PARAULES AMB AROMA

La paraula daurada La paraula daurada és la paraula del Déu de la creativitat, del Déu que uneix muntanyes i mars, que apropa el cel a la terra, que dóna llum on hi ha obscuritat. És del Déu que posa al descobert l'esperit vertader que amaguen les falses aparences. _______________________________________________________________ És ell!, És ell!. El Déu de la veritat, de l'honestedat, de tots els somnis del món; és l'estrella brillant que il·lumina el pensament dels homes per a què puguin crear el seu propi camí. És el Déu de la intuïció, la força creadora de tots el sentiments, que estan escampats pel món _______________________________________________________________ Un Déu que canta, que camina, que inventa, que imagina, que crea, que ama, i que estén tot el seu amor als humans amb la seva calor, la seva melodia, la seva mirada lluminosa, transparent; un Déu que creua els nostres ulls amb color de blau, de mar, de coses belles. ____________________________________________...

La postal blava, El port té un passeig ple de bars i restaurants. Són les dotze del matí i el sol lluu amb tota la seva intensitat solar. Al començament de la passejada hi veig una pista de gel, plena de gent (pares, mares, fills, joves, avis…), al costat hi ha un joc inflable per la canalla més petita. Gresca i somriures. Una mica més amunt, un parell de carpes blanques, acullen objectes d'artesania (punts de llibre, collarets, braçalets, ampolles de cristall...). El dia convida a somniar. Passegem. Es respira alegria, diversió i vida. Els vaixells silenciosos, em fan pensar en mil i una aventura de pirates moderns, i capitans apassionats. És un escenari perfecte per deixar-se en dur, i veure que el secret de la vida és viure intensament cada moment, aprofitar cada dia i ser feliç amb allò que es té: un matí asseguda a la terrassa d'un bar, escrivint una petita postal blava que vol donar a conèixer algunes de les activitats lúdiques i festives que succeeixen un diumenge de gen...

Imaginació esquerrana: Aquells ideals de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat, fraternitat, encara existeixen i això ens ha de portar a reflexionar a què hem de continuar lluitant per una societat distinta, una societat diferent que no vindrà mai donada per una política de dretes. El nostre objectiu és continuar reduint i eliminant les desigualtats i les injustícia socials, perquè com diu el company Miquel Iceta, "som el partit de la justícia social, fill del moviment obrer, inspirat pels valors de la il·lustració. Nosaltres som aquests". Vivim en un determinat moment, en un temps, en una època determinada i l'home com ser dinàmic i viu, ha d'aplicar el seu quefer polític en la societat en què viu; perquè la societat el mateix que l'home també té un quefer, però un quefer en comunitat, en relació amb el món i amb els altres homes. És aquesta visió d'amplitud, de progrés, la que ens ha de portar a comprometre'ns amb una societat democràtica i d'es...

La fotografia d'un Àngel, Miro la teva fotografia. Aquella que et va fer la meva amiga Maria Josep, el dia que vàrem quedar per prendre un cafè al bar Cayo Largo. Recordo com et vas resistir; al final, tot renegant, vas accedir. El teu posat es nota artificial. La càmera va saber captar que no estaves gaire convençut de fer-te la fotografia. De totes maneres vas sortir molt bell. A la mà dreta se't veu acaronant un paquet de Camell. Les teves mans són delicades, suaus, semblen les mans d'un pianista. Recordo que vaig pensar com seria el seu tacte acaronant el meu cos. A la mateixa mà portés un braçalet prim de corda, de color blau, que trenca amb el teu conjunt d'Armani, els pantalons i la jaqueta amb ratlles diplomàtiques. A la fotografia només surt la jaqueta, ja que estaves assegut, però jo recordo que vaig pensar que semblaves un model de passarel·la: la camisa blanca i la corbata amb colors cridaners et donaven un toc modern i seductor. Davant la mà esquerrana es v...

Com t'atrapa una mirada? Quan dura? Un instant, un segons. Recordo el temps aturat en la seva mirada. Hi ha mirades silencioses, tranquil·les, plàcides com un mar reposat. Hi ha mirades àgils, neguitoses, vives com un mar embravit. Hi ha mirades de por, hi ha mirades d'amor. A mi m'agrada evocar, de tant en tant, la seva mirada. Aquells ulls de color caramel. La mirada d'un Àngel que vaig conèixer un dia de primavera, quan el sol encara no era daurat. Una mirada, alhora, enèrgica i tendra. Uns ulls petits que des del silenci em van parlar de la llibertat d'aquells que saben que amb una mirada es pot conquistar el món.

Hi som tots a la Plaça de Pep Ventura, al costat del metre de la línia 2. És diumenge, ja estem a 20 de gener. Fa un dia d'aquells de primavera. El sol és de color daurat com l'or. Són les deu del matí. De lluny veiem l'autocar, ja està apunt d'arribar. Al cap d'un moment, en Quimet ens diu que ja podem pujar, i un darrera l'altre, tots els companys i companyes de l'Agrupació del PSC de Badalona, pugem a l'autocar. Uns seuen endavant i altres els més cridaners ens anem als darrers seients. Cada dia té un color, un aroma i quan se sap escoltar també una melodia. El color d'aquest diumenge és el vermell, l'aroma és el de la rosa i la melodia és el cant de l'Internacional. Estem contents. Paraules i somriures, paraules i somriures durant tot el camí fins arribar al pavelló de la Vall d'Hebrón de Barcelona. L'alegria està a l'ambient. Tres grans polítics ens esperem en aquest míting: el President de la Generalitat i Primer Secretari ...

Arribem a l'aeroport de Barcelona, són les 2:15 del migdia. Encara queda temps per dinar algun entrepà abans de pujar a l'avió. Arribem a Madeira a dos quart de deu de la nit. Tot és molt fosc i no podem gaudir del paisatge. El cotxe que ens ha vingut a recollir a l'aeroport de Madeira ens porta fins a l'hotel. Pugem al cotxe. El conductor agafa l'autopista i comencem a enfilar una carretera, direcció muntanya. A dos quart d'onze de la nit arribem a l'hotel. Un indret magnífic ens dóna la benvinguda. L'hotel queda bastant lluny del centre de la ciutat de Funchal, que és la capital de l'illa de Madeira: estem tan alt que un pas més i toquem el cel. El jove de recepció ens facilita la clau de l'habitació 305; és una cambra molt acollidora: quadres de paisatges penjats a la paret, un escriptori amb paper i bolígrafs, un moble bar i una TV; a la cambra de bany no hi manquen detalls (sabó, colònies, tovalloles, raspall de dents...). Després de dutxar...

És Nadal. Estic ordenant papers del curs d'escriptura de l'Ateneu i em trobo per una banda, amb una nota perduda del Marc que diu: Un càsting busca "nimfòmanes" per a un film, i per altra banda llegeixo el darrer escrit de la Mar, la professora, acomiadant-se dels alumnes: " I ara... ara toca silenci. Com diria l'Andreu: " Tot ha estat fet, l'enamorament per la paraula és necessari per entendre el silenci". Aviat serà un nou any, i entre tots els meus desitjós apareix un que vol trencar silenci, que vol que el crit per l'enamorament de la paraula sigui tant fort que arribi al cor de totes les persones per a què entre tots, cadascun des del nostre lloc fem allò possible per continuar construint un món més solidari, més just, més humà, menys individualista, menys competitiu, menys capitalista... De cop penso "estaria bé que el proper any la Lupe, la Susgsana, l'Esther, la Marta, el Marc, l'Albert, el Toni i jo ens trobessin tots ...

Pel precipici dels meus somnis, el món és un cor expandit. Al llarg de la meva ombra, altres es van creuant amb la meva, i entro en els seus desitjós, en les seves melodies, en les seves aromes, i els ulls es posen dolços i la veu en calma. Aviat aixecaré el vol. Aviat tornarà el temps dels instints: el tacte de la pell, l'harmonia del so, l'olor de la bellesa... Aviat demanaré la paraula, donar-me temps i sortiré de l'obscuritat d'un silenci somniat.