PARAULES AMB AROMA

Mentre es prepara les torrades amb mantega i melmelada de maduixa, cafè i llet, fa una ullada a la Vanguardia i, en arribar a la contra llegeix: "que la por, l'enveja, l'egoisme i la mentida són portes tancades que impedeixen que els homes i les dones siguin millors. Obrir-les, traspassar-les és arribar a allò millor que té l'ésser humà: l'amor, la llibertat, l'amistat i la companyonia". No sap perquè les seves neurones li porten al cap les paraules del seu amic Joaquim: - allò important no és tenir raó sinó fer política del desig, aquell desig que suma, que uneix, que construeix ponts entre els homes; aquells homes i dones que fam lligams, que són capaços d'unir allò allunyat amb allò proper i, són capaços d'obrir vincles de confiança i de complicitat. Al deixar el diari damunt la tauleta del menjador els seus ulls es troben amb una de les postals nadalenques que han anat arriban a casa per desitjar-li unes bones festes per part d'alguns dels ...

La Clara va mossegar la rosquilla i amb la punta de la llengua es va llepar la sucre que s’havia quedat enganxada als llavis. Sempre que menjava aquell dolç s’acordava de la infantessa, de la bicicleta vermella i dels dies de platja a la vora del mar. Es va beure el cafè de cop i es va centrar en el present. A la casa encara quedaven coses per embolicar i, a les quatre de la tarda arribaria el camió de la mudança que se’n portaria les últimes pertinences. La Clara va tancar amb un cert regust semidolç la porta de casa seva. Darrera quedava una part important de sa vida. Ara començava una altra de nova. Just quan la Clara va arribar a l’entrada de la nova casa, el cel es va posar completament fosc i, va deixar caure un petit ruixat. La Clara va ficar el dit anul•lar damunt una petita placa electrònica i la porta es va obrir. La Clara va pensar que moltísims anys enrere els grecs creien que aquest dit comunicava directament amb el cor i, ara era aquest dit l’encarregat de portar-la al co...

Va ser allà en l’obscuritat del jardí, quan vaig visualitzar la petitesa de les seves ànimes. Aquelles dones adultes, comportant-se com nenes petites, llançaven espires de foc pels seus ulls i les seves paraules vestides pel negror de la mentida i l’enveja queien pels seus llavis com la lava d’un volcà. I per un instant vaig sentir la temptació d’enfrontar-me amb aquells éssers sortits del més enllà; aquelles dones inconscients i perverses que van decidir aquell vespre destruir tot allò que fos generós, amable i joiós, però vaig decidir allunyar-me abans que els seus dards enverinats arribessin al meu cor.

L’avi surt desanimat de l’ambulatori del barri de La Salut. El doctor l’ha visitat a corre-cuita i, li ha dit que els vertígens que pateix són deguts a l’edat. Sense aixecar el cap de l’ordinador li ha estès una recepta. Per passar-se tanta retallada i tanta indiferència ha decidit descansar una estona en un dels bancs del Passeig de La Salut. Un banc qüestionat sota un arbre vell, una mica més amunt tres cadires noves presideixen el regne de l’oblit. Solitud i repòs. El banc per l’avi ha estat sempre aquell lloc des d’on ha pogut apropiar-se de la seva calma, una calma silenciosa que ho transforma tot, la forma de les coses, el color de les persones, el soroll de les veus. L’avi alça la cara envers el sol, amb les mans juntes damunt la camissa de llana descordada, es delecta en la contemplació dels records i, aprofita per evocar imatges de sa infància i de sa joventut. Al sortir de la seva abstracció mira amb atenció l’escenari que es mou al seu davant i, es converteix en testimoni in...

Hola estimada Carrie Bradshaw visc a Badalona, un municipi de la comarca del Barcelonès Nord en la província de Barcelona pertanyent a la comunitat autònoma de Catalunya. Res a veure amb la ciutat de New York, la ciutat més poblada del món, amb els seus grans gratacels però malgrat no ser una ciutat tan cosmopolita, gaudim d’una platja que és la joia dels que hi vivim. A Badalona com a qualsevol lloc del planeta també passen històries, històries d’amics, d'amigues, de parelles, d'homes, de dones, histories individuals o col•lectives; històries humanes que formen part de l’esdevenir de l’existència humana. L’Esmeralda i l’Andrea són amigues, no et puc dir amb exactitud fins a on arriba la seva amistat perquè no tinc accés a les seves interioritats però l’altre dia quan es van trobar al museu per assistir a una conferència sobre l'home biònic al segle XXIII, l’Esmeralda no li va dir a l’Andrea que el pare de l’Helena havia mort, per què? ... A la darrera reunió de l'AMPA ...

L’Anna s’aixeca abans d’escoltar el to del despertador, són dos quart de vuit del matí. Se sent neguitosa perquè a les nou té concertada una entrevista de treball. Assisteix a l’entrevista vestida amb jaqueta gris a ratlles i camisa blanca; vol donar una bona imatge. L’entrevistador un home d’uns cinquanta anys aproximadament i amb els cabells canosos la mira dissimuladament allà on Anna creu que no l’hauria de mirar. La situació la incomoda de tal manera que el to de sa veu es torna sec i tallant. L'Anna vol que la entrevista acabi ràpid, i les freses es tornen monosil•làbiques. Abans de tancar la porta del despatx l’entrevistador se li apropa per estranyar-li la mà amb força, i comunicar-li amb un cert regust als llavis que aviat la tornaran a cridar per a la següent prova. L’Anna surt de les oficines cabrejada: està segura que a aquest home no li interessa gens el seu currículum professional. Des de l’interior de la bossa negra de xarol sona l’iphone4 i, l’Anna rumia que potser ...

Cada vegada que la Iolanda passa pels voltants de la masia escolta com si una veu llunyana li parlés, però quan es gira no veu a ningú. Una tarda d’estiu, abans que la nit deixi caure el mant de la foscor, la Iolanda s’asseu a prendre la fresca al banc, que està al costat de l’ermita del Centre Cívic de Can Cabanyes, i escoltant el murmuri de les palmeres, els records se li venen al cap, i pensa que el temps no ho borra tot, que alguns moments encara romanen intactes a la seva memòria, potser siguin sentiments subtils que el paisatge li ofereix des del silenci. La Masia de Can Cabanyes sempre li ha semblat una bella masia, alta i senyorial. La seva arquitectura colonial destaca en mig de l’entramat urbà de la ciutat. Els arbres, les flors, els horts i la bassa d’aigua són elements que l’hi donen color i força a aquest emblemàtic indret de la ciutat de Badalona. Des de les finestres de dalt de la casa, amb el reixat rovellat, salten algunes imatges provinents del passat: les classes de ...

Una de les definicions de la paraula correspondència diu que és un conjunt de cartes que s’envien o es reben. La correspondència em permet gaudir d’una certa proximitat i d’una certa comunicació. Amb la carta intento salvar o travessar les distàncies que ens separen. No sé que és més important, si el fet de què tu rebis la carta o el fet de què jo l’escrigui; però no puc deixar de pensar que les cartes sempre esperen que hi hagi un lector que les llegeixi. Al convertir-te en lector, veig que les meves paraules es retroben contentes amb la teva mirada, amb els teus llavis, amb els teus silencis, amb el teu somriure amagat, i jo despullada de dubtes continuo escrivint; t’avanço que no m’allargaré, que vull ser breu, que no es necessiten gaires paraules per tornar acaronar el meu desig. Escrivint em sorgeix aquest món somniador, surten al meu encontre aquestes tímides paraules que volen ser llegides per tu. Vull que ho sàpigues. Seria incapaç d’escriure una ratlla si pensés que tu no la l...

Retalls, Va deixar la bossa, es va asseure i va connectar l’ordinador esperant que arribés l’email que li havia d’enviar en Xavier sobre el tema del lideratge, per tal que li donés una ullada; ara que els líders brillaven per la seva absència, el seu amic s’havia capficat en fer un estudi sobre aquest tema. Mentrestant va mirar les fotografies del viatge, volia fer un muntatge amb tres fotografies que revelaria en blanc i negre, i de fons li posaria un parpastu de color cridaner. Mirant les fotografies va pensar que a demés de comprar com regals, l’orujo amb sabor de xocolata o de piruleta, i el pastís de Santiago, es va portar, molt endins, l’aroma incolor i fi del silenci. El silenci, amic inspirador, que li permetria la retrobada secreta amb algú esdeveniment del passat. Entendria que ho mateix que quan un mira cap el cel, durant el dia i veu el sol (en cas de no estar ennuvolat), o la lluna durant la nit, ella pogués veure brillar una estela dins el seu univers informàtic....

El cotxe avança i tot es barreja en un: el verd, els arbres, el blau, el cel i ell. Els arbres que li donen la benvinguda a Galícia, són airosos i poderosos com ell. Les estels són brillants com les joies de swarovski. Una d’elles es cola per la finestra del cotxe il•luminant el camí que va cap a Santiago de Compostela. Hi ha quelcom espiritual. El silenci l’envolta i pensa que potser hi sigui a prop del seu somni. De què serveix un record? El cotxe avança i tot es fa un: els arbres, la nit, la memòria, l’àngel. Percep que aquest instant, és diferent, no és com altres, aquest moment pertany a terres peregrines, a encís de meigas i a llegendes gallegues.

Eren les quatre de la tarda quan va baixar la maleta de dalt l’armari. Era la vella maleta vermella. Va obrir l’armari, però no es va concentrar en quin seria la roba més idònia, doncs les prediccions meteorològiques no acabaven de predir si faria fred o calor. El seu pensament estava lluny. És preguntava si quan tornés d’aquells dies de vacances el seu estat d’ànim seria diferent. Sentia al seu interior una petita ombra de dol. Li sorgien alguns dubtes i alguns interrogants. Va tancar l’armari. Havia decidit que l’equipatge seria lleuger. A l’obrir la maleta es va preguntar si havia tingut sempre el cap ple d’ocells i si encara continuava essent un romàntic ideològic al que no havien aconseguit segrestrat del tot els ipods, les blackberrys i tota la teranyina de xarxes socials; encara sentia la necessitat de gaudir amb la lectura d’un llibre a prop del mar; paladejar detingudament els sabors dels aliments naturals; deixar-se seduir per la mirada d’uns ulls cristal•lins; descobrir la c...

Et recordo, Aquesta nit t’he recordat. El temps passa en aquesta habitació que duu posat el pijama dels moments imaginaris. Un temps propi, on no hi ha consciència ni d’hores, ni de minuts, ni de segons, només una consciència que rellisca per aquesta nit nocturna i seductora, amable i desitjada, tenyida de blau, que és el color amb el que m’agrada envelar tot allò que em sembla màgic i fantasiós. A poc a poc, la nit es va omplint de silencis i de paraules. La porta s’obre i camino, altra vegada, envers un nou passeig imaginari. Et sento a prop i l’aroma del mar del nord, em deixa el record d’un estiu allunyat, on la lluna vestia de blanc i les palmeres de gala. Paraules. Des de què et vaig conèixer, les paraules han estat el nostre cordó umbilical. Paraules que han anat i han vingut d’aquí per allà, àvides, obrint vincles de complicitat en aquesta estranya amistat. Paraules llançades en aquest anar i venir de pensaments plasmats damunt un full en blanc; idees col·locades en el seu lloc...

L’urbanisme Badaloní, Deia el filòsof Albert Camus que sense justícia no hi ha ordre i que l’ordre de les ciutats radica en la seva felicitat. Endreçar la ciutat és intentar posar cada cosa en el lloc que li correspon seguint un disseny previ. Per a ordenar la ciutat, qualsevol que sigui el model a seguir, hi ha que pensar, imaginar, idear i establir un mecanisme per materialitzar el model desitjat. L’urbanisme modern ha creat un instrument a tal efecte que és el planejament urbanístic, encarregat de preveure i dirigir el creixement i l’evolució de la ciutat de la millor forma possible per al bé dels seus habitants. Mentre en Jaume passeja per la Plaça Pompeu Fabra i es mira els jocs infantils, el mobiliari urbà i el seu modern disseny pensa que l’urbanisme és la disciplina més decisiva a l’hora de definir un model de ciutat. Un raonament que en el cas de Badalona és significatiu, donada la gran importància que han anat adquirint les polítiques urbanístiques en el procés de transformac...

Blaubad, un petit heroi Un primaveral matí d’abril, en Ruben un dibuixant de còmics, obre la finestra del seu estudi i observa que ja han tret les pantalles que cobrien la plaça de Pompeu Fabra. Mira el nou indret ciutadà i percep que s’ha produït un canvi espectacular; lluny queden les velles cases i els foscos magatzems de temps passats. Mentre que des de la distància en Ruben es mira bocabadat la plaça, damunt un full en blanc hi ha una història a punt de començar, es tracta de la creació d’un petit heroi anomenat Blaubad. Avui, Blaubad, ha decidit escapar-se de la seva vinyeta de còmic i del rol que potser li atribueixi el seu creador; ell no vol ser un personatge de novel·là negra ni tampoc un Superman. Com fa un dia solellós decideix donar un tomb per la ciutat, i gaudir de vivències pròpies. Recorre els carrers, entusiasmat, mirant-lo tot amb gran curiositat. Al veure un camió de neteja que diu: “Estrena Badalona cada dia”, pensa que podria ser un heroi amb capacitats especials ...

Calfred, Mira’m encara m’envermelleixo al recordar-te. El pèl suau s’aixeca, damunt la pell, imperiós davant el tacte imaginat. Llavors aquella temptació silenciosa crida el seu espai i la pell es torna arc del cel. El desconcert que encara provoca la teva pell d’àngel suau i tendra, impedeix que arribi el son. Calfred que recorre el cos. Els meus tresors s’obren al vent de la nit. Admira’m de lluny, des de la vora del mar, com si fos la deessa del teu univers secret.

al Són les cinc i deu de la tarda. Pujo a l’estació del metro de Pompeu Fabra per anar fins l’estació del Clot. Davant meu una dona de mitjana edat llegeix un llibre que es titula “No puc aprimar-me”, i jo des del meu seient penso que ja m’agradaria a mi aprimar-me uns quilets, però en aquests moments existencials tinc altres coses més importants que gastar esforços en perdre calories o ficar-me dues talles més de sostenidor, perquè al contrari que els homes sempre he cregut que la grandesa d’una dona s’estén més enllà de les seva bellesa estètica. És migdia i el vagó acull a molts turistes, es nota que el bon temps ha avançat les vacances de Setmana Santa. _____________________________________________________________ Tanco els ulls i em deixo bressolar pel moviment del metro. Somnio desperta. Recordo aquelles mans misterioses i agraïdes que un dia van recórrer el meu cos; mans suaus que van saber enfilar-se per la camissa obrint lentament cadascun dels seus botons; aquella petita llen...

Pas de ciutat, pas de record, El teu record m’acompanya entre edificis i carrers que omplen aquesta avinguda de la ciutat en la que visc: Badalona. Creuo el carrer sense mirar el semàfor perfectament programat: Vermell, verd i ambre (Vermell d’imaginació, verd d’esperança ambre de felicitat). Els dies passen, s’amunteguen. Passen. I algun d’aquests dies de vida, dissimuladament, sense soroll, em porta la teva història. Camino cap a casa sense prises olorant la primavera l’aroma de les teves mans. La nostàlgia m’atrapa i entre imatges i paraules invento un altre somni que s’alça juganer davant les meves passes. Tu, que hi ets en algun lloc. Tu, el meu àngel etern, el record de ma memòria. Badalona, 7 d'abril de 2011

El Museu de Badalona, Amb la primavera un vent nou recorre la ciutat. Mentre l’Anna espera que arribi la Mònica, una amiga periodista que ve a la ciutat a fer un reportatge del Museu i del nou espai arqueològic, mira esbalaïda com ha canviat la nova plaça de Pompeu Fabra. Al seu costat uns ciutadans parlen de la gran varietat d’arbres i de vegetació que guarneixen la plaça. Un cop arriba la Mònica, l’Anna li proposa anar al Cafè de la Sargantana, un lloc on es desenvolupen moltes activitats culturals, situat al carrer Sant Sebastià al costat del carrer Jaume Borràs, i a prop del Museu. La ciutat romana, la ciutat del passat, de la memòria i de l’historia els obre les portes. Abans de començar el recorregut per les termes romanes i la zona del Decumanus, un dels jaciments arqueològic més grans de Catalunya, l’Anna li ensenya a la Mònica on està ubicada “La Venus de Badalona”, una de les peces més importants del museu i un emblema per a la ciutat. Les dues joves s’aturen davant l’escultu...

Diversitat cultural març 2011 View more presentations from Mari Carmen .

GOTA D'AIGUA, GOTA DE SANG La pluja a fora mulla el carrer. Les gotes d’aigua rellisquen per la finestra. En aquest instant ràpides i rodones recorren el mirall. Una gota despistada s’equivoca de camí i entra dins les profunditats del meu cor. Amb dificultats s’esmuny per la circulació sanguínia del cor. Pel camí surten al seu encontre: somnis, desitjos, pensaments, idees. Recorrent un dels seus ventrílocs, la gota d’aigua xoca de front, amb una gota de sang; es miren es reconeixen. L’un és transparent, l’altra és vermella. Un àgil, l’altra espessa. S’atrauen, com el sol i la lluna. S’apropen, es barregen i el seu contacte fa que sonen tots els bateigs del cor.

4.1. ENCUENTROS Ha pasado poco más de un mes desde mi encuentro con Roberto. Treinta y un días sin dejar de recordar su mirada. El reloj suena, son las siete de la mañana. Saco mi mano de entre las sabanas, para, a tientas, parar el despertador. Diez minutos después vuelve a sonar. Con la pereza enganchada a mi piel y a mi pijama, me levanto. Me calzo las zapatillas rojas, regalo de mama, y siento la suavidad de la lana en mis pies. Un poco soñolienta me dirijo al cuarto de Carla para despertarla, no quiero llegar, otra vez, tarde al colegio. Entro al cuarto de baño y dejo que el agua de la ducha se caliente. Me visto de prisa, camisa blanca y pantalón azul marino; llamo a Carla para que se vaya arreglando mientras en la cocina preparo para desayunar el café con leche, el zumo y los cereales. Salimos a la calle y un día soleado nos da la bienvenida. Cojo a Carla de una mano y en la otra su cartera y mi bolso. Con la prisa cobijada en mis bolsillos recorro la acera hasta llegar al coch...

4.-DECISIONES: Ha pasado poco más de un mes desde mi encuentro con Roberto. Treinta y un días sin dejar de pensar en él y en nuestra despedida. Decisiones. La vida está llena de pequeñas o grandes decisiones. Desde el comedor a la habitación hay exactamente ocho pasos rectos; son las once y media de la noche, la casa está en silenció y el sueño no llega a mis ojos. Él hace rato que duerme, el mismo tiempo en que yo he estado pensando en Roberto: ¿Hice bien en marcharme? ¿Me equivoque? La una de la madrugada. Voy a intentar dormirme, si no, mañana cuando suene el despertador seré incapaz de levantarme. - Buenas noches –le digo flojito al oído. Suena el despertador, son las siete de la mañana. Me levanto, lentamente. Abro los ojos para encontrarme frente a frente con un nuevo día. El sol se cuela por las ventanas. Paso a paso, mis pies se deslizan con suavidad. Los latidos de mi corazón saltan con una alegría especial. Pienso en Roberto y en sus ojos verdes. Camino cuatro pasos hacia la ...

3.- El hombre perverso, Me dirigía hacía Roberto, cuando sin esperarlo José se cruzó en mi camino. En la actualidad el Sr. José Xugué debía estar rondando los cuarenta años aproximadamente. Nunca me gustó su voz, ni sus palabras ni su mirada. Ni tampoco aquella amabilidad delicada que le sirvió para ocultar tantas cosas y diseñar tantas mentiras. Al verlo otra vez, después de los acontecimientos transcurridos años atrás, sentí que me costaba respirar y que el sudor se apoderaba de mis manos. Necesité beber agua. Me pareció que Roberto estaba muy lejos con la copa de cava en la mano. El estomago se me revolvió. Pasé por su lado y para no ser descortés le dirigí un breve saludo. Me alejé de su presencia a toda velocidad; porque no es cierto que el tiempo lo cure todo. De golpe aparecieron en mi memoria todos los años de trabajo compartido; sus intrigas, sus desordenes, sus ambigüedades, sus perversiones ocultas. El Sr. Xugué fue, durante muchos años, un hombre peligroso que supo disimula...

Eloy Moreno un autor desconocido en el mundo literario nos presenta “El bolígrafo de gel verde”, su primera novela. El bolígrafo de gel verde es la historia de un hombre que fue capaz de hacer un sueño realidad, pero llevar a cabo esta aventura le costo tener que enfrentarse a acontecimientos inesperados y transcendentales que le llevaron a encontrarse de frente con su conciencia individual. La seguridad de un trabajo, de una familia, de una rutina ordenada se verán desordenadas en un laberinto de situaciones que el autor nos ira narrando con su propia voz, con sus propios miedos, con sus propias esperanzas, y desde la valentía de estar dispuesto a perderlo todo para quizás algún día empezar bajo un nuevo amanecer: ¿Solo? ¿Acompañado? Los personajes que el autor nos presenta a lo largo de la novela se hacen presentes porque son cercanos, humanos; sus voces, sus comportamientos se cuelan sigilosamente a través de la mirada para recorrer algún que otro rincón oculto del corazón. Quizás u...

Febrer Cupido llança fletxes enverinades de passió al cor dels enamorats. Les mans amants s’estrenyen, els ulls il·lusionats es miren, els cossos tremolosos s’acaloren i els enamorats deixen de pregar al Sant. Vestits de vermell i agafats del braç, els enamorats surten de passeig. El bateig dels seus cors lligats va teixint la tela de sa història. Arribarà un altre 14 de febrer, i els amants al costat de la foguera amb els cabells de cendra, les mans plegades, la mirada ennuvolada, els cossos espatllats celebraran junts la fletxa de l’amor. Badalona, 15 de febrer de 2011

Damunt el meu pit, Damunt el meu pit, descansen silencioses i quites, les paraules. Els versos lleugers bategen al ritme del cor. Tanco els ulls i deixo que la sang impregni de vermell el desig que habita aquest cos. Dins el meu pit dorm la imatge de tu, que encara recordo, replegada, amagada, entre plecs ventriculars. Contraccions i bateigs en el riu desbordat de la vida. No sentiré altra vegada el pes dels teus llavis, el teu cos estrenyent el meu, no tornarem a creuar el mateix riu a besar els mateixos llavis a escriure les mateixes paraules a veure les mateixes coses no tornarem a creuar el mateix riu. Damunt el meu pit dormiran els mateixos somnis. Badalona, 9 de febrer de 2011

LA HISTORIA DE ROBERTO, A Roberto lo conocí una calurosa tarde de junio, en la entrega de los premios literarios que se celebró en el antiguo y reformado Teatro Zorrilla de la ciudad de Badalona. Entre las cortinas rojas aparecieron unos ojos verdes pertenecientes a un enigmático hombre de cabellos grisáceos. Creo que sus manos sostenían un periódico y una bolsa de la librería Saltamartí. Sus ojos no coincidieron con mi indiscreta mirada pero intuí que sus pasos se dirigían hacia la fila donde yo estaba sentada. En estos momentos no recuerdo cual fue el programa de actos, quizás se recitasen poemas, quizás se leyesen textos de diferentes escritores, quizás se representó algunas pieza teatral, quizás yo perdí la memoria en aquella tarde primaveral. Al sentarse en el sillón contiguo al mío sentí que su aroma de colonia traspasaba todos mis estratos celulares. Al terminar la entrega de premios, los asistentes fuimos invitados a zumos, coca colas, naranjadas, y cava, y a letras mayúsculas...

PAISATGE INCERT El verd dels camps sembra aquest instant d’arrels encobertes de desig i d’emoció. Bri a bri, tija a tija s’aixeca tímidament des de la humida terra un sentiment desconegut que aixeca la mirada al cel, amb ulls de primavera. Damunt la terra fresca escampa somriures, penja petons que el vent s’endu i acarona tresors ocults. Secretament, s’alimenta de petons que saben a mel d’abella i a llet d’ovella. Mira’m. Sóc una petita herba, que creix en silenci entre les branques del gran arbre. Observa com tremolen les fulles escampades que neixen de l’impuls d’aquest paisatge incert.

TRAJECTE BREU DE LLARGA DURADA, El dia 2 de febrer de 2011, l’Elena, es va aixecar del llit com cada matí, es va dutxar, va prendré un cafè amb llet, es va pintar i es va arreglar airosament. Al sortir al carrer es va donar compte que plovia i va tornar a casa per posar-se l’impermeable de color vermell. A dos quart de nou havia arribat a l’estació de metro de Passeig de Gràcia. El metro va sortir amb puntualitat. L’Elena es va asseure al costat d’una senyora gran que estava immersa en la lectura d’una notícia, sobre les series de televisió, que deia: “Nunca llueve a gusto de todos en “La República”. L’Elena també es va posar a llegir al costat de la senyora: “Todos sabemos que la derecha sólo atenderá los derechos de unos pocos, por eso soy miembro del partido socialista”. La senyora gran va aixecar la mirada del diari i adreçant-se a l’Elena li va explicar: - a l’any 1982 el meu marit va patir una estranya malaltia, i els metges que el portaven a l’hospital del Mar en Barcelona van d...

Elena y Roberto La reunión del consejo escolar apenas había comenzado cuando la puerta de la sala se abrió; Elena entró sin titubear y saludó a los presentes. Desde mi rincón pude observar como las miradas masculinas se dirigían hacía su ajustada camisa, que exaltaba la redondez de sus pechos. De todas las miradas que volaron hacia Elena percibí que unas eran objeto de deseo pero una de aquellas miradas, la que quiso pasar desapercibida, reclamó mi curiosidad. Elena y Roberto creyendo que nadie los veía cruzaron velozmente sus miradas. Segundos después Roberto, el Director de la escuela, informaba de su irrevocable dimisión del Consejo Escolar. Todos se quedaron sorprendidos ante la inesperada noticia, pues aquel tema no constaba en el orden del día de la reunión. Roberto un hombre cerrado en si mismo, impenetrable, dejaba sobre la mesa su carta de renuncia. Un largo silencio recorrió la sala; y mientras los demás se preguntaban el porqué de aquella decisión, yo fijé mi atención en Ele...

El regal de Sant Valentí Un petó dos petons tres petons LLAVIS Quatre petons cinc petons sis petons LLENGUA Set petons vuit petons nou petons BOCA Petons. Cent petons Mil petons. I més, molt més. Perquè? T'estimo. A tu. Regal de Sant Valentí envolt de vermell i de passió pel cor del meu enamorat. Badalona, 26 de gener de 2011