PARAULES AMB AROMA

Només el blau per somniar. ANNA SAINE Va creure que era un somni. Li va donar la impressió que la imatge d'ell es deixava transformar suaument per la coreografia dels seus somnis. Però, en realitat, no era presa d'una visió. Estava allà, a menys d'un metre d'ella. Es va passar tota la nit omplint-se els ulls amb la seva imatge. Aquella nit el tic tac tic tac tic tac es va aturar. Qui era aquell home?, Perquè estava allà? No ho sabia. Però sabia una cosa, una sola cosa, trista i bella alhora: tots dos acabarien envellint i morint un dia, però l'amor que sentia no moriria, i el rostre amagat sota el coixí no envelliria. Pensant en el rostre d'un home absent, cultivava l'art d'allò il·limitat. Un nou dia. Sol. Era l'hora del passeig entre les roses, extrauria d'elles la intensitat dels seus colors, dels seus aromes. El color no està fora, està al nostre interior. L'autèntica llum i els autèntics colors romanen sempre íntimament lligats a la bell...

És diumenge. Plou. Els cristalls del finestral es taquen de llàgrimes cristal·lines que em duen un record desitjat: TU. Recordar-te, pensar-te i escriure’t. Omplir aquest full de totes les paraules relliscades al cristall, en la pluja, en aquesta gota d’aigua quina senzillesa i brevetat em posa suau, mirant-la des de darrera la finestra, en casa, pensant-te, sense que ningú em vegi. Definir un instant, el moment precís del teu descobriment, el record, d’aquesta sensació de joia valuosa amagada dins del meu cor, una pòlvareda de felicitat que em treu una llàgrima es confon amb la gota d’aigua cristal·lina que es passeja per la finestra, i em neteja els ulls, les galtes, mentre em torno flor oberta pel record dels teus llavis, de la teva pell, de les carícies de les teves mans que em van treien una llàgrima de cristall, eixugant-me les paraules que sorgeixen del teu record, alienant-me des de dins cap en fora, sortint per una finestra imaginària que em porta, em trasllada a un univers qu...

Inventar un somni. Anar pintant-lo com un quadre. Traçar l’esperança de taronja, emmascarar de vermell el present. Encara que a vegades et pensis que el quadre s’obscureix i els seus colors es tornen tèrbols, saps que sempre hi haurà el blanc per minimitzar el seu impacte fosc, per tornar la mà envers la paleta i agafar d’altres colors: blau clar com el cel , blau marí com el mar , groc com el sol , vermell com la rosa , i somriuràs quan vegis que el teu somni té el colors de la primavera i la força vital de saber que uns ulls acaronen un quadre inventat!

S ense demanar permís... sense dubtes... sense pors... sense perjudicis... ens van mirar... ens van saludar... ens van somriure... ens van besar... i en aquí... des d'aquell instant somniant-te... estranyant-te... demanant al cel estar amb tu, novament, un cop més..., i amagant aquells esgarrifaments que em vas fer arribar amb els teus petons, amb els teus dits; que amb aconseguit transformar les meves esperances del passat en somnis de present.

Aquesta nit treu el cap per la finestra, la lluna estarà somrient per a tu!

Marcar els límits del món és assenyalar les fronteres on comença la pèrdua de l'ésser racional en la transcendència. Donant importància al silenci parlant, callant d'allò que no es pot dir, parlant d'allò que no es pot parlar, trobem la praxis del silenci. La referència al món s'ha de trobar en la pròpia lògica transcendental, en la teoria, la cultura, o en la ideologia que defensa cada llenguatge. La lògica expressa sempre una racionalitat humana. Solament des de la lògica es postula en Wittgenstein el subjecte com una realitat metafísica. És el subjecte qui dóna connexió lògica als fets del llenguatge i del món. Les fronteres del meu llenguatge signifiquen les fronteres del meu món. No existeix més llenguatge que el meu, ni més món que el meu; així doncs, el llenguatge és el meu llenguatge i el món és el meu món. El que es persegueix és el jo que és món, el subjecte metafísic que limita el món. L'essència del món és l'essència del llenguatge, i no pot...

"L'esperança és un estimulant vital, molt superior a la sort" NIETZCHE.

MARÍA Ella es así… Como un cuento de hadas. Tiene en sus ojos un principio en azul con vuelo de gaviotas que describe paisajes de cielos despejados donde habitan los duendes y los sueños. Es dorada y naranja, como sol otoñal derramando la vida entre los dedos. Se le sale la risa por los dientes, a saltos de cascadas, refrescando mis ríos a veces de tristeza. Ella es así… Huele a niñez sabia e ingenua… Se desborda en porqués con hambre inteligente y me regala cuentos cuendo le pido besos. Su nombre es sencillo y alegre, como ella. De vocales abiertas y sonoras. María, la del sueño despierto. Carcajada sonora que retumba en los vientos. Mi María. Hija de la vida. De la luna y el sol… De las estrellas. Germinada en amor, regada en alegrías. En las tardes doradas, sus dedos sueñan alas y dibujan historias de delfines y niñas. Y un “saltarín” nacido en sus viajes de juego al país del ensueño me invita a volar a saltos entre estrellas. Ella es así. Torbellino de expresiones, risa, curiosidad...

Volem contar la història de Badalona , no per ella, sinó per amor a la seva persona, que ens sembla, fins al més alt grau, digna de ser contada. Badalona té cos però sobre tot ànima. Badalona té personalitat, capta l'energia de la gent que l'habita i la governa amb treball i il·lusió. Les parts del seu cos són: cap, tronc, extremitats. Aquestes parts formen el cos de Badalona, a demés la seva pell suau cobreix tot el seu cos i actua com barrera protectora contra aquells que intenten desviar-la del seu camí i dels seus somnis. La seva sang vermella i dolça que transporta interiorment el seu cos és impulsada per un cor noble que la fa circular constantment a través de tots els seus conductes: Des de Canyadó, Casagemes, Centre, Coll iPujol, Dalt de la Vila, Manresà, Nova Lloreda, Sant Crist de Can Cabanyes, Sistrells, Bonavista, Bufalà,Canyet, Guixeres, El Mas Ram, Montigalà, Morera,Pomar, Pomar de Dalt, La Salut, Sant Antoni de Llefià,Sant Joan de Llefià, Sant Mori de Llefi...

TEMPS DE DONES No sé que em sortirà de tot això, però la realitat és que he rumiat la idea amb il·lusió, i la meva imaginació inventa al mateix temps que es desenvolupa el meu present immediat. Són dos quart d'onze del matí, arribem una mica tard, però el temps amb les seves agulles, barres..., va marcant el seu propi ritme, no podem contenir allò incontenible. Sembla que no fa gaire que ha començat el Consell de la Dona del PSC, aquest boirat dissabte al matí. L'acte té lloc al Centre Cultural de Les Corts, un espai social i dinamitzador al servei dels ciutadans. La sala on se celebra la trobada és allargada, amb fileres ben alienades amb cadires de color gris. A l'escenari una taula coberta per una tela de color vermell acull a les conferenciants. Donem un cop d'ull per veure on podem seure; en mig de la sala hi han llocs buits. Les companyes de Badalona intentem estar totes juntes però és impossible així que seiem en diferents fileres. Amb veu clara i concisa, des de...

Hi ha dues classes de persones. Els que viuen, juguen i moren. I els que es mantenen en equilibri en l’aresta de la vida. Els actors i els funàmbuls.

"Nada nos pertenece como no pueden pertenecernos la nubes, un amor. Sólo somos borrones, brumas escurridizas de tiempo, imperfecciones del cielo, espejismos. Los eslabones de una tensa cadena que jamás llega a cerrar su círculo. Condenados a retorcerse, a abrirse y dividirse, a ceder y dejar la hilera, a caer para siempre en lo ignoto. Irreversiblemente...". AMANTEA

És desitjable que al món hi hagin persones que necessiten dir coses, alçar la seva veu, o d'altres que, des d'un raconet més solitari, vulguin aprehendre el pensament a través de l'escriptura. També hi ha persones que volen anar més enllà i volen canviar el món a través de teoritzacions racionalitzades. Aquesta és una tasca fàcil; allò que és difícil, allò que ha de costar veritables esforços, és voler posar-ho a la pràctica, passar del pensament a l'acció; realitzar fets que ajudin a millorar la qualitat de vida dels altres. El món és complicat. Alguns restaran en teoritzacions de com arribar a superhomes nietzschians, altres es dedicaran a l'estudi d'idees abstractes, altres viuran de petites promeses infantils, com preludis que van allargant la realització dels fets, per així evitar el seu pronunciament en veritables accions, restant en la seva infantil immaduresa. El món, encara que a algú no li agradi, mai podrà ser perfecte, perquè sempre serà un reflex de...

Tinc el teu llibre a les mans. És un llibre històric, enquadernat amb pell negra, una pell suau, plena d’aromes atraients. Em descobreixo a mi mateixa acaronant la seva portada ligerament tova i pensant en la teva cara. Em porto el llibre als llavis i el dedico un lleuger petó. Els meus llavis i les gemes dels meus dits, saben percebre el punt imaginatiu del teu contacte llunyà. Per un instant, he cregut estar besant la teva pell, però els meus llavis saben que només es tracta d’un llibre antic. Surto de casa sense afluixar el llibre de les meves mans. Passejo, miro el meu voltant, i em dono compte que en cada flor, en cada bri d’herba, en cada cosa estic sentint la teva presència: en la delicada tendresa d’una fulla, en les línies elegants d’edificis moderns, i en la mirada expectant que cerca un rostre en qualsevol indret. “Allà estàs tu, i en tu està tot.”

"L'AMOR ÉS UN POEMA, I EL MEU POEMA ETS TU"

És de nit, dos quart de dotze, el rellotge de les responsabilitats diürnes s'ha aturat, comença el temps dels deures amb mi mateix. Dono pas a una quietud, que m'ofereix la possibilitat de poder avaluar, amb serenor, els esdeveniments dels quals he estat protagonista durant la jornada. Vull involucrar-me en el silenci que m'ofereix la nit, per fer balanç d'aquells petits o grans detalls que m'han fet feliç o pel contrari petar de dents. Calladament rememoro, d'una banda, les converses que han fet emanar ho millor de mi, d'altra, recordo aquells diàlegs on les mirades no s'han trobat, i el so d'incisives paraules han tacat la meva pell i la meva ànima de foscor. Diuen que és beneficiós aturar-se en els fets que no resulten gens plaents, per no deixar que els dimonis disfressin el camí de l'aprenentatge, i dels coneixements que ens fan créixer com persones millors, confonent les nostres vertaderes intencionalitats amb les d'altres. Són moments ...

L'amor va venir a buscar-me, jovial i sensual però sobre tot accidental. No va ser un amor qualsevol sinó un d'aquells que s'enganxen a la ment com la mel als dits. Dansant, saltant, com un dofí ballarí i juganer. Va tremolar el cel i de dalt van caure estrelles brillants, àgils, gracioses com si fossin milions de pètals purpuris. El va venir a buscar-me i jo em vaig deixar trobar. Escric en la nit, en un silenci absolut, en un acte impulsiu, creat pel teu record persistent. El rellotge s'atura, les agulles marxen a dormir, i jo roman desperta mirant com les estrelles es colen per una esquerda de la finestra, el mateix que tu et vas esmunyir pel finestral dels meus ulls, des de llavors salten les meves pupil·les de tant voler mirar-te. Sense saber-ho has tirat envans, has encès la llum del meu menjador interior, donat més força als colors de la meva ànima; si abans de conèixer-te eren de color mate ara tenen el brillantor de la purpurina. Respiro, oloro la nit, m'at...

"... està en joc el futur dels catalans. Qui utilitza els sentiments per enfrontar territoris no té ni idees ni futur; és el que li passa a la dreta. Hem de demanar al conjunt de forces polítiques de Catalunya una mirada llarga doncs no estem redimint cap procés electoral. Estem fent una tasca pel poble de Catalunya en aquest segle que acaba de començar, i hem de donar-li més possibilitats a Catalunya. El problema de la dreta és que mai han cregut que tots els pobles poden créixer a la vegada". Paraules de José Luis Rodríguez Zapatero, al Consell Nacional del Partit dels Socialistes de Catalunya, ahir diumenge dia 5 de febrer. El secretari del PSOE va finalitzar la seva intervenció recordant al company Ernest Lluch, donat que la primera vegada que va estar a la sala que porta el seu nom, va ser quan el brutal atemptat del nostre company. El record del nostre company es va fer present a la sala, i les seves paraules volem ser recordades: " El socialisme és portar la màxim...

Espero i miro, sense voler miro o espero a què tu arribis. Estic convençuda que tu estàs. Estàs?, Vindràs?, Llegeix?. Bogeria de gramatitzar-me en tu, d'escriure i inventar amb les meves mans i els meus dits sobre tu, sobre la teva pell i els teus misteriosos llavis. Penso, i un sabor a menta en porta als voltants dels teus llavis i a llepar-los tendrament; tastar suaument la teva boca entreoberta, introduir el meu dit i sentir com el mossegues lleugerament. Escric les lletres del teu nom a la meva memòria entelada per la teva imatge, les trossejo recreant-me en cada so, i una enfiladissa inspiració s'apodera de les meves mans per plasmar una orquestra de paraules que sonen a tu. PD: TU M'INSPIRES !

"És millor haver somniat un dia, que romandré dormir tota la vida". LA EMOCIÓN, La emoción tira de nuestras almas. El corazón se nos abre para amar mejor. Sentimos todo el cielo latiendo en nuestras manos. Una llovizna de recuerdo humedece mi alma. ¡Es tan dulce sentirse morir por dentro poco a poco! Norah Lange.

Frego el meu cor, per a què tu vinguis a mi, així tal com ets, amb totes les teves empremtes, amb totes les teves paraules, amb tots els teus silencis inquietants i amb la dolçor que vaig tastar. Sento que em fonc com la xocolata al foc, només de pensar-te geni meravellós. On estarà la meva llum, per poder fregar-la i fer-te sortir en mig de mi?

"És l'amor, hauré d'amagar-me o fugir" Jorge Luis Borges