PARAULES AMB AROMA

Quart poema de desembre, Amb una espelma petita il·lumino una part de mi que no coneixes, el nadó que he alimentat de tu en els meus pensaments. T’he inventat i reinventat cada dia durant set llargs mesos; amb el fred i la calor amb paciència i amb un urgència, des de la soledat i des de la companyia amb imatges i amb paraules. I t’he vist de prompte creuar un carrer aturar-te en un semàfor davant el mirall d’una botiga. Eres tu. El destí que fa les seves tirades ens va presentar una tarda de primavera. Després la mateix roda ens va separar però em vaig quedar prenyada de tu i encara continuen naixen paraules que invento i reinvento en la part que no coneixes de mi.

El somni, Són dos quart de tres de la matinada. M’aixeco del llit. Sento l’aire colpejant la finestra. Miro l’estat de la terrassa, l’aire ha llançat a terra la regadora i alguns testos amb flors. La imatge d’un somni m’acompanya fins a la cuina. Obro l’aixeta de l’aigua i bec un got. El queixal s’ha despertat i em fa mal, pren un antibiòtic. Torno de nou al llit, el soroll del vent i les imatges del son m’impedeixen dormir. Encara ressonen al cap les paraules: -Em tinc que anar. -Per què? -Tinc que anar-me. I una veu: no marxis, no marxis. És curiós que, en quan alguna idea o alguna situació determinada queden fixades a la ment, el subconscient s’apodera d’elles relatant una història feta de realitats en les cambres oníriques. I així, doncs, és en la gruta irreal on els diàlegs polèmics vinguts des del més enllà viuen una altra existència plena de significats indesxifrables. El rellotge assenyala les quatre de la matinada. L’enfonsament en llunyanies oníriques li impedeix sentir la fr...

Percepcions, La porta s’obre i entra. Fa dies que no han coincidit. Es treu l’abric i el penja darrera la porta. El perfum de Loewe s’escampa per la sala. Ella sent l’aroma filtrar-se pels seus sentits. Està tan a prop! Ell se situa davant d’ella deixant que la seva mirada es fiqui als seus petits ulls. Ella experimenta com aquesta intrusió mental trenca totes les seves precaucions i barreres; el seu sentit comú l’ha abandonada i percep la força arrabassada de la seva masculinitat. Una calor densa s’apodera del seu cos. Foc. Cel i infern. Al seu costat dos móns separats, els seus, i una veu: el silenci. Silenci d’aquí i d’allà. Ell està allà, davant d’ella, només mirant-la fixament sense dir res. Una força estranya s’apodera de les seves cames i de les seves cordes vocals, no pot moure’s ni parlar. Tot un seguit d’imatges recordades s’agiten al seu cap, i es pregunta si el seu rostre mostrarà algun senyal que indiqui el sacseig intern del seu món interior; podrà llegir a través de la s...

El dinar El 4 de desembre, antesala d’un llarg cap de setmana, després de molts anys sense veure’s, han coincidit en un dinar organitzat per un amic comú. Temps suficient per tornar a veure’l detingudament: les línies del front, el nas recte, el coll estirat, els cabells ben tallats, la seva elegància sota la camissa d’un blau celestial, els braços prims i les mans allargades, les sabates netejades a la perfecció; inexplicablement atractiu, com si el temps no hagués volgut deixat cap de les seves empremtes. La mira i somriu amb un somriure lluminós; li agrada tant aquest somriure que torna a sentir pessigolles a l’anima, i per un moment se sent jove. Recorda que li agradava el mar i la muntanya, la literatura i la filosofia, però sobretot la poesia: “ És més savi l’amor quan clareja, quan ja comença a escoltar-se el matí, pel camí llarg, desert de la teva pell...” Un dia li va recitar aquest poema i ella li va preguntar qui era l’autor. Luis Garcia Montero li va respondre ell, i des d’...

Segon poema de desembre Crec que la nostra amistat ha estat un thriller de caràcter misteriós, planejant totes les intrigues. Hem arribat a tocar portes tancades, hem recorregut passadissos secrets, hem plantejat difícils interrogants, hem experimentat la por dels silencis, amb el pes de totes les hores i de tots els dies; envoltants per llarguíssimes llunyanies. Com inventors d’aquesta posta en escena, hem creat mil i una imatge, en blanc i negre i en color, en dies de gala o en dies de dol. Hem inventat sopars inexistents on mantenien converses animades i hem rigut i hem ballat i hem parlat i hem somniat abans que la imatge desaparegués de la nostra memòria i del nostre pensament. Hem fet històries, invencions que han engrandit la nostra amistat. El thriller d’aquesta companyia ha estat un misteri ocult entre els nostres convidats. I hem sabut construir amb afany i destresa la tela d’una llegenda blava, que sempre ens acompanyarà quan alguna nit imperi un silenci abismal.

Primer poema de desembre En l’embrollada xarxa neuronal vaig elaborar una història plena de paraules. No hi ha secrets en l'amistat reconstruïda des de la memòria. Mai no vaig pensar que seria un jardí tan ple de paraules belles. Vaig projectar un jardí amb aroma de lavanda, gessamí i roses una altra manera de provocar-te. Escrit des de l’est mirant cap el nord. I oloro platges de naturalesa idíl·lica, I miro boscos de vegetació desbordada. I des de la foscor de la nit i des del silenci de tots els sorolls em pregunto: quan tornaràs? El perfum del jardí traspassa tots els llindars, nord, sud, est i oest. Que bé has recollit, amic, estimat tantes paraules llançades a la vora del mar. El temps, la memòria, continuen omplint-me de tu. La paraula, el record, continuen omplint-me de tu.

Una ciutat: Badalona Viu i va néixer a Badalona. Badalona té els seus orígens en el segle III a.C. i va ser fundada pels romans. Coneix els trenta quatre barris que la formen; és una ciutat amb punts simbòlics de referència. A més dins de poc hi comptarà amb alguns de nous, com la nova línia 9 del metro al barri de La Salut i la prolongació de la línia 2 fins a la Illa Central. Les característiques dels barris li són familiars; identifica ràpid els seus referents: el Palau Municipal d’Esports, el Centre Cívic de Can Cabanyes, l’estàtua homenatge a la ciutat de Badalona de Joan Brossa, l’església de Santa Maria, el Museu, el Viver i d’altres. L’altra nit un nou element urbanístic es va creuar amb la seva mirada, el nou disseny estètic de la rotonda que hi ha al costat de l’estació de metro del Gorg, produint-li una agradable sorpresa. Nombrosos indrets de la ciutat li estant lligats a records concrets: l’Institut Eugeni D’Ors al barri de Sant Roc,...

IMATGES, "Tractin d’imaginar una dona ficant-se unes mitges de seda negra, i una roba íntima amb perles de marfil que brillen damunt la seva pell. És una dona que inspira desig i que parla amb un fill prim de veu. Em va explicar que havia d’assistir a un sopar i que no sabia quin vestit posar-se; que no volia cridar l’atenció però que tampoc volia passar desapercebuda; que volia estar elegant però no gaire sofisticada. Mirant-la detingudament podia assegurar sense temor d'equivocar-me que aquella dona estaria bella amb qualsevol penyora. Mentre els ulls anaven recorren el cos de la jove, no deixava de preguntar-me quins serien els seus desigs amagats. L’excessiva imaginació pot resultar perillosa". Guillermo Pedrahita

"La vida es saborear día a día y minuto a minuto la paz. Un día a día senzillo, inmerso en el amor y la esperanza. Y deleitarse en cosas sin importancia que, si se deterioran, no causan desengaño. Y reír nimiedades. Y descansar tras un largo cansancio. Y beber cuando se tiene sed y comer cuando se tiene hambre. Pero, sobre todo, construir. Construir sobre las ruinas que necesitamos olvidar. Convertir los solares en palacios, y los palacios en caudales de fe y de esperanza". Mercedes Salisachs

LA VIDA Et recordo sempre i et recordo cada dia amb entranyable estimació. No puc escriure tot allò que m'agradaria... ni tan sols continuar amb alguna història començada. No em deixa, com diu Maria Zambrano això que diuen "la vida". Aquí continuo elucubrant des de la distància; ara ja fa temps que hem descobert que estem separats, morint-nos cada dia una mica més, tu per allà i jo per aquí, morint-nos cadascún a les nostres ciutats, a les nostres vides. Lluny sempre, allà on tu i jo hi siguem, hi estem lluny, cadascún dins de la seva quotidianitat, dins la seva "vida".

I El hombre que me ame deberá saber descorrer, las cortinas de la piel, encontrar la profundidad de mis ojos y conocer lo que anida en mí, la golondrina transparente de la ternura. II El hombre que me ame no querrá poseerme como una mercancía, ni exhibirme como un trofeo de caza, sabrá estar a mi lado con el mismo amor conque yo estaré al lado suyo. III El amor del hombre que me ame será fuerte como los árboles del ceibo, protector y seguro como ellos, limpio como una mañana de diciembre. IV El hombre que me ame No dudará de mi sonrisa Ni temerá la abundancia de mi pelo, Respetará la tristeza, el silencio Y con caricias tocará mi vientre como guitarra para que brote música y alegría desde el fondo de mi cuerpo. V El hombre que me ame podrá encontrar en mí la hamaca donde descansar el pesado fardo de sus preocupaciones, la amiga con quien compartir sus íntimos secretos, el lago donde flotar sin miedo de que el ancla del compromiso le impida volar cuando se le ocurra ser pájaro. VI El ...

La Rambla de Badalona, La Rambla de Badalona mai no ha estat morta però tampoc ha viscut la seva existència amb tota la seva bellesa i tot el seu esplendor. Ara després del molts anys desperta d’una llarga letargia. Ja han finalitzat els treballs de remodelació: s’ha canviat una part del paviment, s’ha renovat el mobiliari urbà, la il·luminació... La Sílvia se sorprèn d’aquesta nova fisonomia, li agrada aquesta nova Rambla, hi veu tants canvis que no sap dir exactament allò que més l’ha cridat l’atenció; potser sigui un nou aroma de mar, o el soroll del tren que ve des de la nova estació, o la desaparició de la pèrgola metàl·lica a banda mar, o els colors dels nous para-sols i de les noves estovalles, o les espelmes decoratives a les tauletes de les terrasses, o les jardineres plenes de flors variades, o la nova decoració marinera dels restaurants, o les teles dels pintors entorn l’estàtua de Roca i Pi, o la fira d’artesania al llarg del passeig, o... Però la Sílvia s’adona que aquests...

EL PONT DEL PETROLI, És un home alt i prim, encara una mica lluny de la cinquantena, amb ulls encuriosits, foscos i profunds, d’aquells que donen la sensació de ser capaços de transportar-te darrere el globus ocular i disseccionar-te minuciosament. Té humor anglès, que surt de manera imprevista ho mateix que un llamp en un cel ennuvolat; amb un somriure picaresc. Vesteix elegantment d’Armani o Calvin Klein (quasi sempre porta els mitjons de color negre). Viu en una ciutat d’uns 220 mil habitants. Té mans delicades i una ploma de color negre. Li agrada fer esport i passejar a la vora del mar. La platja de la seva ciutat té quasi 5 Km de litoral i està dividida en distintes zones: la platja de la barca maria, la platja del cristall, la platja del pont d’en botifarreta, la platja del pescadors, la platja dels patins a vela, la platja de l’estació, la platja del pont del petroli, la platja del coco i la platja de la mora. De totes en guarda algun record, però la que més li agrada és la pla...

La casa Pavillard Deixo que soni el despertador, abans d’aixecar-me del llit; quan sona a les set del matí m’aixeco ràpidament, sense cap mena de dubte, perquè si em quedo cinc minuts més, després he d’anar a corre cuita. Miro per la finestra per veure quin dia fa. El cel està ras com una pista de gel congelada. Em poso una bata damunt el pijama de seda negra, i em dirigeixo a la cuina a preparar-me el desdejuni: cafè amb llet i galetes integrals. Encara em resta una hora i mitjà per anar a l’hospital amb la mare. Fa dies que porta un refredat pesat i cada vegada ho té més enganxat al pit. L’any passat varem anar a l’hospital municipal i li van posar la pipa per netejar els pulmons i li va anar força bé. A Badalona tenim una important cobertura sanitària. Són les nou del matí quan entrem per la porta d’urgències i quasi a les onze del matí, han cridat a la mare per la visita. Li han fet una radiografia, li han posat la pipa i li han receptat tot un arsenal de medicaments. Al sortir de...

L’espai públic a la ciutat, Surto de casa a les 8,30 del matí i al passar pel carrer Guifré de Badalona veig els cotxes estacionats damunt les voreres. Aquesta mena de comportaments em fan pensar que alguns usos del cotxe deterioren la qualitat cívica i humana de la ciutat. Els automòbils no poden estar en l’espai de les persones. Rumio que carrers amples amb fanals lluminosos, bancs i grans arbres fan més atractiu caminar i passejar per la ciutat; també crec que en una ciutat viva i dinàmica, els espais públics han de ser lloc de trobada i de convivència. La quantitat i la qualitat de l’espai públic pels ciutadans determinen la qualitat urbana i humana d’una ciutat. Un espai públic és bo quan en ell tenen lloc moltes activitats, quan la gent surt a l’espai públic com un fi en si mateix, a gaudir-lo, com diu l’arquitecte Jan Gehl . Aquesta idea em porta al cap la imatge de la nova plaça Enginyer Deulofeu al barri de Can Claris , una plaça amb més de 5.500 m2 d’espais verds i jocs infan...

"Petites i rodones, allargades i sonores. Totes parlen en el món de la paraula". I MIRO Aquí en l’ordinador, una pantalla, un ratolí, un teclat; tot possibilitat, o..., quan miro. Em recordo: “Àngel” O. de què: de l’artesà. Aquell Àngel que va posar en peu la creació. Aquell Àngel que va mirar la paraula viva. Aquell Àngel que va inventar la imaginació com univers. Aquell Àngel que va donar llum amb el foc del seu or i del seu cor. Sense camí. Avui, demà, ahir. La pantalla s’ha obert i del teclat volen lletres i que volen fugir, que volen volar! Passió, ser, mar. Set d’Infinit. I miro, i continua no havent ningú, no està, no està. I no hi ha vaixell que em porti a l’altra vorada. Viure. Si. Puc. Dec. Recordar. Tot existeix a la imaginació. Pantalla que parla a l’artesà. I miro.

CONSCIENCIA DE MI, Al parlar amb tu, parlo amb mi mateixa i en aquesta intimitat que ens apropa i ens relaciona, vaig descobrint-me cada dia una mica més. Despullada de les seguretats amb les que em mostro dins la quotidianitat, observo amb deteniment algunes de les pors que al llarg del temps he anat descobrint i he anat detectant. Deixant de banda les senyals que m’arrelen com a persona a la realitat de l’existència: nom, DNI, adreça postal..., la meva nuesa em permet observar com el jo íntim que viu a l’interior tremola davant les situacions no controlades, com s’enutja davant la mentida i la deshonestedat, com pateix davant la malaltia i la pèrdua: pèrdues d’amors i pèrdues de vides. Una nuesa silenciosa i transparent que em permet endinsar-me dins de les aigües d’un jo creatiu que bateja amb la creació en qualsevol de les seves manifestacions. Un jo a vegades passional, amant dels grans ideals, de l’honestedat i la veritat. Aquella veritat que neix de les bones maneres, de la bo...

El poder d’una mirada, Una mirada pot ser perillosa. Les mirades són com portes: obertes o tancades; quan les portes estan tancades la mirada és freda i distant. Els ulls miren sense mirar, indiferència i desinterès; quan les portes estan obertes la mirada és foc, calenta i viva. Els ulls miren amb profunditat, interès i atracció. Una mirada pot colar-se per la porta oberta, durar un instant i impregnar tots els sentits de lluminositat. Aquesta petita visió deixa un record tan gran de llum en la memòria que els ulls es reconeixen quan es troben. És obscura i penetrant i té la força d’un huracà. És una mirada. Entra pels ulls, ara oberts. Em mira. Sóc mirada i miro. Es produeix un silenci abismal quan els ulls s’acoblen amb els ulls i dos mons es projecten dins la mateixa mirada. Em mires i et miro; et miro i em mires. Ballem la dansa de les mirades. Hi ha també una mirada neta, clara, honesta, humana, alegre i viva. Una mirada plena de dia i de nit, de foscor i de claredat, de sol i de...

El poder de la memòria Hi ha moments en què un es creu capaç de desxifrar totes les mirades, tots els gestos, tots els moviments. Potser perquè hi ha moments en què l’ànima, la consciència, el pensament allò que ens fa poc o molt humans, imagina que hi ha silencis portadors de paraules; que hi ha paraules plenes de significats; que hi ha significats plens de sorolls; que hi ha sorolls que transmeten melodies; que hi ha melodies que amaguen un secret; que hi ha secrets que es tanquen amb clau. I gràcies al poder reconstructor de la memòria, tinc la clau que em permet abastar a cada instant la teva mirada neta; el somriure seductor; observar les mans d’esforç i de dedicació; escoltar les teves reflexions i les teves idees; a apropar-me al teu talent i al teu encant. Travessant les ardents extensions del pensament i obrint el llòbrec camí de la consciència m’adono que el silenci és l’estat del meu esperit creador, l’estat més resplendent de les llums que pot veure l’ull humà.