PARAULES AMB AROMA

En el sueño estabas frente a mí, de pie, vestido con una camisa azul, en una habitación con vistas a la Torre Eiffel. Me contabas las pecas como si fueran estrellas y las ibas nombrando: Sirio, Antares, Arturo, Rigel, Espiga, Aldebarán, Vega, Shaula, Hadar, Cástor, Leonis, y yo me reía. Me decías que eran tan brillantes que su luz habían eclipsado mis ojos. Ahí me desperté, Ángel, con un aroma de alegría que me duró todo el día. Estoy pensando en comprarme un telescopio para mirar cada noche como parpadean las estrellas. El sueño me pareció corto. Recuerdo que, cuando nos conocimos en Cayo Largo, yo te dije que me gustaban las estrellas y tú me dijistes que conocías un lugar donde casi se podían rozar con los dedos. Que algún día iriamos a verlas. Yo sabía que era un sueño imposible. Fue pasando el tiempo y las estrellas se fueron oscureciendo en la inmensidad del universo. Me fui apagando poco a poco. El verano pasado, cuando volvimos a vernos en el Ponte Vecchio de Florencia, mis...

Parlant amb tu, Saps Quimet no em surt del cor escriure't un article com si tu no hi fossis al meu costat, mirant-me amb els teus ulls curiosos i riallers, així ha estat des del primer dia en què ens vàrem conèixer a la seu del Partit Socialista de Badalona; llavors l'Agrupació, aquella vella casa plena de sorolls, estava situada a l'Avinguda Martí i Pujol, on ara podem gaudir de la bella Plaça Pompeu Fabra; allà on vàrem quedar, per darrera vegada, per anar a visitar el Parlament de Catalunya, amb motiu de la trobada que des de la Federació del PSC del Barcelonès Nord, va organitzar el company Diputat Raúl Moreno. A les cinc en punt de la tarda vàrem començar el recorregut acompanyats per una guia que ens va anar explicant la història del Parlament; vàrem pujar per unes escales senyorials, i van arribar al saló dels passos perduts. I nosaltres Quimet sense imaginar que aquells serien els nostres darrers passos compartits; els nostres darrers enraonaments sobre ...

Me despierto. Escucho el despertador, las siete. Introduzco un pie en la zapatilla roja luego el otro, me situo en el espacio. Tengo la impresión de haber aterrizado en un mundo abnegado de negras contrariedades y me desenchufo. Siento un cierto alivio bajo la ducha, los contratiempos se deslizan por el desagüe y el aroma del jabón me inunda de buenos presagios. Me visto de azul claro porque sé que es el color que le gusta; hoy que los colores han adoptado cierta simbología, hay que tener cuidado con la elección. Me preparo un café y mientras espero que se caliente huelo el perfume de los lirios blancos que dormitan en el jarrón; les renuevo el agua y los incito a despertarse. Cojo la taza caliente de café y me siento delante del ordenador. Desde la ventana de la habitación contemplo el parque, no todos tienen la suerte de tener delante de los ojos tanta belleza verde; se cuela un viento cálido que debe venir de lejos. Escribo entre líneas. Las incomprensiones y las injusti...

En la platja de Badalona s’ha plantat, un any més, el dimoni, però aquesta vegada ve amb un llaç groc i vestit de presoner; es tracta d’una figura de fusta dissenyada amb els elements simbòlics del procés independentista; un dimoni que inicia les Festes de Maig amb polèmica i revonvori fent de la ciutat un espai de crispació, amb col·lectius contraposats.   No vinc a escriure aquest article creient que les reixes de la presó s’obriran i el dimoni polèmic restarà lliure de la seva identitat independentista, i canviarà la seva fisonomia, per una altra, menys violenta i més pacifica (cultural, musical o esportiva); vinc per a què la meva opinió se sumi també a la d’aquells ciutadans que creuen que aquesta tradicional celebració que hauria de representar a tots els/les ciutadans de Badalona, només representa a una part, la d’aquells, que volen una Catalunya Independent. En l’obra de Johann Wolfgang von Goethe, Mefistòfil, el dimoni, se li apareix al Doctor Faust, un vell ci...