PARAULES AMB AROMA

Ulls de primavera Un bocí de primavera un camí per investigar una mirada, la d’un ulls, negres, negres, negres. El temps es presenta com un amic allunyat però en el dessabor de la quotidianitat la presencia, constant del sol, m’avisa de tu. Rei, rei, rei. Avui primavera sento el perill de l’estiu la llum dels raigs de sol, la calor ofegant que xopa la finestra de les veus enlairades, que amb la seva musicalitat cala sobre els ulls puixants i alegres de la primavera.

La gruta fosca, Em llepes els llavis amb la teva llengua de foc, un esgarrifament neuronal passeja pel meu cos despullat. Pirata sense món enxarxa les teves mans entre els meus cabells despintats, i mossega el meu cos amb l’instint ferotge dels taurons. Fiqués les teves mans dins la meva intimitat despertant els sentits adormits, il·luminant el camí de la gruta. Pirata sense nom submergeix-te en aquest oceà d’aigües embravides. Llança l’arpó de la vida penetrant de llum, la foscor de la mort.

Pluja de pensaments, Dia. Claror. El sol ple de vida. Hi ha algun núvol creuant el cel. L’ànima es vesteix de blau i de record. Els arbres amb llum apareixen amb resplendor. Alegria. De lluny sona una cançó acaronada pel vent. Des del silenci d’un carrer gallec escolto la veu de la meva consciència interior. Fa dies que la meva imaginació va solta. A estones penso en la vacuïtat d’un cos quan l’ànima marxa de viatge. Fa dies que no plou. La boca tancada. La paraula viva. Una cara en el mirall. Em sona. Un àngel blau. Imagino un viatge al límit del cel, al costat de l’horitzó del mar. Blau de blaus. Somnio. Què crear per a què aparegui de nou l’astre rei? Dolça tenacitat aquesta de creure en àngels alats. Tornen el dies d’estiu. Ell. Sempre torna. Arriba la nit, finalitza el dia i de nou ressorgeix el seu rostre a la finestra de la memòria. M’aixeco vull tocar-lo. M’apropo a poc a poc. Nit. Obscuritat. No està. Ha marxat sota el paraigua d'una silenciosa pluja d'estiu.

La platja de Badalona, Em trec els texans, la camiseta i les sabatilles, sota els peus sento el calor de la sorra daurada. Estenc la tovallola a prop de la vora del mar, tan a prop, que oloro la seva salinitat. La platja està tranquil·la i sembla el mirall on es reflecteixen els tresors secrets del mar. Fico els peus dins l’aigua i sento la seva fredor a la pell; de mica en mica, vaig submergint el cos sencer. És el primer bany d’estiu. Surto del mar i m’asseco l’aigua de la cara, dels braços i les cames, per posar-me protecció solar, després no vull tenir problemes amb la pell. L’aroma dolç de la nivea es cola pels sentits acompanyant aquests primers raigs de sol. Dono un tom amb la mirada i veig que arriba més gent: joves allunyats del món escolar, els primers estiuejants a la ciutat, mares i pares amb la canalla, gent gran passejant. Al cap d’una estona comença a quedar-hi poc espai entre les tovalloles. Llenço la vista fins l’horitzó, i el color blau de l’aigua, il·luminat per la ...

L’alcova secreta Esgarrapes la meva pell deixant empremtes de record. El cos tremola sencer des de la terra al cel. La meva intimitat s’omple de carícies i plaer, i l’alcova dels somnis acull el rumor de l’amor secret. Esgarrapes la meva pell deixant mossegades de tu, plaer suculent de vida i de mort. Tanco amb claus impossibles el gaudiment secret d’un amor fet de paraula i de temps.

Badalona camina Construint el camí de les esteles torno a la ciutat. Obro la finestra. La ciutat té el seu propi batejar i és blau. És una ciutat que creix entre palmeres, contemplant el mediterrani a la vora, calmant ones embravides i mirant el tren passar. Bordejant barris i camins, camina de mica en mica per on passegen els ancians, una mica més de presa per on els joves se seuen a amar pels parcs de rialles i plors de petits i infants. Una ciutat plena de vent i de brisa de maragda i de mar.

Creativitat 2008 View more OpenOffice presentations from maricarmenloz .

S urto de casa a les nou del matí. És un dissabte d’estiu. El termòmetre marca 27 graus. He pres una jaqueta prima de color lila, però crec que no ha estat una bona idea perquè fa moltíssima calor. Baixo amb tranquil·litat les escales del metro i des d’una certa distància veig que el metro està aturat, penso que tinc temps d’arribar; quan arribo estrenyo el botó que obres les portes i em fico dins del vagó, em sec davant un senyor que està mirant el diari 20 minuts, al meu costat, hi ha una noia escoltant un MP3. Les portes es tanquen i seguidament s’apaguen les llums, només ens acompanyen les d’emergència. Silenci absolut al vagó, ningú diu res. Passen cinc minuts més i continuem a la mateixa situació, el metro no es mou. Penso que el metro no funciona, però també que pot estar esperant una determinada hora de sortida, i així entre pensaments, possibilitats i altres hipòtesis tornen a passar altres cinc minuts. Miro el rellotge i les nou del matí s’han convertit en un quart de deu del...

El peix de l'amor, En la piscina del meu cor el teu record flota dins l’aigua tranquil·la; ombra blava enlairada, sota el trampolí de la lluna nova. Nedes entre els meus somnis de braça, d’esquena i de papallona. Deixant xopats els records de la meva memòria. Peix d’escames brillants, animal aquàtic i silenciós, escolto la teva boca respirant paraules mullades. Nit d’estiu, enllumenada per la lluna nova, nedo entre aigües imaginàries, sentint el fred de les escames esmunyint-se pels plecs de la meva pell.

“Som éssers de paraules. Tenim que cuidar-les, vetllar per elles, compartir-les, donar-les contingut, vincular-les a la nostra forma de vida. La paraula és or. Per això crec en el diàleg, la conversa, en la paraula que va creixent, en l’anar i venir d’allò que diuen uns i altres”.

Ulls de foc Fa temps que visc en una realitat virtual. Una realitat virtual encesa pel somriure d’un àngel. És el pensament d’un home que recordo des de la distància. En secret porto el seu alè d’una punta del dia fins el final de la nit. En el meu record estan impresos els ulls de foc que van cremar la meva ànima. Ningú sap que ell alimenta la meva foguera literària. Tot per ell...

SILENCI I PARAULA El silenci és un mur que s’interposa entre nosaltres i el món, i les paraules, finestres que anem obrint en aquest mur i que ens permeten anar contemplant fragments del món. Segons aquesta imatge, la paraula ens descobreix l’objecte, ens el revela. Accedir al llenguatge és llavors accedir al món. Per això donar amb la paraula té quelcom de màgic: fa aparèixer la cosa. El món no només està lingüistitzat, està també literaturitzat. L’estructura narrativa dóna sentit, orienta, allò que de fet és experiència caòtica i desordenada. El coneixement l’obtenim a través del relat, de la història que es converteix d’aquesta manera en allò que els comunicòlogues anomenen referent primordial; l'experiència viva proporciona: ambient, emoció, i sensacions. Potser sigui propi dir que el nostre món està impregnat de textos. La comunicació humana és un problema de compartir quelcom: un espai públic, formar part d’un mateix conjunt (comunitat); compartint espais es comparteixen i es...

APRENDRE ÉS DESCOBRIR I DESCOBRIR ÉS DIVERTIT