PARAULES AMB AROMA

Missatge en una ampolla Me n’hauria d’anar a dormir però no puc. El pensament m’atabala. He d’escriure una petita reflexió sobre el tema “matèria morta”. Reconec que el tema no és del meu gust i que em consta lligar alguna cosa amb una mica de sentit. Estic asseguda davant l’ordinador. La pantalla roman en blanc. Al meu voltant tot és silenci. Tothom dorm, fins i tot el lloro. Em crida l’atenció un envàs que està en un raconet de la llibreria; és de cristall i és buit, la base és rodona i el coll allargat; té un disseny original. Aquesta ampolla, que abans era plena de vi, va ser un regall d’un amic que la va portar de la Toscana. Un vi exquisit, nèctar dels Déus! L’ampolla està morta, quieta i resignada. Què podria fer amb ella?: la llanço a les escombraries?, seria una possibilitat; la pinto i la decoro, art deco?, en seria una altra; o escric una carta i la llanço al mar, seria una tercera opció. Aquesta darrera possibilitat m’agrada, l’ampolla deixaria de ser un objecte inert, indi...

L ' a r o m a d'un a r o s a , Les paraules venen a mi inesperadament i deixo córrer els mots, quasi sense pensar-los, deixant que el sentiment parli des de la seva immediatesa intuïtiva. Un sol alegre comença a passejar per la ciutat. Camino a poc a poc, deixant que els meus ulls s’impregnen de color en aquesta diada de Sant Jordi. Quan arribo a la Plaça de la Vila, veig que les parades de venda de roses ja estan preparades: roses vermelles, roses blanques, roses grogues, roses .... Avui regalem roses; és la rosa de la vida, del coneixement, la saviesa i l’amor. Roses literàries que porten pètals plens d’històries, reals o fictícies; personatges, circumstàncies que ens traslladen més enllà de la nostra quotidianitat; històries plenes d’aromes, de somnis poètics i d’anhels creadors. M’arriba el suau perfum d’una rosa, em quedo aturada, meravellada, com davant d’una gran obra d’art, i penso en la seva fràgil bellesa. La bellesa de l’amor per la paraula creada.

L’amor escrit, És l’amor el que escriu: em demana no interrompre la seva inspiració, la mateixa que s’expressa en aquest full, la mateixa que ordena el pensament, la que apareix en hores baixes, en el silenci, en la nit. És un amor que camina a poc a poc, sense saber el final de la seva trajectòria, coneixent només un començament inesperat amb el record primer amb els ulls de la sorpresa amb l’alegria i el somriure d’una trobada que ell va transmutant en alquímia apassionada. I el pensament, entusiasta confident, entrellaça des del silenci lletres i paraules, signes i mots. I agafa el seu llapis i escriu a l’incessant devenir de la vida. Surten ara les paraules. Les seves lletres que enreden i parlen: concretes i palpables que miren i escolten: atentes i discretes. Quanta màgia neix d’una creació literària. Badalona, 17 d’abril de 2008

S urt de la dutxa i comença a vestir-se, ha decidit posar-se el vestit negre amb l’esquena despullada –li agrada sentir el tacte dels dits acaronant-la-, i les sabates negres amb taló alt. Mira el rellotge, són les nou de la nit; ell ha anat a posar benzina i no trigarà a tornar. Han decidit sopar en un restaurant acollidor que un amic els va recomanar i que és a prop de la Piazza de la Signoria. Després de sopar, potser fan un tomb pel vell pont, i deixaran que els seus ulls reposin sobre les aigües del riu Arno. Hores més tard, quan la lluna, il·lumina Florència. La mira, ell l’està mirant; en aquest moment serà per a ell, li demana que no s’apropi, li prega que es quedi quieta; vol recrear la seva mirada i notar les seves emocions. Tenen tota una nit de passió per a ells, i vol explorar-la de mica en mica; mai no l’havia vist, així, tan a prop, el seu cos per a ell, la seva pell, la seva boca, però sobretot, les seves sensacions. Ella tanca els ulls, i ell l’acarona, li dimana que n...

S ón dos quart de deu de la nit i el fred és cada vegada més persistent. El cel s’ha obscurit; està a punt de desencadenar-se una tempesta. Encara no tinc ganes de sopar. Em sento al sofà per llegir una estona “Esperits”. De prompte sento una ràfega d’aire càlid que m’acarona a prop del coll. M’aixeco una mica sobresaltada, i comprovo que totes les finestres hi siguin tancades. Tot sembla en ordre. El silenci m’envolta, no vull encendre la ràdio. Mai he estat una dona imaginativa, però sento una estranya sensació, com si a part de mi, hi hagués algú altre al menjador. Penso que són bogeries. Quan de prompte sento que la música de la ràdio comença a sonar i que tot un seguit d’ombres ballen al meu voltant, començo a tremolar sense poder-me controlar. No tinc temps per aturar-me a agafar la bossa, surto del pis corrent. No sóc capaç d’esperar l’ascensor. Baixo les escales de dos en dos. Al carrer una forta pluja tranquil·litza una ànima espantada.

Record obert, record tancat Comença la primavera, a les set del matí encara fa fred, es vesteix i surt cap a la feina. Compra el diari, per saber que succeeix al món. La circulació cada dia és més densa. Aparca el cotxe als aparcaments del costat de la platja. Abans que arribi el tren s’atura per veure el mar. De lluny veu un vaixell que es dirigeix cap el port. Sent que la mar vol retenir-lo però els deures tiren de la seva consciència plena de responsabilitats. Arriba el tren. El tren va ple de gent. Un seient, al costat de la finestra, ha quedat lliure per a ell. Les imatges de la ciutat passen a gran velocitat. Al seu costat un nen jove llegeix un dels llibres del Harry Potter, i al seu davant una dona madura mira una d’aquelles revistes d’actualitat, porta unes sabates de color verd pàl·lid, que criden la seva atenció. Un somriure li creua la cara d’un costat a l’altra, sembla una dona feliç. I ell, és feliç? El tren s’atura a l’estació de Sants, i mentre les portes s’obren, ell s...

El blau del buit, L’àngel desaparegut, la dona abatuda, el peix nedant en l’atlàntic en la profunditat d’un vaixell de pirates. Sempre ressalta una palmera solitària, una senyal permanent davant l’amo creador d’un ball d’hivern i d’estiu. de tardor i primavera. Escriu una jove bruixa, mira en una pantalla, un res blau, el blau del buit, i és aquesta mirada en el temps dens i pausat, la mirada d'un record.