PARAULES AMB AROMA

A vegades crec que em pren una mica el pell quan bromeja amb les meves papallones, sempre em diu que la màgia no existeix, però jo sé que les seves paraules no es corresponen amb el seu sentir. M’agrada la música dance, el house i el funky i els somnis impossibles. M’agraden els dies de primavera, la gent sincera i apassionada, i les persones i les converses que treuen de mi allò millor. M’agrada posar un petit gra de sorra en el meu entorn quotidià per a què sigui una mica millor, i treballar amb dedicació. M’agraden les persones que donen el millor de si mateixes, que aspiren alt, que no menteixen, que construeixen somnis de felicitat, que són autèntiques, que et miren als ulls amb mirada relluent. Per això crec que ell sap que la màgia existeix perquè ell creu en el poder d’allò senzill i perquè fa que totes les persones se sentin líders, independentment d’allò que facin o de qui siguin. Una vegada em van explicar una història sobre un pare que va regalar un viatg...

Tot continua ho mateix que dies passats però a l’Eva ja no li sembla ho mateix perquè ell ha tornat a tocar-la amb la seva mirada; l’ha acaronat i la seva ampolla buida d’idees i paraules s’ha tornat a omplir de somnis, de lluites, de creences, de possibilitats narratives de present i de futur. Ell l’ha emplenat l’ànima amb la seva llum i el so alegre de cadascuna de les seves paraules la ha portat a descobrir noves oportunitats, nous territoris, noves perspectives dins d’un temps calmat i silenciós. Clar que la màgia existeix, més que allò que ella mateixa es podia imaginar, i es pregunta, de tant en tant, sinó vivim, a vegades massa temps, amb els ulls tancats. I al recordar la seva imatge sent que la màgia viu en la transparència d’una mirada que et fa aflorar bons sentiments; que la màgia està en les mans obertes que t’ajuden a caminar; que la màgia es troba a les paraules tendres que assosseguen pors; que la màgia existeix quan els cors bateguen conjuntament en una dans...

Una nit de lluna clara vaig tenir un somni on tu em parlaves en català; et vaig somriure perquè tu sempre m’has parlat en castellà. Li posaves tanta ànima a les teves paraules en aquell català una mica barrejat, que el teu accent em va segrestar dins d’aquella simbòlica realitat. Em vas mirar com només tu saps fer-ho, amb sinceritat i transparència, i vas desaparèixer del meu escenari oníric. De sobte em vaig veure en una terra bordejada de mar, on només hi estava jo sola. Em sentia lleugera i deixava que l’aigua del mar acaronés els meus peus. L’illa estava immersa en el més absolut silenci fins que vaig escoltar una veu que amb contundència anava repetint: Independentista, Independentista i, jo plena de crispació vaig voler contrarestar allò que no compartia i, vaig començar a cridar envers l’oceà: Federalista, Federalista, Federalista. Volia sortir ràpid d’aquella illa solitària i allunyar-me d’aquell mar contaminador que amb les seves onades volia infectar la riquesa i la p...