PARAULES AMB AROMA

Quart poema de desembre, Amb una espelma petita il·lumino una part de mi que no coneixes, el nadó que he alimentat de tu en els meus pensaments. T’he inventat i reinventat cada dia durant set llargs mesos; amb el fred i la calor amb paciència i amb un urgència, des de la soledat i des de la companyia amb imatges i amb paraules. I t’he vist de prompte creuar un carrer aturar-te en un semàfor davant el mirall d’una botiga. Eres tu. El destí que fa les seves tirades ens va presentar una tarda de primavera. Després la mateix roda ens va separar però em vaig quedar prenyada de tu i encara continuen naixen paraules que invento i reinvento en la part que no coneixes de mi.

El somni, Són dos quart de tres de la matinada. M’aixeco del llit. Sento l’aire colpejant la finestra. Miro l’estat de la terrassa, l’aire ha llançat a terra la regadora i alguns testos amb flors. La imatge d’un somni m’acompanya fins a la cuina. Obro l’aixeta de l’aigua i bec un got. El queixal s’ha despertat i em fa mal, pren un antibiòtic. Torno de nou al llit, el soroll del vent i les imatges del son m’impedeixen dormir. Encara ressonen al cap les paraules: -Em tinc que anar. -Per què? -Tinc que anar-me. I una veu: no marxis, no marxis. És curiós que, en quan alguna idea o alguna situació determinada queden fixades a la ment, el subconscient s’apodera d’elles relatant una història feta de realitats en les cambres oníriques. I així, doncs, és en la gruta irreal on els diàlegs polèmics vinguts des del més enllà viuen una altra existència plena de significats indesxifrables. El rellotge assenyala les quatre de la matinada. L’enfonsament en llunyanies oníriques li impedeix sentir la fr...

Percepcions, La porta s’obre i entra. Fa dies que no han coincidit. Es treu l’abric i el penja darrera la porta. El perfum de Loewe s’escampa per la sala. Ella sent l’aroma filtrar-se pels seus sentits. Està tan a prop! Ell se situa davant d’ella deixant que la seva mirada es fiqui als seus petits ulls. Ella experimenta com aquesta intrusió mental trenca totes les seves precaucions i barreres; el seu sentit comú l’ha abandonada i percep la força arrabassada de la seva masculinitat. Una calor densa s’apodera del seu cos. Foc. Cel i infern. Al seu costat dos móns separats, els seus, i una veu: el silenci. Silenci d’aquí i d’allà. Ell està allà, davant d’ella, només mirant-la fixament sense dir res. Una força estranya s’apodera de les seves cames i de les seves cordes vocals, no pot moure’s ni parlar. Tot un seguit d’imatges recordades s’agiten al seu cap, i es pregunta si el seu rostre mostrarà algun senyal que indiqui el sacseig intern del seu món interior; podrà llegir a través de la s...

El dinar El 4 de desembre, antesala d’un llarg cap de setmana, després de molts anys sense veure’s, han coincidit en un dinar organitzat per un amic comú. Temps suficient per tornar a veure’l detingudament: les línies del front, el nas recte, el coll estirat, els cabells ben tallats, la seva elegància sota la camissa d’un blau celestial, els braços prims i les mans allargades, les sabates netejades a la perfecció; inexplicablement atractiu, com si el temps no hagués volgut deixat cap de les seves empremtes. La mira i somriu amb un somriure lluminós; li agrada tant aquest somriure que torna a sentir pessigolles a l’anima, i per un moment se sent jove. Recorda que li agradava el mar i la muntanya, la literatura i la filosofia, però sobretot la poesia: “ És més savi l’amor quan clareja, quan ja comença a escoltar-se el matí, pel camí llarg, desert de la teva pell...” Un dia li va recitar aquest poema i ella li va preguntar qui era l’autor. Luis Garcia Montero li va respondre ell, i des d’...

Segon poema de desembre Crec que la nostra amistat ha estat un thriller de caràcter misteriós, planejant totes les intrigues. Hem arribat a tocar portes tancades, hem recorregut passadissos secrets, hem plantejat difícils interrogants, hem experimentat la por dels silencis, amb el pes de totes les hores i de tots els dies; envoltants per llarguíssimes llunyanies. Com inventors d’aquesta posta en escena, hem creat mil i una imatge, en blanc i negre i en color, en dies de gala o en dies de dol. Hem inventat sopars inexistents on mantenien converses animades i hem rigut i hem ballat i hem parlat i hem somniat abans que la imatge desaparegués de la nostra memòria i del nostre pensament. Hem fet històries, invencions que han engrandit la nostra amistat. El thriller d’aquesta companyia ha estat un misteri ocult entre els nostres convidats. I hem sabut construir amb afany i destresa la tela d’una llegenda blava, que sempre ens acompanyarà quan alguna nit imperi un silenci abismal.

Primer poema de desembre En l’embrollada xarxa neuronal vaig elaborar una història plena de paraules. No hi ha secrets en l'amistat reconstruïda des de la memòria. Mai no vaig pensar que seria un jardí tan ple de paraules belles. Vaig projectar un jardí amb aroma de lavanda, gessamí i roses una altra manera de provocar-te. Escrit des de l’est mirant cap el nord. I oloro platges de naturalesa idíl·lica, I miro boscos de vegetació desbordada. I des de la foscor de la nit i des del silenci de tots els sorolls em pregunto: quan tornaràs? El perfum del jardí traspassa tots els llindars, nord, sud, est i oest. Que bé has recollit, amic, estimat tantes paraules llançades a la vora del mar. El temps, la memòria, continuen omplint-me de tu. La paraula, el record, continuen omplint-me de tu.

Una ciutat: Badalona Viu i va néixer a Badalona. Badalona té els seus orígens en el segle III a.C. i va ser fundada pels romans. Coneix els trenta quatre barris que la formen; és una ciutat amb punts simbòlics de referència. A més dins de poc hi comptarà amb alguns de nous, com la nova línia 9 del metro al barri de La Salut i la prolongació de la línia 2 fins a la Illa Central. Les característiques dels barris li són familiars; identifica ràpid els seus referents: el Palau Municipal d’Esports, el Centre Cívic de Can Cabanyes, l’estàtua homenatge a la ciutat de Badalona de Joan Brossa, l’església de Santa Maria, el Museu, el Viver i d’altres. L’altra nit un nou element urbanístic es va creuar amb la seva mirada, el nou disseny estètic de la rotonda que hi ha al costat de l’estació de metro del Gorg, produint-li una agradable sorpresa. Nombrosos indrets de la ciutat li estant lligats a records concrets: l’Institut Eugeni D’Ors al barri de Sant Roc,...

IMATGES, "Tractin d’imaginar una dona ficant-se unes mitges de seda negra, i una roba íntima amb perles de marfil que brillen damunt la seva pell. És una dona que inspira desig i que parla amb un fill prim de veu. Em va explicar que havia d’assistir a un sopar i que no sabia quin vestit posar-se; que no volia cridar l’atenció però que tampoc volia passar desapercebuda; que volia estar elegant però no gaire sofisticada. Mirant-la detingudament podia assegurar sense temor d'equivocar-me que aquella dona estaria bella amb qualsevol penyora. Mentre els ulls anaven recorren el cos de la jove, no deixava de preguntar-me quins serien els seus desigs amagats. L’excessiva imaginació pot resultar perillosa". Guillermo Pedrahita

"La vida es saborear día a día y minuto a minuto la paz. Un día a día senzillo, inmerso en el amor y la esperanza. Y deleitarse en cosas sin importancia que, si se deterioran, no causan desengaño. Y reír nimiedades. Y descansar tras un largo cansancio. Y beber cuando se tiene sed y comer cuando se tiene hambre. Pero, sobre todo, construir. Construir sobre las ruinas que necesitamos olvidar. Convertir los solares en palacios, y los palacios en caudales de fe y de esperanza". Mercedes Salisachs

LA VIDA Et recordo sempre i et recordo cada dia amb entranyable estimació. No puc escriure tot allò que m'agradaria... ni tan sols continuar amb alguna història començada. No em deixa, com diu Maria Zambrano això que diuen "la vida". Aquí continuo elucubrant des de la distància; ara ja fa temps que hem descobert que estem separats, morint-nos cada dia una mica més, tu per allà i jo per aquí, morint-nos cadascún a les nostres ciutats, a les nostres vides. Lluny sempre, allà on tu i jo hi siguem, hi estem lluny, cadascún dins de la seva quotidianitat, dins la seva "vida".

I El hombre que me ame deberá saber descorrer, las cortinas de la piel, encontrar la profundidad de mis ojos y conocer lo que anida en mí, la golondrina transparente de la ternura. II El hombre que me ame no querrá poseerme como una mercancía, ni exhibirme como un trofeo de caza, sabrá estar a mi lado con el mismo amor conque yo estaré al lado suyo. III El amor del hombre que me ame será fuerte como los árboles del ceibo, protector y seguro como ellos, limpio como una mañana de diciembre. IV El hombre que me ame No dudará de mi sonrisa Ni temerá la abundancia de mi pelo, Respetará la tristeza, el silencio Y con caricias tocará mi vientre como guitarra para que brote música y alegría desde el fondo de mi cuerpo. V El hombre que me ame podrá encontrar en mí la hamaca donde descansar el pesado fardo de sus preocupaciones, la amiga con quien compartir sus íntimos secretos, el lago donde flotar sin miedo de que el ancla del compromiso le impida volar cuando se le ocurra ser pájaro. VI El ...

La Rambla de Badalona, La Rambla de Badalona mai no ha estat morta però tampoc ha viscut la seva existència amb tota la seva bellesa i tot el seu esplendor. Ara després del molts anys desperta d’una llarga letargia. Ja han finalitzat els treballs de remodelació: s’ha canviat una part del paviment, s’ha renovat el mobiliari urbà, la il·luminació... La Sílvia se sorprèn d’aquesta nova fisonomia, li agrada aquesta nova Rambla, hi veu tants canvis que no sap dir exactament allò que més l’ha cridat l’atenció; potser sigui un nou aroma de mar, o el soroll del tren que ve des de la nova estació, o la desaparició de la pèrgola metàl·lica a banda mar, o els colors dels nous para-sols i de les noves estovalles, o les espelmes decoratives a les tauletes de les terrasses, o les jardineres plenes de flors variades, o la nova decoració marinera dels restaurants, o les teles dels pintors entorn l’estàtua de Roca i Pi, o la fira d’artesania al llarg del passeig, o... Però la Sílvia s’adona que aquests...

EL PONT DEL PETROLI, És un home alt i prim, encara una mica lluny de la cinquantena, amb ulls encuriosits, foscos i profunds, d’aquells que donen la sensació de ser capaços de transportar-te darrere el globus ocular i disseccionar-te minuciosament. Té humor anglès, que surt de manera imprevista ho mateix que un llamp en un cel ennuvolat; amb un somriure picaresc. Vesteix elegantment d’Armani o Calvin Klein (quasi sempre porta els mitjons de color negre). Viu en una ciutat d’uns 220 mil habitants. Té mans delicades i una ploma de color negre. Li agrada fer esport i passejar a la vora del mar. La platja de la seva ciutat té quasi 5 Km de litoral i està dividida en distintes zones: la platja de la barca maria, la platja del cristall, la platja del pont d’en botifarreta, la platja del pescadors, la platja dels patins a vela, la platja de l’estació, la platja del pont del petroli, la platja del coco i la platja de la mora. De totes en guarda algun record, però la que més li agrada és la pla...

La casa Pavillard Deixo que soni el despertador, abans d’aixecar-me del llit; quan sona a les set del matí m’aixeco ràpidament, sense cap mena de dubte, perquè si em quedo cinc minuts més, després he d’anar a corre cuita. Miro per la finestra per veure quin dia fa. El cel està ras com una pista de gel congelada. Em poso una bata damunt el pijama de seda negra, i em dirigeixo a la cuina a preparar-me el desdejuni: cafè amb llet i galetes integrals. Encara em resta una hora i mitjà per anar a l’hospital amb la mare. Fa dies que porta un refredat pesat i cada vegada ho té més enganxat al pit. L’any passat varem anar a l’hospital municipal i li van posar la pipa per netejar els pulmons i li va anar força bé. A Badalona tenim una important cobertura sanitària. Són les nou del matí quan entrem per la porta d’urgències i quasi a les onze del matí, han cridat a la mare per la visita. Li han fet una radiografia, li han posat la pipa i li han receptat tot un arsenal de medicaments. Al sortir de...

L’espai públic a la ciutat, Surto de casa a les 8,30 del matí i al passar pel carrer Guifré de Badalona veig els cotxes estacionats damunt les voreres. Aquesta mena de comportaments em fan pensar que alguns usos del cotxe deterioren la qualitat cívica i humana de la ciutat. Els automòbils no poden estar en l’espai de les persones. Rumio que carrers amples amb fanals lluminosos, bancs i grans arbres fan més atractiu caminar i passejar per la ciutat; també crec que en una ciutat viva i dinàmica, els espais públics han de ser lloc de trobada i de convivència. La quantitat i la qualitat de l’espai públic pels ciutadans determinen la qualitat urbana i humana d’una ciutat. Un espai públic és bo quan en ell tenen lloc moltes activitats, quan la gent surt a l’espai públic com un fi en si mateix, a gaudir-lo, com diu l’arquitecte Jan Gehl . Aquesta idea em porta al cap la imatge de la nova plaça Enginyer Deulofeu al barri de Can Claris , una plaça amb més de 5.500 m2 d’espais verds i jocs infan...

"Petites i rodones, allargades i sonores. Totes parlen en el món de la paraula". I MIRO Aquí en l’ordinador, una pantalla, un ratolí, un teclat; tot possibilitat, o..., quan miro. Em recordo: “Àngel” O. de què: de l’artesà. Aquell Àngel que va posar en peu la creació. Aquell Àngel que va mirar la paraula viva. Aquell Àngel que va inventar la imaginació com univers. Aquell Àngel que va donar llum amb el foc del seu or i del seu cor. Sense camí. Avui, demà, ahir. La pantalla s’ha obert i del teclat volen lletres i que volen fugir, que volen volar! Passió, ser, mar. Set d’Infinit. I miro, i continua no havent ningú, no està, no està. I no hi ha vaixell que em porti a l’altra vorada. Viure. Si. Puc. Dec. Recordar. Tot existeix a la imaginació. Pantalla que parla a l’artesà. I miro.

CONSCIENCIA DE MI, Al parlar amb tu, parlo amb mi mateixa i en aquesta intimitat que ens apropa i ens relaciona, vaig descobrint-me cada dia una mica més. Despullada de les seguretats amb les que em mostro dins la quotidianitat, observo amb deteniment algunes de les pors que al llarg del temps he anat descobrint i he anat detectant. Deixant de banda les senyals que m’arrelen com a persona a la realitat de l’existència: nom, DNI, adreça postal..., la meva nuesa em permet observar com el jo íntim que viu a l’interior tremola davant les situacions no controlades, com s’enutja davant la mentida i la deshonestedat, com pateix davant la malaltia i la pèrdua: pèrdues d’amors i pèrdues de vides. Una nuesa silenciosa i transparent que em permet endinsar-me dins de les aigües d’un jo creatiu que bateja amb la creació en qualsevol de les seves manifestacions. Un jo a vegades passional, amant dels grans ideals, de l’honestedat i la veritat. Aquella veritat que neix de les bones maneres, de la bo...

El poder d’una mirada, Una mirada pot ser perillosa. Les mirades són com portes: obertes o tancades; quan les portes estan tancades la mirada és freda i distant. Els ulls miren sense mirar, indiferència i desinterès; quan les portes estan obertes la mirada és foc, calenta i viva. Els ulls miren amb profunditat, interès i atracció. Una mirada pot colar-se per la porta oberta, durar un instant i impregnar tots els sentits de lluminositat. Aquesta petita visió deixa un record tan gran de llum en la memòria que els ulls es reconeixen quan es troben. És obscura i penetrant i té la força d’un huracà. És una mirada. Entra pels ulls, ara oberts. Em mira. Sóc mirada i miro. Es produeix un silenci abismal quan els ulls s’acoblen amb els ulls i dos mons es projecten dins la mateixa mirada. Em mires i et miro; et miro i em mires. Ballem la dansa de les mirades. Hi ha també una mirada neta, clara, honesta, humana, alegre i viva. Una mirada plena de dia i de nit, de foscor i de claredat, de sol i de...

El poder de la memòria Hi ha moments en què un es creu capaç de desxifrar totes les mirades, tots els gestos, tots els moviments. Potser perquè hi ha moments en què l’ànima, la consciència, el pensament allò que ens fa poc o molt humans, imagina que hi ha silencis portadors de paraules; que hi ha paraules plenes de significats; que hi ha significats plens de sorolls; que hi ha sorolls que transmeten melodies; que hi ha melodies que amaguen un secret; que hi ha secrets que es tanquen amb clau. I gràcies al poder reconstructor de la memòria, tinc la clau que em permet abastar a cada instant la teva mirada neta; el somriure seductor; observar les mans d’esforç i de dedicació; escoltar les teves reflexions i les teves idees; a apropar-me al teu talent i al teu encant. Travessant les ardents extensions del pensament i obrint el llòbrec camí de la consciència m’adono que el silenci és l’estat del meu esperit creador, l’estat més resplendent de les llums que pot veure l’ull humà.

Records d'amistat i de ciutat, Hi ha un avi assegut a un nou banc de la Rambla. Les seves mans tremoloses aguanten el bastó, mentre que els ulls vidriosos es fixen en els jardins acolorits que hi ha al costat de l’escola del mar. Que bonica ha quedat la Rambla amb els nous arranjaments: els bancs, les papereres, els fanals, el terra, fins les flors i les palmeres semblen a ver embellit. Darrere seu el mar, ones que venen i van com els records. L’estómac se l’arronsa quan la memòria li porta al cap els dies en què se seia amb el seu amic, en Pere, i parlaven sobre qüestions urbanístiques relacionades amb la ciutat. Aquella ciutat que els havia vist créixer, formar una família i anar envellint. Aviat farà un any que en Pere va marxar per no tornar mai més. I ara des de la seva solitud rememora com gaudien tots dos sentint-se dissenyadors i creadors imaginaris d’alguns dels projectes que sabien que suposarien un canvi important per a la ciutat; quantes vegades havien caminat junts, am...

EL PERFUM Recorda que estava asseguda a prop d’ell, un home dels que fan sentir, dels que tenen tarannà, dels que no passen desapercebuts. Ell ja no hi és i tampoc la seva aroma. L’olor va desaparèixer amb la llunyania i ell al pujar al cotxe. Algú ha passat molt a prop d’ella i ha sentit de nou la seva fragància, s’ha girat però no era ell. Davant l’aparador d’una botiga recorre amb la mirada tots els perfums per a homes. Entra i olora colònies. Una dependenta pèl-roja s’apropa per atendre-la. Totes dues oloren perfums. Els seus gustos són distints. Busquen i busquen. No troben l’aroma desitjada. Ella cerca un perfum especial. S’acomiada i surt de la perfumeria. Es troba sola al carrer amb el record d’una aroma impregnada a la pell. A través del record del perfum recorda la força de la mirada, i darrere dels ulls negres, l’ordre intacte de les idees, i darrere del pensament qui sap si aquell home reservat fa olor d'una nova senyora, d'una nova emoció.

Hi HA UNA ESTACIÓ DE TREN QUE ES DIU BADALONA Hi ha un tren que s’ha endut el meu amor. Hi ha en el cel una lluna plena que porta en la boca un home penjat. Hi ha un vaixell que porta amagat tresors de mar. Hi ha infinites llums al cel il·luminant la festa major. Hi ha un munt de pensaments eròtics ballant pel cap dels joves que cerquen l’amor. Hi ha un avi que camina ofuscat per la claror del sol. Hi ha en la llibreta de cartes paraules dedicades a l’amor ocult. Hi ha vents de nostàlgia pel record d’aquell que no ve. Hi ha gent pel carrer que camina amb expressió enamorada. Hi ha un carter que reparteix cartes plenes d’estrelles i d’aromes. Hi ha una estàtua en mig del carrer que crida quan li fan una pintada. Hi ha a la nit homes que criden davant les seves pors amagades. Hi ha una plaça plena d’aigua, de flors i de vida. Hi ha una estació de tren que es diu Badalona. Hi ha un tren que porta passatgers d’aquí i d’allà, amb somnis d’allà i d’aquí. Hi ha dits llargs que s’estiren fins ...

El parc dels records, Caminava pel carrer del Mar quan de sobte un home em va aturar per preguntar-me si coneixia el Parc dels Records. Què és això, un lloc per la nostàlgia?, li vaig preguntar divertida. No, em va dir el senyor amb un to seriós. Un jardí per als solitaris? L’home em va tornar a respondre que no. Tenia els cabells de color negre i la mirada perduda. Em va cridar l’atenció la seva vestidura d’època. Li vaig dir que coneixia el Parc del Turó Caritg, el Parc de les Muntanyetes, el Parc de Montigalà ... Vaig pensar quin podia ser el Parc dels Records. Com que l’home continuava esperant alguna mena de contestació específica a la seva pregunta i jo no sabia on era aquell lloc, li vaig preguntar, per què volia trobar aquell parc. Vull recuperar alguns records, va respondre l’home. Fent un gest d’agraïment amb el cap es va acomiadar de mi. El carrer del Mar estava ple de gent; l’ambient de Nadal començava a deixar-se sentir. En arribar a la Plaça de l’Ajuntament se’m va fer la...

IMATGES DE CIUTAT , Hi ha una ciutat que viu mirant el mar. Hi ha pensaments inquiets que vénen i van com les ones del mar. Hi ha un pescador que arranja somnis de sorra i de sal. Hi ha una barca petita amb un nom inscrit: Badalona. Hi ha un edifici alt que ha vist passar la història de homes i dones al llarg del temps. Hi ha petjades romanes i medievals. Hi ha un passat ple de records i un present ple d’imatges de futur. Hi ha una finestra tancada, llibres amuntegats i un ordenador encès. Hi ha cotxes a la carretera, un jove creuant el carrer, una ambulància que passa de pressa i un taxi aturat. Hi ha obres al carrer i uns treballadors de la brigada ràpida arranjant una vorera esquerdada. Hi ha una botiga de premsa i diaris, i una senyora elegant comprant una revista del cor. Hi ha una persona gran que camina lentament i una jove que passa corrents. Hi ha un pas de vianants descolorit i un senyal equivocada. Hi ha grans núvols al cel que amaguen el sol. Hi ha gent que porta paraigües ...

Pluja de paraules Hi ha una finestra tancada, llibres amuntegats i un ordenador encès. Hi ha cotxes en la carretera, un jove creuant el carrer, una ambulància que passa despresa i un taxi aturat. Hi ha obres al carrer i uns treballadors de la brigada ràpida arranjant una vorera trencada. Hi ha una botiga de premsa i revistes, i una senyora elegant comprant la revista Lecturas. Hi ha una persona gran que camina lentament i una jove que passa corrent. Hi ha un pas de vianants descolorit i una senyal equivocada. Hi ha grans núvols al cel que amaguen el sol. Hi ha gent que porta paraigües i altres impermeables. Hi ha un autobús de color groc i un camió que circulen a la mateixa velocitat. Hi ha un edifici vell que es mira la nova farmàcia. Hi ha un bar antic que fa cantonada a un carrer ple d’històries. Hi ha gent que fa cua per comprar el bitllet de la sort. Hi ha un teatre ple de comèdies i tragèdies de passat i de present. Hi ha un fanal que mai il·lumina el carrer, sota hi ha una pape...

Estació de metro Pompeu Fabra L’andana del metro de la línia 2, de l’estació Pompeu Fabra a Badalona, està plena de viatgers impacients. La gent entra ràpidament a l’obrir-se les portes automàtiques per tal d’asseure’s als pocs seients lliures que resten al vagó. Em mantinc dret al costat de dues dones; percebo un perfum dens i el so de les seves veus molt a prop d’orella. Una de les dones expressa el dubte d’allò que pensaria el Sr. Pompeu Fabra i Poch al veure el seu nom associat amb una estació de metro, i diu que potser a ell l’hauria agradat més veure’l relacionat, més enllà del monòlit commemoratiu situat al carrer Assemblea de Catalunya, amb el nom d’una biblioteca o d’algun equipament cultural donat que la seva passió va ser l’estudi de les lletres catalanes i la seva normalització. El mestre de mestres com diuen alguns. L’altra acompanyant es dóna compte de la meva atenció en el diàleg, i em llança una mirada directa com si em convidés a participar en ...

A flor de pell, Obro l’armari, encara no he tret de la bossa el regal que m’ha fet la meva amiga S., el va comprar a la botiga Natura: “Natura una aventura pels sentits, llums càlides i sensuals, el perfum del cor, una música per l’ànima, un viatge a llocs allunyats i desconeguts, és el color del món, fusió de cultures, objectes màgics nascuts de les mans de la creació”. El dijous aniré a la botiga Le Boudoir, carrer de la Canuda n.21 www.leboudoir.net , a comprar aquell conjunt de llenceria negra de seda i chantilly, que tant em va agradar. Tots dos seran un regal destinat a viure un moment especial. Tanco els ulls. Aplico els olis suaument sobre la pell de l’amant mentre les mans llegeixen el perfil del cos. La pell apaga la set, flueixen els aromes i la flama de la passió s’encén. Em deixo en dur i sento el calor del seu cos cremant-me la pell i la seva fragància embolcallant-me sencera. M’empenta amb tendresa envers el llit sembrant una filera de petons sobre el meu cos. La seda re...

Segon poema d’octubre Quan aparegui la lluna i comenci la intimitat de la nit ressorgirà el moment màgic que em parli de tu. Al cor canta un ocell desconegut. El sistema circulatori del cor bombeja totes les arteries. Un àngel dorm, i la fragilitat de les ales acarona la fredor d’un somni blau. Les nits d’octubre, transformen el paisatge nocturn amb mirades innocents que em parlen de tu.

Primer poema d’octubre Quan arribi octubre, obriré la finestra tancada, deixaré escapar un sospir, i miraré la llum encegadora de la lluna plena. Recordaré la tebior de la pell en aquelles hores incertes despullades de temps i de sons; com sonava la vella cançó amb veu de nostàlgia idealitzada. Els gots plens de petons i carícies i la veritat dels sentiments vessant des de la profunditat de les nostres boques enamorades. Vics la tardor dels nous dies, amb la presència intacta d’aquell antic passat.

ANIVERSARI AMIGUES View more presentations from maricarmenloz .

La màgia del màgic Badalona Em vaig trobar amb la Lola, fa dos dissabtes, al passeig comercial del barri de La Salut. La Lola és una dona enamorada del món de la moda. La seva frustració secreta és no haver pogut ser una topmodel però la supleix amb bones dosis de roba, sabates, bosses i perfums; es considera una gran coneixedora dels centres comercials. Estranyada de veure’l al passeig, li pregunto que com és que estant tan a prop del centre comercial Màgic Badalona no està passejant per les conegudes botigues de marca: la botiga de l’osset, la de roba diferent i d’altres. Tot seguit comença a enraonar sense parar. M’explica que no és un centre gaire atractiu, que li dóna una mica de claustrofòbia perquè no hi ha entra molta llum natural; que bastants de les botigues són cares, i que precisament ara en moments de crisis no és el mateix comprar un jersei de marca que consti uns 50 euros o més, que altre que consti uns 20 euros o inclús menys. També em fa altre tipus de reflexió, i amb...

Les llegendes, els contes i les anecdotès són croniques populars de la vida de la ciutat. Badonino. Aquest és el nom assignat a un jove que apareix cada any en Primavera per les Festes de la Ciutat de Badalona. Segons conta la llegenda és un jove que passeja les nits de primavera al Parc de Ca l’Arnus. Un afegeix modern explica que una nit passejava en busca de la seva enamorada, una jove pastissera. Durante una visita al parc i a punt de ser descobert pel pare de la jove, Badonino es va amagar dins del pou dels enamorats, i allà va romandre fins que no va poder reprimir un esternut, el pare el va descobrir. Per evitar les seves amenaces el jove va promete casar-se amb la jove i la receta d’un dolç que faria rica a la familía de pastissers: un dolç de coca amb el cos de la venus decorat amb crema i xocolata, un dolç que es convertiria en típic de la ciutat.

L’autocar Les portes de l’autocar es van obrir; al pujar al seu interior va ocultar una exclamació de sorpresa. Havia vingut! Només durant un breu segons, un simple segons, va percebre la seva presència al final del passadís. L’autocar estava ple. Va amarrar amb força la seva mirada, no era el cas que deambulés per la seva compta. Es va seure al seient que duia el número vint-i-un, al costat de la finestra, i va fixar la vista en el paisatge natural, tenia por que aquells ulls color coca-cola es clavessin en el seu clatell i poguessin dominar la seva voluntat. Va sentir la boca seca i es va humitejar els llavis. Havia sortit de casa a corre cuita sense temps de posar-se una mica de color a les galtes, però amb les emocions que corrien al seu interior estava clar que no ho necessitaria. De prompte un subtil aroma de pomelo amb un toc d’espècies d’alfàbrega fresca... es va colar pels seus sentits. De reüll li va semblar entreveure el llampec d’un somriure al seu rostre. Quan ningú la mir...

Sisè poema de setembre Rellisquen les mans pels pits freds i despullats; la calor dels dits segresta el tacte de la pell. Allà on tot és fosc, el goig i el plaer s’amaguen i es troben, en un joc de carícies desbordades. Mirades plenes, davant el plaer de cossos tremolosos. La temptació, el desig, lloc de trobada d’una nit de tardor. Setembre, el mes, on les mans i els llavis tenen el sabor de la vida i la passió.

TROZOS DE CRISTAL, Voy a ver si me encuentro dentro de mi piel y comprendo porqué nada puedo entender. Me resulta tan raro todo lo normal, me tropiezo, me caigo y vuelvo a tropezar. Creí que me había equivocado, luego pensé que estoy bien aquí en mi nube azul. Todo es como yo lo he inventado y la realidad trozos de cristal que al final hay que pasar descalzo. Por favor no me empuje, me puedo caer. Yo en mi nube estoy tan bien no me va a convencer yo conozco unos cuantos que son como usted que me ofrecen veneno cundo tengo sed. Creí que me había equivocado, luego pensé que estoy bien aquí en mi nube azul. Trozos de cristal de Fito&Fitipaldis.

Cinquè poema de setembre Carrer buit, silenci, que travessa la ciutat. En la vorera somniadora s’aixeca la presencia desitjada. Apareix un home sense nom, rostre que es barreja amb algú; fruit de records passats. Hi ha dies en calma, tranquils, que em porten a passejar per la ciutat, recórrer els seus laberints i entre cantonades deixar sorgir la presència imaginada. Callada, l’ombra, m’acompanya. Potser, per això, m’agrada passejar, silenci, algú camina al meu costat; ombra humanitzada feta matèria. I la meva solitud despullada de mirades, desapareix. Persegueixo un home viu, detingut dins la memòria del temps. No puc tocar-lo, ni besar-lo, només passejar al seu costat, una tarda de setembre.

Quart poema de setembre Paper doblegat, un nom abrigat, una història mig escrita. Una taca de tinta blava rodola pel full llançat. La dissolució de les lletres, la història no narrada ofegada pel mar blau de la tinta escampada. Paperera buida de somnis. Setembre llança el llapis damunt lletres oblidades.

Andrea, Xavier i ella Avui és un dia més de la seva vida. Un cop més, lluita amb els seus dubtes. Xavier es planteja si ell ha nascut per amar. Potser sorprès llegint tendres poemes d'amor. Xavier posseeix el do de la disfressa, com no li agrada enfrontar-se amb les coses autèntiques les inventa. D'aquesta manera de ser sorgeix un home inventat. És un matí de setembre, i ell sap que es trobarà amb ella. Condueix sense preses deixant darrera blocs de nova construccions, blocs freds i artificials que protegeixen vides inventades. El carrer està ple d’excrements, és la lluita de l’administració amb els amos dels gossos per millorar la ciutat. Ell prou té amb la seva història, com per tenir cura d’un gos. Arriba al final de Via Augusta i continua recte, sobrepassa una mica el límit de velocitat i redueix abans d’arribar al pas de vianants; una vella amb cabells blancs li fixa una mirada congeladora. Condueix per un carrer d’única direcció, deixant darrera el carrer Baldomer Solà, é...

Tercer poema de setembre Dorm l’àngel, dorm. Totes les ones mullen els seus cabells escampats els seus ulls tancats; la sorra es barreja amb somnis de colors. S’apropa el mar, s’apropa. Soroll de mar, sabor d’amor. Àngel o sirena. L’acarona el mar, l’acarona. Suavitat d’escuma blanca que embolcalla tota fantasia.

Segon poema de setembre Penso en tu i la mà d’un àngel neteja el cel de blau, convertint-lo en el mirall des d’on poder mirar-te. Veig la teva mirada silenciosa des de l’eternitat i puc seguir la distància de la terra fins la teva estrella. Rumio allò que vull llançar-te des de la terra, plantada com un arbre amb els peus traspassant totes les arrels, en un dia de setembre, si existeix l’eternitat sempre existirem tu i jo.

Primer poema de setembre Arriba setembre i agafo una paraula. Les mans tasten el paper callat, i abandonat durant els dies d’estiu. Observo els primers núvols i assaboreixo el teu nom. Sonen notes, tons, vibracions i melodies, ballen en l’aire, deixant llamps sonors que converteixen la foscor en llum. El so de la teva veu, la permanent veu, hèlice en moviment d’inspiracions continuades. La creació sempre a punt per volar.

Naixement cultural, La penúltima setmana de juliol vaig celebrar el meu aniversari. Vaig néixer -ja fa uns quants anys- a l’antiga Clínica del Carme, com molts badalonins i badalonines de la meva ciutat. La mare m’explica que durant el part va ser assistida pel Doctor Blasi i una llevadora que es deia Agustina, i que justament a les dotze de la nit, vaig deixar escoltar els meus primers sorolls de vida. El passat es fa present i els records d’aquell moment tan especial apareixen al cap de la mare: l’habitació només amb un llit de ferro i pintada de color blanc; el pare dret al seu costat emocionat. Em diu que un cop passat el dolorós moment del part, l’instant més bonic i tendre va ser quan em va estrènyer entre els seus braços; el petit nadó prenia els seus primers alés de vida. Ha passat temps, des de llavors la ciutat ha anat creixent, i amb el seu propi moviment ha donat llum a nous naixements urbanístics i a noves transformacions, algunes tan significatives com la conversió que re...

No importa, No importa si m’equivoco molt o poc, les paraules sempre m’han obert camí i han estat amigues de companyia que han acollit la meva fantasia. La il·lusió d’una petita creació, el naixement d’una idea, m’han ajudat a continuar endavant, i tanta alienació m’ha tornat boixa d’emoció. Jo sé que les paraules no arriben enlloc, resten tancades dins del blanc paper i només quan arriba la nit surten des del món de les ombres per endinsar-se dins de la meva realitat. Llavors obro els ulls, agafo un llapis i escric que la teva mirada no envelleix i veig com de cop tots els dubtes que m’acompanyen i que m’han acompanyat al llarg del temps, desapareixen en el llindar de la nit. No importa si m’he equivocat poc o molt perquè amb cada errada, una idea nova ha nascut. Què importa si m’he equivocat.