PARAULES AMB AROMA

El trajecte secret Darrere les paraules el teu nom es transforma en vaixell i les lletres són el transport que em permeten navegar envers tu. És un viatge en solitari, on no hi cap ningú (família, parella, amics, amigues, companys de feina, veïns…). És el meu viatge privat; és el meu camí invisible. Quan arribo a l’habitació inexistent buido la maleta plena de mots inventats. Surto al carrer i els meus ulls fan un repàs detingut de la quotidianitat que m’envolta. Aquest és un moment petit i ple de felicitat. Passejo, sense pressa. Aleshores penso que fa temps que vaig comprar el bitllet d’aquest quimèric viatge. El meu trajecte secret i el meu trajecte oficial conviuen ordenadament. Arriba juny! Juny és el més de les teves absències i cada record és converteix en una carícia que penja del cel. Abans de conèixer-te creia en el poder de la paraula i ara sé que allò era veritat, ara sé que amb tu la paraula es converteix en temps. El temps amagat de l’ànima. El temps atemporal. De tant en...

L'esmena rebutjada, Paràgraf 566, pàgina 75, línia 4 Esmena d’addició: La tendència natural dels i les joves a crear , a innovar, a inventar, a produir, a somniar , i a voler progressar tant a nivell laboral com personal ha de veure en el PSC el partit que més i millor representa els seus desigs i anhels. Si, amics/gues i companys/es, aquesta és l’esmena rebutjada. No es va acceptar la paraula SOMNIAR , i tampoc que els joves milloressin tant a nivell personal com laboral, és a dir, a nivell humà i a nivell laboral com dos fets independents per alhora relacionats en l’equilibri emocional dels éssers humans. Tots, els/les socialistes, hem de tenir el desig de créixer i millorar com persones. Hem de fer arribar als nostres militants que som importants i necessaris més enllà dels càrrecs, perquè cadascun des del nostre petit lloc podem fer arribar l’ideari socialista (honestedat, justícia, llibertat, solidaritat, fraternitat, igualtat) per tal de construir una societat i un món mil...

LA FLETXA DEL TEMPS Només manquen cinc minuts per les dotze de la nit. Tothom dorm, inclús el lloro. Torno a mirar el rellotge, no ha fet cap moviment. A vegades, sembla com si el temps s’aturés, d’altres, passa tan ràpid que és com si volés. La maneta ha fet un lleuger moviment, quasi imperceptible i ha saltat a la següent ratlla. Quin misteri el temps!. Tanco la llum i els ulls. M’agradaria no trigar gaire a dormir-me. Escolto la sua melodia del rellotge tic-tac-tic-tac..., cada cop sona més llunyana. -Desperta, desperta que fem tard. Tenim moltes coses a fer. Alícia m’agafa de la mà. -On anem? -Anem a visitar el país del Temps. Què és el temps?: una oportunitat fugaç; una eternitat creadora; Saturn devorant als seus fills; la perplexitat d’Heraclito davant el riu. Segons Plató una imatge mòbil de l’eternitat; segons Aristòtil l’ordre del moviment, un abans i un després o com deia Sant Agustí: si em preguntes ja no me’n recordo o com deia Gothe: atura’t és tan bell!; una forma d’intu...

He tornat a sentir aquell moviment que es va produir amb els romàntics: em rebel·lo davant qualsevol norma que m’impedeixi expressar els sentiments; mantinc una actitud idealista davant la realitat que m’envolta; tota bellesa és veritat. Ara en aquest segle, en aquest món globalitzat, persegueixo un camí ocult; un camí llarg, perillós, poblat d’absències, de paraules i de silencis, il·luminat per un anhel: Tu. Et penso amb enyor i guardo dintre meu tots els records: poemes, cartes, dibuixos, paraules, veus, llocs... No hi ha dues persones iguals, la naturalesa no es repeteix però amb tu va marcar un punt equidistant. M’escoltes? Pot ser que em repeteixi però la memòria es nodreix de repeticions, i jo encara continuo escrivint membrances passades que no he pogut oblidar.

BLAU La tela és fosca com la part oculta de l’ésser humà; la seva negritud cobreix algunes esperances, alguns anhels. Somnis morts, somnis que mai trobaran el camí correcte per realitzar-se, il·lusions perdudes entre sanglots congelats. Gel que talla les entranyes quan el patiment n'obre les portes i corre a la trobada. Ulls mullats que senten la punxada d’un ganivet capaç de travessar totes les capes de l’ésser; vestidures que al llarg dels anys han anat protegint-lo, i ara despullat de qualsevol sentiment tremola indefens amb tota la intensitat del món, sentint cada dia més a prop la dissolució. El cel és al pensament. Cel infinit que no pot tocar, però que mira des de la petita existència, bellesa excitadora d’emocions i de sensacions intenses. Plou. Gotes de pluja que calen, calladament, fins ensorrar totes les resistències. Pensaments eterns que viatgen des de la terra al cel, del cel a la terra, cercant històries d’éssers humans que dialoguen i conversen des de l’enteniment i...

El camí perdut de la creativitat, La propietat més respectable és aquella que surt de la creativitat, del talent d’una persona. La propietat dels creadors és el més sagrat que un ser humà té, allò que no és transferible. La creació permet cercar allò llunyà, iniciar una aventura personal i fascinant. La creació és una habilitat fonamental avui dia, ateses les característiques de complexitat, incertesa, turbulència, canvi, progrés i competició que caracteritzen la societat actual. Estar preparats per solucionar problemes i solucionar-los de forma creativa és quelcom indispensable, és en aquest escenari on la paraula innovació adquireix un especial significat. Diu Abraham Maslow, un dels psicòlegs més prominents d’aquest segle, que “l’home creatiu no és un home comú a qui va acreixent alguna cosa; creatiu és l’home comú de qui res es va treure”. Vivim en una societat endormiscada on el potencial humà no vol arriscar-se gaire a experimentar, a atrevir-se, a divergir, a imaginar, en defini...

Escric unes línies en una pàgina blanca. Estic desperta i veig amb claredat el llibre, al costat de la tauleta de nit. Serà una breu reflexió. Sempre em deixo seduir per aquesta mena d’escrits. Paraules que m’atrapen, que em fan despendre del meu cos material, sentint-me tan despullada que l’ànima se m’escapa per tots els porus de la pell. Miro el llibre que encara no he acabat. Mentrestant em recordo de tu. Pot ser que siguis a Badalona, on ens van veure la primera vegada. Aquell dia, al cafè Cayo Largo, vas escriure sense saber-lo una història plena de secrets invisibles, des de llavors tot penetra en mi amb més intensitat i he descobert un interior que ignorava. He escoltat el meu propi silenci i he après a mirar el món d’una altra manera. Ara sóc veritable, un pensament buit de fal·làcies i ple de significacions reals més enllà d’un imaginari fictici. Paraules que cerquen el teu lector amagat.

L’era de la modernitat sòlida ha arribat a la seva fi. Perquè solida?, perquè els sòlids, a diferència dels líquids, conserven la seva forma i persisteixen en el temps: duren. En canvi els líquids són informes i es transformen constantment: flueixen. Per això la metàfora de la liquiditat és l’adequada per aprehendre la naturalesa de la fase actual de la modernitat. La dissolució dels sòlids és el tret permanent d’aquesta fase. Els sòlids s’estan fonent en aquest moment, el moment de la modernitat líquida, són els vincles entre les eleccions individuals i les accions col·lectives. És el moment de la desregulació, de la flexibilització, de la liberalització de tots els mercats. No hi ha pautes estables ni predeterminades en aquesta versió privatitzada de la modernitat. I quan allò públic ja no existeix com sòlid, el pes de la construcció de pautes i la responsabilitat del fracàs cauen total i fatalment damunt l’espatlla de l’individu. L’adveniment de la modernitat liquida ha imposat a la...

El pintor de la cort Pel pintor murcià Agustí Navarro la creació era vida en acció. Li havien encomanat tres obres però de les tres pintures, el retrat de Mariana d’Austria va ser l’elegit. La primera estela de la nit va il·luminar el seu pensament, mentre barrejava oli de llinosa amb pigments de colors. Aquell matí quan una jove bella i malenconiosa va entrar a la seva cambra va pensar que el sol de l’univers havia descendit del cel per ficar-se a la seva estança. Va sentir aquell temor visceral que sempre apareixia davant una tela neta; la por a què l’obra no sortís perfecta. Sabia que la clau estava en sentir-se pinzell i no pintor, però alguns dubtes van creuar el seu pensament “ho aconseguiria davant aquells ulls penetrants i freds, davant aquell fruits abundants que semblaven voler sortir d’aquell cenyit vestit”. Un esgarrifança va recórrer el seu cos i un lleuger tremolor es va colar entre els seus dits. Mentrestant la tela blanca i els pinzells nous esperaven impacients el mom...

Quan anava al col·legi era un jove estudiós, prim, seriós, de cabells castanys i curts, més interessat en els coneixement científics que sobre qualsevol sentiment emocional, mai havia assistit al ball de l’escola. Els llibres i les formulacions matemàtiques eren la seva melodia. No t’esperava tan aviat, li va dir al seu primer cabell blanc. La duia entre les mans, un dia va agafar-la tant fort perquè no marxés que es va trencar, era la seva joventut. Hi ha cames de primera que caminen lleugeres pel món, hi ha cames de tercera que caminen cansades pel món. S’ha fet gran i els seus afanys, les seves il·lusions han anat minvant. Quan va fer la comunió li van regalar un rellotge, quan es va jubilar li van regalar un rellotge, ara que el temps no era el protagonista de la seva vida! De jove la seva maleta estava plena de coses que creia molt necessàries, ara se n’adona com estava d’equivocat; dins l’armari traster reposa tranquil·la una maleta buida. Aviat arribarà el final de l’existència,...

Ulls de glaç, Uns mesos després, davant la finestra del menjador un dia de pluja agosarada, sense saber ben bé perquè August Paez va recordar aquella tarda en què va ser espectador d'un atracament. Barcelona era una ciutat cosmopolita, composta per gent de tot arreu. Els canvis s'havien produït tan ràpidament, que malgrat tots els radiants indicadors de benestar, hi havia cada vegada més lladres, cleptòmans, saltejadors, mentiders... Aurora Canada, era una dona que havia sabut sobreviure no gràcies a l'esforç del treball sinó als seus enganys, als seus fraus, als seus trucs. Era una dona sense escrúpols, freda com la neu, que amb un semblant dolç sabia conquerir sense dificultats a les seves víctimes. Va veure una dona gran vestida de negre, devia tenir sobre uns seixanta-cinc anys. Va veure una dona jove, devia tenir sobre uns trenta-cinc anys, vestida també de negre, amb unes ulleres de sol que li tapaven la cara. Va veure com la senyora gran ficava la llibreta d'esta...

El darrer viatge Sé que tinc que fer un viatge i la veritat és que em dóna por, tanta por, que em resulta difícil de parlar-ne; però avui si me’l permeteu, voldria intentar-lo. Crec que aquesta darrera excursió sense cantimplora (ja sento com se’m seca la gola) ni retorn és l’aventura més significativa i transcendental de la vida dels éssers humans, i mai ens aturem gaire a pensar-hi sobre ella. Perquè?... Dolor de vida! És en aquest últim destí on restem despullats de totes les materialitats, de tots els records, de totes les experiències viscudes. Silenci de vida, silenci de mort. En aquesta aventura diuen que un se sent lleuger com les branques d’un arbre acaronades pel vent, doncs només l’ànima o l’esperit és el que marxa d’acampada a un altre lloc. Qui sap envers que confins de l’univers anirem a parar?. En aquest últim viatge l’ànima no necessita endur-se res. No necessita saber els horaris dels trens, dels avions, dels vaixells ni de cap altre mitjan de transport. L’equipatge l...

He caminat a poc a poc fins arribar a la plaça de la vila. Hi ha dies i moments que s’han d’assaborir, la vida passa tan de pressa! La plaça de la Vila és plena de gom a gom. Al rellotge de l’ajuntament li manquen encara deu minuts per tocar les set de la tarda; hora d’inici del tradicional pregó inaugural de les Festes de Maig. Aquest any el pregó el farà la Mireia Belmonte, la noia amb ulls de cel, una jove badalonina que ha estat proclamada recentment campiona d’Europa de 200 metres estils i ha aconseguit la medalla de bronze de 200 metres papallona; que important és que la ciutat reconegui els mèrits i els èxits dels seus propis ciutadans, ser profeta a la teva terra, a la teva ciutat. Porto al coll el mocador, símbol de les festes de maig, aquest any és de color vermell. Durant tres anys, no consecutius, el vermell ha estat el protagonista de la festa, d’altres vegades el seu color ha estat el blau, el lila, el verd... M’agrada veure com alguns balcons de la ciutat llueixen penjat...

LLEGIR: Penso en el meu pare. Ell va estar el primer a fer-me estimar la lectura. Sense que ell en tingues coneixement va ser el meu guia literari. De petita, quan el meu pare tornava del treball, em portava llibres petits que duien a l'extrem dret de cadascuna de les seves pàgines dibuixos, i al passar els fulls molt ràpidament els ninots es movien; eren els llibres joguina; a la nit, abans de dormir, el meu pare o la meva mare em llegien aquelles històries. Uns anys després van venir els meus primers contes: la ventafocs, la blancaneu, la caputxeta vermella, pinotxo, el contes d’Hans Christian Andersen... L’època de l’adolescència van arribar altres descobriments literaris: les meves primeres novel·les juvenils, els llibres de misteri, i la poesia. Recordo una col·lecció de llibres que es deia Els tres investigadors, un grup de tres amics que es dedicaven a resoldre històries inexplicables que ocorrien al seu poble, i també les poesies de Gustavo Adolfo Bécquer, Federico García L...