NOMÉS EL BLAU PER SOMNIAR

Només el blau per somniar.

ANNA SAINE

Va creure que era un somni.
Li va donar la impressió que la imatge d'ell es deixava transformar suaument per la coreografia dels seus somnis. Però, en realitat, no era presa d'una visió. Estava allà, a menys d'un metre d'ella. Es va passar tota la nit omplint-se els ulls amb la seva imatge. Aquella nit el tic tac tic tac tic tac es va aturar. Qui era aquell home?, Perquè estava allà?
No ho sabia.
Però sabia una cosa, una sola cosa, trista i bella alhora: tots dos acabarien envellint i morint un dia, però l'amor que sentia no moriria, i el rostre amagat sota el coixí no envelliria.
Pensant en el rostre d'un home absent, cultivava l'art d'allò il·limitat.
Un nou dia. Sol. Era l'hora del passeig entre les roses, extrauria d'elles la intensitat dels seus colors, dels seus aromes.
El color no està fora, està al nostre interior. L'autèntica llum i els autèntics colors romanen sempre íntimament lligats a la bellesa de l'ànima. És important no refiar-se massa de les aparences només serveixen per perdre'ns.
Podia conèixer la pintura, la música, la poesia, l'escriptura i el ball però de totes les arts l'amor era l'assignatura més difícil: avançar sense caure.
Escriure significava avançar paraula darrera paraula per un fill de bellesa, el fil d'un poema, d'una atracció, d'una història impresa en un paper de seda amb unes inicials ??
Escriure significava avançar pas a pas, pàgina darrera pàgina, pel camí del somni.
Ho més difícil per a ella era romandre constantment en aquell fill que era l'escriptura, viure cada moment de la vida a l'alçada del somni, no baixar mai, ni tan sols un instant, de la corda de la seva imaginació. En realitat, allò més difícil era convertir-se en l'equilibrista dels seus somnis escrits.
Es va deixar envair pel blau del món.

Era feliç.
Era el seu somni blau.