, - te acuerdas del camarero, con ojos de gato, que te pidió una cita?, amiga, te acuerdas de estos y otros momentos?...

Como los pensamientos son tan rápidos y fugaces, te diré que también han venido a mi mente, otros acontecimientos menos felices, compartidos desde el dolor, la desesperación y la enfermedad. Pero hoy es un día de fiesta y de celebración, así que dejaré que sean otras las imágenes que me hablen de ti y de nuestra amistad.

Prefiero que mis pensamientos traigan al recuerdo a la amiga que me mostró su corazón loco, su árbol mágico lleno de historias encantadas y sus poemas repletos de amor y de sentimientos. Aquellos proyectos construidos desde el deseo y desde la pasión. Algunos años más tarde la nostalgia se apoderó de tu corazón, y durante ese tiempo te has dejado llevar por un cierto vació emocional y literario. Pero yo sé que en tu interior vive toda esa riqueza de sentimientos, que pronto como si fuese un volcán entrará en erupción y volverá a lanzar toda la lava poética de la que se nutre tu personalidad; y las palabras y los sueños emanaran de ti, para que los plasmes en mil aventuras reales o inventadas, en poemas métricos o pasionales.

Mientras termino de alargarme las pestañas, darle un sorbo al café con leche templado, y asegurarme que el silencio familiar sigue siendo mi aliado matutino, se me viene a la mente la risa fresca del sábado pasado mientras intentaba delinearte en el parpado la raya negra con un eyerline, para ir a la presentación del CD de flamenco “el Barrio de los Planetas” de nuestro amigo Jose Maria; de fondo acompañando nuestras risas espontáneas, la música de tu cantante preferido, el mejicano Luis Miguel y sus boleros preferidos. Dicen que la risa convierte la piel en porcelana y el alma en carcajada; seguramente, no hay mejor maquillaje para la piel que una bonita sonrisa en los labios.

Tantos momentos podría recordar, que me extendería en demasía, así que dando alguna pincelada, me gustaría recordar nuestro primer viaje por el mediterráneo; luego vendrían otros como los viajes a Andorra, a Grecia, a Salamanca, a Brusela, a Brujas o a Lanzarote, y al hablar de viajes como no recordar la excursión al Monte LyKavittos!, o la visita al Partenón, o el paseo hasta la otra punta de Niza para comprar una acuarela marina, o los baños fríos o calientes del balneario de caldea, o las fotos en las arenas blancas de las playas en Lanzarote, o la calavera escondida de Salamanca, o las tiendas de regalos que visitamos en brujas coincidiendo en épocas navideñas y la visita al Parlamente Europeo, o los cafés, los pasteles y los bombones de Bruselas…

En unos lugares nos hizo frío en otros calor; unas veces viajamos en avión, otras en barco, otras en coche; alguna vez estuvimos a punto de perder el vuelo, otras llegamos con bastante antelación; llenamos el tiempo con revistas, libros o música pero sobre todo lo llenamos compartiéndolo desde la palabra, el dialogo, los secretos y las confidencias compartidas. Las palabras y los comportamientos honestos que día a día fueron hilvanando esta preciosa y estimada amistad.

Bien sabemos que las dos somos distintas, lo hablábamos el otro día, cuando decíamos que éramos como el día y la noche, como el blanco y el negro, como la luna y el sol; quizás sin saberlo en esas contrariedades, vivía en ambas un punto común, que fue el que se encargo de tejer nuestra amistad; un punto de unión que creció desde el diálogo, desde la generosidad, desde el humor, y también desde la superación de cada uno de los momentos compartidos. ¿Sabes? La amistad y el compañerismo son pilares básicos para el amor, independientemente, de la relación que una a las personas. Me refiero a ese amor que acrecienta nuestras cualidades y nos hace ser mejores, un poquito, cada día.

Al mirar hacía atrás observo que han sido muchos los años que hemos compartido hasta este instante. Hoy en el día de tu aniversario, Amiga, te deseo que pases un Feliz día de tu Cumpleaños, y que de hoy hasta el próximo cumpleaños, pases trescientos sesenta y cinco días llenos de felicidad, de paz y de armonía. Días que espero podamos seguir compartiendo desde el cariño de esta larga amistad.

Un fuerte abrazo,

LA MELODIA DELS PLANETES

2010-11-23T15:01:00.001+01:00

La melodia dels planetes

La sala plena d’amics,
per escoltar amb interès
el barri dels planetes,
l’espectacle d’un univers.

Melodia i sentiment
es fusionen a la dansa
de l’univers infinit.

Els cossos celestials es presenten
vestits de gala i d’efusió,
com a cantadors del cel: mercuri i venus
a les palmes: terra i mart
com a balladors: júpiter i saturn
acompanyen a la guitarra
urà i plutó.

Les mans ferms i suaus
d’en José Maria Parra
acaronen la guitarra
i el cor dels presents
es commou ple d’emoció.

Art, cultura i flamenc
transiten pel firmament.
Una nit plena i intensa
orquestrada pels planetes del cel.
El cant, les mans i el flamenc
units per l’armoria de l’art i la creació.

Silenci i expectació.

Un home i una guitarra
sentits i sentiments
amb veu d’eternitat,
llançats des de la terra al cel
des del cel a la terra
projectant sa llum estel·lar.

L’art del flamenc
creat per la màgia
d’un creador: Jose M. Parra.
Una guitarra viva,
un so enriquidor
per un món millor .

Badalona, 23 de novembre de 2010

GARANTIA DE PROGRÉS

2010-11-19T13:23:00.001+01:00

GARANTIA DE PROGRÉS

Montilla governa Catalunya amb l’aparença modesta d’un home senzill; és mostra tímid i reservat. Aquesta aparença tranquil·la abriga a un home amb forts conviccions. Un home a qui li agrada anar fins el fons de les coses. Un home que lluita amb empenta per la victòria socialista en la propera cita electoral del proper dia 28 de novembre. Un home que ha sabut sustentar la política en el concepte de tolerància. Un home que ha treballat i continuarà treballant per un desenvolupament econòmic sostenible, per la promoció de la cultura, per la conservació de la naturalesa, per la formació de les persones, per la justícia social..., en definitiva, un home notable que com altres companys i companyes dels socialisme català i espanyol continuarà treballant per la democràcia, la llibertat i la màxima igualtat entre les persones.

LA PORTA DE LA LLIBERTAT

2010-11-17T15:04:00.004+01:00

La porta de la llibertat,

La porta s’ha obert,
un aire net recorre la instància.
Els colors adquireixen una altra vivesa;
la llum reflecteix tranquil·litat.
Un aire fresc
ha portat de nou
la llibertat i la solidaritat.

La porta s’ha tancat,
darrera d’ella s’ha esmunyit
una persona fosca
portant-se amb ella
tots els pors, totes les dubtes,
totes les desavinences, totes les crueltats,
tots els poders piramidals,
totes les individualitats insolidàries.

La porta s’ha obert,
un vent alegre circula per la cambra.
Darrera la finestra
s’escolta el cant dels ocells
i el soroll de la vida
entra amb energia i esperança.

Una nova porta s’ha obert,
la de les mans unides
la del coneixement enriquit
la de l’esforç compartit
la dels companys amics.

Una nova porta s’ha obert.

BOGERIA SILENCIOSA

2010-11-11T14:59:00.000+01:00

Bogeria silenciosa,

No parlen.
Es miren.
Els ulls quiets.
Un silenci fugaç
es creua entre les mirades.
Camí incert i fosc
de paraules no pronunciades.
De sobte,
el silenci s’omple
de verb i de carn,
de pell i de sentiment.
Folls de passió,
amb els ulls ardents de foc
i les mans plenes d’apetit,
els amants se cerquen entre la gent.
Silenci.
Al voltant ningú percep
la bogeria silenciosa
que acull encantada
la joia secreta
dels joves amants.

EL CARAMEL VERMELL

2010-11-08T13:40:00.002+01:00

El caramel vermell

Un cor vermell de caramel
té entre els dents
el mateix efecte sensorial
que el carmí esmunyint-se en els llavis d’una jove.
En la boca, la dolça matèria
tinta de vermell tot el paladar;
lentament els llavis s’obren
i una aroma de fresa i de rosa
s’allibera de la boca.
Menjo una llaminadura vermella
amb forma de cor.
Ara que tu no estàs
m’abandono al teu record,
passió terrenal!
Menjant el caramel penso
en la teva boca
en els teus llavis.
Penso en mossegades
d’hivern i de primavera
d’estiu i de tardor.
Penso en els menjars ardents i suculents
que erotitzaven el teu cos.
El caramel es desfà en la boca
com el record es dissol en el cap.
Riu dolç de vida i d’amor.

BADALONA SONA!

2010-11-08T12:27:00.001+01:00

L'EMPENTA SOCIALISTA

2010-11-05T15:12:00.001+01:00

L’empenta socialista

Surto de casa i em trobo que m’han tancat el cotxe; pregunto en un taller del costat de casa si el cotxe de darrera és d’algun i em diuen que no; així que no tinc més remei que fer maniobres, una mica endavant una mica endarrere, i amb molta paciència al final aconsegueixo treure el cotxe de l’entrepà. Vaig camí del Poliesportiu de Llefià, havien quedat tots els companys de l’executiva en trobar-nos a dos quart de sis de la tarda al pavelló per ajudar en allò que hi fos necessari; miro el rellotge i comprovo que arribaré just a temps. En aquest moment no penso en el tema de l’aparcament, quan arribo al poliesportiu començo a donar voltes per trobar algun estacionament però tots els carrers estan plets a vessar, amplio el radio i m’allunyo una mica de l’avinguda Doctor Bassols, pujo cap el carrer democràcia i al baixar pel carrer Piferrer em trobo que un treballador de la grua municipal em demana que doni marxa enrere perquè han de treure un cotxe que està mal estacionat. Ara si que no arribaré a l’hora acordada. Un cop els treballadors han penjat el cotxe a la grua, jo continuo el meu trajecte en direcció al Pavelló. Mentre intento trobar un aparcament em trobo amb l’Ovidia, baixo la finestra del cotxe i li dic que estic cercant un aparcament, em diu que a ella li ha costat bastant trobar una plaça però que al final a trobat un espai a l’avinguda Marqués de Sant Mori; puja amb mi al cotxe i m’acompanya en la recerca d’un aparcament. Per fi, al costat del mercat de Llefià hi trobem un lloc.
Arribem al Pavelló una mica abans de les sis. A dins del pavelló es percep ja un cert ambient emotiu. A la porta d’entrada amb el Quimet i la Marta, com personal de suport, ens posem a repartir clavells i un fulletó informatiu de Badalona. Em trobo amb el secretari d’organització i li explico una mica els entrebancs que he tingut, també ell em comenta que li ha costat trobar un estacionament; avui està molt elegant, l’ocasió ho mereix. A partir de les set de la tarda comença arribar molta més gent al míting, uns venen a peu, altres en autocar, a dos quart de vuit el pavelló està ple de gom a gom, aproximadament devem ser unes dues mil cint-centes persones. A les grades de dalt del pavelló la comunitat xinesa mostra el seu suport al President Josep Montilla, també persones nouvingudes com els pakistanesos, els llatinoamericans...ens acompanyen. El míting està a punt de començar, a l’ambient es respira l’alegria d’aquesta gran festa socialista. L’Herminia m’ha reservat un lloc al seu costat, estem a prop de l’escenari amb la cambra de fotografia preparada, al nostre costat estan el Cipriano i la Neus.
Avui a Badalona compten amb tres espases importants de la política socialista, amb l’expresident del govern Felipe Gonzáles, amb l’alcalde de Badalona Jordi Serra i el President de la Generalitat Josep Montilla. Comença l’acte l’alcalde de Badalona Jordi Serra, qui fa menció d’alguns dels esdeveniments crucials que s’han produït recentment a la ciutat de Badalona amb l’arribada del metro als barris de Llefià i La Salut, les inauguracions del CAP del Progrés i de la nova llotja de pescadors, la presentació de la nova aula de recerca intensiva de feina a l’IMPO entre d’altres. Dins del seu discurs agraeix als ciutadans de Badalona que facin sentir la seva veu davant d’aquells que volen dividir Badalona i fa esment del manifest que han signat un grup de gent coneguda de Badalona sota el nom “Ens agrada Badalona”. Seguidament intervé el President de la Generalitat Josep Montilla, que entre el soroll dels aplaudiments, dóna el seu suport al manifest en favor de Badalona dient que també a ell li agrada Badalona. Dins el seu discurs ens recorda que el govern de la Generalitat ha contractat cada dia cinc mestres, tres metges i dos mossos i assenyala com la inversió per càpita de la Generalitat s’ha doblat en aquests anys. A diferència de CiU manifesta que els socialistes volem un contracte remunerat perquè els joves estudiïn o treballin. Diu que les paraules no manquen quan es treballa des de l’esforç i des de la responsabilitat. Abans que Felipe Gonzalez pugi a l’escenari una forta acollida d’aplaudiments li donen la benvinguda. L’emoció i el record de temps passats s’esmunyen pel pavelló. L’expresident ens comenta la situació actual d’Obama per les seves petites reformes sanitàries, parla de la importància de la sanitat pública davant la privatització que vol la dreta. Parla de la immigració, de la crisis actual, i diu que estem al fons i que depèn de les decisions que es prenguin sortiren d’una manera o d’altre. En relació al tema de la crisis financera internacional critica que els bancs hagin demanat suport econòmic als governs. També en relació al tema de les pensions fa una gran defensa de la necessitat de la reforma del sistema de pensions, i diu que el nostre és un sistema basat en la solidaritat i que els joves d’avui han de pensar en quan ells tinguin 60 anys. Anima a l’electoral socialista de Llefià i de Badalona a la participació en les properes cites electorals.
Cap a les nou de la nit finalitza l’acte. Es nota l’alegria en el rostre de la gent. Com sempre que hi ha un acte amb tanta gent hi ha una mica d’enrenou a la sortida però el treball de la guàrdia urbana i del personal d’organització aconsegueixen que tot sortí d’allò més bé. Els socialistes de Badalona i de la Federació del Barcelonès Nord ens podem sentir orgullosos per un acte tant entranyable on hem pogut deixar constància de l’empenta i de la força socialista.
Un cop finalitzat l’acte, unes trenta dones, companyes del Partit, hem quedat per anar a sopar Can Manel, un restaurant situat a prop de la nova línia de metro de Llefià, on aprofitarem per gaudir d’una estona d’esbarjo, veure’ns amb companyes que fa temps que no hem coincidit i brindar per un bons resultats en les properes eleccions autonòmiques.

Badalona, 5 de novembre de 2010

VIU BADALONA!

2010-11-04T14:48:00.000+01:00

GRAPAT DE PARAULES

2010-11-04T13:45:00.002+01:00

Grapat de paraules

Un dia més,
em submergeixo en la irrealitat
pas a pas.
Segons, minuts, hores.

Un dia més,
em recreo cercant-te en el mirall
poc a poc.
Segons, minuts, hores.

Un dia més,
de mica en mica
recullo un grapat de paraules.
Segons, minuts, hores.

Dia d’enyorança.
L’existència del teu record vola en l’aire.
Les imatges, els seus efectes i
les seves persistències.
El constant oronejar d’un àngel blau.

Àngel. Àngel blau.
Et dono la meva paraula:
encara que passi el temps!
dins el meu món imaginari
sempre et recordaré.

M'AGRADA BADALONA

2010-10-28T14:20:00.001+02:00

M'agrada Badalona

Estimo de Badalona el seu mar,
el seu somriure,
els seus ulls,
la manera tranquil·la de bressolar-me.

Estimo la seva muntanya,
la serenor de Sant Jerònim,
les seves simbòliques palmeres.

Estimo el seu foc,
la nit de Sant Anastasi,
les seves festes i tradicions.

Hi ha tantes coses
que estimar a BADALONA,
que un vers és petit
per descriure la bellesa
dels seus ulls.

RACÓ POÈTIC

2010-10-27T14:04:00.003+02:00

Racó poètic,

Diumenge al matí. Alguns hi estan asseguts en cadires de fusta, altres romanen de peu al costat de l’escola del Mar. Dues noies del conservatori de música toquen el violoncel i el clarinet; el cant dels ocells les acompanya. Els ulls s’adrecen cap l’infinit i la música ens obre el despertar de la consciència i del record. Darrera nostre, el tren. Els nens i les nenes amb innocència infantil hi juguen. Una nova plaça, un nou indret especial: El racó d’en Gual. A les nostres esquenes el sol embelleix la visió blava de la mar. Les palmeres acullen els raig entre les branques. Una nova Rambla es mostra amb tot el seu esplendor i les paraules bellament enllaçades omplen aquest espai ciutadà amb els sentiments del poeta badaloní Josep Gual. Una trobada de paraules i de sentiments per homenatjar a un home que va fer de l’ànima, paraula i de la paraula, sentiment.
Música i versos, cultura i ciutadania, paral·lelismes que enriqueixen els diumenges de matí, a la ciutat de Badalona.

MAR DE LLUM

2010-10-26T10:00:00.000+02:00

MAR DE LLUM,

Darrera resta l’olor a terra, davant seu el mediterrani amb un blau tan profund que sembla una mica misteriós. El sol és calent, i el seu resplendor brillant cau damunt l’aigua provocant prismes oculars. Mentre el vaixell s’allunya del Port de Barcelona, la Nora es deixa bressolar per les ones del mar; lluny resten l’estàtua de Còlon, la Muntanya de Montjuic i l’edifici del Word Center Barcelona. La Nora és una dona gran però bella, encara guarda senyals de sa joventut.
Al voltant de la Nora, des de la coberta, els cent noranta companys i companyes de Badalona s’acomiaden dels seus familiars. La travessia durarà una setmana i durant aquests dies visitaran Mònaco, Montecarlo, Roma, Florència...Aquest ha estat un viatge imprevist per a la Nora. La seva amiga Francesca, qui pertany a la plataforma de la gent gran de Badalona, va ser qui la va convèncer per fer aquesta travessa.
La Nora espera que la bona climatologia els acompanyi durant aquests dies doncs mai ha estat ben disposada per a les turbulències navals o aèries. La seva amiga Francesca li explica que la Neus, la directora de l’agencia de Viatges Iberia que ha estat organitzadora conjuntament amb la plataforma de la gent gran, li ha dit que durant el sopar el capità del vaixell els donarà la benvinguda. Totes dues entusiasmades parlen dels vestits i dels adornaments que es posaran pel sopar i el ball de festa; com dues jovenetes es deixen en dur per sentiments de joventut retrobats, i un perfum d’alegria neta i fresca rellisca per les seves galtes il·lusionades.
Mar endins, la Nora enraona que iniciatives com aquestes potencien les relacions socials i fan que la gent gran, que afortunadament gaudeix de bona salut, puguin continuar delectant-se de l’alegria de compartir viatges, experiències, d’expressar sentiments, de xerrar, de fer amics..., en definitiva activitats lúdiques que permeten viure l’envelliment d’una manera molt més feliç.

UN HOME, UN NOM: JOSEP MONTILLA

2010-10-18T14:05:00.000+02:00

Un nom, un home: Josep Montilla

View more presentations from Mari Carmen.

BADALONA TÉ UN PROBLEMA

2010-10-14T13:28:00.001+02:00

Badalona té un problema,

La serenor del cel li entra pels ulls mentre escolta el cant alegre dels ocells. Obre els ulls a poc a poc, i continua sorprenent-se al veure alguns dels titulars de la premsa. Mentre deixa que es refredi el cafè percep que alguns continuen crispant a la ciutadania amb les mateixes demagògies de sempre: la llengua, el territori, la nacionalitat... Aquells convulsos que volen desprestigiar a tota una ciutat pels comportaments incívics d’alguns que no volen viure amb convivència i amb solidaritat.
Perquè a Badalona malgrat alguns vulguin aixecar la immigració com un problema de primer ordre, la veritat és que Badalona té un problema: els polítics de la dreta. El problema d’aquells que volen estendre i fer creure a la gent que la part és el tot, i això no és cert. El fet que hagi persones nou vingudes o autòctones que siguin incíviques no vol dir que Badalona no sigui una ciutat amable, acollidora i neta.
Badalona té un gran problema, el d’aquells polítics xarlatans que fan manipulacions dels esdeveniments per tal de crear estratègies electoralistes. Aquells polítics que quan passen per un carrer i veuen brutícia, vidres trencats, alguna baralla, un cartel de venda de pis... escalfen de tal manera l’ambient que al final acaben essent “salvats” per a ser la gresca d’algun programa televisiu.
I mentre mira com els núvols es desplacen i es deixa acaronar l’oïda pel cant d’un rossinyol, pensa que encara que sigui mitjançat unes petites paraules és necessari posar límits a aquests comportaments que ennegreixen la dignitat d’una ciutat. I mentre mira com comença a créixer l’epidermis de l’illa central rumia que hi ha homes que estan construïts per destruir, i que per aquests mai serà concebible construir en positiu pel bé de Badalona.

Ben cordialment,
Mari Carmen Lozano Pareja

Badalona, 14 d’octubre de 2010

ESTIMO DE TU

2010-10-13T10:44:00.004+02:00

Estimo de tu

Valoro de tu
la teva permanència,
les teves paraules lligades.
La forma en què deixes que transcorri el temps,
la teva tossuderia
divertint-se amb tenacitat.

Estimo de tu
la pell que cobreix el teu cor,
les teves emocions desordenades,
la teva duplicitat amagada.

Atresoro de tu
el teu somriure
els teus jocs secrets
L’esveltesa de les teves mans.

Estimo el teu amor al mar, als llibres i als àngels.
La manera subtil d’allunyar-te sense fer soroll.
Estimo també la teva lleialtat a les teves creences
I per damunt de tot
estimo que entre tu i jo
encara existeixen zones inexplorades.

Badalona, 13 d'octubre de 2010

BADALONA

2010-10-05T10:56:00.002+02:00

LA IMMIGRACIÓ A BADALONA

2010-09-24T13:23:00.002+02:00

La immigració a Badalona

Diuen alguns estudiosos que la història dels tres mosqueters és la història del quart mosqueter, precisament la d’aquell que no apareix al títol de l’obra; doncs bé la història de Badalona, també s’escriu més enllà d’allò que diu aquest títol. Ben és cert que als darrers anys ha augmentat el número de persones que han vingut d’altres països a la ciutat però també s’ha incrementat en altres països de la comunitat Europea. La immigració no és un fenomen nou s’ha anat donat al llarg de la història de la humanitat.
Potser que els primers immigrants arribaren a Badalona per mar i atrets pel seu mirall blau decidissin assentar-se en aquesta noble ciutat. D’aquells anys fins ara han estat moltes les persones que han vingut a Badalona, i entre tots han contribuït, des de qualsevol àmbit, amb el seu treball i esforç a la construcció d’una ciutat amable i acollidora.
A Badalona vivim en convivència i en tranquil·litat, malgrat la imatge denigrant que alguns volen traslladar motivats per l’afany d’interessos electoralistes. Per això, els que estimen la nostra ciutat, ho mateix que el mosqueter, descordem la capa i aixequem l’espasa literària per defensar i lluitar per la bona imatge de la ciutat de Badalona.

EL TEU NOM

2010-09-24T12:18:00.002+02:00

El teu nom

He escrit tantes vegades el teu nom
que s’ha fet gran com un bola de neu.
S’ha convertit en un nom significatiu,
bonic, màgic i poderós.
És un nom rodó
com una pompa de sabó.
És un nom blau
com el mar que bressola el vaixell.
És un nom celestial
com els àngels que habiten el cel.
El teu nom s’ha convertit en un talismà
i al pronunciar-lo sento goigs de felicitat.

T’has preguntat alguna vegada
amb quants petons he cridat el teu nom?

Badalona, 24 de setembre de 2010

TERRA

2010-09-24T11:34:00.001+02:00

Terra:

La Terra és l’element dels cos i de l’estabilitat.
Simbolitza la nostra llar en el món,
la matèria que ens proveeix l’aliment i la llar.
Allotja la prosperitat en potència si la treballem.

La Terra és la més densa de les formes d’energia
de tots els elements.

En ella es convoca la perseverança, l’esforç, la tenacitat,
l’objectivitat, la fiabilitat, la solidesa, la paciència, la cautela,
la sobrietat, els principis de la sembra i la collita
que generen la riquesa.

És la nostra llar i destí: naixem de la terra i tornem a ella.

Som pols d’estrelles encarnat en la terra.

Som doncs terra viva, fragments d’univers
que pren consciència de si mateix, en la terra.

Fragment tret del llibre “La ultima respuesta”

LES REFLEXIONS D'EN SEBASTIÀ

2010-09-22T14:16:00.003+02:00

Les reflexions d’en Sebastià,

El mar, a Badalona, és molt especial pels seus ciutadans. Té una màgia meravellosa en dies de calma o de tempestat, en les seves línies o en els seus colors. Un mar que sempre incita a somniar coses belles. Darrere les meves esquenes resten el mar i la Rambla, els somnis continuen acompanyant-me. Al pujar el carrer del Mar, un carrer ple de botigues, em trobo amb en Sebastià. Us preguntareu qui ets en Sebastià. En Sebastià és un amic de la família, de tota la vida. Té al voltant dels 70 anys, una mirada profunda que sembla voler arribar fins l’ànima, un interès sentimental per la ciutat i un interès general pel coneixement i l’aprenentatge.

Com fa temps que no ens havien vist em convida a prendre un cafè a Can Teixidor. Abans que vingui la cambrera a prendre’ns nota, m’explica que està molt content amb l’arribada del metro al centre de la ciutat i que té moltes ganes de veure finalitzada la plaça de la Illa Central. També em conta que l’altre dia va anar a l’acte de la primera pedra del Passeig Marítim, que no tenia molt clar el lloc exacte perquè un veí no li havia sabut dir, però que gràcies a les cometes que voltejaven pel cel, hi va arribar d’hora.

La cambrera ens pren nota i quan tornem a esta sols, en Sebastià em diu que espera veure finalitzat aquest projecte i així poder gaudir d’un bon passeig des de la Rambla fins el Port. També m’explica al detall com ha quedat el nou pont del carrer Industria i com avancen les obres del Canal, està tan content amb tot el que s’està fent al Gorg que per un moment penso al escoltar-lo que parla com si ell mateix fos l’arquitecte o l’aparellador d’aquest gran projecte.

De sobte veig un canvi en el seu tarannà i em diu que un estimat company de tots dos ens ha deixat fa uns dies. Davant el comentari de la trista noticia es posa seriós i em parla de la brevetat de la vida, i m’aconsella que em vesteixi de manera elegant; me’l quedo mirant fixament, i li pregunto si és que no vaig ben vestida, amb una tendra mirada als ulls i un suau gest als llavis, em diu que no es refereix a les penyores que ens cobreixen el cos sinó a aquelles que resten amagades als ulls; aquelles que ens serveixen per saber apreciar els bons moments i ens fan aprendre dels dolents; aquelles penyores que ens fan voler ser cada dia una mica millors.

Acaben de prendre el cafè i el tallat, i surtin de la cafeteria. Abans d’acomiadar-nos em diu: - aquest dies que es parla tant dels comerços del carrer del Mar, crec que més enllà de les botigues i de l’associacionisme, s’hauria de tenir en compte a totes les persones que hi treballen en aquestes botigues perquè són elles les que veritablement hi donen ànima a aquest carrer ple d’història i d’entitat.

Penso que en Sebastià és una d’aquelles persones que té la capacitat de fer que el temps s’aturi, continua la seves reflexions dient-me que anys enrere, dos més dos sumaven cinc que era la força del treball en equip, de l’esforç, però que en l’actualitat, dos més dos sumen tres, que és l’efecte que provoca un món aferrat a la individualitat.

Li pregunto si ja marxa cap a casa, i em diu que va asseure una estona a un dels bancs nous de la Rambla, que llegirà el diari, mirarà el mar i pensarà que vol continuar vivint i somniant durant molts anys a la ciutat de Badalona.

Em dóna una forta abraçada i un petó, i em deixa amb una pregunta al cap: creus que una nova ciutat o un nou món és una nova manera de pensar-los?