EL METRO I LA DONA

A l’andana de l’estació de metro de Pep Ventura una dona. Sola, com si fos una ombra fantasmal mira el rellotge amb impaciència. L’úter obre les portes. El metro, els tiquets, els sorolls, escales que pugen i baixen, portes obertes i tancades, la vida. El metro, el descens a les profunditats del subconscient col•lectiu, ombres humanes assegudes i indiferents. Ficar-se al metro i endinsar-se dins d’un món ple de diversitats, d’aromes, de demandes solidàries, ànimes escampades dins d’un vagó de llarg recorregut. Desamor en el metro, indiferència humana bolcada damunt la pantalla d’un ordinador, una tablet o un mòbil ultima generació; rostres hermètics que amaguen amb discreció, la soledat de alguns somnis fossilitzats. Anestesiats de veus i de paraules, llançats en un moviment serpentejant, desconeguts atapeïts, consciencies silencioses de ciutat, que miren de reüll la nocturnitat veloç de les finestres tancades. I cada cap amb la seva corona de llums o tenebres, de alegries o ...