PARAULES AMB AROMA

Blaubad, un petit heroi Un primaveral matí d’abril, en Ruben un dibuixant de còmics, obre la finestra del seu estudi i observa que ja han tret les pantalles que cobrien la plaça de Pompeu Fabra. Mira el nou indret ciutadà i percep que s’ha produït un canvi espectacular; lluny queden les velles cases i els foscos magatzems de temps passats. Mentre que des de la distància en Ruben es mira bocabadat la plaça, damunt un full en blanc hi ha una història a punt de començar, es tracta de la creació d’un petit heroi anomenat Blaubad. Avui, Blaubad, ha decidit escapar-se de la seva vinyeta de còmic i del rol que potser li atribueixi el seu creador; ell no vol ser un personatge de novel·là negra ni tampoc un Superman. Com fa un dia solellós decideix donar un tomb per la ciutat, i gaudir de vivències pròpies. Recorre els carrers, entusiasmat, mirant-lo tot amb gran curiositat. Al veure un camió de neteja que diu: “Estrena Badalona cada dia”, pensa que podria ser un heroi amb capacitats especials ...

Calfred, Mira’m encara m’envermelleixo al recordar-te. El pèl suau s’aixeca, damunt la pell, imperiós davant el tacte imaginat. Llavors aquella temptació silenciosa crida el seu espai i la pell es torna arc del cel. El desconcert que encara provoca la teva pell d’àngel suau i tendra, impedeix que arribi el son. Calfred que recorre el cos. Els meus tresors s’obren al vent de la nit. Admira’m de lluny, des de la vora del mar, com si fos la deessa del teu univers secret.

al Són les cinc i deu de la tarda. Pujo a l’estació del metro de Pompeu Fabra per anar fins l’estació del Clot. Davant meu una dona de mitjana edat llegeix un llibre que es titula “No puc aprimar-me”, i jo des del meu seient penso que ja m’agradaria a mi aprimar-me uns quilets, però en aquests moments existencials tinc altres coses més importants que gastar esforços en perdre calories o ficar-me dues talles més de sostenidor, perquè al contrari que els homes sempre he cregut que la grandesa d’una dona s’estén més enllà de les seva bellesa estètica. És migdia i el vagó acull a molts turistes, es nota que el bon temps ha avançat les vacances de Setmana Santa. _____________________________________________________________ Tanco els ulls i em deixo bressolar pel moviment del metro. Somnio desperta. Recordo aquelles mans misterioses i agraïdes que un dia van recórrer el meu cos; mans suaus que van saber enfilar-se per la camissa obrint lentament cadascun dels seus botons; aquella petita llen...

Pas de ciutat, pas de record, El teu record m’acompanya entre edificis i carrers que omplen aquesta avinguda de la ciutat en la que visc: Badalona. Creuo el carrer sense mirar el semàfor perfectament programat: Vermell, verd i ambre (Vermell d’imaginació, verd d’esperança ambre de felicitat). Els dies passen, s’amunteguen. Passen. I algun d’aquests dies de vida, dissimuladament, sense soroll, em porta la teva història. Camino cap a casa sense prises olorant la primavera l’aroma de les teves mans. La nostàlgia m’atrapa i entre imatges i paraules invento un altre somni que s’alça juganer davant les meves passes. Tu, que hi ets en algun lloc. Tu, el meu àngel etern, el record de ma memòria. Badalona, 7 d'abril de 2011