PARAULES AMB AROMA

La papallona s’ha mort Avui és dimecres i de moment el dia es presenta do-re-mi-fa-sol. Tan punt arribo a la feina li pregunto a l’Aurora per la trucada que em va fer ahir a la tarda, i que no vaig poder respondre. Em diu que ja està tot solucionat. M’explica que la nostre Cap de Departament necessitava amb urgència uns papers, i com no els trobaven em va haver de trucar. També em comenta que la Cap va dir que si era necessari remourien tots els arxivadors fins trobar-los. Se’n venen al cap les paraules de l’Empar Moliner: “deixa’t emportar per la teva intuïció”, i la meva intuïció em diu que quelcom grinyola, i començo a enraonar deductivament com la tieta Júlia. I de cop recordo, que no feia gaires dies li havia explicat a l’Aurora on estaven situats aquells papers (els que eren còpia i els que eren originals) essent jo coneixedora de la importància dels mateixos. A més a més, sé que li vaig ensenyar a l’Aurora on estava situada la carpeta groga per si, en algun moment, jo n...

IRONIES QUOTIDIANES És dijous. Estic asseguda a una taula del cafè Aràbic. Mentre espero que el cambrer em porti un cafè ben calent observo la taula: es rodona, de fusta antiga i de color vermell; damunt la taula hi ha un cristall prim, de manera que entre la taula i el cristall resta una petita obertura on algú ha ficat una nota que diu “malgrat aspirar a l’infinit, l’home està condemnat a la pols”.  El cambrer em porta el cafè. Agafo el periòdic de la prestatgeria destina a premsa. Sempre que vinc a la cafeteria m’agrada mirar el diari. Avui una de les noticies que apareixen a la portada és la mort del rei Abdal.lah de l’Aràbia Saudita: “un dels països que exporta més petroli del món, s’ha quedat sense el seu monarca”. De cop els meus ulls es disparen de la pàgina del diari a la nota del mirall, i penso “malgrat totes les riqueses del món, l’home està condemnat al pols”. La porta de l’establiment s’obre, i un fred concentrat i pur em maquilla la cara. Darrera el fred...

Tus manos me hablan de ti, Las manos son importantes. Juegan en el amor, juegan en la vida. Las manos tienen su propio lenguaje, hablan en la vida y actúan. Las manos, aves ligeras que vuelan, manos abiertas que abren puertas, manos grandes que abrazan, manos delicadas que acarician, manos generosas que regalan. Las manos de un hombre me fascinan. Manos de pianista, manos de escultor, manos de creador. Manos donde el lenguaje se masculiniza, poderoso, independiente, transgresor. Manos grandes y abiertas de un hombre que construye mundos abiertos, que diseña altos puentes, que planea reglas torcidas, que persigue deseos polares. La palabra baila y unas manos de hombre la sacan a bailar. Las manos en el amor son creadoras, en la vida son transformadoras. Manos liberadoras. La mano, pluma, aroma y paleta. Tus manos, tus palabras, tus días. Manos que modelan pequeños anhelos; manos conductoras de felicidad. Badalona, 16 de enero de 2015

Paraules amb aroma, És dijous. Mentre la gent desapareix amb les seves obligacions, uns a la feina i altres intentant trobar-la, jo cerco la manera de presentar-me a tu. Entro, al cafè Aràbic, a primera hora del matí, amb la lentitud enganxada al rellotge i el fred encadenat a les butxaques. Hivern estiuenc. Oloro el cafè i el seu màgic aroma, i decideixo que al llarg d’aquestes setmanes intentaré perfumar la paraula escrita per a què recreí altres móns, altres laberints; per a què pugui traslladar-te, a través d’un fil invisible, algun somriure, alguna llàgrima, alguna pregunta, algun interès. L’emoció del sentiment, l’interrogant inesperat, l’alegria pel descobriment o l’aroma èpic dels grecs.  Serà un aroma distint, a vegades profund, altres juganer, altres incisiu, altres lleuger. Un aroma que et porti records de la infantesa: la nina descolorida o la pilota de drap. El bafor dels primers petons amb sabor a mel. L’essència densa dels amics enyorats. L’olor salvatge dels ...

Temps de memòria, El passat dissabte, dia 10 de gener, els/les socialistes de Badalona ens varem trobar a l’antiga fàbrica de l’Anís del Mono, magnífic edifici modernista, per un acte polític. A la trobada van participar Jordi Serra, candidat socialista a l’alcaldia de Badalona; Àlex Pastor, Primer Secretari dels socialistes a Badalona i, com a convidat varem comptar amb la presència de l’ex primer Lehendakari del País Basc, Patxi Lopez. Dins la seva intervenció ell company Patxi López va parlar de la figura de Ramon Rubial, d’aquell torner basc, que va viure la revolució, la guerra, les carcels franquistes, l’exili interior, la resistència, que va ser senador, president dels Bascs, president del PSOE; persona que va personificar bé tots els nostres principis socialistes: l’esforç, la lleialtat, la fermesa, el compromís, la responsabilitat, la unitat. Va recordar que per a ell ser socialista era una forma de ser i de viure. Una forma de comprometre’s i de entregar-se, no a unes ...

No sé que decirte, Mi alma necesita inspiración como el cuerpo necesita agua para vivir. El silencio se convierte en palabras y las palabras se transforman en ti. No sé que decirte, a ti. No sé de que poder hablarte. Camino, observo y escucho. Hay violencia en las calles y en el mundo. Intolerancia y cobardía. La venganza, casi siempre, quiere efectuarse, y la potencia se convierte en maligna acción ejecutada. Y el dolor se desliza por las calles, aceras de sangre alumbradas con filamentos de miedo. Libertad asesinada. No sé que decirte, a ti. No sé de que poder hablarte. Hemos introducido al pueblo en un teclado y el mundo virtual ha evaporado cualquier atisbo de gloriosa bondad. La historia del progreso y la historia de la humanidad. Imposible desandar lo andado. Y la consecuencia es que hemos construido globalizaciones mundiales o locales que nos arrastran hacia sueños robotizados. De pie, asomada a la ventana, de espaldas a otros mundos, veo el campanario de Santa María y ...

Los Reyes Magos de Oriente, Este año los Reyes Magos me han sorprendido cuando menos me lo esperaba. Llegaron a casa demasiado pronto, con sus cargados ropajes, justo llamaban al timbre cuando salía del baño. Sin vestido y con la espuma resbalando por la piel cogí el albornoz, y salí abrir la puerta. Y ahí estaban los tres, Melchor, Gaspar y Baltasar esperando en el umbral de la puerta, ataviados para la ocasión, perfumados de lima y mandarina, con una botella de cava, rosas rojas y una sonrisa bondadosa saltándoles por los labios: Hola, somos los Reyes Magos de Oriente! Dijeron al unísono. Todavía tengo peticiones sin cumplir del año pasado les dije un poco malhumorada. No quiero las políticas del PP, ni sus recortes, ni a sus dirigentes. No entiendo de economía pero la situación económica del país no mejora por más que algunos vayan proclamando que se estabiliza. No quiero la privatización de la sanidad pública. No quiero que haya niños desnutridos y abuelos desolados. No entiend...

Adéu company Manolo, Gener. Arrenca amb l’obscuritat de les ombres. La mort és un rostre on els ulls són el reflex d’un món apagat. La foscor tenyeix de negre l’aire de la vida i tot es torna quiet. La mort passant a través de tot, temps, amics, coneguts, companys, familiars, dies, objectes, paraules, silenciant minuts, emmudint segons. I allà enganxades a les portes de l’armari les postals que em porten el seu record viu, els seus petits detalls: dos postals de la Xina, tres de l’Havana. I són elles les que em parlen des del silenci, de la seva militància socialista, dels anys compartits. La teva mort, company Manolo, ha estat un apagar-se d’una altra llum socialista. Y jo aquí, envoltada de petites paraules, ferida de tristesa, acomiadant-me de tu. Cada dia ho tinc més clar no hauríem d’esperar a l’hora dels difunts, per desvetllar dins d’una sala freda, tot ho bo d’una persona; hauríem de mirar una mica amb més profunditat la vida, el nostre entorn, les persones que estimem, am...