PARAULES AMB AROMA

La cua immòbil Som a finals de maig i fa un d’aquells dies de calor esgotadora. Encara no són les dotze del matí, i el senyor Carles ha pensat que abans d’anar a buscar els néts a la guarderia, disposa de temps per realitzar unes gestions bancàries. Arriba al banc i demana la tanda a una dona jove, davant seu hi ha cinc persones esperant ser escoltades, en qüestió de poc temps la cua comença a engrandir-se silenciosament. Al mostrador només una persona per atendre al personal. Al cap de deu minuts el senyor Carles s’adona que encara no s’ha mogut del mateix lloc. Darrera seu un jove comença a dir en veu baixa, que si no hi ha dret, que si es pensen els dels bancs que la gent té tot el temps del món per estar en una cua aturada sense fer res, que si haguessin de pagar per fer cua ja veuríem com no n’hi haurien etc., i així el senyor Carles escolta tot un seguit de queixes, veus febles que parlen per no ser escoltades, comentaris que no arriben a enlloc i es perden entre els calaixos fos...

Despullada, Em despullo del cos per vestir-me d’ànima blava en un món reservat que només ell i jo coneixem. I sento cada vegada amb més força la necessitat de despullar-me, de despullar-lo de donar-me completament amb ell, amb una fúria instintiva i despiadada que m’empeny a escriure la història dels amants oposats. Escriure per crear-lo, per transformar-lo, per delinear el perfil de la seva mirada, el somriure dels seus llavis, la força poderosa del seu cor; escriure per donar sentit als dies, per despullar-me de l’enyorança i de l’oblit per reinventar-me i reinventar-lo altra vegada de sol, de mar i de blau i cobrir-me d’aquell estrany ímpetu que viu allotjat a la meva pell.

Un mestre zen va oferir una botifarra al seu alumne i el va preguntar: - Què et sembla aquesta botifarra?, està bona? - Si, està molt bona- va contestar l’alumne. - On trobés el seu gust? – li va preguntar el mestre- A la botifarra o a la teva llengua? El jove va reflexionar i es va llançar a donar complicades explicacions: - Aquest sabor procedeix d’una interdependència entre la botifarra i la meva llengua, perquè la meva llengua només, sense la botifarra, no pot… El mestre el va interrompre bruscament: Babau! Més que babau! Què pretens? aquesta botifarra està bona i amb això ja n’hi ha prou. Ara menja i gaudeix de la festa!

Nota de silenci, No puc portar-me res de tu perquè no en tinc res de tu ni tan sols una confirmació de la teva existència. Plena d’equivocacions he anat saltant de nom en nom cercant-te entre la gent. Mai has comprès que la nota dels teus silencis m’han insuflat de vida i de creació, material invencible per entreteixir melodies que ressonen a tu.

Amigues eternes, La llum es va convertir en foscor, la salut en malaltia, la paraula en silenci. I malgrat totes les dificultats, la paraula ressorgeix de l’abisme com au fènix. I torno a escriure lletres vives i belles. Paraules. Mots. Amigues eternes.

Tocar el cel, Penso sobre les cartes escrites a un àngel la lletra polida dia darrera dia un poema un compte acarono el paper amb la suavitat dels dits un poema un compte la fantasia que embolcalla els dies és una carícia de mots gramaticals. què inventaré demà? qui viu en aquesta fantasia? què àngel es crea quan es toca amb la mà el cel?