PARAULES AMB AROMA

Una carta para una amiga, Ha sido esta mañana mientras me ponía el rimel en las pestañas y el colorete en las mejillas, cuando al pensar en tu cumpleaños he sido asaltada por una de mis mariposadas; esas mariposillas y corazonadas que suelen despertar risas y ciertas ironías entre los que me conocéis. Pero son precisamente esas mariposillas las que comienzan a revolotear en mi cabeza, y me dictan como ahora, aquello por lo cual se mueven mis sentimientos, emociones e ideas. ¿Sabes? creo que los recuerdos son como olas que regresan a la playa de la memoria una y otra vez, y en este instante llegan a mi orilla algunos de nuestros recuerdos compartidos. - ¿Sabes, amiga, que los alquimistas creían poder convertir el plomo en oro?, pues a mi me gustaría poder convertir este pequeño puñado de palabras, en un bonito regalo de cumpleaños para ti, envuelto con el lazo del cariño y de la amistad. No es un regalo material comprado en una tienda donde se vendan objetos, colonias, pañuelos, ropa et...

La melodia dels planetes La sala plena d’amics, per escoltar amb interès el barri dels planetes, l’espectacle d’un univers. Melodia i sentiment es fusionen a la dansa de l’univers infinit. Els cossos celestials es presenten vestits de gala i d’efusió, com a cantadors del cel: mercuri i venus a les palmes: terra i mart com a balladors: júpiter i saturn acompanyen a la guitarra urà i plutó. Les mans ferms i suaus d’en José Maria Parra acaronen la guitarra i el cor dels presents es commou ple d’emoció. Art, cultura i flamenc transiten pel firmament. Una nit plena i intensa orquestrada pels planetes del cel. El cant, les mans i el flamenc units per l’armoria de l’art i la creació. Silenci i expectació. Un home i una guitarra sentits i sentiments amb veu d’eternitat, llançats des de la terra al cel des del cel a la terra projectant sa llum estel·lar. L’art del flamenc creat per la màgia d’un creador: Jose M. Parra. Una guitarra viva, un so enriquidor per un món millor . Badalona, 23 de nove...

GARANTIA DE PROGRÉS Montilla governa Catalunya amb l’aparença modesta d’un home senzill; és mostra tímid i reservat. Aquesta aparença tranquil·la abriga a un home amb forts conviccions. Un home a qui li agrada anar fins el fons de les coses. Un home que lluita amb empenta per la victòria socialista en la propera cita electoral del proper dia 28 de novembre. Un home que ha sabut sustentar la política en el concepte de tolerància. Un home que ha treballat i continuarà treballant per un desenvolupament econòmic sostenible, per la promoció de la cultura, per la conservació de la naturalesa, per la formació de les persones, per la justícia social..., en definitiva, un home notable que com altres companys i companyes dels socialisme català i espanyol continuarà treballant per la democràcia, la llibertat i la màxima igualtat entre les persones.

La porta de la llibertat, La porta s’ha obert, un aire net recorre la instància. Els colors adquireixen una altra vivesa; la llum reflecteix tranquil·litat. Un aire fresc ha portat de nou la llibertat i la solidaritat. La porta s’ha tancat, darrera d’ella s’ha esmunyit una persona fosca portant-se amb ella tots els pors, totes les dubtes, totes les desavinences, totes les crueltats, tots els poders piramidals, totes les individualitats insolidàries. La porta s’ha obert, un vent alegre circula per la cambra. Darrera la finestra s’escolta el cant dels ocells i el soroll de la vida entra amb energia i esperança. Una nova porta s’ha obert, la de les mans unides la del coneixement enriquit la de l’esforç compartit la dels companys amics. Una nova porta s’ha obert.

Bogeria silenciosa, No parlen. Es miren. Els ulls quiets. Un silenci fugaç es creua entre les mirades. Camí incert i fosc de paraules no pronunciades. De sobte, el silenci s’omple de verb i de carn, de pell i de sentiment. Folls de passió, amb els ulls ardents de foc i les mans plenes d’apetit, els amants se cerquen entre la gent. Silenci. Al voltant ningú percep la bogeria silenciosa que acull encantada la joia secreta dels joves amants.

El caramel vermell Un cor vermell de caramel té entre els dents el mateix efecte sensorial que el carmí esmunyint-se en els llavis d’una jove. En la boca, la dolça matèria tinta de vermell tot el paladar; lentament els llavis s’obren i una aroma de fresa i de rosa s’allibera de la boca. Menjo una llaminadura vermella amb forma de cor. Ara que tu no estàs m’abandono al teu record, passió terrenal! Menjant el caramel penso en la teva boca en els teus llavis. Penso en mossegades d’hivern i de primavera d’estiu i de tardor. Penso en els menjars ardents i suculents que erotitzaven el teu cos. El caramel es desfà en la boca com el record es dissol en el cap. Riu dolç de vida i d’amor.

L’empenta socialista Surto de casa i em trobo que m’han tancat el cotxe; pregunto en un taller del costat de casa si el cotxe de darrera és d’algun i em diuen que no; així que no tinc més remei que fer maniobres, una mica endavant una mica endarrere, i amb molta paciència al final aconsegueixo treure el cotxe de l’entrepà. Vaig camí del Poliesportiu de Llefià, havien quedat tots els companys de l’executiva en trobar-nos a dos quart de sis de la tarda al pavelló per ajudar en allò que hi fos necessari; miro el rellotge i comprovo que arribaré just a temps. En aquest moment no penso en el tema de l’aparcament, quan arribo al poliesportiu començo a donar voltes per trobar algun estacionament però tots els carrers estan plets a vessar, amplio el radio i m’allunyo una mica de l’avinguda Doctor Bassols, pujo cap el carrer democràcia i al baixar pel carrer Piferrer em trobo que un treballador de la grua municipal em demana que doni marxa enrere perquè han de treure un cotxe que està mal esta...

Grapat de paraules Un dia més, em submergeixo en la irrealitat pas a pas. Segons, minuts, hores. Un dia més, em recreo cercant-te en el mirall poc a poc. Segons, minuts, hores. Un dia més, de mica en mica recullo un grapat de paraules. Segons, minuts, hores. Dia d’enyorança. L’existència del teu record vola en l’aire. Les imatges, els seus efectes i les seves persistències. El constant oronejar d’un àngel blau. Àngel. Àngel blau. Et dono la meva paraula: encara que passi el temps! dins el meu món imaginari sempre et recordaré.