PARAULES AMB AROMA

CAMPIONS, CAMPIONS OLE , OLE, OLE...! Manca només un minut per a què finalitzi el Partit Espanya – Alemanya. Guanyem, guanyem, guanyem! Amics, Espanya ha guanyat la final. Què important és el treball en equip! Poso a la taula del menjador una petita ampolla de cava per celebrar el triomf, avui és una nit històrica. Resulta estranya una celebració en solitud però em sento acompanyant pel soroll dels petards que il·luminen la victòria, els clàxons de les botzines i la paraula campions, campions escampant-se des de les finestres del veïnat. Un cop passada la eufòria em desplomo en el sofà, disposat a submergir-me durant una estona en el llibre: “relats japonesos de misteri i imaginació”, m’aturo en una paraula AH-UN i miro a peu de pàgina la traducció: “comunicació tàcita entre dos amics”. A dos quart d’una de la nit em fico en el llit, amb la llum apagada escolto una estona la retransmissió esportiva. Parlen dels genials partits que ha fet la selecció espanyola en l’Eurocopa després de q...

Continuo donant-li voltes a un assumpte que em va deixar perplex. Que món tan complicat, el nostre. Tan complicat que encara que cridis ningú t’escolta. L’altre dia m’explicava un conegut que un amic seu que viu a Manhattan, li deia que havien dues classes de persones: les de dalt i les de sota, i que devien existir unes per tal que les altres es poguessin mantenir amunt. “Sexe en New York”, no amics, “Indignitat en New York”. Diuen que tenim lliure albir, però jo he arribat a la conclusió de què a vegades són altres els que decideixen per un. I em sento una mica decebut. Per altra banda és un alleujament pensar que al final un té la darrera oportunitat, és a dir, el tarannà amb el que prens les coses que et succeeixin, i com afrontes les decisions que altres han pres per tu. Amb l’arribada de l’estiu es comencen a obrir les finestres i els sorolls passen a formar part del llenguatge fosc de la nit. La calor m’impedeix conciliar la son. Des del silenci escolto l’aigua de l’aixeta de la...

| View | Upload your own

Dimecres Avui és dimecres el tercer dia laborable de la setmana. Aquesta setmana, el dimecres, ha passat a ocupar el primer lloc per la festa d’ahir, Sant Joan. Superada la revetlla torno a submergir-me dins la quotidianitat. Tornant a casa sempre faig el mateix camí: pujo per Rambla Sant Joan (barri de Lloreda). El carrer està buit de transeünts i la circulació no està molt carregada. En la ràdio del cotxe sona la cançó “Mercy” d’una tal Duffy. El locutor diu que és disc d’or; és una cançó alegre d’estiu. Després de dinar una ensalada, macarrons, meló i prendre un cafè aromàtic, agafo el diari. Llegeixo una notícia que diu “el model neoliberal, amb la seva aposta pel mercat, ha arribat a l’esgotament. I calen respostes convincents des de la política democràtica”. Penso que quelcom de raó hi ha en aquestes paraules, es necessiten noves respostes pel nou reptes, una nova consciència que ens ha aturi a reflexionar cap on va l’ésser humà del segle XXI. Quan finalitzo de llegir el diari, s...

REVETLLA DE SANT JOAN Con un conill a la lludriguera Àngel continua amagat i ella escopeta en mà continua la seva inesgotable cacera imaginaria. Crec que va ser Kavafis qui deia que per construir una casa nova hi havia que derrocar la vella. Anna cada dia va aixecant petites estances esperant algun dia construir el gran castell novel·lat, on viurà un príncep anomenat A. O. Un dia més, un dia solejat del mes de juny, dilluns per ser més precís, Anna refusa el moment present per obrir una vegada més el calaix del passat. Amb una mica de nostàlgia es mira alguns dels records guardats, joies de gran valor en un món no material on els somnis són el bé més preat. Somriu al rememorar la camisa amb taques de vaca; la polsera blava eivissenca que trencava amb el conjunt d’Armani; les delicades mans de pianista; aquella veu amb personalitat que la va enganxar com si fos un imant decoratiu penjat en una nevera; un suau aleteig de papallona als llavis; una conversa llarga per telèfon i el patiment...

El món blau El món blau és el món dels somnis, els desitjos i les esperances. Els blaus i les blaves són aquelles persones que es creuen a la vida, potser només cinc minuts o una vida sencera i fan treure de tu, allò millor que un té a l’interior. No t’apunyalen per l’esquena, ni et donen missatges contradictoris. El món blau és el món de la sensibilitat, de la intuïció i de la creativitat; és el món dels bons sentiments. El blau, és el blau del cel i del mar, de l’alegria i del goig, de la invenció i de la fantasia. El blau és el color d’un conte explicat des del silenci de la nit; és la melodia que surt d’un instrument musical; és el cant d’un ocell; és el soroll de l’aigua de la font... El món blau té el color de la lluna i la gent que t’estima són estrelles que brillen als firmaments particulars de cadascun. Quan la paraula blava existeix, llavor existeix l’essència d’allò que volen explicar, dir o significar. El secret de les persones com diu l’Albert Espinosa en el seu llibre El ...

L’alquímia de la nit Sol a la terrassa, de nit, adonant-se de la bellesa i del misteri del món. La lluna és plena i rodona. Res no es mou, prop d’ell. És un moment per fer secrets i confessions. A qui? a la consciència, la veu amagada dins les entranyes. Aquella veu que va aparèixer fa temps i que mai més va voler marxar; aquella veu que sent qualsevol soroll abans que ell arribi. Intuïció, li diuen alguns. La immensitat de l’univers el transporta a paratges desconeguts. Mira cap dalt i conta les estrelles: una, dos, tres..., sap que hi ha moltes més, encara que no pugui veure’ls. Joies senzilles que brillen al firmament. Allò que observa abstret vibra abans que la paraula màgica surti dels llavis. Abraçat per la foscor del cosmos s’abriga a l’empara de pensaments projectats a la gran pantalla del cel. La racionalitat vol impedir aquest moment d’alquímia, d’intimitat, de creació i, d’invenció. Repòs. Silenci de nit que no accepta que ningú interrompi l’espai creatiu que el permet enca...